Ricard Torrents, lector de Maragall

Ricard Torrents

Té —des del meu humil punt de vista— tota la raó del món, Ricard Torrents, en la seva lectura de la recepció actual de Maragall. Escric això motivat per la publicació recent de la conferència de Ricard Torrents amb el títol, «un punt inflat» —reconeix l’autor mateix—, «Art, literatura i pensament versus contemporaneïtat: Antoni Gaudí, Joan Maragall…», dins el quadern de la Fundació Joan Maragall titulat Entorn de Maragall i Gaudí (Fundació Joan Maragall / Editorial Claret, Barcelona, 2012).

Té —dic— tota la raó del món quan subratlla amb força una de les aportacions cabdals que ha fet el centenari de Maragall a l’estudi de l’escriptor: incorporar una lectura en clau filosòfica i mística a la lectura literària i historicosociològica dominant fins fa poc temps. Torrents ho constata i se’n felicita:

avui, a la recepció literària i a la sociològica, cal afegir-hi la filosòfica. No és una qüestió de compartiments universitaris, sinó de trencar la formalització dels gèneres literaris que pressuposa que la filosofia no existeix fora dels sistemes complets i tancats, ni més enllà dels llenguatges especialitzats, ni al marge de les càtedres de l’ofici acadèmic de filòsof.

És més: Torrents constata el gran nombre d’aproximacions al pensament de Maragall que conté el llibre Joan Maragall. Paraula i pensament (Càtedra Ferrater Mora, 2011), i n’infereix «una inflexió en la recepció de Maragall»:

La meva percepció és que la confluència de tants crítics filòsofs i de joves filòsofs interessats en l’art de pensar del traductor de Nietzsche […] és una confluència que crea un nou àmbit de recepció contemporània, on Maragall és a la fi llegit, qüestionat i interpel·lat com a pensador i filòsof.

Més endavant insisteix: «Maragall filòsof potser no cal; Maragall pensador implicat en l’abordatge dels temes de la filosofia com ara el llenguatge, el temps, la finitud o el jo, sí.» I, poc més avall, Torrents celebra que l’estudi del Maragall filòsof condueixi també al del Maragall místic: «La recepció filosòfica de Maragall agafa encara un nou gir en la recepció mística, aquella que llegeix Maragall i hi reconeix l’experiència del místic, en sentit profund però obert.»

Torrents, aquest «maragallista més d’empatia que d’estudi» segons es defineix ell mateix, però que demostra ser un lector atentíssim del que s’ha publicat sobre l’escriptor durant els últims anys, acaba veient aquestes noves lectures com a «cercles concèntrics»:

ben mirat, parlem de cercles concèntrics a l’entorn de l’obra de Maragall i assenyalem una tendència de lectura contemporània. Els lectors del Maragall d’avui, «del seu temps», no s’aturen en la seva poesia, ni en el seu pensament filosòfic, ni en el seu combat social, sinó que van, amb ell, més enllà, fins als límits del llenguatge, en l’expressió de les veus humanes en paraula viva.
En una cultura literària com la nostra, que té la naixença en Ramon Llull i la renaixença en Jacint Verdaguer, no hauria d’intimidar la idea de la poesia mística. Seguir el Maragall fondament cristià i fondament lliure que havia entrat en el temple místic, que vol dir accedir als cercles del cel on Dante accedí de la mà de Beatriu, seria fer justícia al poeta català que en la línia de Llull i de Verdaguer s’acosta més en els temps contemporanis a la Paraula i al Silenci, per la via de les aproximacions a l’obscuritat mística.

M’hi sento, no cal dir-ho, en plena sintonia. Quan vaig publicar No et facis posar cendra, els capítols que per mi eren més rellevants —els capítols en què sentia que realment deia alguna cosa nova— eren precisament aquells en què entrava en les dimensions filosòfiques i místiques de l’obra de Maragall. Però no van ser, ¡ai!, els capítols més comentats pels lectors que van polemitzar amb el llibre. Celebro moltíssim, doncs, que posar sobre la taula el Maragall filosòfic i, més encara, el Maragall místic, sigui valorat amb èmfasi per Ricard Torrents.

