Ricard Torrents i la poesia «de poeta a poeta»

Jacint Verdaguer

En el meu últim post vaig glossar una molt bona conferència de Ricard Torrents sobre Maragall. Al final del text em permetia discrepar de Torrents en la valoració laudatòria d'uns versos de Maragall a propòsit de la tomba de Verdaguer, als quals Torrents s'havia referit, molt hiperbòlicament al meu parer, com «una de les millors poesies que mai s’hagin escrit de poeta a poeta».

Ricard Torrents ha replicat el meu post amb un de seu, que l'amable lector pot llegir aquí. Torrents concedeix que aquests versos estan «aparentment no gaire ben engiponats, com no és pas infreqüent en Maragall» (aquí apareix el tòpic del Maragall poeta maldestre), i matisa que més que d'una poesia es tracta d'un epitafi o una «inscripció sepulcral». Fora d'aquestes puntualitzacions, Torrents no es desdiu del seu hiperbòlic elogi. Al contrari: s'hi referma oferint una lectura dels «versos sepulcrals» de Maragall que en remarca els suposats encerts. I fins i tot elogia el «dring autèntic» del poema «Del Montjuïc, en la tomba nova d'En Verdaguer», que jo vaig criticar durament aquí (com, abans de mi, ja havia fet Sam Abrams). Per cert, el mateix Sam Abrams també ha formulat la seva opinió (taxativa) sobre els «versos sepulcrals» defensats per Torrents: «Òbviament es tracta d'una composició de compromís, escrita per sortir del pas, enmig del trasbals social i cultural causat per la mort de Verdaguer.»

Joan Maragall

Torrents, en canvi, el considera un epitafi «contundent i alat alhora», i en glossa especialment els dos darrers versos, mitjançant els quals Maragall recolliria l'«esplendor» del moment i el projectaria vers la immortalitat. El que més m'ha interessat de la seva argumentació és l'observació que fa sobre l'ús del temps verbal de l'últim verb: «l'esplendor de la parla catalana | damunt la tomba va restar immortal». Sí, aquí em torno a sentir en plena sintonia amb Torrents: en un epitafi d'aquesta mena, el temps previsible hauria estat el futur, és a dir, pronosticar que l'esplendor restarà immortal damunt la tomba. En canvi, el fet d'utilitzar el passat situa Maragall en un futur hipotètic o, millor encara, en un no-temps des del qual contempla els nostres afanys humans, cosa que li permet observar el futur en passat. Maragall, en els moments importants, acostuma a trastocar la concepció convencional del temps.

Torrents parla poc de la pobresa dels dos primers versos («Aquí jau el Poeta. Tot un poble | vingué a enterrar-lo i se'n tornà plorant»), que transmeten una idea bastant tòpica: el poble plora després d'enterrar «el Poeta». I no diu res a propòsit del «damunt» de l'últim vers, que jo continuo sense acabar d'entendre. I, tanmateix, Torrents insisteix a considerar l'epitafi de Maragall com un gran homenatge a Verdaguer, una mostra de generositat «de poeta a poeta» molt singular i infreqüent.

Jo, què volen que els digui, m'estimo més altres homenatges poètics. M'estimo més el mutu homenatge Guerau de Liost - Josep Carner. Ho recorden, ¿oi? Guerau de Liost escriu aquests versos deliciosos:

Voldria ser enterrat al peu
d'aquella font que endegà el pare.
Té campanetes arreu,
d'aquelles que plaïen a la mare.
Un aire ben senzill
hi porta els sorolls de la vila
i neteja de brossa l'espill
d'aquesta font tranquil·la.
Sovint amb el germà
hi fèiem un atur, suats de la cacera.
En el seu bassol clar
es mirava el llebrer, vanitós que era.
El berenar posava la muller
a la taula que fa aquesta roca.
L'ombreja un castanyer:
damunt la seva casolana soca
un dístic em plauria del meu Josep Carner.
La gent ara en diu
la «Font de l'Oreneta».
Vora la teva font, fes, oreneta, niu:
faràs, demà, companyia al poeta.

Aquí, aquí sí, hi veig una gran poesia escrita «de poeta a poeta». L'autor evoca un escenari per a ell entranyable, un escenari lligat als records de la infantesa, i és en aquest marc familiar, íntim, entranyablement íntim, on fins i tot voldria ser enterrat, que el poeta declara amb un vers esplèndid la voluntat d'associar-hi la poesia de l'amic: «un dístic em plauria del meu Josep Carner». ¿Volen millor homenatge? Demanar al poeta amic, més encara, al «meu Josep Carner» (un «meu» que indica no pas possessió sinó amistat pregona), que inscrigui un dístic en aquest indret de la geografia íntima i lírica del poeta.

I el «meu Josep Carner» va correspondre (no podia fer altrament) a la petició de l'amic:

Filla del cel, jo só la font de l'Oreneta.
Em descobrí un ocell i em coronà un poeta.

La literatura catalana ofereix molts altres exemples de versos escrits «de poeta a poeta». Pere Quart fa la necrològica de Carles Riba amb aquells versos d'homenatge irònic (però homenatge, tanmateix):

Si tu no hi ets, ¿a qui m'adreçaré?
Si tu no hi ets, ¿qui ens jutjarà?

(Per cert, i entre parèntesis: en més d'una ocasió he estrafet aquests versos adreçant-me al bon amic Francesco Ardolino, amb mi acostumem a barallar-nos cordialment a les reunions en què coincidim. Quan hem de fixar data per a una reunió, si s'escau que a tots ens va bé de trobar-nos un dia en què l'Ardolino ens diu que no pot, insisteixo a buscar una altra data, perquè «Francesco, si tu no hi ets, ¿amb qui em barallaré?»).

Es podrien invocar molts altres homenatges «de poeta a poeta». Tinc ara al cap el que Joan Alcover fa a Rubén Darío, massa llarg perquè el reproduïm aquí (vegeu-lo, però, aquí), que considero espectacular. I ja que d'Alcover passem a Rubén i, per tant, a la literatura castellana, sempre m'ha impactat la dedicatòria de Miguel Hernández a Ramon Sijé, en el paratext que encapçala la seva «Elegía»: «En Orihuela, su pueblo y el mío, se me ha muerto como del rayo Ramón Sijé, con quien tanto quería». Per cert, Joan Manuel Serrat musica molt bé l'elegia de Miguel Hernández, però en banalitza lamentablement el paratext en llegir «a quien tanto quería» (ho podeu comprovar aquí). ¿Es pensava Serrat que era un error de l'edició? ¿Qui assessora els nostres cantautors?

