Eugenio Trías, filòsof i maragallista

Eugenio Trías vist per Inês Castel-Branco

Ha mort Eugenio Trías.

Vaig tenir el privilegi de ser alumne seu a la Facultat d'Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra i, posteriorment, de participar durant alguns mesos en el seminari sobre la seva obra que es reunia mensualment a casa seva. Ell havia de presidir el tribunal que va jutjar la meva tesi sobre el pensament religiós de Maragall, però una recaiguda en la seva malaltia li va impedir de ser-hi. Tanmateix, va llegir la tesi i em va citar a casa seva per comentar-la. Sense cabell pels efectes de la quimioteràpia, recordo perfectament la conversa que vam mantenir sobre Maragall, amb la tesi sobre la taula. Tenia un gran sentit de l'humor. A la tesi jo citava algunes de les reaccions que havien suscitat els seus llibres sobre Maragall, reaccions que ell desconeixia però que li va fer molta gràcia de descobrir. Recordo que em va preguntar, entre rialles: "Oye, ¿y el de la "sub specie bonitatis" quién es?" Es referia a Francesco Ardolino, ¡que sosté que Trías dedica a Maragall "paraules en llibertat" "sub specie bonitatis"! Un temps més tard vaig demanar a Trías que presentés la meva edició de La Setmana Tràgica. Tres articles. A causa dels tractaments que rebia, finalment no va poder venir, però va tenir la gentilesa d'enviar unes amabilíssimes línies sobre les meves recerques maragallianes, que Narcís Garolera va llegir en nom seu. També havia acceptat participar al I Congrés Internacional sobre Joan Maragall, però finalment li va ser impossible ser-hi.

Eugenio Trías deixa una obra extensa, estudiada per diverses tesis doctorals i monografies publicades. A mi em va causar una gran impressió el seu llibre La edad del espíritu, tota una història de les idees religioses explicada amb les categories del pensament de Trias. Aquest pensament s'articula al voltant de la idea de límit. Recordo que Trías citava sovint allò de "la pedra que rebutjaven els constructors ara corona l'edifici" (Sl 118,22) per explicar que el que fa un filòsof és posar en el centre de la seva proposta filosòfica un concepte que, en els filòsofs anteriors, era marginal. La "pedra rebutjada pels constructors" que Trías va posar al centre de la seva proposta filosòfica va ser la idea de límit, que se li va revelar d'una enorme fecunditat, no solament en el pla metafísic, sinó també en l'estètic, l'eticopolític i el simbolicoreligiós. Eren els quatre "barris" de la seva ciutat. Trías, recordem-ho, va ser sempre un pensador de la ciutat, un terme que apareix en el títol de més d'un llibre seu: El artista y la ciudad, La Catalunya-ciutat, Ciudad sobre ciudad. Probablement la seva proximitat als arquitectes hi va tenir alguna cosa a veure.

Trías coneixia molt bé l'obra de Joan Maragall. Animat pels seus amics Jordi Maragall i Pep Calsamiglia, va emprendre una recerca sobre el pensament de Maragall que va donar lloc al llibre El pensament de Joan Maragall i a altres textos posteriors. Aquesta dedicació a Maragall no va tenir una recepció gaire entusiasta per part del gremi de la filologia catalana. Joan-Lluís Marfany li va dedicar un article furibund a L'Avenç, molt injust. Altres simplement el van ignorar, cosa que no sé si és pitjor. De totes maneres, aquestes reaccions s'expliquen fàcilment: entre els maragallistes, Trías era clarament un "outsider", un intrús. I, a sobre, ¡un castellà! Recordo que en una ocasió li vaig preguntar per la ressenya de Marfany. Es va posar a riure, i a continuació em va dir alguna cosa com: "Lo que ocurre es que yo me he metido en muchos campos que no son el mío. En algunos casos me lo han agradecido. Por ejemplo, los del cine: los expertos en cine me han agradecido que me haya dedicado al tema. En otros campos, en cambio, no me han recibido tan bien..."

