Ricard Torrents, lector de Maragall

Ricard Torrents

Té —des del meu humil punt de vista— tota la raó del món, Ricard Torrents, en la seva lectura de la recepció actual de Maragall. Escric això motivat per la publicació recent de la conferència de Ricard Torrents amb el títol, «un punt inflat» —reconeix l’autor mateix—, «Art, literatura i pensament versus contemporaneïtat: Antoni Gaudí, Joan Maragall…», dins el quadern de la Fundació Joan Maragall titulat Entorn de Maragall i Gaudí (Fundació Joan Maragall / Editorial Claret, Barcelona, 2012).

Té —dic— tota la raó del món quan subratlla amb força una de les aportacions cabdals que ha fet el centenari de Maragall a l’estudi de l’escriptor: incorporar una lectura en clau filosòfica i mística a la lectura literària i historicosociològica dominant fins fa poc temps. Torrents ho constata i se’n felicita:

avui, a la recepció literària i a la sociològica, cal afegir-hi la filosòfica. No és una qüestió de compartiments universitaris, sinó de trencar la formalització dels gèneres literaris que pressuposa que la filosofia no existeix fora dels sistemes complets i tancats, ni més enllà dels llenguatges especialitzats, ni al marge de les càtedres de l’ofici acadèmic de filòsof.

És més: Torrents constata el gran nombre d’aproximacions al pensament de Maragall que conté el llibre Joan Maragall. Paraula i pensament (Càtedra Ferrater Mora, 2011), i n’infereix «una inflexió en la recepció de Maragall»:

La meva percepció és que la confluència de tants crítics filòsofs i de joves filòsofs interessats en l’art de pensar del traductor de Nietzsche […] és una confluència que crea un nou àmbit de recepció contemporània, on Maragall és a la fi llegit, qüestionat i interpel·lat com a pensador i filòsof.

Més endavant insisteix: «Maragall filòsof potser no cal; Maragall pensador implicat en l’abordatge dels temes de la filosofia com ara el llenguatge, el temps, la finitud o el jo, sí.» I, poc més avall, Torrents celebra que l’estudi del Maragall filòsof condueixi també al del Maragall místic: «La recepció filosòfica de Maragall agafa encara un nou gir en la recepció mística, aquella que llegeix Maragall i hi reconeix l’experiència del místic, en sentit profund però obert.»

Torrents, aquest «maragallista més d’empatia que d’estudi» segons es defineix ell mateix, però que demostra ser un lector atentíssim del que s’ha publicat sobre l’escriptor durant els últims anys, acaba veient aquestes noves lectures com a «cercles concèntrics»:

ben mirat, parlem de cercles concèntrics a l’entorn de l’obra de Maragall i assenyalem una tendència de lectura contemporània. Els lectors del Maragall d’avui, «del seu temps», no s’aturen en la seva poesia, ni en el seu pensament filosòfic, ni en el seu combat social, sinó que van, amb ell, més enllà, fins als límits del llenguatge, en l’expressió de les veus humanes en paraula viva.
En una cultura literària com la nostra, que té la naixença en Ramon Llull i la renaixença en Jacint Verdaguer, no hauria d’intimidar la idea de la poesia mística. Seguir el Maragall fondament cristià i fondament lliure que havia entrat en el temple místic, que vol dir accedir als cercles del cel on Dante accedí de la mà de Beatriu, seria fer justícia al poeta català que en la línia de Llull i de Verdaguer s’acosta més en els temps contemporanis a la Paraula i al Silenci, per la via de les aproximacions a l’obscuritat mística.

M’hi sento, no cal dir-ho, en plena sintonia. Quan vaig publicar No et facis posar cendra, els capítols que per mi eren més rellevants —els capítols en què sentia que realment deia alguna cosa nova— eren precisament aquells en què entrava en les dimensions filosòfiques i místiques de l’obra de Maragall. Però no van ser, ¡ai!, els capítols més comentats pels lectors que van polemitzar amb el llibre. Celebro moltíssim, doncs, que posar sobre la taula el Maragall filosòfic i, més encara, el Maragall místic, sigui valorat amb èmfasi per Ricard Torrents.

