 |
| Francesco Ardolino |
Les polèmiques erudites poden ser molt divertides. La imatge tòpica de l’estudiós gris i solitari es correspon poc a la realitat. Sí, persones esquerpes i tedioses n’hi ha, evidentment, però no pas més que en altres sectors. Els erudits també tenen «sang a les venes»: s’apassionen, discuteixen, ironitzen, es defensen, et perdonen la vida, s’enamoren, rectifiquen… Ho fan, però, dins uns marcs concrets. Per exemple, en les ressenyes i en les notes a peu de pàgina, llocs de diàleg per excel·lència entre erudits i, per tant, llocs per a la confrontació d’idees i punts de vista.
Quan els erudits es barallen entre
ells a l’interior d’una nota a peu de pàgina, poden passar diverses coses. Pot
passar que s’estiguin barallant amb algú que fa anys que ha traspassat el mur
que separa els vius i els morts —el llenguatge maragallià se m’encomana. En
aquests casos, l’al·ludit ja no es pot defensar personalment, però altres
estudiosos ho poden fer per ell, potser al cap d’anys (no hi ha cap pressa).
També pot passar que es barallin amb algú a qui no coneixen personalment.
Altres vegades es barallen amb algú a qui coneixen, però a qui de fet
preferirien no conèixer. I també passa sovint que es barallen amb algú a qui no
solament coneixen, sinó que forma part dels seus afectes. Perquè els erudits
també tenen amics, fins i tot dins el seu gremi —ho expressa molt bé allò de
«mi colega y, sin embargo, amigo».
Escric tot això pensant en una nota
a peu de pàgina del bon amic Francesco Ardolino a «L’egoisme de Joan Maragall»,
dins Josep-Maria Terricabras, Joan Maragall, paraula i pensament,
Documenta Universitària, Girona, 2011, p. 160, nota 42. És la plasmació escrita
d’una polèmica verbal mantinguda en el simposi sobre Maragall organitzat per
Terricabras a la Càtedra Ferrater Mora, la tardor passada. Ardolino, molt
aficionat a les interpretacions freudianes (ja ho saben: tot és pulsió sexual,
tota vertical és un signe fàl·lic, etc.), va sostenir la curiosa teoria que el
Mal Caçador era l’únic dels personatges de les Visions que era condemnat
eternament perquè era l’únic poema on la transgressió no té cap component
sexual. ¿Vol dir això que Maragall té interès a redimir particularment els
delictes sexuals (els violadors Arnau i Garí), i que en canvi es mostra inflexible
amb el pobre Mal Caçador, que al cap i a la fi l’únic que ha fet ha estat
preferir la caça a la missa? La cosa no funciona, es miri com es miri. Però és
que el problema és de partida, perquè Maragall no condemna el Mal Caçador.
Aquest punt per mi és claríssim, absolutament
transparent. El text del poema potser no ho diu explícitament, però sí que ho
fa indirectament d’una manera inequívoca. El Caçador, cada any, el dia de
Corpus, torna a passar per l’ermita i a mirar l’hòstia —imatge visible del Déu
invisible— que es va alçant. ¿Podem parlar de condemna en algú que manté
aquesta mirada religiosa vers el sagrament? ¿No és la condemna una «privació de
la visió de Déu», segons la més genuïna tradició de l’Església? Si el Caçador
estigués condemnat, com sosté Ardolino, difícilment podria «mirar» l’hòstia:
«cada any, cada any la mira», diu el poema d’aquest suposat condemnat (on
l’antecedent del pronom «la» és «l’hòstia», és a dir, Déu). ¿Cal més fonament
textual per a aquesta lectura? ¿Per què necessitaríem que Maragall ens digués,
en el poema o fora d’ell, el que resulta una obvietat atesa l’al·lusió a la
visió de l’hòstia?
Però tornem a la nota d’Ardolino.
Després de citar la meva lectura d’«El Mal Caçador», hi afegeix:
Rebutjo, en canvi, la seva interpretació, quan afirma que el Mal Caçador no viu la pròpia experiència com una condemna i no és exclòs de la visió de Déu —en aquest cas representada per la transsubstanciació de l’hòstia consagrada. Em sembla que aquí l’estudiós ha caigut en un apriorisme forçat. Arran de la seva lectura d’El comte Arnau basada en la idea —brillant, per cert [¡gràcies, Francesco!]— que el protagonista i l’Adalaisa es trobarien ambdós al Purgatori, Moreta, per excés d’entusiasme crític, infereix les mateixes conclusions respecte a aquest altre personatge. La meva objecció és que la lectura és sense fonament textual, ja que no hi ha cap referència, dins el poema, que prometi el rescat de la condemna.
No insistiré en el fonament textual
de la meva lectura. El que m’encanta d’aquesta nota a peu de pàgina és la
referència al meu «excés d’entusiasme crític». Segons Ardolino, hauria estat la
meva hipòtesi sobre l’estada d’Arnau i Adalaisa al purgatori el que hauria fet
que, enamorat de mi mateix, volgués repetir l’esquema hermenèutic amb Mal
Caçador. Però, ho sento, el tema tampoc no va per aquí en absolut: una cosa és
la idea del purgatori com a lloc on Adalaisa purga el seu pecat de negar el
món; i una altra cosa molt diferent és la idea que el Mal Caçador no viu la
«sentència» (que és el terme utilitzat al poema) negativament, sinó en termes
alegres i sense ser privat de la visió de Déu. És més: el purgatori on col·loco
Adalaisa i, sobretot, la causa que crec que motiva aquesta ubicació, són pura hipòtesi;
amb fonament textual, evidentment, i per això la defenso, però sóc ben
conscient que es tracta d’una mera hipòtesi. En canvi, que el Mal Caçador no
està condemnat no em sembla una mera hipòtesi; aquí, el fonament textual és
solidíssim: un condemnat no pot veure Déu, ¡per definició!
Tornem, però, al començament. Els erudits són éssers de carn i
ossos, amb emocions, amb pathos, amb sang a les venes. I,
afortunadament, amb sentit de l’humor. En això, Ardolino és un mestre. Fa un
temps va dir que Eugenio Trías escrivia «paraules en llibertat» sobre un
Maragall vist «sub specie bonitatis». D’Eduard Cairol ha dit que té «una
tendència caòtica a l’apologia». I a mi m’atribueix un «excés d’entusiasme
crític». Diu Coromines al Breve diccionario etimológico de la lengua
castellana:
entusiasmo: Tomado del griego enthusiasmós ‘arrobamiento, éxtasis’, derivado de enthusiázo ‘estoy inspirado por la divinidad’, que a su vez procede de enthusía ‘inspiración divina’, y este de énthus ‘inspirado por los dioses’ (derivado de theós ‘dios’).
¡M’encanta, m’encanta, m’encanta!
¡Gràcies, Francesco!
)