El llibre de Trías El pensament de Joan Maragall és un gran llibre. I cal llegir-lo com el que és: una aproximació "d'autor" a Maragall. No és l'aproximació d'un filòleg o d'un erudit, sinó d'un filòsof amb obra pròpia que es confronta amb la veu poderosa d'un gegant intel·lectual com Maragall. Si pretenem llegir el llibre com si fos l'obra d'un erudit, aleshores certament la lectura topa amb problemes no menors: per exemple, hi ha errors de datació dels textos (en particular, dels elogis) que des del meu punt de vista qüestionen seriosament l'estructura conceptual del llibre, perquè atribueixen al "primer Maragall" idees pròpies precisament de "l'últim Maragall". Però això no és tant culpa de Trías sinó de la filologia catalana d'inicis dels anys vuitanta, que no li podia oferir una edició fiable de la seva obra ni una datació segura dels seus escrits. I, en qualsevol cas, els errors del llibre són en el fons irrellevants, perquè l'interès de l'aportació de Trías a l'estudi de Maragall rau en les intuïcions poderoses amb què llegeix els seus textos, és a dir, l'interès rau en l'hermenèutica rica i creativa a què sotmet els textos de Maragall. I encara hi afegiria un altre mèrit: és un llibre molt ben escrit, encara que alguns el considerin críptic o difícil. Transcric a continuació el primer paràgraf de la introducció, en la versió original castellana:

He aquí que alguien se dirige a nosotros, alguien que presiente nuestra experiencia y prepara nuestro camino. ¿Es un profeta redivivo que recupera el gran estilo de amorosa invectiva de Isaías o Jeremías? Acentos bíblicos, patriarcales, se desprenden de sus palabras. ¿Será acaso un rebrote tardío del estilo ditirámbico y zaheridor del Zarathustra germánico? Acentos nietzscheanos se oyen, como murmullo de fondo, entre las frases. ¿O es acaso un contemporáneo nuestro, un pensador de actualidad rabiosa y palpitante que logra dar al discurso ácrata en boga una dimensión de profundidad y exactitud del que este muchas veces anda falto? La guerra declarada por este escritor al espíritu de abstracción que impregna todas las cosas podría inducirnos en esa dirección. Igualmente su reflexión sobre el Estado, sobre la sociedad, sobre todas esas entidades que parecen exigir letra mayúscula.

Així, amb aquest alt estil prossegueix tot el llibre fins al final. I això em duu a una altra consideració. Eugenio Trías és no solament un gran filòsof sinó també un gran escriptor, amb un domini de la llengua excepcional, tant per escrit com oralment. De fet, és un dels grans oradors que vaig tenir com a professors durant la carrera. Algú hauria d'estudiar la qualitat formal del Trías orador i escriptor.

Eugenio Trías estava entusiasmat amb un dels textos més corprenedors de l'últim Maragall, "Los vivos y los muertos", un text en què l'escriptor descriu el mur (anomenat Eternitat) que separa els vius dels morts, i en què es pregunta si no estaran més vius que nosaltres, els que són a l'altra banda del mur, i si no serem nosaltres els sords als cops que ens estan donant per desvetllar-nos. Avui Eugenio Trías ha travessat aquest mur (aquest límit). Però, sens dubte, la seva obra ens continuarà desvetllant.



Els tres dibuixos que encapçalen aquest post són d'Inês Castel-Branco. Procedeixen dels seus apunts de les classes de "Pensament contemporani" de la UPF a les quals va assistir com a oient l'any 2002.

Publicat també a Núvol.

Maragall i les festes. Apunts sobre un text d'Anna M. Blasco

Friedrich Nietzsche l'any 1882

«No comparteixo pas l’opinió d’aquells que creuen que l’escriptor se’ns mostra més acostat a la sensibilitat religiosa del nostre temps que no pas a la del seu. En tot cas, no en les festes. Maragall és un excel·lent glossador de costums, de pessebres i processons que, de fet, ja no es troben al nostre voltant. És precisament en l’àmbit de les festes que els seus poemes i sobretot els seus articles van construir un imaginari que ha alimentat diverses generacions.»