Els homenatges «de poeta a poeta» no crec que siguin, doncs, tan insòlits. La condició humana és mesquina, però també generosa. I dubto que en els poetes la mesquinesa assoleixi una proporció més alta, en relació amb la generositat, que en la resta de mortals. Els versos tòpics i de compromís que Maragall es veu obligat a dedicar a Verdaguer (noblesse oblige) constitueixen un exemple més, no especialment excels, d'aquesta modalitat de literatura escrita «de poeta a poeta». Ja ho saben: de tant en tant, Homer també s'adormia. I qui diu Homer, diu Maragall.


_________________

RÈPLICA DE RICARD TORRENTS: aquí

Narcís Comadira: «Joan Maragall baixa a prendre el te»

Narcís Comadira

No, evidentment que no: no convertiré Narcís Comadira en un maragallià. Tampoc en un maragallista. (Ja saben allò dels maragallians i els maragallistes: simplificant la distinció de Riba, els primers adoren Maragall, els segons l’estudien.) En el congrés internacional sobre Maragall que vam celebrar la tardor passada a la Universitat de Barcelona, Comadira —que hi va participar en una taula de poetes hàbilment moderada per Susanna Rafart— es va distanciar de Maragall, especialment en el terreny lingüístic. Tot això és prou sabut.

Amb tot, hi ha un poema de Comadira sobre Maragall que valdria la pena recuperar. Ho va fer Susanna Rafart a la taula rodona esmentada (¡Comadira mateix va dir que no el recordava!). I ho ha fet també recentment Sam Abrams, que l’encerta plenament a l’hora de relacionar-lo amb el llibre de Josep Pijoan El meu Don Joan Maragall, la font més clara del poema. Però anem en primer lloc al poema en si:

Joan Maragall baixa a prendre el te 

Els amics ja fa estona que hi són.
La família ben aplegada.
Les minyones, callades, polides.
La tetera, de plata, fumeja. 

Parlen poc, només coses corrents
per distreure una mica l’estona.
En el fons tots esperen que baixi,
consirós, de la torre, el poeta. 

Ell, a dalt, quan és hora sospira:
apenat diu adéu a les Muses.
Després desa la ploma, s’aixeca.
Amb tristesa s’atansa a la porta. 

Tot és fosc i per l’ull de l’escala
una feble remor de conversa
el retorna a la terra. Respira
l’oloreta que fan les torrades. 

Pas a pas, amb la mà a la barana,
va baixant dins un núvol de glòria:
cada vespre, fidels, el segueixen
els espectres dels seus personatges. 

Quan arriba a la sala se’l miren
tots els ulls. Ell es mira la dona.
No diu res. Fins al cap d’una estona
no recobra el somriure i la parla. 

Narcís Comadira, El verd jardí, dins Formes de l’ombra. Poesia 1966-2002, Edicions 62 / Empúries, Barcelona, 2002, p. 132-133.

Jo, què volen que els digui, aquest poema el trobo molt simpàtic. És caricaturesc, òbviament, però aquest fet no crec que el converteixi en una arma per alliberar-se de la influència de Maragall, com sosté Abrams (ho diu a «Tres reedicions ben oportunes», Revista del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Barcelona, núm. 135, agost 2011, p. 101). Evidentment, el poema no és cap homenatge a Maragall. Però tampoc no crec que es rabegi en la crítica. El punt caricaturesc del poema té prou tendresa com per fer-nos estimable el poeta retratat. Fins i tot, a mesura que el rellegeixo, hi vaig trobant, més enllà de la caricatura, la presentació d’una realitat més àmplia que viuen tots els creadors.

«Joan Maragall baixa a prendre el te» és la recreació del xoc entre els espais literaris i mentals del poeta i la seva socialització en un entorn familiar i intel·lectual. El xoc entre l’escriptura i la quotidianitat. Entre la poesia i les convencions burgeses. Pijoan explica, a El meu Don Joan Maragall, que el poeta treballava al seu despatx del pis superior de la torre de Sant Gervasi fins a l’hora de prendre el te:

A les cinc el cridaven perquè baixés a prendre el te, però si tardava a venir ja compreníem tots que no era cosa de destorbar-lo. A la fi baixava amb els ulls extraviats, la cara esbarrellada i més vermellor a les galtes del que convenia.
Quin refrescant el te, aleshores! Tota la gran taula plena, de grans i petits. La seva família cada any més nombrosa s’augmentava amb cunyades i nebots que venien en aquella hora. Era quan el senyor Roura i jo solíem arribar-hi com excrescències o berrugues de la família. De vegades érem més de vint a la taula. Les germanes d’En Maragall, que venien a dies fixos, dimarts, dijous i diumenges, portaven llaminadures de Barcelona: les encasades, tortells i ensiamades. Així uns dies teníem el te magre amb torrades i altres dies més gent a taula i a més a més dolçúries.

Pijoan posat en vers: això és, d’entrada, «Joan Maragall baixa a prendre el te». Fins i tot compareixen les torrades que acompanyaven el te els dies en què no hi havia les llaminadures de les germanes. Però gosaria dir que tant Pijoan com Comadira fan molt més que caricaturitzar el poeta. Tots dos han comprès, perquè segurament tots dos ho han viscut —¡i qui no ho ha viscut!—, el xoc entre les Muses i els horaris. La dedicació a l’escriptura, al pensament, a l’esperit, es veu interrompuda per les convencions, els horaris, els àpats, les visites, la família… Hi insisteixo: ¿qui no ho ha viscut? És un moment dolorós, el de deixar la ploma per atendre les mínimes obligacions que imposa la socialització. Per això —ens diu Comadira—, el poeta «apenat diu adéu a les Muses», «desa la ploma» i «amb tristesa s’atansa a la porta». En aquest instant, no és la vista (perquè «tot és fosc») sinó l’oïda («una feble remor de conversa») i l’olfacte («l’oloreta que fan les torrades») allò que li fa percebre la realitat a la qual s’incorporarà. Hi torno: el xoc és dolorós, i requereix temps per convertir-lo en una suau transició. Per això Comadira s’imagina (i ara el que llegim no és Pijoan versificat, sinó Comadira pur) el descens reposat del poeta per l’escala fosca de la torre: malgrat l’acció de baixar per l’escala, malgrat la remor de converses i l’oloreta de les torrades, l’enteniment de l'escriptor continua en mans de les Muses: per això ens diu que «el segueixen els espectres dels seus personatges».

