"Un sensual frenat pel deure, per la religió i pel matrimoni"

El confessionari de Maragall, on rebia els "il·luminats fantàstics" de la Barcelona del seu temps


L'expressió és de Josep Puig i Ferreter, un dels "il·luminats fantàstics" que corrien pel confessionari de Don Joan (Pijoan dixit). I l'expressió, naturalment, es refereix a Maragall. De fet, en l'original (de 1927) està en forma interrogativa:

¿Qui no endevina que dintre Maragall hi havia un sensual frenat pel deure, per la religió i pel matrimoni?

La formulació és atractiva, certament. Tan atractiva com, en el fons, tòpica, perquè contraposar sensualitat al trinomi deure-religió-matrimoni és fàcilment contestable. Ni la religió s'oposa necessàriament a la sensualitat (no confonguem religió i puritanisme, que són fenòmens molt diferents), ni crec que el matrimoni fos un fre a la sensualitat: llegiu, si més no, la poesia conjugal (matrimonial) de Maragall, i comprovareu que respira sensualitat pels quatre costats:

Un joiell cada bes, que resplendeixi,
nit serena, lo noble del teu cos;
pro després el gran jorn, després el dia:
l'esposa sens joiells, tota a l'espòs.

I, amb tot, la formulació de Puig i Ferreter és atractiva. I ho és perquè revela una tensió ben real entre un anhel de sentir i viure amb llibertat, i un sentit de la responsabilitat. Recordem el debat interior de Maragall quan Pijoan el convida a anar a Itàlia: sí, li agradaria anar-hi, sens dubte, però la família, la presidència de l'Ateneu, els compromisos adquirits… no, no és viable… i, tot i això…

Anhel de sensacions, de sentir amb els sentits, d'experimentar, de fruir, de viure (ja no és temps de morir per una idea sinó de viure per totes, havia dit Maragall en presentar Nietzsche a Catalunya)… i, al mateix temps, sentit de la responsabilitat, el sentit de la responsabilitat que el duu, per exemple, a tenir prou llibertat interior per no reivindicar-se contra Prat de la Riba després de la censura de "La ciutat del perdó", sabedor que el seguiment de l'instint (denunciar l'ofensa, reivindicar la pròpia clarividència, subratllar el criminal error del polític…) hauria tingut a la pràctica conseqüències negatives en l'àmbit col·lectiu.

Sí, hi ha una tensió en Maragall, sens dubte. La tensió entre l'anhel d'un jo interior àvid de vivència i l'ineludible sentit del deure d'assistència als seus. En Maragall, aquesta és una tensió real, fructífera, creadora (El Comte Arnau no parla sinó d'això). Una tensió que alguns banalitzen, com si es tractés d'una qüestió que es pot explicar en termes de doble vida, que es redueix en definitiva a un affaire, al típic conflicte causat per la doble moral (que no és conflicte, sinó mera hipocresia). No: la tensió interior que viu Maragall, el seu esqueixament moral, té una altra arrel i unes altres manifestacions.

Recordem Arnau: es proposa ser roure, ser penya, ser mar esvalotat, ser aire que s'inflama, ser astre rutilant, ser home sobrehome i ser terra terra palpitant. I amb aquests propòsits pren Adalaisa i se l'enduu "pel món". Ella demana pel cel, però ell li diu: "El nostre cel és la terra." Arnau, doncs, es proposa vagar per la terra al costat d'Adalaisa… fins que s'adona que Adalaisa "pesa": "La carga del teu cos m'aferma a terra", "Tota tu ets d'eterna dura", "¡I el teu cos, fruita madura!". És l'embaràs, és la maternitat, és el deure familiar, que obliga a l'assentament i a l'assistència als seus. Obliga al sedentarisme. Arnau no viu la tensió, perquè no té aquest sentit del deure. L'obstacle no el qüestiona: es limita a eliminar-lo:

Ja et lliguen a la terra prou forts llaços…
Doncs en la terra et deixo… I, ara, adéu.