L’amable lector em permetrà només expressar una lleugera discrepància amb Torrents, a propòsit de Verdaguer. Maragall és autor d’un poema més aviat fluix, de circumstàncies —gosaria dir que escrit per compromís—, sobre Verdaguer (no és l'únic poema fluixet sobre Verdaguer, vegeu el que ja vaig dir aquí). Es titula «Per la tomba de mossèn Cinto», i molt encertadament l’autor va renunciar a incloure’l a cap dels seus llibres (no és ni a Enllà ni a Seqüències, posteriors a l’escriptura del poema). El poema diu així:

Aquí jau el Poeta. Tot un poble
vingué a enterrar-lo i se’n tornà plorant:
l’esplendor de la parla catalana
damunt la tomba va restar immortal.

No és que sigui un mal poema en termes formals. Els quatre decasíl·labs són mètricament perfectes, i llegits en veu alta tenen fins i tot una sonoritat prou remarcable. Però hi ha alguna cosa que diria que decep, en el poema. El segon vers, «vingué a enterrar-lo i se’n tornà plorant», sona bastant tòpic; i encara em sembla més tòpic el que ve a continuació: l’esplendor de la parla catalana resta immortal damunt la tomba. Sí, sí, però ¿i què? És més: em pregunto què vol dir, això, exactament. No diu «dintre la tomba», de manera que identificaríem l’esplendor de la parla amb el poeta que l’ha dignificada literàriament, sinó «damunt la tomba». ¿Pot «l’esplendor de la parla catalana» restar immortal «damunt la tomba»? Jo, personalment, no ho acabo de veure clar. Potser hi ha poemes que convé oblidar piadosament…

Ricard Torrents, en canvi, considera aquests versos «una de les millors poesies que mai s’hagin escrit de poeta a poeta». Admeto que potser jo extremo la crítica al poema, però ¿Ricard Torrents no n’està extremant l’elogi?

________________

RÈPLICA DE RICARD TORRENTS aquí.

CONTRARÈPLICA MEVA aquí.

RÈPLICA DE TORRENTS A LA CONTRARÈPLICA MEVA aquí

Maragall, "místic salvatge"

En l'últim post parlava de la recepció del meu llibre No et facis posar cendra. Pensament i religió en Joan Maragall. Crec que cap dels que han comentat el llibre no s'ha aturat a valorar amb detall el capítol sobre "La trilogia mística de 1905-1906". És un dels capítols que vaig reelaborar més entre la tesi i el llibre. A la tesi, dels tres articles del que en dic la "trilogia mística" en vaig fer una lectura indecisa, plena de concessives: místic sí, però no. Era evident que el tema em seduïa però que no l'acabava de resoldre amb decisió. M'ho va fer notar el tribunal que va jutjar la tesi i m'ho va fer notar algun col·lega que va tenir l'amabilitat de llegir el text de la tesi i comentar-me'l en privat.

No era un capítol fàcil, per mi, perquè els textos semblaven mística pura... ¡però no hi sortia Déu! ¿Es pot parlar de literatura mística quan no s'utilitza un llenguatge religiós? La solució me la va donar la lectura, posterior a la tesi, del magnífic llibre de Michel Hulin "La mysthique sauvage", que vaig poder llegir en la traducció castellana de Siruela. La noció de "mística salvatge" (que es contraposa a la "mística cultivada" en el si de les religions instituïdes) em va servir per entendre els textos de Maragall. O, si més no, per oferir-ne una possible clau de comprensió, un possible llenguatge per comprendre'ls.

A molts els ha interessat la qüestió de si Maragall era o no catòlic, si era o no progressista... i en canvi, el que dic sobre els textos místics de Maragall, que per mi és molt més important que tot això, sembla que no genera ni fred ni calor. Potser ens preocupen massa les qüestions institucionals (¿estava dintre o fora de l'ortodòxia?) i ideològiques (¿progressista o conservador?), i mentre ens entretenim amb aquestes superficialitats, ens perdem el més important: els continguts d'uns textos que ens parlen d'una experiència clarament associada a la mística, però sense la compareixença de cap Déu.