I, finalment, el xoc final: el poeta compareix al menjador, on l’esperen família i amics. Doncs fins i tot arribats aquí, Comadira aconsegueix que Maragall transformi el xoc en un trànsit prolongat:

No diu res. Fins al cap d’una estona
no recobra el somriure i la parla.

¿Què és «Joan Maragall baixa a prendre el te?» ¿Una manera d’exorcitzar la possible influència de Maragall, presentant-lo sotmès a les servituds d’un marc familiar i burgès? ¿O es tracta d’una recreació —amb Maragall com a mer pretext— d’aquest instant dolorós que viuen tots els creadors, per misàntrops i maleïts que siguin, en què la dedicació a la vida de l’esperit es veu interrompuda per la prosa de la vida quotidiana?

Jaume Aulet, ¡benvingut a la polèmica!

La recensió del meu llibre No et facis posar cendra que va fer Ramon Pla i Arxé realment ha portat cua. Després de "la recensió de la recensió" publicada per Anna Punsoda ha vingut el "resum de la recensió" de Jaume Aulet al panorama dels estudis sobre literatura catalana contemporània que publica cada any a Serra d'Or. Del meu llibre diu el següent:

El 2010, les commemoracions sobre Joan Maragall comencen a donar fruits. És només una primera collita, amb dos llibres suculents. El primer, d’Ignasi Moreta, se centra en qüestions filosòfiques. És un estudi valuós i ben documentat sobre l’ideari de Maragall —especialment el religiós— que arriba a conclusions sobre l’heterodòxia maragalliana presentades de manera més innovadora del que potser són en realitat. Això passa perquè Maragall era un poeta i no pas un filòsof (a diferència d’alguns dels seus referents), per la qual cosa segurament l’anàlisi literària permetria entrar més a fons en els matisos que Moreta planteja.

Jaume Aulet

L'experiència com a editor m'ha ajudat molt a detectar a l'instant si un crític ha llegit el llibre de què parla o si es limita a glossar la contracoberta. En el cas d'Aulet, la font no és la contracoberta, sinó la recensió de Pla i Arxé (¡a qui cal reconèixer el mèrit de l'originalitat!). L'argument és idèntic: l'elogi a la base documental de la recerca empresa i la crítica a la presentació d'un Maragall que no tindria el gruix filosòfic que jo li atribueixo i del qual jo no en faria la lectura "literària" que li correspon. Hi ha, a més, aquesta irritant referència a "l'heterodòxia maragalliana", una terminologia d'una pobresa i banalitat més que notables i que en el meu llibre blasmo en un parell de llocs. Hagués preferit, és clar, una crítica de primera mà, i per això, en lloc de replicar Aulet, m'he de limitar a remetre a les rèpliques a Pla i Punsoda.

En la continuació del text, Aulet glossa el llibre de D. Sam Abrams, Llegir Maragall, ara. També a Abrams, Aulet li perdona la vida, per dir-ho amb una expressió cara al ressenyat:

El segon llibre és de Sam Abrams i se centra més en aspectes literaris. Darrere d’un títol com el de Llegir Joan Maragall ara s’entreveu una relectura posada al dia. Aquesta n’és la intenció, certament. I ho fa gairebé poema per poema. Tot un repte. És cert que en alguns casos s’apunten trets ben suggeridors, però en general rere una suposada relectura (el relativisme, la modernitat...) s’hi reconeixen els elements essencials de la lectura diguem-ne canònica (anava a dir acadèmica). Val a dir que el llibre està dedicat «a tots els autèntics maragallians», la qual cosa ens pot deixar descol·locats, ja d’entrada.

A banda de canviar-li el títol del llibre, per als del gremi fa somriure aquest "anava a dir acadèmica", un recurs estilístic utilitzat reiteradament per un prestigiós catedràtic emèrit de literatura catalana, mestre de tota una generació de filòlegs. Jo crec que dels mestres n'hem d'heretar la creativitat, l'empenta, l'entusiasme per la feina ben feta, les vies obertes; m'interessen poc, en canvi, els mimetismes que arriben fins i tot a incidir en el propi idiolecte. Hi penso cada cop que llegeixo textos plens de mimètics "O no" i "Anava a dir"...

Coincideixo, això sí, amb Aulet en el desconcert que genera la dedicatòria d'Abrams (en vaig parlar aquí). Potser és cert que les dedicatòries són una qüestió personal que no ha de ser objecte de crítica literària. Però hi ha provocacions molt temptadores, ¡i temo que tant Aulet com jo hi hem caigut de quatre grapes!

I ja que hi som, i tot i que sigui a costa de desviar-me de la temàtica d'aquest bloc, em permeto comentar també el que diu a propòsit de Marta Pessarrodona, una altra de les damnificades pel panorama d'Aulet:

Marta Pessarrodona

La prolífica Marta Pessarrodona ha publicat darrerament dues obres centrades en el tema de l’exili: França 1939. La cultura catalana exiliada i L’exili violeta. Escriptores i artistes catalanes exiliades el 1939. Més que entrar detalladament en una suposada aportació dels dos llibres, em limito a una reflexió gairebé moral. Pessarrodona, que és una gran escriptora, té tot el dret d’escriure sobre el que vulgui. També sobre l’exili, és clar. El que no podem fer és presentar com a estudi acadèmic i científic allò que és, de fet, una recopilació de dades sobre les quals molts cops ni tan sols no s’indica la font de procedència. En molts casos Pessarrodona se serveix de treballs fets per investigadors que potser no tenen la sort de viure a «Mirasol Alt» (i, per tant, a tocar de l’Arxiu Nacional de Catalunya), però que són els qui han estat fent al llarg d’aquests darrers anys les autèntiques aportacions innovadores sobre el tema. Tot té el seu interès, és clar que sí (la divulgació, la difusió, la investigació), però cada cosa ha d’anar al seu lloc i els mèrits ha d’endur-se’ls aquells a qui els corresponen.