I aquí rau la diferència entre Arnau i Maragall, perquè Arnau és un ésser amoral, però Maragall no. Maragall és un ésser moral, i per això viu l'esqueixament interior, la tensió entre l'anhel il·limitat i les limitacions de les circumstàncies, entre l'infinit i el finit. Per això podem dir a Puig i Ferreter que sí: que, amb tots els matisos apuntats, hi ha en Maragall un sensual frenat pel deure, per la religió i pel matrimoni.

"Creo que hay ocho poesías de Maragall muy buenas" (Josep Pla)

8 de desembre de 1976: Joaquín Soler Serrano entrevista Josep Pla per al programa "A fondo". Veient-la de nou aquesta tarda (està disponible sencera aquí), he trobat, al minut 41' 35'', aquesta frase: "Creo que hay ocho poesías de Maragall muy buenas." Una estona més tard, l'entrevistador, que sembla que no ha entès la frase, li pregunta per Maragall, i Pla es reafirma: "Ocho o nueve poemas de Maragall son buenos, sin ninguna duda."

Vuit o nou poemes de Maragall... sí, sens dubte, però ¿només això? ¿Només vuit o nou poemes de Maragall són bons? A mi, si hagués de triar els bons (realment bons) poemes de Maragall, me'n sortirien més de nou. I si hagués de fer un judici ràpid de Maragall, no em podria quedar solament en el poeta, sinó també en el pensador, tan important com el poeta.

Afirmacions com la de Pla, moneda corrent durant tants anys, justifiquen la insistència de Sam Abrams a remarcar l'excel·lència poètica de Maragall.

Dit això, i encara que no sigui el tema del blog… ¡quina gran entrevista, la de Soler Serrano, a Pla! I no és l'única que li va fer: també el va entrevistar per a la ràdio, uns anys abans. Ho tinc en casset (¡quina mandra, avui, reproduir un casset!) i he mirat si ho trobava per internet, sense èxit. Valdria la pena que es recuperés.

Més sobre Maragall i els indignats

M'acaben de passar aquesta imatge. Tot un exercici d'intertextualitat:

Seràs roure, seràs penya,
seràs mar esvalotat.

Per això existeixen els clàssics. Per recorre-hi en les ocasions més diverses. Per estrafer-los al nostre gust. Maragall, més viu que mai. Amb la paraula. A la plaça Catalunya.

Poques reedicions aquest Any Maragall

Sí, molt poques reedicions aquest Any Maragall. ¿Què passa? ¿Estem badant? L'eufòria maragalliana que suposa l'Any Maragall pot fer viables una sèrie de reedicions que, en situacions normals, exigirien als editors un acte heroic. ¿Com és que no ho estem aprofitant? Durant l'Any Verdaguer, l'any 2002, es van reeditar llibres verdaguerians de Jesús Pabón, Sebastiá Juan Arbó, Josep Maria de Casacuberta, Isabel-Clara Simó…, i alguns editors van tenir prou imaginació per "inventar-se" llibres sobre Verdaguer de Maurici Serrahima, Josep Maria de Sagarra…

En canvi, no sembla que les reedicions de l'Any Maragall siguin una prioritat. Sí, s'ha recuperat el clàssic i entranyable Maragall i la Setmana Tràgica, de Josep Benet, amb pròleg de Jordi Amat (Edicions 62), i el deliciós i no menys entranyable El meu Don Joan Maragall, de Josep Pijoan (Quaderns Crema). Però l'Any Maragall ens hauria de dur més recuperacions. Tres idees concretes:

• Els clàssics i la literatura catalana moderna, d'Eduard Valentí Fiol (Curial). No és un llibre exclusivament sobre Maragall, però els estudis maragallians hi tenen una gran importància. Fa molts anys que el llibre està esgotat, i en les llibreries de vell costa molt de trobar. Alguns judicis de Valentí Fiol són discutibles, i la bibliografia posterior no avala tot el que diu. I, malgrat tot, el de Valentí Fiol és un llibre intel·ligent i enormement estimulant.

• El pensament de Joan Maragall / El pensamiento cívico de Joan Maragall, d'Eugenio Trías (Edicions 62 i Península). Recentment s'hi ha dedicat un cicle al Círculo Ecuestre. El mateix autor dedica avui un article a l'ABC al llibre, i suggereix que en cas de reeditar-lo, el completaria amb algunes reflexions sobre els últims escrits de Maragall. El llibre de Trías ha tingut una recepció atzarosa, sospito que contaminada per les posicions polítiques del seu autor. Altrament no s'explicaria la bel·ligerància d'alguns contra aquest llibre, el silenci displicent d'altres… Em va agradar constatar que Sam Abrams l'elogia en el seu llibre sobre Maragall.