L’amable lector em permetrà només expressar una lleugera discrepància amb Torrents, a propòsit de Verdaguer. Maragall és autor d’un poema més aviat fluix, de circumstàncies —gosaria dir que escrit per compromís—, sobre Verdaguer (no és l'únic poema fluixet sobre Verdaguer, vegeu el que ja vaig dir aquí). Es titula «Per la tomba de mossèn Cinto», i molt encertadament l’autor va renunciar a incloure’l a cap dels seus llibres (no és ni a Enllà ni a Seqüències, posteriors a l’escriptura del poema). El poema diu així:

Aquí jau el Poeta. Tot un poble
vingué a enterrar-lo i se’n tornà plorant:
l’esplendor de la parla catalana
damunt la tomba va restar immortal.

No és que sigui un mal poema en termes formals. Els quatre decasíl·labs són mètricament perfectes, i llegits en veu alta tenen fins i tot una sonoritat prou remarcable. Però hi ha alguna cosa que diria que decep, en el poema. El segon vers, «vingué a enterrar-lo i se’n tornà plorant», sona bastant tòpic; i encara em sembla més tòpic el que ve a continuació: l’esplendor de la parla catalana resta immortal damunt la tomba. Sí, sí, però ¿i què? És més: em pregunto què vol dir, això, exactament. No diu «dintre la tomba», de manera que identificaríem l’esplendor de la parla amb el poeta que l’ha dignificada literàriament, sinó «damunt la tomba». ¿Pot «l’esplendor de la parla catalana» restar immortal «damunt la tomba»? Jo, personalment, no ho acabo de veure clar. Potser hi ha poemes que convé oblidar piadosament…

Ricard Torrents, en canvi, considera aquests versos «una de les millors poesies que mai s’hagin escrit de poeta a poeta». Admeto que potser jo extremo la crítica al poema, però ¿Ricard Torrents no n’està extremant l’elogi?

________________

RÈPLICA DE RICARD TORRENTS aquí.

CONTRARÈPLICA MEVA aquí.

RÈPLICA DE TORRENTS A LA CONTRARÈPLICA MEVA aquí

La poètica de Joan Maragall. Apunts sobre un text de Ramon Pla i Arxé

Les idees religioses de Joan Maragall

En el llibre col·lectiu Les idees religioses de Joan Maragall (Fundació Joan Maragall i Editorial Cruïlla, Barcelona, 2012), la conferència de Ramon Pla i Arxé duu per títol «La poètica de Joan Maragall». És un text senzillament esplèndid, imprescindible, que serà utilíssim en endavant per a qualsevol aproximació a la teoria estètica de l’escriptor. A més, no és un text improvisat: fa molts anys que Pla i Arxé reflexiona a fons sobre la temàtica. Ja l’any 1998 va publicar un quadern de la Fundació Maragall amb el mateix títol. En aquella ocasió se centrava en l’«Elogi de la paraula» i en l’«Elogi de la poesia». Aquest cop se centra en l’«Elogi de la poesia», i ho fa en bona mesura comparant les afirmacions de Maragall amb les que feien sobre els mateixos temes els manuals acadèmics del moment. Aquest mètode ens permet copsar fàcilment l’originalitat de la proposta estètica de Maragall.