El crític ni tan sols no es rebaixa a valorar la "suposada" (sense comentaris) aportació de la "prolífica" (ídem) Pessarrodona, perquè ens ha de donar una lliçó "gairebé moral" (m'agradaria saber què vol dir aquí "gairebé"). Quan algú es disposa a donar lliçons de moral, automàticament em poso a tremolar (em sorprèn que els moralismes clericals d'ahir tinguin aquests revivals tan insospitats). I la lliçó va en la mateixa línia del que Aulet retreia a Abrams: el fet que l'autora no sigui una erudita acadèmica sinó una outsider, una intrusa. M'incomoda. M'incomoden les desqualificacions que fem, des del món acadèmic, de totes les aportacions que no vénen avalades per una universitat, un grup de recerca o un títol acadèmic. Ho veig... ¿com dir-ho?: ¿classista?, ¿gremialista?, ¿corporativista? Una obra s'ha de valorar per l'encert o desencert del seu mètode i els seus resultats, independentment de l'etiqueta en què hem encasellat un determinat autor ("Pessarrodona, que és una gran escriptora"...).

I m'incomoda també la referència al lloc de residència de l'autora ressenyada. ¿Vol dir Aulet que la recerca de Pessarrodona no té mèrit perquè té l'Arxiu Nacional de Catalunya prop de casa, mentre que altres investigadors més esforçats hi han d'anar en cotxe? Si els arguments científics que gasten els acadèmics per desqualificar els outsiders són d'aquesta estofa (prenc el mot de Pere Quart), em sembla que alguna cosa no acaba d'anar bé. La nostra cultura és el que és (¡tenim el país que tenim!), però malgrat tot crec que ens mereixem una crítica una mica menys frívola.

"Creo que hay ocho poesías de Maragall muy buenas" (Josep Pla)

8 de desembre de 1976: Joaquín Soler Serrano entrevista Josep Pla per al programa "A fondo". Veient-la de nou aquesta tarda (està disponible sencera aquí), he trobat, al minut 41' 35'', aquesta frase: "Creo que hay ocho poesías de Maragall muy buenas." Una estona més tard, l'entrevistador, que sembla que no ha entès la frase, li pregunta per Maragall, i Pla es reafirma: "Ocho o nueve poemas de Maragall son buenos, sin ninguna duda."

Vuit o nou poemes de Maragall... sí, sens dubte, però ¿només això? ¿Només vuit o nou poemes de Maragall són bons? A mi, si hagués de triar els bons (realment bons) poemes de Maragall, me'n sortirien més de nou. I si hagués de fer un judici ràpid de Maragall, no em podria quedar solament en el poeta, sinó també en el pensador, tan important com el poeta.

Afirmacions com la de Pla, moneda corrent durant tants anys, justifiquen la insistència de Sam Abrams a remarcar l'excel·lència poètica de Maragall.

Dit això, i encara que no sigui el tema del blog… ¡quina gran entrevista, la de Soler Serrano, a Pla! I no és l'única que li va fer: també el va entrevistar per a la ràdio, uns anys abans. Ho tinc en casset (¡quina mandra, avui, reproduir un casset!) i he mirat si ho trobava per internet, sense èxit. Valdria la pena que es recuperés.

Poques reedicions aquest Any Maragall

Sí, molt poques reedicions aquest Any Maragall. ¿Què passa? ¿Estem badant? L'eufòria maragalliana que suposa l'Any Maragall pot fer viables una sèrie de reedicions que, en situacions normals, exigirien als editors un acte heroic. ¿Com és que no ho estem aprofitant? Durant l'Any Verdaguer, l'any 2002, es van reeditar llibres verdaguerians de Jesús Pabón, Sebastiá Juan Arbó, Josep Maria de Casacuberta, Isabel-Clara Simó…, i alguns editors van tenir prou imaginació per "inventar-se" llibres sobre Verdaguer de Maurici Serrahima, Josep Maria de Sagarra…

En canvi, no sembla que les reedicions de l'Any Maragall siguin una prioritat. Sí, s'ha recuperat el clàssic i entranyable Maragall i la Setmana Tràgica, de Josep Benet, amb pròleg de Jordi Amat (Edicions 62), i el deliciós i no menys entranyable El meu Don Joan Maragall, de Josep Pijoan (Quaderns Crema). Però l'Any Maragall ens hauria de dur més recuperacions. Tres idees concretes:

• Els clàssics i la literatura catalana moderna, d'Eduard Valentí Fiol (Curial). No és un llibre exclusivament sobre Maragall, però els estudis maragallians hi tenen una gran importància. Fa molts anys que el llibre està esgotat, i en les llibreries de vell costa molt de trobar. Alguns judicis de Valentí Fiol són discutibles, i la bibliografia posterior no avala tot el que diu. I, malgrat tot, el de Valentí Fiol és un llibre intel·ligent i enormement estimulant.

• El pensament de Joan Maragall / El pensamiento cívico de Joan Maragall, d'Eugenio Trías (Edicions 62 i Península). Recentment s'hi ha dedicat un cicle al Círculo Ecuestre. El mateix autor dedica avui un article a l'ABC al llibre, i suggereix que en cas de reeditar-lo, el completaria amb algunes reflexions sobre els últims escrits de Maragall. El llibre de Trías ha tingut una recepció atzarosa, sospito que contaminada per les posicions polítiques del seu autor. Altrament no s'explicaria la bel·ligerància d'alguns contra aquest llibre, el silenci displicent d'altres… Em va agradar constatar que Sam Abrams l'elogia en el seu llibre sobre Maragall.

• Joan Maragall: esbós biogràfic, de Gabriel Maragall (Edicions 62). Vaig reivindicar fa poc aquest llibre en un article a la Revista de Catalunya, explicant el fet curiós que, amb un mètode possiblement molt discutible, Gabriel Maragall arriba a uns resultats excel·lents. Ningú no m'ha dit absolutament res sobre aquest article, cosa fins a cert punt normal (en aquest país no debatem res).