Aquestes paraules d’Anna M. Blasco provenen de la seva conferència «Maragall i les festes religioses», al llibre col·lectiu Les idees religioses de Maragall (Fundació Joan Maragall i Editorial Cruïlla, Barcelona, 2012, la citació a la p. 92). Blasco es baralla amb mi, òbviament. Amb mi i amb tots els que han sostingut el mateix. He dedicat molts esforços a explicar que «el pensament de l’últim Maragall lliga molt més amb la nostra sensibilitat que amb la dels seus coetanis», tal com ho formulava al congrés sobre Maragall celebrat a Girona fa un parell d’anys. Ho he dit i escrit en nombrosíssimes ocasions. Blasco, però, creu que no: que, almenys pel que fa a la glossa de les festes religioses, Maragall es mostra molt més a prop de la sensibilitat dels seus coetanis que a la nostra.

Gosaria dir que sí i que no al mateix temps. D’una banda, sí: certament, una part (ben menor, però) de l’obra poètica i periodística de Maragall es dedica a glossar les festes religioses tal com eren viscudes al seu temps. ¿Hi ha aquí el millor Maragall? Jo diria que no. Aquí hi ha el Maragall que ret tribut al seu temps. Aquest Maragall també existeix, és cert, i és possible que jo l’hagi obviat massa ràpidament en algunes de les meves anàlisis. Però si l’he obviat, és precisament perquè és un Maragall obvi, perquè ens ofereix obvietats, perquè és previsible i banal, perquè no ens aporta gran cosa. És a dir: si l’escriptor ens hagués deixat fonamentalment «Els núvols de Nadal» i «La nit de la Puríssima» (dos poemes, i perdonin-me, bastant prescindibles), avui no estaríem parlant de Maragall. Si Maragall és Maragall no és gràcies a aquests poemes, sinó malgrat aquests poemes. Maragall sabia molt bé que no tota l’obra d’un escriptor és or pur, sinó només alguns fragments especialment reeixits. Hi ha un Maragall convencional i previsible, certament, però aquest Maragall no és el que ens dóna la mesura de Maragall. Maragall és més que aquest Maragall. Maragall és Maragall malgrat aquest Maragall. Jo crec que els escriptors mereixen que se’ls estudiï fonamentalment per aquells aspectes en què han reeixit, no pas per les concessions banals a l’esperit del seu temps. Hi ha «oblits» que són caritatius, i els grans escriptors també són mereixedors d’obres de misericòrdia.

I, al mateix temps, i em sap greu que Blasco gairebé ni abordi aquest punt, resulta que en la major part de textos de Maragall dedicats a les festes, la seva mirada no és merament costumista i notarial, tal com sembla donar a entendre l’estudiosa. Se’n va adonar (i ho va explicar molt bé) Eugenio Trías, ja fa força anys, en assenyalar que en textos aparentment anodins sobre les festes i el pas de l'any hi bategaven amb força les lectures de Novalis i de Nietzsche. Fixem-nos en l’inici de l’article «Navidad»: «¡Otra vez Navidad! Rueda del año, no podrás espantarnos: es sombra falaz el tiempo. Tu rapidez misma revela la inmóvil eternidad del Ser.» Aquest inici a mi no em fa pensar en els pastorets de Folch i Torres, sinó en la concepció del temps de Plató.

"La delícia de sentir-se comprès": a propòsit de la recensió de Carles Miralles

Carles Miralles

No sempre ens sentim compresos fins a les entranyes. Maragall s'hi va sentir (o així ho va dir a l'interessat) quan Josep Pijoan va tractar en una ocasió de posar ordre (crec que amb notable encert) en les intuïcions religioses del seu mentor intel·lectual, i va fer servir l'expressió que he posat al títol: "la delícia de sentir-se comprès fins a les entranyes".

En aquest blog he anat fent-me ressò dels principals comentaris crítics que han anat sorgint al voltant del meu llibre No et facis posar cendra. Pensament i religió en Joan Maragall. Fonamentalment, de la detallada ressenya de Ramon Pla i Arxé i de la llarga al·lusió de Jordi Castellanos, passant per les aportacions d'Anna Punsoda i de Jaume Aulet al debat.