• Joan Maragall: esbós biogràfic, de Gabriel Maragall (Edicions 62). Vaig reivindicar fa poc aquest llibre en un article a la Revista de Catalunya, explicant el fet curiós que, amb un mètode possiblement molt discutible, Gabriel Maragall arriba a uns resultats excel·lents. Ningú no m'ha dit absolutament res sobre aquest article, cosa fins a cert punt normal (en aquest país no debatem res).

Maragall i els indignats

Dijous passat, la meva conferència itinerant "La inquietud religiosa de Maragall" em va portar a Blanes, un poble que ha participat molt activament en els actes de l'Any Maragall. No en va, el poeta va passar a Blanes els estius de 1904 i 1906.

La conferència era a les set de la tarda, però vaig arribar a Blanes, amb el tren, una hora abans. Amb els Carnets de viatge de Glòria Casals a la mà, vaig passejar pel passeig de Dintre i vaig fer acatament a Ca l'Andreu, la casa del núm. 34, on es va estar Maragall amb la seva ja nombrosa família. Tota la planta baixa és avui una botiga de roba. En lloc d'una placa fent memòria de l'il·lustre habitant d'aquesta casa, hi vaig trobar un cartell anunciant que l'habitatge es podia llogar per a la temporada d'estiu. Tota una temptació per mi...

La conferència va ser al Centre Catòlic de Blanes. Els organitzadors, acollidors i entusiastes, em van tractar magníficament. El presentador de l'acte va subratllar la vigència de Maragall, la seva gosadia intel·lectual, el seu pensament avançat… potser amb un punt d'exageració. Va dir: "Si avui Maragall visqués, estaria a la plaça Catalunya amb els indignats." Home, ¡no ens passem! No m'imagino Maragall acampant al crit d'"un altre món és possible". Menys encara m'hi imagino donya Clara, les nenes, les dides, les germanes… Maragall sabia que havia vingut al món a mirar-se els toros des de la barrera. No em sembla malament reconèixer quins són els propis instruments i els propis límits.

El que sí que em puc imaginar és un Maragall que sortís amb el ciri trencat d'un article donant suport als indignats i criticant l'actuació d'ahir dels mossos d'esquadra. No és el mateix que acampar, però pot tenir la mateixa eficàcia —o més.

Experiències conjugals: "i escoltes, i em mig rius, però no em sents"

Morbosos i malpensats com som, ens apassiona el cicle de poemes amorosos dedicats a l'enigmàtica Haidé, aquest personatge femení que sembla amant, amant fugissera, potser antiga, sempre enyorada, amant qui sap si de l'autor empíric o de la instància autoral construïda dins el món poètic. Ens apassiona Haidé perquè ens apassiona la transgressió, la sospita, la possibilitat del desemmascarament, la desmitificació, l'anticonvencionalisme, la feblesa humana. Però també ens apassiona Haidé perquè, més enllà de l'anècdota (del que Trías en deia "la cuestión periodística", és a dir, ¿qui és Haidé?), entre els poemes del cicle d'Haidé n'hi ha d'autènticament majors; poemes que sens dubte es fan llegir:

Ella de sa hermosura és generosa
i me'n féu tot el do que jo en volia.
M'ha donat sa paraula graciosa,
alenanta de prop, que m'invadia.
I, les mirades dintre les mirades,
el pit tot somogut, la galta ardenta,
parlàvem amb les boques inflamades
de qualsevulga cosa indiferenta.
La paraula sols era la musica
del gran voler que el pit ens agitava:
jo resseguint sa cara ¡tan bonica!;
ella en mos ulls veient com m'inundava.

Encara no sé qui era Haidé, però, real o imaginària, antiga o recent, el més important és que va inspirar aquests versos. Només per això mereix el nostre homenatge.