Més sobre el Dimecres de Cendra

Crec que es podria arribar a escriure tot un llibre sobre el Dimecres de Cendra en Joan Maragall. Ahir vaig penjar el poema «Dimecres de Cendra» de 1896 juntament amb l’inici del meu llibre No et facis posar cendra, títol manllevat del primer vers d’aquell poema. El Dimecres de Cendra protagonitza com a mínim quatre textos de Maragall: «Las representaciones de Mme. Judich en Cuaresma» (solt anònim publicat al Diario de Barcelona el 1893), «Quaresma» (dins Poesies), «Dimecres de Cendra. A una noia» (dins Visions & cants) i «¡Oh tu Dimecres de Cendra que estens…» (poema de 1911 no aplegat en llibre). No són cap dels textos considerats «majors» de l’escriptor, però tots ells són molt indicatius de la seva proposta intel·lectual i religiosa.

«Las representaciones de Madame Judich en Cuaresma» és l’únic text anònim de Maragall publicat al Diario de Barcelona que l’autor va incloure en el seu registre d’articles publicats al Brusi (un curiós llistat dels articles de Maragall elaborat per ell mateix i conservat a l'Arxiu Maragall). És un text que dóna d’entrada la clau de lectura del Dimecres de Cendra en Maragall: el Dimecres de Cendra no és mai pròpiament un tema, sinó un pretext. I un pretext que el condueix sovint a exaltar els valors contraris als tradicionalment associats al Dimecres de Cendra. «Las representaciones de Madame Judich en Cuaresma» té la gràcia de començar amb un llenguatge d’un tronat catolicisme (la crítica als teatres que, per Quaresma, no solament romanen oberts, sinó que hi reserven «los espectáculos más verdecillos del año») per, a continuació, sorprendre el lector amb un duríssim al·legat contra la burgesia que, aliena a la Quaresma que els treballadors viuen tot l’any, és incapaç de fer Quaresma un dia a l’any:

Esto nada tendría de particular si muchos de los que con fruición (ahora de buen tono), han asistido a tales espectáculos, no fueran después por ahí predicando paciencia y resignación cristiana a los que sufren y carecen de todo, a aquéllos para quienes todo el año es forzosa y durísima Cuaresma. Estos infelices podrán preguntar severamente a aquellos afortunados en nombre de qué fe religiosa les exhortan; podrán preguntarles qué significación tiene todos esos patronatos, asociaciones, instituciones que se titulan cristianas y que ellos, los dichosos, han fundado en nombre de un Dios a quien no saben sacrificar siquiera por un mes cuatro carcajadas más o menos insanas; tal debe ser la fe y el amor que le tienen; podrán exigirles que, dejando a un lado toda hipocresía, o arranquen la cruz del frontispicio de sus instituciones, o les digan claramente: «Nosotros, que nos encontramos muy bien en este mundo, no sentimos la necesidad de creer y de esperar en otro; pero vosotros creed y esperad, sobre todo esperad: porque si no creíais, si no esperábais, os podrían dar tentaciones de acabar con nuestros deleites sacrosantos.»

Quan jo llegeixo això, no puc sinó pensar en el jove Marx que denuncia l’ús de la religió com a consol per a la «criatura oprimida», a qui se li demana d’esperar per al més enllà uns goigs que li són negats en el més ençà. Després, això sí, sortiran determinats professors a dir-nos que Maragall era un burgès de Sant Gervasi, un rendista, el mer defensor d’uns interessos de classe, etc., etc. Per sort, els textos de Maragall són claríssims i desmenteixen rotundament les lectures esbiaixades de què lamentablement ha estat objecte.

El segon gran text dedicat al «Dimecres de Cendra» és «Quaresma»:

Al mercat hi ha avui per vendre

dues branques de flors clares

            tot just enrosades:

són les flors del Dimecres de Cendra,

cendrós en ses boires mig assoleiades.

Ja s’escorren els vels celestials…

El cel no riu encara, i la terra somia;

però de baix dalt a baix, de baix a dalt,

hi corren tremolors de pròxima alegria.

Un cop més: ¿on és la cendra?, ¿on és el gris? Sí, hi és: «cendrós en ses boires». Però compte: hi ha el «cendrós», és cert, però en unes boires «mig assoleiades». Si el cel no riu, el poema ens remarca que no riu «encara»: l’estat de privació és momentani, perquè ja hi ha «tremolors de pròxima alegria». I sobretot: el punt de partida no és el gris de la cendra, sinó el rosat de les flors:

Al mercat hi ha avui per vendre

dues branques de flors clares

            tot just enrosades

Diu molt encertadament Sam Abrams, a propòsit d’aquest poema: «En un dels moments més durs i més tristos del calendari religiós del cristianisme, un moment marcat per la presència de la caducitat i la mort, en què preval el gris, el color de la cendra, apareixen senyals inequívocs, el sol i les flors, de la garantia de la represa del cicle natural.» (Llegir Maragall, ara, p. 94) Que ningú es perdi el comentari sencer d'Abrams al poema. Per cert: ahir, Dimecres de Cendra (¡quin dia tan ben triat!), es va presentar el llibre de Sam Abrams a l'Arxiu Maragall. Malauradament no hi vaig poder ser (els vespres amb tres fills petits són molt complicats…), però em diu Sam Abrams que va tancar l'acte llegint  «Dimecres de Cendra». ¡Chapeau!

Precisament aquest «Dimecres de Cendra. A una noia», de 1896, constitueix el tercer gran text de Maragall sobre la temàtica. Gosaria dir que és un dels grans poemes amorosos de l'escriptor. Hi apareix el Maragall més anticlerical:

Tu no has pas d’haver esment — de la trista paraula

que diu el sacerdot — girant-se de la taula.