Però el meu llibre no ha generat solament comentaris desaprovatoris. S'han ocupat del meu llibre amb gran empatia Josep Massot a La Vanguardia, Montserrat Serra a Vilaweb, Teresa Costa-Gramunt a Vilanova Digital i a Tres de Vuit, Lluís Bonada a El Temps, Eduard Brufau a Catalunya Cristiana, Ignasi Franch a El Triangle, M. P. a Actualidad Bibliográfica, Marta Pessarrodona a Lletres, Josep Vall i Mundó a Temes d'Avui i Jordi Pigem al Cultura|s La Vanguardia, entre altres. A tots (també als més crítics amb la meva lectura de Maragall) els estic molt agraït per l'atenció que han prestat al meu llibre.

L'últim text que ha sortit per ressenyar àmpliament No et facis posar cendra és la recensió de Carles Miralles a Estudis Romànics. És un text que m'ha fet sentir-me llegit, comprès, respectat i valorat, i això no passa cada dia. Miralles no s'està, òbviament, de discutir alguns aspectes del meu llibre, cosa que també li agraeixo. La crítica que fa al "Breu glossari filosòfic de l'últim Maragall", per exemple, em sembla justíssima. Em sento llegit i comprès per Miralles perquè en cap moment no em fa dir el que no dic ni m'atribueix intencions que no tinc, com m'ha passat amb altres lectures del meu llibre (Pla i Arxé diu que pretenc presentar un Maragall heterodox, Castellanos diu que estic obsedit pel progressisme i l'heterodòxia...).

Però, sobretot, agraeixo a Miralles que destaqui tres cops la meva lectura dels textos de Maragall. On altres han dit que jo no faig una lectura literària dels poemes, o que els sotmeto a una lectura ideològica, o que hi projecto els meus interessos intel·lectuals, Miralles sosté que "Moreta els ha llegit, els textos, aplicadament i amb acuïtat"; més tard insisteix que "pertot trobem, en l'exposició de cada etapa, lectures coherents, a voltes justíssimes, dels textos que addueix"; finalment, tot i defensar que Maragall ha de ser llegit més com a poeta que com a pensador, Miralles no s'està d'agrair que "qui el llegeix com a pensador tracti amb tanta cura i atenció també la seva poesia".

Personalment, valoro moltíssim aquesta última afirmació. Maragall ha estat estudiat (i està sent estudiat) fonamentalment per filòlegs. Però també s'hi han aproximat ocasionalment alguns filòsofs. Penso en Ferrater Mora (Oriol Ponsatí-Murlà ha reivindicat últimament la seva lectura de Maragall), en Eugenio Trías, en Norbert Bilbeny o, més recentment, en Antoni Mora. Però el gruix dels estudis maragallians el fan els filòlegs. I és lògic que sigui així: Maragall és fonamentament un escriptor, un autor canònic de la literatura catalana més que d'una suposada filosofia catalana. El que passa és que Maragall té un pensament propi d'una gran potència, sempre des del meu punt de vista (quan ho vaig defensar en el Simposi sobre Maragall de la Universitat de Girona, l'any 2010, Terricabras va replicar que, malgrat el que jo deia, ¡ell es quedava amb el poeta!).

Reivindico, doncs, la importància del pensament de Maragall, però sense convertir-lo en un filòsof professional o acadèmic; prefereixo parlar de Maragall com a "pensador", un terme prou ampli i flexible com per fer justícia a la tasca de Maragall. Poeta i pensador. No sempre els que han posat en relleu la importància del pensament de Maragall han prestat als poemes l'atenció que es mereixen; menys atenció encara han prestat a la bibliografia crítica que la filologia catalana els ha dedicat. Recordo fins i tot una tesina inèdita sobre la religiositat de Maragall l'autora de la qual excloïa completament la poesia de la seva anàlisi per la multiplicitat d'interpretacions a què es prestava.

La meva intenció, en canvi, ha estat sempre arribar al pensament de Maragall però fer-ho des del text. Des de la lectura del text. Entenent per text no solament l'article o l'assaig, sinó també el poema. Partir del text (poètic, periodístic, assagístic), partir del que la filologia ens diu del text, per arribar al pensament del qual aquest text és expressió. La feina dels filòlegs (he fet, i faig, molta feina de filòleg) em sembla de vegades massa positivista, massa arran de terra, però prefereixo una aportació positivista sòlida que una especulació aparentment brillant però sense base textual. Jo sempre em sento, però, entre els uns i els altres. Intentant extreure el pensament de l'autor, però fer-ho sense renunciar a les eines del filòleg. Sense oblidar el text.