I, tanmateix, alguns dels millors poemes amorosos de Maragall són els conjugals. Avui recordo especialment uns versos que recullen perfectament una experiència comuna, molt comuna. Parla l'esposa:

Quan te parlo, i l'esguard se t'esgarria,
i escoltes i em mig rius, però no em sents

He dit sovint que els poetes no viuen més que nosaltres: viuen el mateix que nosaltres, però són capaços d'expressar aquestes vivències banals i quotidianes molt millor que nosaltres. ¿Quina dona no constata cada dia que el marit no acompanya tot el que ella li diu? ¿Que no totes les paraules aparentment escoltades han estat realment sentides i processades? ¿Quin marit negarà la realitat d'aquestes experiències quotidianes conjugals? I, tanmateix, s'ha de ser un Maragall per donar expressió poètica a la banalitat:

i escoltes, i em mig rius, però no em sents

Jo, si més no, no ho sabria expressar millor.

"Adalaisa, l'abadessa, l'espera mig desmaiada"

Aquest matí, classe a la Universitat Pompeu Fabra sobre El Comte Arnau de Maragall. Les dues hores passen volant: amb prou feines em donen per comentar amb cert detall la primera part; sobre la segona i la tercera m’he de limitar al comentari d’alguns fragments, massa ràpidament glossats.

Comentant l’actitud d’Adalaisa a la primera part del poema, hi ha un tema que els estudiants detecten de seguida: l’ambigüitat inicial del personatge. I és que, a la tercera secció de la primera part, Adalaisa sembla tota d’una peça: rebutja sense dubtar totes les propostes d’Arnau, i resisteix el seu intent final d’aproximació amb una mirada de pietat al santcrist nu que presideix la sala. La mirada religiosa d’Adalaisa vers el santcrist venç la mirada libidinosa d’Arnau vers Adalaisa. Ara bé: aquesta Adalaisa que es resisteix als intents de seducció d’Arnau, resulta que a la secció anterior s’ha comportat de manera diferent:

   Adalaisa, l’abadessa,
   l’espera mig desmaiada.

Adalaisa espera la visita d’Arnau. És, per tant, una visita anunciada. Anunciada i no rebutjada. Aquest «mig desmaiada» es fa difícil d’interpretar, però revela en tot cas que l’espera d’Arnau té unes conseqüències en l’emotivitat d’Adalaisa. I poc més avall, el desmai deixa pas a una actitud de joiosa espectació: «Adalaisa mig riu i està contenta». Està contenta de rebre Arnau. ¡Contenta! ¿Com s’explica? ¿Primer el rep, contenta de rebre’l, i després, en canvi, li nega el que ell li demana? ¿És coherent aquesta actitud? Adalaisa «vol i dol», em deia un estudiant —un estudiant senior, evidentment, perquè el català dels joves estudiants no té, ¡ai!, aquesta riquesa. Potser sí que vol i dol, Adalaisa. Com a personatge és possiblement el que té més interès en el poema, potser més que Arnau mateix. Adalaisa entra en escena amb aquesta ambigüitat. A continuació, adopta el rol de defensora d’una religiositat evasiva i dualista (el cos és dolent i mortal, l’ànima s’ha de purificar per assolir els goigs de la vida eterna) que la condueix a la fuga mundi. Després, amb nocturnitat i traïdoria Arnau la farà seva, però ella es refermerà en el seu impuls ascendent: «jo amb mos ulls t’alçaré al cel», es proposa Adalaisa. Amb tot, quan pren consciència del seu embaràs fa un gir radical: qui negava el cos, els sentits, el món, es converteix en la més gran defensora del món dels sentits —del que en diu «la vida primera». És Adalaisa el personatge que tria l’autor per dialogar-hi a l’«Escolium». És també l'únic personatge que té consciència de ser personatge:

   ¿qui és aquest que per la trista via
   nos va menant com ombres sens virtut?

Se sap «menada» per l'autor, sap que és un personatge de l'autor, i experimenta com ningú els poders i les limitacions de la poesia:

   I si ta poesia no pot tant,
   si no em pots tornar al món, calla i acaba

gosa dir a aquell que la va «menant». I aquell, el poeta, li haurà d'implorar pietat:

   Adalaisa, Adalaisa, per pietat,
   al temps hi ha encara coses no sabudes:
   la poesia tot just ha començat
   i és plena de virtuts inconegudes.
   Mes ara tens raó, prou hem parlat:
   esperem en silenci altres vingudes.