Si confrontem els dos textos de Pla i Arxé sobre la temàtica (com que tenen el mateix títol, ens hi podem referir per l’any d’edició: 1998 i 2012, respectivament), és fàcil adonar-nos que algunes afirmacions de 1998 apareixen ara molt matisades, i que temes que aleshores eren simplement al·ludits o fins i tot desdenyats, ara són tractats amb molt més detall. L’«Elogi de la poesia» conté el que jo en vaig dir en el meu llibre «una estètica derivada d’una metafísica religiosa». És a dir: hi ha una estètica, naturalment, però el text no ofereix únicament una estètica, o no es val simplement de l’instrumental de l’estètica, perquè el punt de partida és una cosmogonia religiosa. Diguem que Maragall ofereix la seva estètica en el marc, molt més ampli, de la seva pròpia metafísica. La pregunta que ens podem fer (Pere Lluís Font me la va fer en la defensa de la meva tesi doctoral) és què ve primer: si la reflexió metafísica o si la reflexió estètica. És a dir: ¿Maragall té una metafísica i, d’aquesta metafísica, en fa derivar una estètica, o bé té una estètica i, per explicar-la, es treu de la mà («s’inventa») una metafísica que en doni raó? En el meu llibre No et facis posar cendra jo vaig optar clarament per la primera opció, i d’aquí ve el títol del capítol en què estudiava l’«Elogi de la poesia» («Una estètica derivada d’una metafísica religiosa»). Avui no sé si ho tindria tan clar: més aviat crec que es retroalimenten. En tot cas, el Pla i Arxé de 1998 optava clarament per la segona opció, de tal manera que tota la reflexió metafísica o religiosa de l’«Elogi» era vista com una «teologia adaptada a les circumstàncies del seu discurs» i com un mer «recurs teològic» destinat a «sacralitzar» el procés poètic. Aquesta noció de recurs teològic (com un simple ornatus al servei del nucli del text, exclusivament estètic) ha fet certa fortuna: s’hi han referit, en llocs diversos, Lluís Quintana Trias i Oriol Ponsatí-Murlà. A mi, en canvi, aquesta noció em generava incomoditat, i així ho vaig manifestar a No et facis posar cendra, p. 224-25, nota 31.

El Pla i Arxé del 2012 ja no fa servir aquesta expressió. Continua parlant de «sacralitzar el procés» (p. 84), però ho fa molt més matisadament que abans. És a dir: en la metafísica de l’«Elogi» hi ha tema, hi tenim tema, i val la pena que ens hi posem; no és un mer recurs formal, sinó que hi ha un pensament que mereix ser estudiat. I Pla i Arxé, que el 1998 ho desdenyava, avui ho estudia amb dedicació, rigor i encert. Fixem-nos com, en presentar el seu estudi, diu (p. 34): «Intentaré explicar el pensament teòric de Maragall en relació amb la poesia, que, de fet, és un pensament sobre l’estètica en general amb una inequívoca arrel teològica.» Més tard diu que una de les singularitats dels plantejaments estètics de Maragall és el fet de considerar el ritme «com un rastre de la creació divina i com un testimoni, per tant, de la presència de Déu en el real: en l’home, en la naturalesa i en el poema» (p. 71). I més tard encara, ho rebla (p. 86): «per a Maragall, a l’arrel de la vida del món i a la nostra —per a ell sagrades— hi troba Déu. I seria falsejar el seu plantejament teòric obviar-ho.»

Un altre canvi entre el 1998 i el 2012 està en el paper conferit a la centralitat de la forma en el pensament poètic de Maragall. El 1998, Pla i Arxé enfatitzava tant el paper de la forma en la reflexió estètica de Maragall, que l’obra d’art semblava desvinculada de la realitat i de l’artista. M’hi vaig referir a No et facis posar cendra, p. 341, nota 73. El Pla i Arxé del 2012 em sembla que eludeix aquest perill.