Narcís Comadira: «Joan Maragall baixa a prendre el te»

Narcís Comadira

No, evidentment que no: no convertiré Narcís Comadira en un maragallià. Tampoc en un maragallista. (Ja saben allò dels maragallians i els maragallistes: simplificant la distinció de Riba, els primers adoren Maragall, els segons l’estudien.) En el congrés internacional sobre Maragall que vam celebrar la tardor passada a la Universitat de Barcelona, Comadira —que hi va participar en una taula de poetes hàbilment moderada per Susanna Rafart— es va distanciar de Maragall, especialment en el terreny lingüístic. Tot això és prou sabut.

Amb tot, hi ha un poema de Comadira sobre Maragall que valdria la pena recuperar. Ho va fer Susanna Rafart a la taula rodona esmentada (¡Comadira mateix va dir que no el recordava!). I ho ha fet també recentment Sam Abrams, que l’encerta plenament a l’hora de relacionar-lo amb el llibre de Josep Pijoan El meu Don Joan Maragall, la font més clara del poema. Però anem en primer lloc al poema en si:

Joan Maragall baixa a prendre el te 

Els amics ja fa estona que hi són.
La família ben aplegada.
Les minyones, callades, polides.
La tetera, de plata, fumeja. 

Parlen poc, només coses corrents
per distreure una mica l’estona.
En el fons tots esperen que baixi,
consirós, de la torre, el poeta. 

Ell, a dalt, quan és hora sospira:
apenat diu adéu a les Muses.
Després desa la ploma, s’aixeca.
Amb tristesa s’atansa a la porta. 

Tot és fosc i per l’ull de l’escala
una feble remor de conversa
el retorna a la terra. Respira
l’oloreta que fan les torrades. 

Pas a pas, amb la mà a la barana,
va baixant dins un núvol de glòria:
cada vespre, fidels, el segueixen
els espectres dels seus personatges. 

Quan arriba a la sala se’l miren
tots els ulls. Ell es mira la dona.
No diu res. Fins al cap d’una estona
no recobra el somriure i la parla. 

Narcís Comadira, El verd jardí, dins Formes de l’ombra. Poesia 1966-2002, Edicions 62 / Empúries, Barcelona, 2002, p. 132-133.

Jo, què volen que els digui, aquest poema el trobo molt simpàtic. És caricaturesc, òbviament, però aquest fet no crec que el converteixi en una arma per alliberar-se de la influència de Maragall, com sosté Abrams (ho diu a «Tres reedicions ben oportunes», Revista del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Barcelona, núm. 135, agost 2011, p. 101). Evidentment, el poema no és cap homenatge a Maragall. Però tampoc no crec que es rabegi en la crítica. El punt caricaturesc del poema té prou tendresa com per fer-nos estimable el poeta retratat. Fins i tot, a mesura que el rellegeixo, hi vaig trobant, més enllà de la caricatura, la presentació d’una realitat més àmplia que viuen tots els creadors.

«Joan Maragall baixa a prendre el te» és la recreació del xoc entre els espais literaris i mentals del poeta i la seva socialització en un entorn familiar i intel·lectual. El xoc entre l’escriptura i la quotidianitat. Entre la poesia i les convencions burgeses. Pijoan explica, a El meu Don Joan Maragall, que el poeta treballava al seu despatx del pis superior de la torre de Sant Gervasi fins a l’hora de prendre el te:

A les cinc el cridaven perquè baixés a prendre el te, però si tardava a venir ja compreníem tots que no era cosa de destorbar-lo. A la fi baixava amb els ulls extraviats, la cara esbarrellada i més vermellor a les galtes del que convenia.
Quin refrescant el te, aleshores! Tota la gran taula plena, de grans i petits. La seva família cada any més nombrosa s’augmentava amb cunyades i nebots que venien en aquella hora. Era quan el senyor Roura i jo solíem arribar-hi com excrescències o berrugues de la família. De vegades érem més de vint a la taula. Les germanes d’En Maragall, que venien a dies fixos, dimarts, dijous i diumenges, portaven llaminadures de Barcelona: les encasades, tortells i ensiamades. Així uns dies teníem el te magre amb torrades i altres dies més gent a taula i a més a més dolçúries.