I això farem nosaltres també avui: esperar en silenci altres vingudes.

¿Joan Maragall, independentista?

Ja he explicat que dimarts passat vaig compartir una taula rodona a Madrid amb Adolfo Soleto Vázquez, degà de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona. El prof. Sotelo va parlar sobre Catalunya-Espanya. Jo vaig comentar alguns poemes de Maragall especialment significatius per il·lustrar-ne el pensament, especialment el pensament religiós.

Adolfo Sotelo va fer una detallada exposició de la temàtica, a través sobretot dels articles de Maragall al Diario de Barcelona, posant l'accent en els motivats pel Desastre colonial. Va criticar la tergiversació del pensament maragallià que suposa aplegar, descontextualitzats, articles de Maragall suposadament independentistes, per presentar un Maragall independentista.

Vaig ser el segon a parlar. Abans de llegir el primer poema que volia comentar, vaig anunciar que el recitaria en primer lloc en català, però que després el glossaria servint-me d'una traducció castellana de Joan Francesc Vidal Jové. Després de la recitació, un senyor que seia cap al final de la sala m'interromp dient: "Si va a recitar textos en catalán dígalo, porque ya el anterior ponente ha citado muchos textos en catalán, y si usted va a hacer lo mismo yo me tendré que ir, porque no entiendo el catalán." Estic segur que si les citacions haguessin estat en alemany ningú no hagués fet aquest comentari… però no tenia ganes de fer sang recordant-li l'opinió d'Unamuno sobre el necessari coneixement del català per part dels espanyols cultes, etc. Vaig optar per tranquil·litzar-lo: "No se preocupe, ya he dicho que recitaría primero en catalán, pero que a continuación comentaría el texto citando los versos en traducción castellana." Sobre la taula hi duia, a més de l'edició de la poesia traduïda per Vidal Jové (Castalia, 1984), el volum amb traducció d'Ángel Crespo (Planeta, 1993) i encara un altre amb traduccions castellanes de diversos traductors (Círculo de Lectores, 1965). A les Espanyes hi vaig amb els deures fets. Però (¡ai!) ni així…

En el debat posterior a la taula rodona, el tema es va centrar en el possible independentisme de Maragall. Sobre aquest tema, és molt fàcil que les pròpies conviccions contaminin la lectura que fem de Maragall, perquè entre els seus textos hi ha de tot. Ara bé: si som honestos, crec que ens adonarem fàcilment que les proclames obertament independentistes són força puntuals, i significativament privades: l'article (inèdit, i no és una dada banal) "La independència de Catalunya" i la carta on defineix Espanya com "la morta". Poc més.

¿I l'"Oda a Espanya"? Fa anys, des que vaig publicar la meva edició de Visions & cants a Hermes (2003), que defenso que no podem llegir l'"adéu, Espanya" com una proclama independentista. Hem de ser honestos amb el context. El poema és una carta o monòleg teatral adreçat a Espanya per part del poeta, que se'n proclama fill: "Escolta, Espanya, la veu d'un fill..." Com tota carta, hi ha una fórmula d'encapçalament ("Escolta, Espanya") i una fórmula de comiat ("adéu, Espanya"). Jakobson en deia "funció fàtica del llenguatge". És a dir: amb l'"adéu, Espanya" Maragall fa retòrica, no pas política.

I és que l'aportació real de Maragall al debat Catalunya-Espanya no és l'independentisme, sinó el federalisme iberista. I l'iberisme maragallià inclou (no ho oblidem) les terres lusitanes: Portugal. Maragall, sobretot a partir de 1905 (ho ha estudiat Víctor Martínez-Gil amb detall), quan pensa en Espanya no pot deixar de pensar també en Portugal. La seva visió és peninsular. És a dir: iberista. És a dir: federal.

