Tres dies intensos al voltant de Maragall

Acabem de celebrar el I Congrés Internacional Joan Maragall, a la Universitat de Barcelona. He format part del Comitè Organitzador del congrés, però els comentaris que en faré (avui, i potser també en futurs posts) seran a títol exclusivament personal.

No em veig amb cor de resumir el que han estat aquests tres dies. Les actes corresponents ja donaran fe dels continguts científics del congrés. Però, mentre tornava avui cap a casa, pensava que en aquesta mena de trobades, tan importants com les ponències i les intervencions acadèmiques són els àpats compartits, les converses de passadissos..., és a dir, les "estones mortes" (acadèmicament parlant).

Si només ens importés el treball exclusivament científic, els congressos els podríem fer virtualment: estalviaríem molts diners en viatges, hotels, coffee breaks... I, malgrat tot, continuem fent congressos presencials. ¿Per què? Doncs perquè no som àngels desencarnats i ens fa il·lusió veure'ns, conèixer-nos personalment.

Un exemple: un estudiós com Joan-Lluís Marfany era per a mi, com per a molts, un nom molt citat, una referència erudita sovintejada, l'autor d'uns textos que tots havíem llegit i amb els quals molts ens havíem barallat. Però Marfany, que ha estat tots tres dies al congrés, és ara, a més, algú amb qui he compartit algunes de les "estones mortes" dels congressos. I en aquestes estones hem pogut parlar de Maragall distesament, i traslladar per tant les polèmiques erudites de les notes a peu de pàgina a la calidesa de la conversa.

I qui diu Marfany, diu Heidi Grünewald (amb qui ens havíem escrit, però no ens coneixíem), o Jaume Coll (a qui havia llegit, però poc més), o tants altres. Eren per a mi mers noms: ara tenen rostre. Com en té des d'avui Mercè Rius, que avui m'ha presentat Antoni Mora. Un Antoni Mora a qui jo havia llegit, però que no vaig conèixer fins a una altra trobada científica, fa un any, a Girona.

Un congrés serveix per a moltes coses, sens dubte. Però també per a això. I crec que no és una de les finalitats menors.


P. S.: Avui (1-10-11) Valentí Puig diu a La Vanguardia, a propòsit del I Congrés Internacional Joan Maragall: "És costum que aquestes trobades acadèmiques siguin de més profit pel currículum dels participants que per altra cosa." Deixem-ho...

¿És Maragall un bon escriptor? ¿I un bon pensador?

Dir que Joan Maragall és un clàssic de la literatura catalana contemporània no aporta res de nou: és una obvietat no discutida per ningú. Però dir que Maragall és un bon escriptor ja constitueix, curiosament, una afirmació arriscada: en aquest punt no hi ha consens. Que es pugui ser un clàssic indiscutit de la literatura catalana sense ser considerat necessàriament un gran escriptor, és una situació que escapa de les meves capacitats de comprensió. Però és un fet: ningú no discuteix la importància de Maragall en la literatura catalana, però molts han sentit que havien de discutir la seva capacitat a l’hora de fer literatura.

Recordem el tòpic: Maragall és un mal poeta, és un poeta per a cuineres, és un poeta maldestre, té un lèxic pobre, no domina la llengua… Aquest tòpic neix ja en vida de Maragall. En l’epistolari de Joaquim Ruyra s’hi pot trobar, en diverses ocasions, la lamentació pel fet que Maragall faci «versos mal fets». «Quan el vegi li ho diré», diu Ruyra al seu corresponsal (cito de memòria). Després, en públic, Ruyra no ho va arribar a dir. Al contrari: en prologar l’edició de la Viuda de l’obra completa de Maragall, l’any 1912, dirà que les aparents faltes mètriques dels versos estan totes justificades pel que vol transmetre el poema. Altres lectors faran el mateix joc: li reconeixeran la importància en públic, però li perdonaran la vida en privat.

Si pretenem defensar que, a més d’un gran escriptor, Maragall era un gran pensador, aleshores les veus dissidents augmentaran exponencialment. ¿Pensador? «Tampoc no pensava tant», he sentit dir (en privat) a una de les veus que millor han parlat de Maragall. El novembre passat, una colla d’estudiosos de Maragall ens vam reunir a Girona, generosament convidats per Josep-Maria Terricabras, director de la Càtedra Ferrater Mora (UdG), per debatre al voltant del tema «El pensament de Joan Maragall». Molt significativament, una de les aportacions al congrés es titulava, polèmicament, «El pensament de Joan Maragall és». I és que, encara avui, dir que el pensament de Maragall és, existeix, té consistència, constitueix un desafiament. La meva ponència en el congrés va titular-se «El pensament de l’últim Maragall (1906-1911)». En acabar la meva exposició, l’amic Terricabras va discutir-me molts dels temes que havia tractat, i va acabar concloent que, a la vista del que havia exposat, ell es quedava amb el Maragall poeta. ¿I per què organitzes un congrés sobre «El pensament de Joan Maragall», estimat Terricabras? En continuarem parlant.