No voldria deixar de mencionar un aspecte formal del text de Pla i Arxé (aplicable tant al text de 1998 com al del 2012) que jo personalment no posaria com a model. Hi ha en tots dos textos un cert adamisme: Pla i Arxé no cita gairebé cap estudiós de l’obra de Maragall (tret de Lluís Quintana, però només per referir-se a aspectes filològics relacionats amb l’«Elogi de la poesia»). Sembla, doncs, que el tema sigui verge, que entre Maragall i Pla ningú no hagi dit res. I això, naturalment, no és així. A mi m’agrada que els estudiosos entrem en diàleg —explícit— els uns amb els altres. M’hagués agradat que, paral·lelament al desenvolupament que Pla i Arxé fa del tema, a les notes a peu de pàgina s’hagués barallat amb els desenvolupaments que sobre la mateixa temàtica han fet Terry, Quintana, Ardolino o, per què no dir-ho, amb els que he fet jo mateix. No pas per la vanitat de ser citat, sinó perquè el lector pugui saber en què coincideixen els estudiosos i en què discrepen, ja que això em sembla molt clarificador. Quan Pla esmenta els conceptes de ritme, d’esforç i de dolor, tan importants a l’«Elogi de la poesia», no és certament el primer a parlar-ne, i per al lector constituiria una informació útil remetre’l a les presentacions que n’han fet els altres estudiosos. De fet, un dels objectius d’aquest blog és precisament el de confrontar «el meu don Joan Maragall» amb el «don Joan Maragall» dels meus col·legues. No estem sols. Tots llegim uns mateixos textos i tots ens llegim per llegir-los millor.

Maragall, "místic salvatge"

En l'últim post parlava de la recepció del meu llibre No et facis posar cendra. Pensament i religió en Joan Maragall. Crec que cap dels que han comentat el llibre no s'ha aturat a valorar amb detall el capítol sobre "La trilogia mística de 1905-1906". És un dels capítols que vaig reelaborar més entre la tesi i el llibre. A la tesi, dels tres articles del que en dic la "trilogia mística" en vaig fer una lectura indecisa, plena de concessives: místic sí, però no. Era evident que el tema em seduïa però que no l'acabava de resoldre amb decisió. M'ho va fer notar el tribunal que va jutjar la tesi i m'ho va fer notar algun col·lega que va tenir l'amabilitat de llegir el text de la tesi i comentar-me'l en privat.

No era un capítol fàcil, per mi, perquè els textos semblaven mística pura... ¡però no hi sortia Déu! ¿Es pot parlar de literatura mística quan no s'utilitza un llenguatge religiós? La solució me la va donar la lectura, posterior a la tesi, del magnífic llibre de Michel Hulin "La mysthique sauvage", que vaig poder llegir en la traducció castellana de Siruela. La noció de "mística salvatge" (que es contraposa a la "mística cultivada" en el si de les religions instituïdes) em va servir per entendre els textos de Maragall. O, si més no, per oferir-ne una possible clau de comprensió, un possible llenguatge per comprendre'ls.

A molts els ha interessat la qüestió de si Maragall era o no catòlic, si era o no progressista... i en canvi, el que dic sobre els textos místics de Maragall, que per mi és molt més important que tot això, sembla que no genera ni fred ni calor. Potser ens preocupen massa les qüestions institucionals (¿estava dintre o fora de l'ortodòxia?) i ideològiques (¿progressista o conservador?), i mentre ens entretenim amb aquestes superficialitats, ens perdem el més important: els continguts d'uns textos que ens parlen d'una experiència clarament associada a la mística, però sense la compareixença de cap Déu.

"La delícia de sentir-se comprès": a propòsit de la recensió de Carles Miralles

Carles Miralles

No sempre ens sentim compresos fins a les entranyes. Maragall s'hi va sentir (o així ho va dir a l'interessat) quan Josep Pijoan va tractar en una ocasió de posar ordre (crec que amb notable encert) en les intuïcions religioses del seu mentor intel·lectual, i va fer servir l'expressió que he posat al títol: "la delícia de sentir-se comprès fins a les entranyes".

En aquest blog he anat fent-me ressò dels principals comentaris crítics que han anat sorgint al voltant del meu llibre No et facis posar cendra. Pensament i religió en Joan Maragall. Fonamentalment, de la detallada ressenya de Ramon Pla i Arxé i de la llarga al·lusió de Jordi Castellanos, passant per les aportacions d'Anna Punsoda i de Jaume Aulet al debat.