Per últim: deia que les pròpies conviccions poden contaminar la nostra lectura de Maragall. L'honestedat hi hauria de posar límits. També el sentit del ridícul. L'any 1960, el periodista franquista Nicolás González Ruiz va dir, en el cèlebre homenatge a Maragall presidit per Franco, que Maragall «partiendo siempre del mismo punto —Cataluña— va a parar amorosamente a todo lo español». És més: «Nada español, pudiera haber dicho Maragall, es extraño a mí», segons González Ruiz. Però potser la manipulació més gran és veure en el Maragall teoritzador d’un ideal ibèric de tipus federal un «gran precursor de la alianza peninsular vigente». Evidentment, l’iberisme maragallià no tenia res a veure amb l’aliança Franco-Salazar. ¿Ignorància, fanatisme, mala fe? Poc importa, francament…

(A la il·lustració, un dels entranyables cartells de l'enyorat Carles Fontserè.)

Madrid, Sant Cugat, Solsona i Barcelona

Setmana maragallianament intensa. Dimarts, taula rodona a Madrid amb Adolfo Sotelo Vázquez, al Centre Cultural Blanquerna. Dimecres, gairebé acabat de baixar de l'AVE, presidència d'uns Jocs Florals a l'Escola Thau de Sant Cugat, que aquest any han treballat Maragall en tots els cursos. Dijous, conferència sobre Maragall en una Aula d'Extensió Universitària per a la Gent Gran, a Solsona. I avui divendres, intervenció en una taula rodona sobre "Llegir Maragall avui: la recepció d’un clàssic per les noves generacions" en una Jornada Educativa a l'Ateneu Barcelonès. Tot plegat, molt estimulant. I esgotador. Sumament esgotador.

El que he viscut aquests dies donaria per diversos posts. Avui comentaré només la Jornada Educativa.

M'he perdut l'inici de la Jornada perquè tenia classe a la Universitat Pompeu Fabra (aquest cop no sobre Maragall, sinó sobre Canigó). Quan he arribat s'estaven llegint les últimes comunicacions. Dos estudiants de batxillerat, Guillem Fernández i Aitor Pallarés, han comparat brillantment Arnau i Dràcula. (Per cert, sobre aquest tema hi ha un estimulant article de l'any 1980 de Jaume Vallcorba, enterrat a les hemeroteques, que algun dia caldria recuperar.) Després ha intervingut, també brillantment, un professor d'institut, Lluís Serrasolses, que ha comparat algunes llegendes de la poesia de Maragall i de la Solitud de Caterina Albert.

Confesso que em va fer gràcia sentir comentar de passada, com qui recull una idea consensuada que ja no cal atribuir a ningú, la meva lectura d'"El Mal Caçador": la idea que s'hi creuen una eternitat horitzontal (el Mal Caçador donant voltes sobre la terra i passant cada anys per l'ermita) i una eternitat vertical (l'hòstia que s'alça, al final ja sense el suport dels braços clericals). Aquesta idea la repeteixo cada cop que comento en públic el poema, i també està al meu llibre No et facis posar cendra. Fa anys que publico sobre Maragall, però només ara puc constatar, ¡oh, meravella!, que algú em llegeix. Vanitates vanitatem, deia el Cohèlet. L'amable lector em sabrà disculpar amb un somriure indulgent al rostre. ¿Però què seria de nosaltres sense un mínim de vanitat? Omnia vanitas…

Acabades les comunicacions hi ha hagut la taula rodona en què em tocava intervenir. Moderada per Pere Mayans, a la taula hi havien dos professors d'institut (Roser Trilla i Josep Hernández Tresserras) i un servidor. He quedat impactat per la força, l'entusiasme, l'ànima, dels dos professors d'institut. Parlaven de Maragall amb autèntica passió, comentant quins poemes treballen amb els alumnes, quins tenen més èxit, què els agrada més, què no entenen (que fos un rendista i que tingués tretze fills sembla que sorprèn bastant als nostres adolescents)… També van explicar una jornada completa dedicada a Maragall, amb visita a l'Arxiu Maragall, homenatge a Joan Solà i assistència a "La llei d'amor", amb l'emotiva recitació del "Cant espiritual" per Montserrat Carulla.