Sigui com sigui, les aportacions de Miralles i totes les altres que he esmentat formen part, per mi, del meu llibre. Quan evoquem un llibre, evoquem el llibre i també les lectures que s'han fet d'aquell llibre. El meu llibre no és només meu; també el sento associat a les lectures que se n'han fet. I a tots els agraeixo moltíssim la seva aportació. També a aquells de qui no m'he sentit comprès, no solament perquè potser revelen que sóc jo qui no s'ha sabut explicar, sinó també perquè han estat ocasió per precisar amb més detall la meva lectura de Maragall. La pitjor recepció d'un llibre és el silenci, no pas la crítica. Per això, ¡gràcies!

El vídeo de la presentació de "La Setmana Tràgica. Tres articles"

El 24 de novembre del 2009 vam presentar, a l'Ateneu Barcelonès, la meva edició de La Setmana Tràgica. Tres articles. L'acte es va iniciar amb una lectura dramatitzada de fragments dels tres articles a càrrec de l'actor Lluís Soler. A continuació, Narcís Garolera va moderar una taula rodona integrada per Lluís Quintana Trias i per mi. El moderador va excusar l'assistència per motius de salut d'Eugenio Trías, i en va llegir un text d'adhesió a l'acte. La presentació va acabar amb un breu col·loqui amb els assistents.

Gabriel Maragall, a la recerca de la biografia interior del pare absent

«El nostre pare era massa important perquè nosaltres espatllem el seu nom publicant les nostres coses.» Això és aproximadament el que Gabriel Maragall i Noble (Barcelona 1909 – Granollers, 1985), penúltim fill de Joan Maragall, explicava als seus amics íntims per justificar per què no feia conèixer els resultats de les seves recerques. I, efectivament, els dos llibres que va escriure Gabriel Maragall es van haver de publicar pòstumament (tots dos a Edicions 62): Fragment de sistema, que recull el seu pensament filosòfic, va aparèixer el 1986, i Joan Maragall: esbós biogràfic, el 1988. Contràriament a altres germans seus, plenament integrats en la vida pública ciutadana, Gabriel Maragall fou d’una discreció absoluta: a més de no publicar els seus llibres, era «enemic de les convencions i ritus socials, àdhuc un xic feréstec, fugitiu de les converses vanes i estúpides, enfrontat amb la vanitat i amb la hipocresia del tracte superficial i buit, tant en el món social com en el cultural», com el descrivia Jaume Lorés al pròleg de Fragment de sistema (p. 10-11). El mateix Lorés puntualitzava que, malgrat això, «era un personatge acollidor, conversador infatigable, que sabia transmetre, en tot moment i en tota ocasió, la seva concepció de la vida i la seva visió de les coses a tot amic o conegut, tant darrera el taulell de la farmàcia tot despatxant un medicament, com en el mínim de relacions socials que mantenia» (p. 11). Farmacèutic de professió —regentava una farmàcia al passeig de Gràcia—, havia assistit també, d’oient, a quatre cursos de filosofia a lbia Universitat Autònoma d’abans de la Guerra. No fou, doncs, un filòsof acadèmic, però tampoc un simple autodidacte.