Però el meu llibre no ha generat solament comentaris desaprovatoris. S'han ocupat del meu llibre amb gran empatia Josep Massot a La Vanguardia, Montserrat Serra a Vilaweb, Teresa Costa-Gramunt a Vilanova Digital i a Tres de Vuit, Lluís Bonada a El Temps, Eduard Brufau a Catalunya Cristiana, Ignasi Franch a El Triangle, M. P. a Actualidad Bibliográfica, Marta Pessarrodona a Lletres, Josep Vall i Mundó a Temes d'Avui i Jordi Pigem al Cultura|s La Vanguardia, entre altres. A tots (també als més crítics amb la meva lectura de Maragall) els estic molt agraït per l'atenció que han prestat al meu llibre.

L'últim text que ha sortit per ressenyar àmpliament No et facis posar cendra és la recensió de Carles Miralles a Estudis Romànics. És un text que m'ha fet sentir-me llegit, comprès, respectat i valorat, i això no passa cada dia. Miralles no s'està, òbviament, de discutir alguns aspectes del meu llibre, cosa que també li agraeixo. La crítica que fa al "Breu glossari filosòfic de l'últim Maragall", per exemple, em sembla justíssima. Em sento llegit i comprès per Miralles perquè en cap moment no em fa dir el que no dic ni m'atribueix intencions que no tinc, com m'ha passat amb altres lectures del meu llibre (Pla i Arxé diu que pretenc presentar un Maragall heterodox, Castellanos diu que estic obsedit pel progressisme i l'heterodòxia...).

Però, sobretot, agraeixo a Miralles que destaqui tres cops la meva lectura dels textos de Maragall. On altres han dit que jo no faig una lectura literària dels poemes, o que els sotmeto a una lectura ideològica, o que hi projecto els meus interessos intel·lectuals, Miralles sosté que "Moreta els ha llegit, els textos, aplicadament i amb acuïtat"; més tard insisteix que "pertot trobem, en l'exposició de cada etapa, lectures coherents, a voltes justíssimes, dels textos que addueix"; finalment, tot i defensar que Maragall ha de ser llegit més com a poeta que com a pensador, Miralles no s'està d'agrair que "qui el llegeix com a pensador tracti amb tanta cura i atenció també la seva poesia".

Personalment, valoro moltíssim aquesta última afirmació. Maragall ha estat estudiat (i està sent estudiat) fonamentalment per filòlegs. Però també s'hi han aproximat ocasionalment alguns filòsofs. Penso en Ferrater Mora (Oriol Ponsatí-Murlà ha reivindicat últimament la seva lectura de Maragall), en Eugenio Trías, en Norbert Bilbeny o, més recentment, en Antoni Mora. Però el gruix dels estudis maragallians el fan els filòlegs. I és lògic que sigui així: Maragall és fonamentament un escriptor, un autor canònic de la literatura catalana més que d'una suposada filosofia catalana. El que passa és que Maragall té un pensament propi d'una gran potència, sempre des del meu punt de vista (quan ho vaig defensar en el Simposi sobre Maragall de la Universitat de Girona, l'any 2010, Terricabras va replicar que, malgrat el que jo deia, ¡ell es quedava amb el poeta!).

Reivindico, doncs, la importància del pensament de Maragall, però sense convertir-lo en un filòsof professional o acadèmic; prefereixo parlar de Maragall com a "pensador", un terme prou ampli i flexible com per fer justícia a la tasca de Maragall. Poeta i pensador. No sempre els que han posat en relleu la importància del pensament de Maragall han prestat als poemes l'atenció que es mereixen; menys atenció encara han prestat a la bibliografia crítica que la filologia catalana els ha dedicat. Recordo fins i tot una tesina inèdita sobre la religiositat de Maragall l'autora de la qual excloïa completament la poesia de la seva anàlisi per la multiplicitat d'interpretacions a què es prestava.