En la meva improvisada intervenció vaig valorar el fet que, afortunadament, el Maragall que està aflorant aquest Any Maragall és el Maragall dels textos, el Maragall creador, i no el Maragall soft dels catalans catolicobenestants ni el Maragall burgès (banal defensor d'uns interessos de classe) dibuixat per certa sociologia marxista barata. Alguna cosa està canviant en la recepció de Maragall. Felicitem-nos-en.

El matí ha acabat amb un esplèndid recital de Miquel Pujadó, que ha musicat diversos poemes de Maragall i que té un carisma enorme a l'hora de conduir un espectacle.

Més sobre el Dimecres de Cendra

Crec que es podria arribar a escriure tot un llibre sobre el Dimecres de Cendra en Joan Maragall. Ahir vaig penjar el poema «Dimecres de Cendra» de 1896 juntament amb l’inici del meu llibre No et facis posar cendra, títol manllevat del primer vers d’aquell poema. El Dimecres de Cendra protagonitza com a mínim quatre textos de Maragall: «Las representaciones de Mme. Judich en Cuaresma» (solt anònim publicat al Diario de Barcelona el 1893), «Quaresma» (dins Poesies), «Dimecres de Cendra. A una noia» (dins Visions & cants) i «¡Oh tu Dimecres de Cendra que estens…» (poema de 1911 no aplegat en llibre). No són cap dels textos considerats «majors» de l’escriptor, però tots ells són molt indicatius de la seva proposta intel·lectual i religiosa.

«Las representaciones de Madame Judich en Cuaresma» és l’únic text anònim de Maragall publicat al Diario de Barcelona que l’autor va incloure en el seu registre d’articles publicats al Brusi (un curiós llistat dels articles de Maragall elaborat per ell mateix i conservat a l'Arxiu Maragall). És un text que dóna d’entrada la clau de lectura del Dimecres de Cendra en Maragall: el Dimecres de Cendra no és mai pròpiament un tema, sinó un pretext. I un pretext que el condueix sovint a exaltar els valors contraris als tradicionalment associats al Dimecres de Cendra. «Las representaciones de Madame Judich en Cuaresma» té la gràcia de començar amb un llenguatge d’un tronat catolicisme (la crítica als teatres que, per Quaresma, no solament romanen oberts, sinó que hi reserven «los espectáculos más verdecillos del año») per, a continuació, sorprendre el lector amb un duríssim al·legat contra la burgesia que, aliena a la Quaresma que els treballadors viuen tot l’any, és incapaç de fer Quaresma un dia a l’any:

Esto nada tendría de particular si muchos de los que con fruición (ahora de buen tono), han asistido a tales espectáculos, no fueran después por ahí predicando paciencia y resignación cristiana a los que sufren y carecen de todo, a aquéllos para quienes todo el año es forzosa y durísima Cuaresma. Estos infelices podrán preguntar severamente a aquellos afortunados en nombre de qué fe religiosa les exhortan; podrán preguntarles qué significación tiene todos esos patronatos, asociaciones, instituciones que se titulan cristianas y que ellos, los dichosos, han fundado en nombre de un Dios a quien no saben sacrificar siquiera por un mes cuatro carcajadas más o menos insanas; tal debe ser la fe y el amor que le tienen; podrán exigirles que, dejando a un lado toda hipocresía, o arranquen la cruz del frontispicio de sus instituciones, o les digan claramente: «Nosotros, que nos encontramos muy bien en este mundo, no sentimos la necesidad de creer y de esperar en otro; pero vosotros creed y esperad, sobre todo esperad: porque si no creíais, si no esperábais, os podrían dar tentaciones de acabar con nuestros deleites sacrosantos.»

Quan jo llegeixo això, no puc sinó pensar en el jove Marx que denuncia l’ús de la religió com a consol per a la «criatura oprimida», a qui se li demana d’esperar per al més enllà uns goigs que li són negats en el més ençà. Després, això sí, sortiran determinats professors a dir-nos que Maragall era un burgès de Sant Gervasi, un rendista, el mer defensor d’uns interessos de classe, etc., etc. Per sort, els textos de Maragall són claríssims i desmenteixen rotundament les lectures esbiaixades de què lamentablement ha estat objecte.

El segon gran text dedicat al «Dimecres de Cendra» és «Quaresma»:

Al mercat hi ha avui per vendre

dues branques de flors clares

            tot just enrosades:

són les flors del Dimecres de Cendra,

cendrós en ses boires mig assoleiades.