Dit en altres paraules: «no escoltis la predicació dels capellans». Després vindran els exegetes de torn a presentar-nos un Maragall amic de sotanes i de mitres, i arribarem a l’any 2010 i 2011 i els gestors de la cultura trobaran el més normal del món convidar cardenals i arquebisbes a formar part de la comissió d’honor de l’Any Maragall, en una mostra de profunda incomprensió del pensament de l’escriptor. («Moreta, no et creïs enemics», em deia un amic fa temps. ¡Deixem-ho!)

I arribem a l’últim «Dimecres de Cendra»: el superb poema «¡Oh Dimecres de Cendra que estens…» de 1911, tan poc estudiat (m’hi incloc) malgrat la força, la contundència, la sorpresa fins i tot, que transmeten els seus versos (cito per l’edició de Glòria Casals a Poesia completa, p. 327-328):

¡Oh Dimecres de Cendra que estens

            tes boires rosades

damunt la ciutat dels meus pensaments,

com damunt de l’altra de vies poblades!

                                                En aquesta alguns raigs somrients

                                                            del sol de febrer

                                                            posen alegria.

                                                Mes boires somriuen passades també

                                                            d’un raig de poesia.

                                                És aquell etern tornar a començar,

                                                és la joventut sempre renovada.

                                                De dins la boirina del massa pensar

salta una paraula

tota il·luminada

amb un sentit nou: la boira es desfà.

Tot el pensament reprèn arrencada.

Aquesta paraula un dia et prendrà

a tu, també a tu, veient-la estampada;

i a tos ulls sorpresos també brillarà

en aquell moment com tot just creada.

Seré jo que hauré entrat de traïdor

dins de casa teva quan menys te’n temies,

i que m’hauré estat allà en la foscor

per dies i dies,

fins que una vegada, veient-te tot sol

en la teva cambra reclòs en tristesa,

te saltaré a sobre com un raig de sol

amb el meu etern crit de jovenesa.

Te’m ficaré als ulls, te’m ficaré al cor.

Mon brillant punyal fins a les entranyes

t’entrarà, donant-te la vida amb la mort.

Impactant, ¿oi? Així és Maragall: un poeta impactant, excepcional, sorprenent, mai banal.

Verdaguer i Maragall: la poesia no enganya

Sempre he trobat insofribles les cursilades sobre la suposada admiració de Maragall vers Verdaguer. Em fan pensar en aquell comentari tan atinat, tan just, d’Antoni Mora (el «ni mora» del comentari al post anterior): «l’excepcional carrincloneria amb què, de vegades, la cultura catalana es tracta a si mateixa». Certament, hi ha hagut molta carrincloneria en la cultura catalana: massa benemèrits lletraferits, massa vicariets pseudoil·lustrats i massa patriotes resistents han glossat les glòries catalanes: els prínceps dels poetes, els prínceps de la prosa, els fars il·luminadors de les lletres… Quan aquests individus (ja gairebé tots difunts, tot i alguns revivals persistents) es posen a parlar de Verdaguer i Maragall, han de dir, naturalment, que Maragall admirava el primer, que el respectava sincerament, que se’n sentia continuador i deixeble…

Fals, fals, fals. A Maragall, Verdaguer no li interessava gens. En parla, sí, i ho fa naturalment en termes laudatoris. Laudatoris però previsibles. Banals, en definitiva. L’any 2002, a l’Arxiu Maragall, Dolça Tormo i Sam Abrams van comissariar una exposició titulada sàviament, i provocativament, «Verdaguer i Maragall. Paraules i silencis». La clau estava, és clar, en els «silencis». Molts silencis de Maragall respecte a Verdaguer, silencis que expliquen l’autèntica actitud amb relació al seu predecessor. Vaig escriure fa temps que en els elogis de Maragall a Verdaguer hi ha sempre moltes reserves i una certa ironia, velats sempre —reserves i ironia— per una pàtina de respecte i d’aparent admiració. En definitiva, Tormo i Abrams ho van encertar: paraules i silencis.

Però si els escrits en prosa de Maragall sobre Verdaguer ens poden arribar a enganyar, ho tenen més difícil els escrits en vers. La poesia no enganya. N’és una prova el poema «Del Montjuïc. En la tomba nova d’en Verdaguer», objecte d’un brillantíssim comentari de Sam Abrams (Llegir Maragall, ara, p. 375-378). El poema és dolent, molt dolent. Però no el regatejarem a l’amable lector (el cito per l’edició de Glòria Casals a Poesia completa, Edicions 62, Barcelona, 2010, p. 247-248):

DEL MONTJUÏC
EN LA TOMBA NOVA D’EN VERDAGUER

Vull dir-vos el moment de gran bellesa:
a dalt de la muntanya
de mala anomenada…
però a davant del mar,
alçaren al poeta
adormit ja per sempre
en la caixa de morts,
per a posar-lo en un sepulcre nou.

La caixa fou alçada
damunt de la gentada:
els ulls s’estamordien
tement-se un horror gros…
La caixa era corcada,
mes s’alçà curullada
de ginesta i altres flors.

¡Oh! Quina meravella
en l’hora tan bella de posta del sol,
per damunt de la gentada
veure aquella caixa alçada,
i al poeta en flors en ella
com un nin dintre el bressol.

¡Oh, Montjuïc, muntanya afortunada!
Dessota de ta mala anomenada
hi hem deixat, amb grans plors,
el cos del poeta que sobrix en flors.

La tomba és la roca viva;
les heures s’hi enfilaran,
i al dessobre de les heures
els aucells hi cantaran.
Cada matinada
hi caurà rosada;
cada dematí,
cançons a desdir;
¡ditxós el poeta que les pot sentir
dins la fresca obaga!

El sol i la lluna
hi aniran passant,
el sol i la lluna, i el mar al davant.

Dorm, poeta, dorm, que els aucells ja canten:
tu, que aimaves tant i tant
els bells cants, seràs feliç
i faràs aquell somrís…

Per la gràcia del somrís,
has entrat en paradís.

Sam Abrams, que ja vaig explicar que reivindica a cada pàgina del seu últim llibre l’altíssima qualitat de la poesia de Maragall, fa aquí una justificada excepció: «El poeta va forçar el procés creatiu per obligacions autoimposades de tipus personal, cultural i social. En definitiva, "Del Montjuïc. En la tomba nova d’en Verdaguer" és un poema completament fallit, ple de tòpics temàtics i solucions formals fàcils. Tot el poema, amb l’excepció de la segona estrofa, sona a falsedat. Va fallar l’altre element essencial, la sinceritat. […] La primera estrofa del poema és opaca i prosaica. a la segona estrofa el poema s’anima una mica. […] Però a partir de la tercera estrofa el poema decau del tot.»

