Ricard Torrents, lector de Maragall

Ricard Torrents

Té —des del meu humil punt de vista— tota la raó del món, Ricard Torrents, en la seva lectura de la recepció actual de Maragall. Escric això motivat per la publicació recent de la conferència de Ricard Torrents amb el títol, «un punt inflat» —reconeix l’autor mateix—, «Art, literatura i pensament versus contemporaneïtat: Antoni Gaudí, Joan Maragall…», dins el quadern de la Fundació Joan Maragall titulat Entorn de Maragall i Gaudí (Fundació Joan Maragall / Editorial Claret, Barcelona, 2012).

Té —dic— tota la raó del món quan subratlla amb força una de les aportacions cabdals que ha fet el centenari de Maragall a l’estudi de l’escriptor: incorporar una lectura en clau filosòfica i mística a la lectura literària i historicosociològica dominant fins fa poc temps. Torrents ho constata i se’n felicita:

avui, a la recepció literària i a la sociològica, cal afegir-hi la filosòfica. No és una qüestió de compartiments universitaris, sinó de trencar la formalització dels gèneres literaris que pressuposa que la filosofia no existeix fora dels sistemes complets i tancats, ni més enllà dels llenguatges especialitzats, ni al marge de les càtedres de l’ofici acadèmic de filòsof.

És més: Torrents constata el gran nombre d’aproximacions al pensament de Maragall que conté el llibre Joan Maragall. Paraula i pensament (Càtedra Ferrater Mora, 2011), i n’infereix «una inflexió en la recepció de Maragall»:

La meva percepció és que la confluència de tants crítics filòsofs i de joves filòsofs interessats en l’art de pensar del traductor de Nietzsche […] és una confluència que crea un nou àmbit de recepció contemporània, on Maragall és a la fi llegit, qüestionat i interpel·lat com a pensador i filòsof.

Més endavant insisteix: «Maragall filòsof potser no cal; Maragall pensador implicat en l’abordatge dels temes de la filosofia com ara el llenguatge, el temps, la finitud o el jo, sí.» I, poc més avall, Torrents celebra que l’estudi del Maragall filòsof condueixi també al del Maragall místic: «La recepció filosòfica de Maragall agafa encara un nou gir en la recepció mística, aquella que llegeix Maragall i hi reconeix l’experiència del místic, en sentit profund però obert.»

Torrents, aquest «maragallista més d’empatia que d’estudi» segons es defineix ell mateix, però que demostra ser un lector atentíssim del que s’ha publicat sobre l’escriptor durant els últims anys, acaba veient aquestes noves lectures com a «cercles concèntrics»:

ben mirat, parlem de cercles concèntrics a l’entorn de l’obra de Maragall i assenyalem una tendència de lectura contemporània. Els lectors del Maragall d’avui, «del seu temps», no s’aturen en la seva poesia, ni en el seu pensament filosòfic, ni en el seu combat social, sinó que van, amb ell, més enllà, fins als límits del llenguatge, en l’expressió de les veus humanes en paraula viva.
En una cultura literària com la nostra, que té la naixença en Ramon Llull i la renaixença en Jacint Verdaguer, no hauria d’intimidar la idea de la poesia mística. Seguir el Maragall fondament cristià i fondament lliure que havia entrat en el temple místic, que vol dir accedir als cercles del cel on Dante accedí de la mà de Beatriu, seria fer justícia al poeta català que en la línia de Llull i de Verdaguer s’acosta més en els temps contemporanis a la Paraula i al Silenci, per la via de les aproximacions a l’obscuritat mística.

M’hi sento, no cal dir-ho, en plena sintonia. Quan vaig publicar No et facis posar cendra, els capítols que per mi eren més rellevants —els capítols en què sentia que realment deia alguna cosa nova— eren precisament aquells en què entrava en les dimensions filosòfiques i místiques de l’obra de Maragall. Però no van ser, ¡ai!, els capítols més comentats pels lectors que van polemitzar amb el llibre. Celebro moltíssim, doncs, que posar sobre la taula el Maragall filosòfic i, més encara, el Maragall místic, sigui valorat amb èmfasi per Ricard Torrents.