La meva intenció, en canvi, ha estat sempre arribar al pensament de Maragall però fer-ho des del text. Des de la lectura del text. Entenent per text no solament l'article o l'assaig, sinó també el poema. Partir del text (poètic, periodístic, assagístic), partir del que la filologia ens diu del text, per arribar al pensament del qual aquest text és expressió. La feina dels filòlegs (he fet, i faig, molta feina de filòleg) em sembla de vegades massa positivista, massa arran de terra, però prefereixo una aportació positivista sòlida que una especulació aparentment brillant però sense base textual. Jo sempre em sento, però, entre els uns i els altres. Intentant extreure el pensament de l'autor, però fer-ho sense renunciar a les eines del filòleg. Sense oblidar el text.

Sigui com sigui, les aportacions de Miralles i totes les altres que he esmentat formen part, per mi, del meu llibre. Quan evoquem un llibre, evoquem el llibre i també les lectures que s'han fet d'aquell llibre. El meu llibre no és només meu; també el sento associat a les lectures que se n'han fet. I a tots els agraeixo moltíssim la seva aportació. També a aquells de qui no m'he sentit comprès, no solament perquè potser revelen que sóc jo qui no s'ha sabut explicar, sinó també perquè han estat ocasió per precisar amb més detall la meva lectura de Maragall. La pitjor recepció d'un llibre és el silenci, no pas la crítica. Per això, ¡gràcies!

Joan Maragall, sense biografia

Joan Maragall

Efectivament, el Vigilant del Far té tota la raó del món. Joan Maragall no té biografia. No tenim la gran biografia que un personatge de la seva talla es mereix. Una biografia que sigui rigorosament documentada i literàriament solvent. Tenim resums biogràfics benintencionats, tots molt antics, i poca cosa més. La meva aportació, amb No et facis posar cendra, vol ser el que en dic una "biografia intel·lectual", és a dir, una reconstrucció del pensament de l'escriptor seguint un fil conductor cronològic. No és, doncs, una biografia-biografia, perquè el centre no és la vida sinó el pensament de l'escriptor.

Hi ha en el meu llibre, això sí, una amplíssima i documentada cronologia de l'escriptor. No és una biografia, perquè són meres dades ordenades cronològicament. Hi falta, naturalment, relat, descripció, interpretació. Però sempre és una base.

Per escriure la gran biografia que Maragall es mereix crec que caldria que algú (el Vigilant suggereix el meu nom, tant de bo tingués el temps i els recursos per aquesta empresa!) s'hi pogués dedicar durant uns anys. Caldria buidar tota l'obra de Maragall publicada i tots els documents conservats a l'Arxiu Joan Maragall, i complementar-ho amb la recerca en altres arxius i hemeroteques i amb el buidatge de les aportacions dels coetanis de Maragall. I caldria, òbviament, ser capaç de processar tota aquesta informació i oferir-la en un relat que fos literàriament solvent. Una biografia ha de ser també una obra literària.

El Vigilant del Far diu que, si ell s'hi posés, tindria part de la feina feta, però es descarta amb aquests termes:

A mi no em busqueu, encara que tindria una bona part de la feina feta. No em busqueu perquè no vull saber res d’editorials. Paguen malament i no et deixen fer la feina amb tranquil·litat. I així no es pot treballar amb pau. No es pot treballar bé. No es pot treballar.