Pijoan posat en vers: això és, d’entrada, «Joan Maragall baixa a prendre el te». Fins i tot compareixen les torrades que acompanyaven el te els dies en què no hi havia les llaminadures de les germanes. Però gosaria dir que tant Pijoan com Comadira fan molt més que caricaturitzar el poeta. Tots dos han comprès, perquè segurament tots dos ho han viscut —¡i qui no ho ha viscut!—, el xoc entre les Muses i els horaris. La dedicació a l’escriptura, al pensament, a l’esperit, es veu interrompuda per les convencions, els horaris, els àpats, les visites, la família… Hi insisteixo: ¿qui no ho ha viscut? És un moment dolorós, el de deixar la ploma per atendre les mínimes obligacions que imposa la socialització. Per això —ens diu Comadira—, el poeta «apenat diu adéu a les Muses», «desa la ploma» i «amb tristesa s’atansa a la porta». En aquest instant, no és la vista (perquè «tot és fosc») sinó l’oïda («una feble remor de conversa») i l’olfacte («l’oloreta que fan les torrades») allò que li fa percebre la realitat a la qual s’incorporarà. Hi torno: el xoc és dolorós, i requereix temps per convertir-lo en una suau transició. Per això Comadira s’imagina (i ara el que llegim no és Pijoan versificat, sinó Comadira pur) el descens reposat del poeta per l’escala fosca de la torre: malgrat l’acció de baixar per l’escala, malgrat la remor de converses i l’oloreta de les torrades, l’enteniment de l'escriptor continua en mans de les Muses: per això ens diu que «el segueixen els espectres dels seus personatges».

I, finalment, el xoc final: el poeta compareix al menjador, on l’esperen família i amics. Doncs fins i tot arribats aquí, Comadira aconsegueix que Maragall transformi el xoc en un trànsit prolongat:

No diu res. Fins al cap d’una estona
no recobra el somriure i la parla.

¿Què és «Joan Maragall baixa a prendre el te?» ¿Una manera d’exorcitzar la possible influència de Maragall, presentant-lo sotmès a les servituds d’un marc familiar i burgès? ¿O es tracta d’una recreació —amb Maragall com a mer pretext— d’aquest instant dolorós que viuen tots els creadors, per misàntrops i maleïts que siguin, en què la dedicació a la vida de l’esperit es veu interrompuda per la prosa de la vida quotidiana?

Francesco Ardolino i l'"excés d'entusiasme crític"

Francesco Ardolino

Les polèmiques erudites poden ser molt divertides. La imatge tòpica de l’estudiós gris i solitari es correspon poc a la realitat. Sí, persones esquerpes i tedioses n’hi ha, evidentment, però no pas més que en altres sectors. Els erudits també tenen «sang a les venes»: s’apassionen, discuteixen, ironitzen, es defensen, et perdonen la vida, s’enamoren, rectifiquen… Ho fan, però, dins uns marcs concrets. Per exemple, en les ressenyes i en les notes a peu de pàgina, llocs de diàleg per excel·lència entre erudits i, per tant, llocs per a la confrontació d’idees i punts de vista.

Quan els erudits es barallen entre ells a l’interior d’una nota a peu de pàgina, poden passar diverses coses. Pot passar que s’estiguin barallant amb algú que fa anys que ha traspassat el mur que separa els vius i els morts —el llenguatge maragallià se m’encomana. En aquests casos, l’al·ludit ja no es pot defensar personalment, però altres estudiosos ho poden fer per ell, potser al cap d’anys (no hi ha cap pressa). També pot passar que es barallin amb algú a qui no coneixen personalment. Altres vegades es barallen amb algú a qui coneixen, però a qui de fet preferirien no conèixer. I també passa sovint que es barallen amb algú a qui no solament coneixen, sinó que forma part dels seus afectes. Perquè els erudits també tenen amics, fins i tot dins el seu gremi —ho expressa molt bé allò de «mi colega y, sin embargo, amigo».

Escric tot això pensant en una nota a peu de pàgina del bon amic Francesco Ardolino a «L’egoisme de Joan Maragall», dins Josep-Maria Terricabras, Joan Maragall, paraula i pensament, Documenta Universitària, Girona, 2011, p. 160, nota 42. És la plasmació escrita d’una polèmica verbal mantinguda en el simposi sobre Maragall organitzat per Terricabras a la Càtedra Ferrater Mora, la tardor passada. Ardolino, molt aficionat a les interpretacions freudianes (ja ho saben: tot és pulsió sexual, tota vertical és un signe fàl·lic, etc.), va sostenir la curiosa teoria que el Mal Caçador era l’únic dels personatges de les Visions que era condemnat eternament perquè era l’únic poema on la transgressió no té cap component sexual. ¿Vol dir això que Maragall té interès a redimir particularment els delictes sexuals (els violadors Arnau i Garí), i que en canvi es mostra inflexible amb el pobre Mal Caçador, que al cap i a la fi l’únic que ha fet ha estat preferir la caça a la missa? La cosa no funciona, es miri com es miri. Però és que el problema és de partida, perquè Maragall no condemna el Mal Caçador.