L’amable lector em permetrà només expressar una lleugera discrepància amb Torrents, a propòsit de Verdaguer. Maragall és autor d’un poema més aviat fluix, de circumstàncies —gosaria dir que escrit per compromís—, sobre Verdaguer (no és l'únic poema fluixet sobre Verdaguer, vegeu el que ja vaig dir aquí). Es titula «Per la tomba de mossèn Cinto», i molt encertadament l’autor va renunciar a incloure’l a cap dels seus llibres (no és ni a Enllà ni a Seqüències, posteriors a l’escriptura del poema). El poema diu així:

Aquí jau el Poeta. Tot un poble
vingué a enterrar-lo i se’n tornà plorant:
l’esplendor de la parla catalana
damunt la tomba va restar immortal.

No és que sigui un mal poema en termes formals. Els quatre decasíl·labs són mètricament perfectes, i llegits en veu alta tenen fins i tot una sonoritat prou remarcable. Però hi ha alguna cosa que diria que decep, en el poema. El segon vers, «vingué a enterrar-lo i se’n tornà plorant», sona bastant tòpic; i encara em sembla més tòpic el que ve a continuació: l’esplendor de la parla catalana resta immortal damunt la tomba. Sí, sí, però ¿i què? És més: em pregunto què vol dir, això, exactament. No diu «dintre la tomba», de manera que identificaríem l’esplendor de la parla amb el poeta que l’ha dignificada literàriament, sinó «damunt la tomba». ¿Pot «l’esplendor de la parla catalana» restar immortal «damunt la tomba»? Jo, personalment, no ho acabo de veure clar. Potser hi ha poemes que convé oblidar piadosament…

Ricard Torrents, en canvi, considera aquests versos «una de les millors poesies que mai s’hagin escrit de poeta a poeta». Admeto que potser jo extremo la crítica al poema, però ¿Ricard Torrents no n’està extremant l’elogi?

________________

RÈPLICA DE RICARD TORRENTS aquí.

CONTRARÈPLICA MEVA aquí.

RÈPLICA DE TORRENTS A LA CONTRARÈPLICA MEVA aquí

"La delícia de sentir-se comprès": a propòsit de la recensió de Carles Miralles

Carles Miralles

No sempre ens sentim compresos fins a les entranyes. Maragall s'hi va sentir (o així ho va dir a l'interessat) quan Josep Pijoan va tractar en una ocasió de posar ordre (crec que amb notable encert) en les intuïcions religioses del seu mentor intel·lectual, i va fer servir l'expressió que he posat al títol: "la delícia de sentir-se comprès fins a les entranyes".

En aquest blog he anat fent-me ressò dels principals comentaris crítics que han anat sorgint al voltant del meu llibre No et facis posar cendra. Pensament i religió en Joan Maragall. Fonamentalment, de la detallada ressenya de Ramon Pla i Arxé i de la llarga al·lusió de Jordi Castellanos, passant per les aportacions d'Anna Punsoda i de Jaume Aulet al debat.

Però el meu llibre no ha generat solament comentaris desaprovatoris. S'han ocupat del meu llibre amb gran empatia Josep Massot a La Vanguardia, Montserrat Serra a Vilaweb, Teresa Costa-Gramunt a Vilanova Digital i a Tres de Vuit, Lluís Bonada a El Temps, Eduard Brufau a Catalunya Cristiana, Ignasi Franch a El Triangle, M. P. a Actualidad Bibliográfica, Marta Pessarrodona a Lletres, Josep Vall i Mundó a Temes d'Avui i Jordi Pigem al Cultura|s La Vanguardia, entre altres. A tots (també als més crítics amb la meva lectura de Maragall) els estic molt agraït per l'atenció que han prestat al meu llibre.

L'últim text que ha sortit per ressenyar àmpliament No et facis posar cendra és la recensió de Carles Miralles a Estudis Romànics. És un text que m'ha fet sentir-me llegit, comprès, respectat i valorat, i això no passa cada dia. Miralles no s'està, òbviament, de discutir alguns aspectes del meu llibre, cosa que també li agraeixo. La crítica que fa al "Breu glossari filosòfic de l'últim Maragall", per exemple, em sembla justíssima. Em sento llegit i comprès per Miralles perquè en cap moment no em fa dir el que no dic ni m'atribueix intencions que no tinc, com m'ha passat amb altres lectures del meu llibre (Pla i Arxé diu que pretenc presentar un Maragall heterodox, Castellanos diu que estic obsedit pel progressisme i l'heterodòxia...).