Té raó i no en té, i ho puc dir en la meva doble condició d'autor i editor. És a dir: certament, les editorials paguen (paguem!) poc (les que paguem, perquè n'hi ha un bon nombre que, amb la coartada de la religió, de la llengua, de la pàtria o de la cultura, no paguen ni malament ni bé: simplement no paguen, perquè la militància ho justifica tot). Però què més voldríem, moltes editorials, que pagar millor els autors. L'editor canalitza els ingressos procedents de la venda dels llibres i de les subvencions rebudes (quan se'n reben); amb aquests ingressos pot atendre totes les factures, incloses les dels autors. A mi, com a autor, ningú no em pagarà les hores que m'ha costat escriure No et facis posar cendra, senzillament perquè el mercat no ho paga: no hi ha prou compradors de llibres d'assaig perquè els autors d'assaig rebem la remuneració que correspondria a les hores esmerçades a fer possible el llibre. El mercat no ho paga, i les subvencions no arriben ni de bon tros a compensar-ho. Hi ajuden, certament, però només això. No em puc apuntar, doncs, a la crítica a la gasiveria dels editors, perquè en conec i pateixo les dificultats, i es fa el que es pot. Jo, si més no, faig el que puc.

I tornem a la biografia que no tenim. Algú l'haurà d'escriure. I quan ho faci, haurà de combatre dos perills. El primer, el de ser presoner de la imatge estereotipada i insofrible que s'ha projectat de Maragall, la imatge "mig de pastisseria de forn de Sant Jaume barceloní", tal com deia el sempre lúcid Gaziel. Però hi ha un segon perill, no menys important: el de ser tan presoner de la necessitat d'apartar-se de la imatge (auto)projectada, que aleshores s'acabi escrivint l'anti-Maragall. És el perill de considerar que tot el que s'ha fet no té cap valor, que els textos de Maragall (incloses "Notes autobiogràfiques" i epistolari) no són més que la projecció del Maragall públic, que hi ha un "gran engany" en tot el que s'ha dit i que l'autèntic Maragall, el de debò, és un lleuger que ens ha enredat a tots, començant per la seva senyora. Maragall es mereix una biografia, no una novel·la.

Jordi Castellanos, ¡benvingut a la polèmica!

Jordi Castellanos

No n'he parlat fins avui, perquè estava pendent de la publicació de la meva rèplica a L'Avenç. Sóc dels que donen prioritat al paper, i el paper, ja ho sabem, sempre va més a poc a poc que el món digital...

Però posem el lector d'aquest blog en antecedents: L'Avenç de desembre passat incloïa un article de l'admirat amic Jordi Castellanos titulat "El jove Maragall: reaccionari o progressista?" En els dos primers paràgrafs del text, Castellanos formulava algunes precisions crítiques al meu llibre No et facis posar cendra. M'hauria agradat poder-hi contestar amb detall, matisadament, però no va ser possible. Constret per la limitació d'espai, la meva resposta va ser la següent:

En l’article «El jove Maragall: reaccionari o progressista?» (L’Avenç, 374, p. 36-45), Jordi Castellanos dedica els dos paràgrafs inicials a desqualificar el meu llibre No et facis posar cendra. Pensament i religió en Joan Maragall (Fragmenta, 2010), acusant-me de dogmatisme i falta d’humilitat, de voler presentar un Maragall heterodox i progressista, d’aprofitar-me dissimuladament de l’obra dels antecessors (i, en particular, de tenir poc respecte per Joan-Lluís Marfany) i de desconèixer «els «colors i els matisos» d’allò que estudio. Contestar amb detall aquestes acusacions requeriria un espai del qual no disposo. Tanmateix, m’agradaria deixar constància del següent: 1) les més de 1.300 notes del meu llibre donen fe del meu tribut a les recerques dels qui m’han precedit; 2) cito Marfany en una vintena d’ocasions, i només en cinc és per prendre distàncies (crec que això encara no està prohibit) respecte a punts concrets de la seva obra (no faig cap desqualificació global de les seves aportacions); 3) com Marfany, defenso la compatibilitat entre apassionament i rigor acadèmic, i temo que és aquest apassionament (aquest pathos, aquest entusiasme) el que s’ha confós amb falta d’humilitat; 4) en el meu llibre insisteixo un i altre cop a superar una terminologia tan obsoleta com la dels binomis conservador/progressista i ortodox/heterodox, que no serveixen per estudiar l’obra d’un pensador com Maragall, i 5) la relació establerta per Castellanos entre vitalisme i feixisme, a la qual només falta fer Nietzsche responsable de les cambres de gas de Hitler, em sembla particularment desafortunada.