Ja s’escorren els vels celestials…

El cel no riu encara, i la terra somia;

però de baix dalt a baix, de baix a dalt,

hi corren tremolors de pròxima alegria.

Un cop més: ¿on és la cendra?, ¿on és el gris? Sí, hi és: «cendrós en ses boires». Però compte: hi ha el «cendrós», és cert, però en unes boires «mig assoleiades». Si el cel no riu, el poema ens remarca que no riu «encara»: l’estat de privació és momentani, perquè ja hi ha «tremolors de pròxima alegria». I sobretot: el punt de partida no és el gris de la cendra, sinó el rosat de les flors:

Al mercat hi ha avui per vendre

dues branques de flors clares

            tot just enrosades

Diu molt encertadament Sam Abrams, a propòsit d’aquest poema: «En un dels moments més durs i més tristos del calendari religiós del cristianisme, un moment marcat per la presència de la caducitat i la mort, en què preval el gris, el color de la cendra, apareixen senyals inequívocs, el sol i les flors, de la garantia de la represa del cicle natural.» (Llegir Maragall, ara, p. 94) Que ningú es perdi el comentari sencer d'Abrams al poema. Per cert: ahir, Dimecres de Cendra (¡quin dia tan ben triat!), es va presentar el llibre de Sam Abrams a l'Arxiu Maragall. Malauradament no hi vaig poder ser (els vespres amb tres fills petits són molt complicats…), però em diu Sam Abrams que va tancar l'acte llegint  «Dimecres de Cendra». ¡Chapeau!

Precisament aquest «Dimecres de Cendra. A una noia», de 1896, constitueix el tercer gran text de Maragall sobre la temàtica. Gosaria dir que és un dels grans poemes amorosos de l'escriptor. Hi apareix el Maragall més anticlerical:

Tu no has pas d’haver esment — de la trista paraula

que diu el sacerdot — girant-se de la taula.

Dit en altres paraules: «no escoltis la predicació dels capellans». Després vindran els exegetes de torn a presentar-nos un Maragall amic de sotanes i de mitres, i arribarem a l’any 2010 i 2011 i els gestors de la cultura trobaran el més normal del món convidar cardenals i arquebisbes a formar part de la comissió d’honor de l’Any Maragall, en una mostra de profunda incomprensió del pensament de l’escriptor. («Moreta, no et creïs enemics», em deia un amic fa temps. ¡Deixem-ho!)

I arribem a l’últim «Dimecres de Cendra»: el superb poema «¡Oh Dimecres de Cendra que estens…» de 1911, tan poc estudiat (m’hi incloc) malgrat la força, la contundència, la sorpresa fins i tot, que transmeten els seus versos (cito per l’edició de Glòria Casals a Poesia completa, p. 327-328):

¡Oh Dimecres de Cendra que estens

            tes boires rosades

damunt la ciutat dels meus pensaments,

com damunt de l’altra de vies poblades!

                                                En aquesta alguns raigs somrients

                                                            del sol de febrer

                                                            posen alegria.

                                                Mes boires somriuen passades també

                                                            d’un raig de poesia.

                                                És aquell etern tornar a començar,

                                                és la joventut sempre renovada.

                                                De dins la boirina del massa pensar

salta una paraula

tota il·luminada

amb un sentit nou: la boira es desfà.

Tot el pensament reprèn arrencada.

Aquesta paraula un dia et prendrà

a tu, també a tu, veient-la estampada;

i a tos ulls sorpresos també brillarà

en aquell moment com tot just creada.

Seré jo que hauré entrat de traïdor

dins de casa teva quan menys te’n temies,

i que m’hauré estat allà en la foscor

per dies i dies,

fins que una vegada, veient-te tot sol

en la teva cambra reclòs en tristesa,

te saltaré a sobre com un raig de sol

amb el meu etern crit de jovenesa.

Te’m ficaré als ulls, te’m ficaré al cor.

Mon brillant punyal fins a les entranyes

t’entrarà, donant-te la vida amb la mort.

Impactant, ¿oi? Així és Maragall: un poeta impactant, excepcional, sorprenent, mai banal.