Però, sobretot, agraeixo a Miralles que destaqui tres cops la meva lectura dels textos de Maragall. On altres han dit que jo no faig una lectura literària dels poemes, o que els sotmeto a una lectura ideològica, o que hi projecto els meus interessos intel·lectuals, Miralles sosté que "Moreta els ha llegit, els textos, aplicadament i amb acuïtat"; més tard insisteix que "pertot trobem, en l'exposició de cada etapa, lectures coherents, a voltes justíssimes, dels textos que addueix"; finalment, tot i defensar que Maragall ha de ser llegit més com a poeta que com a pensador, Miralles no s'està d'agrair que "qui el llegeix com a pensador tracti amb tanta cura i atenció també la seva poesia".

Personalment, valoro moltíssim aquesta última afirmació. Maragall ha estat estudiat (i està sent estudiat) fonamentalment per filòlegs. Però també s'hi han aproximat ocasionalment alguns filòsofs. Penso en Ferrater Mora (Oriol Ponsatí-Murlà ha reivindicat últimament la seva lectura de Maragall), en Eugenio Trías, en Norbert Bilbeny o, més recentment, en Antoni Mora. Però el gruix dels estudis maragallians el fan els filòlegs. I és lògic que sigui així: Maragall és fonamentament un escriptor, un autor canònic de la literatura catalana més que d'una suposada filosofia catalana. El que passa és que Maragall té un pensament propi d'una gran potència, sempre des del meu punt de vista (quan ho vaig defensar en el Simposi sobre Maragall de la Universitat de Girona, l'any 2010, Terricabras va replicar que, malgrat el que jo deia, ¡ell es quedava amb el poeta!).

Reivindico, doncs, la importància del pensament de Maragall, però sense convertir-lo en un filòsof professional o acadèmic; prefereixo parlar de Maragall com a "pensador", un terme prou ampli i flexible com per fer justícia a la tasca de Maragall. Poeta i pensador. No sempre els que han posat en relleu la importància del pensament de Maragall han prestat als poemes l'atenció que es mereixen; menys atenció encara han prestat a la bibliografia crítica que la filologia catalana els ha dedicat. Recordo fins i tot una tesina inèdita sobre la religiositat de Maragall l'autora de la qual excloïa completament la poesia de la seva anàlisi per la multiplicitat d'interpretacions a què es prestava.

La meva intenció, en canvi, ha estat sempre arribar al pensament de Maragall però fer-ho des del text. Des de la lectura del text. Entenent per text no solament l'article o l'assaig, sinó també el poema. Partir del text (poètic, periodístic, assagístic), partir del que la filologia ens diu del text, per arribar al pensament del qual aquest text és expressió. La feina dels filòlegs (he fet, i faig, molta feina de filòleg) em sembla de vegades massa positivista, massa arran de terra, però prefereixo una aportació positivista sòlida que una especulació aparentment brillant però sense base textual. Jo sempre em sento, però, entre els uns i els altres. Intentant extreure el pensament de l'autor, però fer-ho sense renunciar a les eines del filòleg. Sense oblidar el text.

Sigui com sigui, les aportacions de Miralles i totes les altres que he esmentat formen part, per mi, del meu llibre. Quan evoquem un llibre, evoquem el llibre i també les lectures que s'han fet d'aquell llibre. El meu llibre no és només meu; també el sento associat a les lectures que se n'han fet. I a tots els agraeixo moltíssim la seva aportació. També a aquells de qui no m'he sentit comprès, no solament perquè potser revelen que sóc jo qui no s'ha sabut explicar, sinó també perquè han estat ocasió per precisar amb més detall la meva lectura de Maragall. La pitjor recepció d'un llibre és el silenci, no pas la crítica. Per això, ¡gràcies!