Quan Joan Maragall va morir, Gabriel Maragall tenia dos anys i mig. No en podia conservar records personals directes, però és evident que va poder ser dipositari de molts testimonis de primera mà sobre el pare absent. Aquests testimonis, juntament amb una recerca a fons de l’obra de Maragall, li van permetre preparar l’Esbós biogràfic maragallià, una obra que ell mateix presentava com el fruit «d’un intent de comprensió i d’interpretació de la vida i de l’obra del meu pare». No és un text fàcil, perquè l’adjectiu biogràfic del títol fa referència a una biografia interior: Gabriel Maragall no es limita a ordenar dades i glossar textos, sinó que fa un intent de penetrar en el nucli íntim del biografiat. Per fer-ho, sovint parteix de criteris sobre els moviments sensibles, anímics i espirituals de l’home, uns moviments que, no essent objectivables ni universalment compartits, fan que al lector sovint li resulti difícil acompanyar l’autor en l’itinerari pel qual el vol conduir. En aquest sentit, l’obra filosòfica de Gabriel Maragall, recollida a Fragment de sistema, permet comprendre millor els fonaments metodològics des dels quals s’aborda l’Esbós biogràfic. Fragment de sistema és un esforç per resseguir les relacions entre el nucli íntim de l’individu i el seu entorn, que Gabriel Maragall anomena respectivament Primera Esfera de la Realitat i Segona Esfera de la Realitat. A l’Esbós biogràfic s’aproxima tant com pot a la Primera Esfera del biografiat, amb les dificultats que això comporta atès que la documentació conservada procedeix normalment de la Segona Esfera, de manera que sovint el biògraf fa deduccions molt atrevides amb un fonament textual notablement feble. Tot i això —i aquí rau l’interès del llibre—, és fàcil que el lector assenteixi davant de moltes de les conclusions a què va arribant el biògraf, perquè els seus viatges no són meres especulacions en el buit sinó el fruit d’un intercanvi intel·lectual molt profund amb l’obra i l’itinerari del pare absent. És estrany que es pugui no compartir el mètode però sí els resultats: tanmateix, aquesta és la sensació que experimenta sovint el lector d’aquesta biografia interior de Joan Maragall.

Glòria Casals, curadora de l’edició de Joan Maragall: esbós biogràfic, va dividir el llibre en quatre seccions cronològiques d’acord amb l’ordenació de les dades que es desprèn del text. La primera etapa (1860-1891) és explicada d’acord amb el contingut íntegre de les «Notes autobiogràfiques» dels vint-i-cinc anys i de les cartes i poemes conservats d’aquest període, inclòs l’epistolari amb Josep M. Lloret, aleshores inèdit. El poeta pateix una crisi de joventut el final de la qual es produeix quan poden confluir «les inclinacions naturals i els valors espirituals: és l’amor a la dona real el que acaba la trasbalsada, incoherent però riquíssima actitud de l’home que ha deixat de ser un infant» (p. 45). La dona és definida com «el receptacle perfecte o la conjunció on s’encarnaven i prenien realitat els somnis i les divagacions» (p. 47). La segona etapa (1892-1900) està explicada d’acord amb la teoria de Gaziel del «doble fons» (segons la qual sota la serenitat maragalliana s’hi amagava un fons volcànic), tot i que sensiblement modificada d’acord amb el binomi «gabrielmaragallià» Primera/Segona Esfera de la Realitat: hi hauria en l’obra de Maragall uns textos de procedència més aviat externa i intel·lectual —els comentaris d’actualitat al Diario de Barcelona— i uns altres procedents d’una font més profunda i íntima —els textos més religiosos (poemes i cartes, però també alguns articles). El Maragall de 1893 escriu per a un públic concret, però no renuncia a les seves amistats, lectures i vocació. Cap al 1900 Maragall ha acceptat uns valors morals i, al mateix temps, és capaç de sentir-se lliure dels dictats de les pròpies idees i d’obrir-se a tot el que li arriba. L’inici de la tercera etapa (1901-1906) es caracteritza per una serenitat relacionada en part amb la pèrdua dels amics (el 1897 mor Josep Soler i Miquel, i l’amistat amb Pijoan no comença fins al 1902): els amics no solament l’estimulaven, sinó que també l’apartaven «del seguiment de les pròpies conviccions» (p. 94). L’actitud de Maragall és «prompta a l’entrega i a la renúncia, a la serenitat i a la nostàlgia» (p. 105). A l’inici de la quarta etapa (1907-1911) Maragall «entra en una fase de relativa passivitat» (p. 121). Aquest període es caracteritzarà per una «transfusió de corrents de dintre a fora i de fora a dintre», que constitueix una «osmosi espiritual» (p. 124). La data de 1907 és clau: «El procés de purificació espiritual durà, quasi, tota la seva vida. Però des de l’any 1907, els cinc últims anys, és transparent per a tothom. Seguint-lo en aquests temps seguim un autèntic catecumen» (p. 182). En aquests anys «s’anà definint i conformant el veritable missatge que havia de deixar» (p. 126). Gabriel Maragall subratlla l’actitud contemplativa del poeta —que aquests anys escriu menys—, i repassa els escrits sobre la Setmana Tràgica, el «Cant espiritual» i la darrera sèrie d’articles al Diario de Barcelona, on Maragall abomina de l’esperit gregari i defensa la humanitat manifestada en l’individu concret. Tot l’any 1911 transcorre sota el pressentiment de la mort, que Gabriel Maragall defensa d’acord amb el testimoni de Clara Noble i dels fills més grans.