Aquest punt per mi és claríssim, absolutament transparent. El text del poema potser no ho diu explícitament, però sí que ho fa indirectament d’una manera inequívoca. El Caçador, cada any, el dia de Corpus, torna a passar per l’ermita i a mirar l’hòstia —imatge visible del Déu invisible— que es va alçant. ¿Podem parlar de condemna en algú que manté aquesta mirada religiosa vers el sagrament? ¿No és la condemna una «privació de la visió de Déu», segons la més genuïna tradició de l’Església? Si el Caçador estigués condemnat, com sosté Ardolino, difícilment podria «mirar» l’hòstia: «cada any, cada any la mira», diu el poema d’aquest suposat condemnat (on l’antecedent del pronom «la» és «l’hòstia», és a dir, Déu). ¿Cal més fonament textual per a aquesta lectura? ¿Per què necessitaríem que Maragall ens digués, en el poema o fora d’ell, el que resulta una obvietat atesa l’al·lusió a la visió de l’hòstia?

Però tornem a la nota d’Ardolino. Després de citar la meva lectura d’«El Mal Caçador», hi afegeix:

Rebutjo, en canvi, la seva interpretació, quan afirma que el Mal Caçador no viu la pròpia experiència com una condemna i no és exclòs de la visió de Déu —en aquest cas representada per la transsubstanciació de l’hòstia consagrada. Em sembla que aquí l’estudiós ha caigut en un apriorisme forçat. Arran de la seva lectura d’El comte Arnau basada en la idea —brillant, per cert [¡gràcies, Francesco!]— que el protagonista i l’Adalaisa es trobarien ambdós al Purgatori, Moreta, per excés d’entusiasme crític, infereix les mateixes conclusions respecte a aquest altre personatge. La meva objecció és que la lectura és sense fonament textual, ja que no hi ha cap referència, dins el poema, que prometi el rescat de la condemna.

No insistiré en el fonament textual de la meva lectura. El que m’encanta d’aquesta nota a peu de pàgina és la referència al meu «excés d’entusiasme crític». Segons Ardolino, hauria estat la meva hipòtesi sobre l’estada d’Arnau i Adalaisa al purgatori el que hauria fet que, enamorat de mi mateix, volgués repetir l’esquema hermenèutic amb Mal Caçador. Però, ho sento, el tema tampoc no va per aquí en absolut: una cosa és la idea del purgatori com a lloc on Adalaisa purga el seu pecat de negar el món; i una altra cosa molt diferent és la idea que el Mal Caçador no viu la «sentència» (que és el terme utilitzat al poema) negativament, sinó en termes alegres i sense ser privat de la visió de Déu. És més: el purgatori on col·loco Adalaisa i, sobretot, la causa que crec que motiva aquesta ubicació, són pura hipòtesi; amb fonament textual, evidentment, i per això la defenso, però sóc ben conscient que es tracta d’una mera hipòtesi. En canvi, que el Mal Caçador no està condemnat no em sembla una mera hipòtesi; aquí, el fonament textual és solidíssim: un condemnat no pot veure Déu, ¡per definició!

Tornem, però, al començament. Els erudits són éssers de carn i ossos, amb emocions, amb pathos, amb sang a les venes. I, afortunadament, amb sentit de l’humor. En això, Ardolino és un mestre. Fa un temps va dir que Eugenio Trías escrivia «paraules en llibertat» sobre un Maragall vist «sub specie bonitatis». D’Eduard Cairol ha dit que té «una tendència caòtica a l’apologia». I a mi m’atribueix un «excés d’entusiasme crític». Diu Coromines al Breve diccionario etimológico de la lengua castellana:

entusiasmo: Tomado del griego enthusiasmós ‘arrobamiento, éxtasis’, derivado de enthusiázo ‘estoy inspirado por la divinidad’, que a su vez procede de enthusía ‘inspiración divina’, y este de énthus ‘inspirado por los dioses’ (derivado de theós ‘dios’).

