"Un sensual frenat pel deure, per la religió i pel matrimoni"

El confessionari de Maragall, on rebia els "il·luminats fantàstics" de la Barcelona del seu temps


L'expressió és de Josep Puig i Ferreter, un dels "il·luminats fantàstics" que corrien pel confessionari de Don Joan (Pijoan dixit). I l'expressió, naturalment, es refereix a Maragall. De fet, en l'original (de 1927) està en forma interrogativa:

¿Qui no endevina que dintre Maragall hi havia un sensual frenat pel deure, per la religió i pel matrimoni?

La formulació és atractiva, certament. Tan atractiva com, en el fons, tòpica, perquè contraposar sensualitat al trinomi deure-religió-matrimoni és fàcilment contestable. Ni la religió s'oposa necessàriament a la sensualitat (no confonguem religió i puritanisme, que són fenòmens molt diferents), ni crec que el matrimoni fos un fre a la sensualitat: llegiu, si més no, la poesia conjugal (matrimonial) de Maragall, i comprovareu que respira sensualitat pels quatre costats:

Un joiell cada bes, que resplendeixi,
nit serena, lo noble del teu cos;
pro després el gran jorn, després el dia:
l'esposa sens joiells, tota a l'espòs.

I, amb tot, la formulació de Puig i Ferreter és atractiva. I ho és perquè revela una tensió ben real entre un anhel de sentir i viure amb llibertat, i un sentit de la responsabilitat. Recordem el debat interior de Maragall quan Pijoan el convida a anar a Itàlia: sí, li agradaria anar-hi, sens dubte, però la família, la presidència de l'Ateneu, els compromisos adquirits… no, no és viable… i, tot i això…

Anhel de sensacions, de sentir amb els sentits, d'experimentar, de fruir, de viure (ja no és temps de morir per una idea sinó de viure per totes, havia dit Maragall en presentar Nietzsche a Catalunya)… i, al mateix temps, sentit de la responsabilitat, el sentit de la responsabilitat que el duu, per exemple, a tenir prou llibertat interior per no reivindicar-se contra Prat de la Riba després de la censura de "La ciutat del perdó", sabedor que el seguiment de l'instint (denunciar l'ofensa, reivindicar la pròpia clarividència, subratllar el criminal error del polític…) hauria tingut a la pràctica conseqüències negatives en l'àmbit col·lectiu.

Sí, hi ha una tensió en Maragall, sens dubte. La tensió entre l'anhel d'un jo interior àvid de vivència i l'ineludible sentit del deure d'assistència als seus. En Maragall, aquesta és una tensió real, fructífera, creadora (El Comte Arnau no parla sinó d'això). Una tensió que alguns banalitzen, com si es tractés d'una qüestió que es pot explicar en termes de doble vida, que es redueix en definitiva a un affaire, al típic conflicte causat per la doble moral (que no és conflicte, sinó mera hipocresia). No: la tensió interior que viu Maragall, el seu esqueixament moral, té una altra arrel i unes altres manifestacions.

Recordem Arnau: es proposa ser roure, ser penya, ser mar esvalotat, ser aire que s'inflama, ser astre rutilant, ser home sobrehome i ser terra terra palpitant. I amb aquests propòsits pren Adalaisa i se l'enduu "pel món". Ella demana pel cel, però ell li diu: "El nostre cel és la terra." Arnau, doncs, es proposa vagar per la terra al costat d'Adalaisa… fins que s'adona que Adalaisa "pesa": "La carga del teu cos m'aferma a terra", "Tota tu ets d'eterna dura", "¡I el teu cos, fruita madura!". És l'embaràs, és la maternitat, és el deure familiar, que obliga a l'assentament i a l'assistència als seus. Obliga al sedentarisme. Arnau no viu la tensió, perquè no té aquest sentit del deure. L'obstacle no el qüestiona: es limita a eliminar-lo:

Ja et lliguen a la terra prou forts llaços…
Doncs en la terra et deixo… I, ara, adéu.

I aquí rau la diferència entre Arnau i Maragall, perquè Arnau és un ésser amoral, però Maragall no. Maragall és un ésser moral, i per això viu l'esqueixament interior, la tensió entre l'anhel il·limitat i les limitacions de les circumstàncies, entre l'infinit i el finit. Per això podem dir a Puig i Ferreter que sí: que, amb tots els matisos apuntats, hi ha en Maragall un sensual frenat pel deure, per la religió i pel matrimoni.