Malauradament, l’Esbós biogràfic ha tingut molt poca fortuna crítica. Disponible —en forma mecanoscrita— a l’Arxiu Maragall des de 1967, i publicat el 1988, pocs maragallistes se l’han pres seriosament. Eugenio Trías, que hi va tenir accés quan encara era un mecanoscrit inèdit, va confegir El pensament de Joan Maragall (Edicions 62, 1982) servint-se àmpliament de les hipòtesis de Gabriel Maragall, amb qui —mentre preparava el volum— va tenir diverses trobades en les quals també van participar Jordi Maragall i Pep Calsamiglia. De fet, la tan mal compresa hipòtesi de Trías segons la qual el 1907 es produeix en Maragall una crisi sota el signe del pressentiment de la mort, que el duu a invertir el seu inductivisme i a passar de l’estètica del bell a l’estètica del sublim, prové d’una lectura en profunditat de l’obra de Gabriel Maragall.

Tret, però, de Trías, el text de Gabriel Maragall és rarament citat pels estudiosos. I no es pot al·legar que es disposi d’altres biografies que permetin donar per «superat» el text de Gabriel Maragall, perquè el cert és que sobre l’escriptor no es disposa encara d’una autèntica biografia que compleixi amb els requisits indispensables d’una ambiciosa recerca documental, i la major part de succedanis disponibles —els deguts a Josep M. Corredor i Josep Miracle, per exemple— tenen un interès francament escàs. Però l’Esbós biogràfic de Gabriel Maragall no es pot comparar amb aquests textos. Després del testimoni de Pijoan (El meu Don Joan Maragall de 1927), del resum biogràfic força correcte —amb les dades aleshores disponibles— d’Alfons Maseres (1936), de les dues notables biografies de Serrahima (1938 i 1966) i de l’«homenot» ampliat de Pla (1968), el gran text biogràfic sobre Maragall és probablement el de Gabriel Maragall, i mereixeria una atenció molt més gran: per seguir-lo o per discutir-lo, tant se val. Però el màrqueting també influeix a l’hora de valorar una obra intel·lectual (fins i tot entre els erudits), i Gabriel Maragall ha pagat un preu molt alt per haver-se mantingut voluntàriament apartat del món acadèmic i dels cenacles de la cultura.

Revista de Catalunya, nova etapa núm. 262 (juny 2010), p. 3-7   

Poques reedicions aquest Any Maragall

Sí, molt poques reedicions aquest Any Maragall. ¿Què passa? ¿Estem badant? L'eufòria maragalliana que suposa l'Any Maragall pot fer viables una sèrie de reedicions que, en situacions normals, exigirien als editors un acte heroic. ¿Com és que no ho estem aprofitant? Durant l'Any Verdaguer, l'any 2002, es van reeditar llibres verdaguerians de Jesús Pabón, Sebastiá Juan Arbó, Josep Maria de Casacuberta, Isabel-Clara Simó…, i alguns editors van tenir prou imaginació per "inventar-se" llibres sobre Verdaguer de Maurici Serrahima, Josep Maria de Sagarra…

En canvi, no sembla que les reedicions de l'Any Maragall siguin una prioritat. Sí, s'ha recuperat el clàssic i entranyable Maragall i la Setmana Tràgica, de Josep Benet, amb pròleg de Jordi Amat (Edicions 62), i el deliciós i no menys entranyable El meu Don Joan Maragall, de Josep Pijoan (Quaderns Crema). Però l'Any Maragall ens hauria de dur més recuperacions. Tres idees concretes:

• Els clàssics i la literatura catalana moderna, d'Eduard Valentí Fiol (Curial). No és un llibre exclusivament sobre Maragall, però els estudis maragallians hi tenen una gran importància. Fa molts anys que el llibre està esgotat, i en les llibreries de vell costa molt de trobar. Alguns judicis de Valentí Fiol són discutibles, i la bibliografia posterior no avala tot el que diu. I, malgrat tot, el de Valentí Fiol és un llibre intel·ligent i enormement estimulant.