No cal dir que hi estic completament d’acord. La poesia no enganya. Encara que Pessoa ens digui que el poeta és un fingidor que fins fingeix que és dolor el dolor que sent de debò, encara que la poesia sigui enganyadora (com va descobrir Verdaguer, dolorosament, a «Vora la mar»), encara que la veritat poètica tingui sovint poc a veure amb la realitat vital, malgrat tots els malgrats, es fa difícil enganyar del tot a través de la poesia. I més ho deu ser quan aquesta poesia està fonamentada en una poètica de la sinceritat, com és el cas de la de Maragall. Aleshores, la manca de sinceritat aflora amb una forma poc reeixida, impostada, falsa. Delatora.

Rellegim:

¡Oh, Montjuïc, muntanya afortunada!
Dessota de ta mala anomenada
hi hem deixat, amb grans plors,
el cos del poeta que sobrix en flors.

Fixem-nos en el tercer vers d’aquesta estrofa, en aquest horrible «hi hem deixat», que ens obliga —crec— a llegir «hi hem» com si fossin dues síl·labes (sense que aquesta solució tampoc no millori gaire el vers)… I és que, quan Maragall escrivia no per sinceritat sinó per compromís, el resultat podia arribar a ser espantós. Ho testimonien les dedicatòries d’àlbums d’autògrafs de senyoretes desgavades, i ho testimonia «Del Montjuïc». La poesia, certament, no enganya.

Sam Abrams: entre la legítima autojustificació i el menyspreu per la tasca aliena

Quan sortim a la palestra per fer conèixer al públic les nostres recerques, la temptació constant és l’autoreivindicació. Hem de justificar-nos. Hem de demostrar que el nostre esforç ha valgut la pena. Que el món ens estava esperant. Que el tema que hem estudiat no l’havia tractat mai ningú, o que en tot cas mai ningú no l’havia tractat tan bé com nosaltres. És molt tènue la frontera entre la legítima autoreivindicació i l’injust menyspreu per la tasca aliena. I cal estar atents també al sentit del ridícul.

Escric això a propòsit de l'obra de Sam Abrams Llegir Maragall, ara (Proa), de què parlava fa uns dies, on crec que tènue frontera entre legítima autoreivindicació i injust menyspreu als predecessors es creua més d’un cop. Ja abans que l’obra fos duta a la impremta, quan es va fer públic que Sam Abrams havia guanyat el premi Carles Rahola per Llegir Maragall, ara, l’autor va fer unes declaracions (recollides aquí i aquí) dient que el món acadèmic havia segrestat Maragall sotmetent-lo a unes lectures historicistes que no li feien justícia. L’argument fa somriure. És cert que Maragall ha estat objecte d’un excessiu historicisme, i és cert que el món acadèmic no sempre ha estat atinat a l’hora de presentar Maragall. Però extreure d’aquí conclusions tan rotundes es desautoritza sol. ¿Què és, sinó historicisme, historicisme pur (i d’enorme, altíssima qualitat), l’obra de Josep Benet Maragall i la Setmana Tràgica (Edicions 62), que Abrams homenatja assenyalant-la com el primer llibre que va llegir en català, l’any 1970? I no em sembla que el que, des del món acadèmic, han fet personalitats com ara Terry, Quintana, Cairol, Casals, Ardolino i tants d’altres, sigui precisament escatimar Maragall als lectors. No hi ha un món acadèmic dolent i un món extraacadèmic bo, ni a l'inrevés. Ni l'historicisme positivista és sempre estèril, ni la creativitat antipositivista és sempre fecunda. Amb les concrecions podem discutir-hi. Amb les generalitzacions tot em sembla inadequat.

Sam Abrams obre el seu llibre amb una perillosíssima dedicatòria «als autèntics maragallians». Pel que sembla, hi ha maragallians autèntics i i n'hi ha de falsos. Entre els autèntics hi ha noms ben curiosos. Però, com en tot cànon, no m’inquieten les presències, sinó les absències. Perquè les omissions són espantoses. Començant per la d’Arthur Terry, probablement el lector més injustament tractat per Abrams.

Posem l’amable lector en antecedents. Detallades propostes de lectura dels poemes de Maragall, pràcticament un a un, només n’hi ha tres: la d’Arthur Terry (1963, amb reedició a Quaderns Crema l’any 2000), la de Glòria Casals (1998, a La Magrana) i la d’ara de Sam Abrams (2010). Abrams només té, doncs, dos precedents clars: Terry i Casals. Terry va morir l'any 2004. Casals és una reconeguda estudiosa de Maragall amb qui estic treballant des de fa anys en dos projectes maragallians (edició crítica de l’obra completa i congrés internacional sobre Maragall). A Casals, Abrams no gosa ignorar-la, tot i que l’agraïment que li dedica sembla enverinat: Casals «va educar», pretèrit perfet simple, «tota una generació de lectors de Maragall», amb l’implícit evident que «les noves generacions ja les educaré jo». A més a més, gairebé cada cop que cita Casals, Abrams li fa una emfàtica i sospitosa reverència: «la gran especialista en Maragall» (p. 84), «la pacientíssima Glòria Casals» (p. 138), «la sagaç estudiosa de Maragall» (p. 166), «la infatigable Glòria Casals» (p. 227), «Glòria Casals, font de tants coneixements maragallians imprescindibles» (p. 264), «el dictamen de Glòria Casals i la seva laboriosa reconstrucció» (p. 277), «en la seva esplèndida conferència» (p. 288), «Glòria Casals ha insistit, amb tota la raó del món» (p. 297), «la trencadora edició crítica que Glòria Casals […]» (p. 313), «la sagaç exegeta» (p. 324), «l’encerta plenament» (p. 385), «la insistent recerca de la gran estudiosa de Maragall» (p. 431), «la rigorosa Glòria Casals» (p. 447). O jo hi llegeixo més del que hi ha (i no vull descartar-ho), o aquí hi ha alguna cosa.