¡M’encanta, m’encanta, m’encanta! ¡Gràcies, Francesco!

Madrid, Sant Cugat, Solsona i Barcelona

Setmana maragallianament intensa. Dimarts, taula rodona a Madrid amb Adolfo Sotelo Vázquez, al Centre Cultural Blanquerna. Dimecres, gairebé acabat de baixar de l'AVE, presidència d'uns Jocs Florals a l'Escola Thau de Sant Cugat, que aquest any han treballat Maragall en tots els cursos. Dijous, conferència sobre Maragall en una Aula d'Extensió Universitària per a la Gent Gran, a Solsona. I avui divendres, intervenció en una taula rodona sobre "Llegir Maragall avui: la recepció d’un clàssic per les noves generacions" en una Jornada Educativa a l'Ateneu Barcelonès. Tot plegat, molt estimulant. I esgotador. Sumament esgotador.

El que he viscut aquests dies donaria per diversos posts. Avui comentaré només la Jornada Educativa.

M'he perdut l'inici de la Jornada perquè tenia classe a la Universitat Pompeu Fabra (aquest cop no sobre Maragall, sinó sobre Canigó). Quan he arribat s'estaven llegint les últimes comunicacions. Dos estudiants de batxillerat, Guillem Fernández i Aitor Pallarés, han comparat brillantment Arnau i Dràcula. (Per cert, sobre aquest tema hi ha un estimulant article de l'any 1980 de Jaume Vallcorba, enterrat a les hemeroteques, que algun dia caldria recuperar.) Després ha intervingut, també brillantment, un professor d'institut, Lluís Serrasolses, que ha comparat algunes llegendes de la poesia de Maragall i de la Solitud de Caterina Albert.

Confesso que em va fer gràcia sentir comentar de passada, com qui recull una idea consensuada que ja no cal atribuir a ningú, la meva lectura d'"El Mal Caçador": la idea que s'hi creuen una eternitat horitzontal (el Mal Caçador donant voltes sobre la terra i passant cada anys per l'ermita) i una eternitat vertical (l'hòstia que s'alça, al final ja sense el suport dels braços clericals). Aquesta idea la repeteixo cada cop que comento en públic el poema, i també està al meu llibre No et facis posar cendra. Fa anys que publico sobre Maragall, però només ara puc constatar, ¡oh, meravella!, que algú em llegeix. Vanitates vanitatem, deia el Cohèlet. L'amable lector em sabrà disculpar amb un somriure indulgent al rostre. ¿Però què seria de nosaltres sense un mínim de vanitat? Omnia vanitas…

Acabades les comunicacions hi ha hagut la taula rodona en què em tocava intervenir. Moderada per Pere Mayans, a la taula hi havien dos professors d'institut (Roser Trilla i Josep Hernández Tresserras) i un servidor. He quedat impactat per la força, l'entusiasme, l'ànima, dels dos professors d'institut. Parlaven de Maragall amb autèntica passió, comentant quins poemes treballen amb els alumnes, quins tenen més èxit, què els agrada més, què no entenen (que fos un rendista i que tingués tretze fills sembla que sorprèn bastant als nostres adolescents)… També van explicar una jornada completa dedicada a Maragall, amb visita a l'Arxiu Maragall, homenatge a Joan Solà i assistència a "La llei d'amor", amb l'emotiva recitació del "Cant espiritual" per Montserrat Carulla.

En la meva improvisada intervenció vaig valorar el fet que, afortunadament, el Maragall que està aflorant aquest Any Maragall és el Maragall dels textos, el Maragall creador, i no el Maragall soft dels catalans catolicobenestants ni el Maragall burgès (banal defensor d'uns interessos de classe) dibuixat per certa sociologia marxista barata. Alguna cosa està canviant en la recepció de Maragall. Felicitem-nos-en.

El matí ha acabat amb un esplèndid recital de Miquel Pujadó, que ha musicat diversos poemes de Maragall i que té un carisma enorme a l'hora de conduir un espectacle.