• El pensament de Joan Maragall / El pensamiento cívico de Joan Maragall, d'Eugenio Trías (Edicions 62 i Península). Recentment s'hi ha dedicat un cicle al Círculo Ecuestre. El mateix autor dedica avui un article a l'ABC al llibre, i suggereix que en cas de reeditar-lo, el completaria amb algunes reflexions sobre els últims escrits de Maragall. El llibre de Trías ha tingut una recepció atzarosa, sospito que contaminada per les posicions polítiques del seu autor. Altrament no s'explicaria la bel·ligerància d'alguns contra aquest llibre, el silenci displicent d'altres… Em va agradar constatar que Sam Abrams l'elogia en el seu llibre sobre Maragall.

• Joan Maragall: esbós biogràfic, de Gabriel Maragall (Edicions 62). Vaig reivindicar fa poc aquest llibre en un article a la Revista de Catalunya, explicant el fet curiós que, amb un mètode possiblement molt discutible, Gabriel Maragall arriba a uns resultats excel·lents. Ningú no m'ha dit absolutament res sobre aquest article, cosa fins a cert punt normal (en aquest país no debatem res).

Experiències conjugals: "i escoltes, i em mig rius, però no em sents"

Morbosos i malpensats com som, ens apassiona el cicle de poemes amorosos dedicats a l'enigmàtica Haidé, aquest personatge femení que sembla amant, amant fugissera, potser antiga, sempre enyorada, amant qui sap si de l'autor empíric o de la instància autoral construïda dins el món poètic. Ens apassiona Haidé perquè ens apassiona la transgressió, la sospita, la possibilitat del desemmascarament, la desmitificació, l'anticonvencionalisme, la feblesa humana. Però també ens apassiona Haidé perquè, més enllà de l'anècdota (del que Trías en deia "la cuestión periodística", és a dir, ¿qui és Haidé?), entre els poemes del cicle d'Haidé n'hi ha d'autènticament majors; poemes que sens dubte es fan llegir:

Ella de sa hermosura és generosa
i me'n féu tot el do que jo en volia.
M'ha donat sa paraula graciosa,
alenanta de prop, que m'invadia.
I, les mirades dintre les mirades,
el pit tot somogut, la galta ardenta,
parlàvem amb les boques inflamades
de qualsevulga cosa indiferenta.
La paraula sols era la musica
del gran voler que el pit ens agitava:
jo resseguint sa cara ¡tan bonica!;
ella en mos ulls veient com m'inundava.

Encara no sé qui era Haidé, però, real o imaginària, antiga o recent, el més important és que va inspirar aquests versos. Només per això mereix el nostre homenatge.

I, tanmateix, alguns dels millors poemes amorosos de Maragall són els conjugals. Avui recordo especialment uns versos que recullen perfectament una experiència comuna, molt comuna. Parla l'esposa:

Quan te parlo, i l'esguard se t'esgarria,
i escoltes i em mig rius, però no em sents

He dit sovint que els poetes no viuen més que nosaltres: viuen el mateix que nosaltres, però són capaços d'expressar aquestes vivències banals i quotidianes molt millor que nosaltres. ¿Quina dona no constata cada dia que el marit no acompanya tot el que ella li diu? ¿Que no totes les paraules aparentment escoltades han estat realment sentides i processades? ¿Quin marit negarà la realitat d'aquestes experiències quotidianes conjugals? I, tanmateix, s'ha de ser un Maragall per donar expressió poètica a la banalitat:

i escoltes, i em mig rius, però no em sents

Jo, si més no, no ho sabria expressar millor.