Però tant és: sigui com sigui, Casals hi és, i Abrams té en compte sovint les seves aportacions. Per coincidir-hi o per discrepar-hi, però hi és.

En canvi, Terry no hi és. No apareix al cànon d'«autèntics maragallians», i al llarg del text només se l’esmenta per criticar-lo. Confesso que m’ha sabut greu, perquè Arthur Terry va ser un lector finíssim de la poesia de Maragall. El seu llibre és literalment esplèndid, i des de la seva feliç i acurada reedició per Jaume Vallcorba m’ha acompanyat sempre. I així com el llibre de Casals no em va fer jubilar Terry, el llibre d’Abrams no em farà jubilar ni Terry ni Casals. Cap dels dos no em sembla amortitzat. De tots dos n’aprenc. Tots dos «m’eduquen» (quin verb tan esgarrifós, per cert) i espero que ho continuaran fent durant anys, juntament amb Abrams (la lectura del qual m'ha ensenyat tantes coses).

Una última nota: Sam Abrams no pot ignorar la distinció ribiana entre «maragallians» i «maragallistes», on els primers són uns sentimentals enamorats d’un monument (d’un tòpic gastat i llefiscós), mentre que els segons són els qui llegeixen l’obra de Maragall amb rigor. El cànon de Sam Abrams s’anuncia com el de «tots els autèntics maragallians» (un «tots» matisat per uns punts suspensius finals), no pas el de «tots els autèntics maragallistes». ¿Potser l'homenatge s'adreçava, doncs, a les veus omeses?

Sam Abrams, lector de Maragall

Sam Abrams ha publicat recentment Llegir Maragall, ara (Proa). Es tracta d’un comentari detallat de cadascun dels poemes que integren els cinc llibres de poesia de Maragall, amb l’excepció dels cicles d’Arnau i d’Haidé, que el crític es reserva per a una altra ocasió. També queden fora (lamentablement, no els promet per a cap altra ocasió) els poemes no aplegats en llibre, de manera que ens quedarem sense la lectura samabramsiana de l’últim i enigmàtic «Dimecres de Cendra» maragallià. No m’hi sé resignar, i per això goso demanar, des d’aquí, a Sam Abrams que no ens privi de la seva lectura sobre el millor de la poesia maragalliana no aplegada en llibre.

No revelo cap secret si dic que Sam Abrams és un provocador, un polemista nat. Abrams no entén l’acte d’escriptura si no és per barallar-se amb algú. Les hemeroteques són testimonis de la quantitat de polèmiques que ha protagonitzat. A Llegir Maragall, ara, el polemista Sam Abrams s’enfronta a les lectures reductores que, d’alguna manera, han perdonat la vida a Maragall. Ja n’hi ha prou, ve a dir Abrams, de menysprear Maragall, de menystenir-lo, de perdonar-li la vida. Maragall és un grandíssim escriptor, un escriptor moderníssim, i si algú no ho té clar, aquí va la meva lectura, poema a poema, per demostrar la meva tesi.

Personalment, sento una enorme simpatia per la seva posició. També jo trobo irritant tanta displicència a l’hora de llegir Maragall, tant sentiment de superioritat, tant perdonar-li la vida. També jo crec que hem de començar a defensar en veu alta l’altíssima vigència literària de Maragall. També jo crec que a Catalunya la modernitat, en literatura, comença amb Maragall. I, tanmateix, confesso que la vehemència i, sobretot, la insistència de Sam Abrams arriben gairebé a cansar-me, ¡fins i tot a mi! I és que llegir a cada pàgina que Maragall era un poeta moderníssim pot acabar resultant tediós.

Però potser ja està bé així. Tants anys de menyspreu de l’obra de Maragall potser mereixien una desautorització tan fonamentada i insistent com la de Sam Abrams. I, en honor a la veritat, cal dir que en el pròleg Abrams ja es disculpa per les repeticions del text, el preu a pagar —diu— perquè cada comentari admeti una lectura autònoma. ¡Gràcies, Sam!

¿Per a què serveix l'Any Maragall?

Perquè es creï l'Associació Família de Joan Maragall i Clara Noble. Perquè la Fundació Joan Maragall ens regali un cicle sobre les idees religioses del pensador. Perquè Oriol Izquierdo, al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes, demostri la seva capacitat organitzativa. Perquè Glòria Casals ens descobreixi les dones de Maragall (i alguns es posin nerviosos). Perquè Jordi Cornudella ens publiqui la Poesia completa amb pòster maragallià inclòs. Perquè Lluís Quintana ens persegueixi a tots per completar les obres completes. Perquè l'Arxiu Maragall s'inundi de visitants. Perquè Pasqual Maragall reclami més sensibilitat de les institucions per difondre el llegat familiar. Perquè Sam Abrams ens renyi a tots i ens assenyali qui són els "autèntics maragallians". Perquè Josep-Maria Terricabras ens aplegui per parlar de Maragall. Perquè a alguns ens vagin sortint "bolos" que alimentin la nostra vanitat. Perquè aquells a qui mai no els havia interessat Maragall el descobreixin de cop i volta (a veure si també els cau algun "bolo"). Perquè Quaderns Crema recuperi El meu don Joan Maragall, de Josep Pijoan, i Lluís Bonada protesti. Perquè els diaris es facin ressò de la publicació de les meves cinc-centes pàgines sobre Maragall. Perquè el senyor Víctor Ripoll m'estiri les orelles per les badades de l'índex onomàstic. Perquè Francesco Ardolino ens continuï obsequiant amb la seva simpatia (i jo m'hi pugui barallar ben cordialment). Perquè Anna Zouari ens emocioni amb la seva dicció en llegir Maragall. Perquè Mireia Chalamanch i Oriol Genís facin ressonar els versos maragallians per tot el país. Perquè Montserrat Carulla ens commogui recitant el "Cant espiritual" en el Teatre Nacional de Catalunya. Perquè Pere Maragall defensi un Maragall més catòlic que el meu. Perquè "el vers" que "el nen" ha de "dir" el dia de Nadal sigui, un cop més, "La vaca cega". I perquè aquest blog tingui llarga vida.