Gabriel Maragall, a la recerca de la biografia interior del pare absent

«El nostre pare era massa important perquè nosaltres espatllem el seu nom publicant les nostres coses.» Això és aproximadament el que Gabriel Maragall i Noble (Barcelona 1909 – Granollers, 1985), penúltim fill de Joan Maragall, explicava als seus amics íntims per justificar per què no feia conèixer els resultats de les seves recerques. I, efectivament, els dos llibres que va escriure Gabriel Maragall es van haver de publicar pòstumament (tots dos a Edicions 62): Fragment de sistema, que recull el seu pensament filosòfic, va aparèixer el 1986, i Joan Maragall: esbós biogràfic, el 1988. Contràriament a altres germans seus, plenament integrats en la vida pública ciutadana, Gabriel Maragall fou d’una discreció absoluta: a més de no publicar els seus llibres, era «enemic de les convencions i ritus socials, àdhuc un xic feréstec, fugitiu de les converses vanes i estúpides, enfrontat amb la vanitat i amb la hipocresia del tracte superficial i buit, tant en el món social com en el cultural», com el descrivia Jaume Lorés al pròleg de Fragment de sistema (p. 10-11). El mateix Lorés puntualitzava que, malgrat això, «era un personatge acollidor, conversador infatigable, que sabia transmetre, en tot moment i en tota ocasió, la seva concepció de la vida i la seva visió de les coses a tot amic o conegut, tant darrera el taulell de la farmàcia tot despatxant un medicament, com en el mínim de relacions socials que mantenia» (p. 11). Farmacèutic de professió —regentava una farmàcia al passeig de Gràcia—, havia assistit també, d’oient, a quatre cursos de filosofia a lbia Universitat Autònoma d’abans de la Guerra. No fou, doncs, un filòsof acadèmic, però tampoc un simple autodidacte.

Quan Joan Maragall va morir, Gabriel Maragall tenia dos anys i mig. No en podia conservar records personals directes, però és evident que va poder ser dipositari de molts testimonis de primera mà sobre el pare absent. Aquests testimonis, juntament amb una recerca a fons de l’obra de Maragall, li van permetre preparar l’Esbós biogràfic maragallià, una obra que ell mateix presentava com el fruit «d’un intent de comprensió i d’interpretació de la vida i de l’obra del meu pare». No és un text fàcil, perquè l’adjectiu biogràfic del títol fa referència a una biografia interior: Gabriel Maragall no es limita a ordenar dades i glossar textos, sinó que fa un intent de penetrar en el nucli íntim del biografiat. Per fer-ho, sovint parteix de criteris sobre els moviments sensibles, anímics i espirituals de l’home, uns moviments que, no essent objectivables ni universalment compartits, fan que al lector sovint li resulti difícil acompanyar l’autor en l’itinerari pel qual el vol conduir. En aquest sentit, l’obra filosòfica de Gabriel Maragall, recollida a Fragment de sistema, permet comprendre millor els fonaments metodològics des dels quals s’aborda l’Esbós biogràfic. Fragment de sistema és un esforç per resseguir les relacions entre el nucli íntim de l’individu i el seu entorn, que Gabriel Maragall anomena respectivament Primera Esfera de la Realitat i Segona Esfera de la Realitat. A l’Esbós biogràfic s’aproxima tant com pot a la Primera Esfera del biografiat, amb les dificultats que això comporta atès que la documentació conservada procedeix normalment de la Segona Esfera, de manera que sovint el biògraf fa deduccions molt atrevides amb un fonament textual notablement feble. Tot i això —i aquí rau l’interès del llibre—, és fàcil que el lector assenteixi davant de moltes de les conclusions a què va arribant el biògraf, perquè els seus viatges no són meres especulacions en el buit sinó el fruit d’un intercanvi intel·lectual molt profund amb l’obra i l’itinerari del pare absent. És estrany que es pugui no compartir el mètode però sí els resultats: tanmateix, aquesta és la sensació que experimenta sovint el lector d’aquesta biografia interior de Joan Maragall.

Glòria Casals, curadora de l’edició de Joan Maragall: esbós biogràfic, va dividir el llibre en quatre seccions cronològiques d’acord amb l’ordenació de les dades que es desprèn del text. La primera etapa (1860-1891) és explicada d’acord amb el contingut íntegre de les «Notes autobiogràfiques» dels vint-i-cinc anys i de les cartes i poemes conservats d’aquest període, inclòs l’epistolari amb Josep M. Lloret, aleshores inèdit. El poeta pateix una crisi de joventut el final de la qual es produeix quan poden confluir «les inclinacions naturals i els valors espirituals: és l’amor a la dona real el que acaba la trasbalsada, incoherent però riquíssima actitud de l’home que ha deixat de ser un infant» (p. 45). La dona és definida com «el receptacle perfecte o la conjunció on s’encarnaven i prenien realitat els somnis i les divagacions» (p. 47). La segona etapa (1892-1900) està explicada d’acord amb la teoria de Gaziel del «doble fons» (segons la qual sota la serenitat maragalliana s’hi amagava un fons volcànic), tot i que sensiblement modificada d’acord amb el binomi «gabrielmaragallià» Primera/Segona Esfera de la Realitat: hi hauria en l’obra de Maragall uns textos de procedència més aviat externa i intel·lectual —els comentaris d’actualitat al Diario de Barcelona— i uns altres procedents d’una font més profunda i íntima —els textos més religiosos (poemes i cartes, però també alguns articles). El Maragall de 1893 escriu per a un públic concret, però no renuncia a les seves amistats, lectures i vocació. Cap al 1900 Maragall ha acceptat uns valors morals i, al mateix temps, és capaç de sentir-se lliure dels dictats de les pròpies idees i d’obrir-se a tot el que li arriba. L’inici de la tercera etapa (1901-1906) es caracteritza per una serenitat relacionada en part amb la pèrdua dels amics (el 1897 mor Josep Soler i Miquel, i l’amistat amb Pijoan no comença fins al 1902): els amics no solament l’estimulaven, sinó que també l’apartaven «del seguiment de les pròpies conviccions» (p. 94). L’actitud de Maragall és «prompta a l’entrega i a la renúncia, a la serenitat i a la nostàlgia» (p. 105). A l’inici de la quarta etapa (1907-1911) Maragall «entra en una fase de relativa passivitat» (p. 121). Aquest període es caracteritzarà per una «transfusió de corrents de dintre a fora i de fora a dintre», que constitueix una «osmosi espiritual» (p. 124). La data de 1907 és clau: «El procés de purificació espiritual durà, quasi, tota la seva vida. Però des de l’any 1907, els cinc últims anys, és transparent per a tothom. Seguint-lo en aquests temps seguim un autèntic catecumen» (p. 182). En aquests anys «s’anà definint i conformant el veritable missatge que havia de deixar» (p. 126). Gabriel Maragall subratlla l’actitud contemplativa del poeta —que aquests anys escriu menys—, i repassa els escrits sobre la Setmana Tràgica, el «Cant espiritual» i la darrera sèrie d’articles al Diario de Barcelona, on Maragall abomina de l’esperit gregari i defensa la humanitat manifestada en l’individu concret. Tot l’any 1911 transcorre sota el pressentiment de la mort, que Gabriel Maragall defensa d’acord amb el testimoni de Clara Noble i dels fills més grans.

Malauradament, l’Esbós biogràfic ha tingut molt poca fortuna crítica. Disponible —en forma mecanoscrita— a l’Arxiu Maragall des de 1967, i publicat el 1988, pocs maragallistes se l’han pres seriosament. Eugenio Trías, que hi va tenir accés quan encara era un mecanoscrit inèdit, va confegir El pensament de Joan Maragall (Edicions 62, 1982) servint-se àmpliament de les hipòtesis de Gabriel Maragall, amb qui —mentre preparava el volum— va tenir diverses trobades en les quals també van participar Jordi Maragall i Pep Calsamiglia. De fet, la tan mal compresa hipòtesi de Trías segons la qual el 1907 es produeix en Maragall una crisi sota el signe del pressentiment de la mort, que el duu a invertir el seu inductivisme i a passar de l’estètica del bell a l’estètica del sublim, prové d’una lectura en profunditat de l’obra de Gabriel Maragall.

Tret, però, de Trías, el text de Gabriel Maragall és rarament citat pels estudiosos. I no es pot al·legar que es disposi d’altres biografies que permetin donar per «superat» el text de Gabriel Maragall, perquè el cert és que sobre l’escriptor no es disposa encara d’una autèntica biografia que compleixi amb els requisits indispensables d’una ambiciosa recerca documental, i la major part de succedanis disponibles —els deguts a Josep M. Corredor i Josep Miracle, per exemple— tenen un interès francament escàs. Però l’Esbós biogràfic de Gabriel Maragall no es pot comparar amb aquests textos. Després del testimoni de Pijoan (El meu Don Joan Maragall de 1927), del resum biogràfic força correcte —amb les dades aleshores disponibles— d’Alfons Maseres (1936), de les dues notables biografies de Serrahima (1938 i 1966) i de l’«homenot» ampliat de Pla (1968), el gran text biogràfic sobre Maragall és probablement el de Gabriel Maragall, i mereixeria una atenció molt més gran: per seguir-lo o per discutir-lo, tant se val. Però el màrqueting també influeix a l’hora de valorar una obra intel·lectual (fins i tot entre els erudits), i Gabriel Maragall ha pagat un preu molt alt per haver-se mantingut voluntàriament apartat del món acadèmic i dels cenacles de la cultura.

Revista de Catalunya, nova etapa núm. 262 (juny 2010), p. 3-7