L'Avenç ha publicat la meva rèplica en l'últim número (376, febrer 2012), juntament amb la resposta que hi dóna Jordi Castellanos:

Amic Ignasi Moreta:
em sap greu que es prengui una petita crítica com una desqualificació global. Jo parteixo del que diu a les pàgines 103-104 del seu llibre en relació amb les afirmacions de Valentí Fiol, de Joan Lluís Marfany i d’altres sobre el reaccionarisme polític del jove Maragall: «Si tractem de substituir la desqualificació ràpida feta per la “brocha gorda” del pintor de parets pel matís del pinzell fi de l’artista, ens adonarem fàcilment que aquesta mena d’explicacions és, com a mínim, enormement simplista.» Potser sí que les 1.300 notes garanteixen que el pinzell és fi, però m’haurà de perdonar: sóc un admirador de les brotxes, tan grosses i alhora tan precises, d’aquells estudiosos. El llibre de vostè –i perdoni– es mou obsessionat pels binomis conservador/progressista i ortodox/heterodox, tan obsessionat que, de veritat, em sorprèn que digui ara que no serveixen per estudiar l’obra d’un pensador com Maragall. És una opinió que ens ha tocat escoltar darrerament amb una certa insistència, i no només referida a Maragall, i que no comparteixo. El que cal és evitar simplificacions. Per això, com a exemple gràfic de la complexitat ideològica del tombant de segle, apuntava la relació del vitalisme amb l’irracionalisme i el feixisme, relació reconeguda arreu, tot i que especificava que això no volia dir «que el vitalisme, com a tal, fos reaccionari o feixista». I afegia: «No, no dic això». No deia, doncs, el que em fa dir. També pren algunes altres afirmacions meves com atacs
en contra seu. M’excuso, si cal, de no haver-me explicat millor.

D'entrada, és d'agrair el to de la resposta. A causa de la limitació d'espai el meu text havia quedat una mica brusc, excessivament contundent. Castellanos ha sabut evitar aquest perill. Evidentment, Castellanos i jo estem d'acord amb moltes coses. I discrepem en algunes. Especialment, pel que fa a la terminologia emprada a l'hora de qualificar el pensament de Maragall. Anem a l'article inicial de Castellanos, que s'inicia evocant la desqualificació de Maragall com a conservador que li van llançar, en el seu moment, els eminents estudiosos Eduard Valentí Fiol i Joan-Lluís Marfany. Citat Marfany, Castellanos comenta que en un dels seus textos l’estudiós

situa amb precisió aquell poema que comença «No et facis posar cendra», que ha donat títol a un llibre recent d’Ignasi Moreta. Moreta argumenta, a partir d’aquest poema, l’heterodòxia (i, doncs, el progressisme) de Maragall. Cal reconèixer, però, que no sempre la discordança —amb Mañé o amb l’església— han de ser tinguts com antitètics al conservadorisme. N’hi ha prou amb recordar que el vitalisme (explícit en un poema com aquest) és a l’arrel de molts corrents ideològics que desemboquen, entrat el segle XX, en l’irracionalisme i el feixisme. No vull dir, amb això, que el vitalisme, com a tal, sigui reaccionari o feixista. No, no dic això. Només dic que les coses són complexes i que si un es proposa pintar amb «pinzell fi» un quadre històric tot acusant els estudiosos que l’han precedit de pintar aquest mateix quadre amb «brocha gorda», ha de conèixer molt bé el marc, els colors i els matisos, cosa que en el cas al qual em refereixo, no sembla que sigui així.

Ara bé: la meva lectura del poema «Dimecres de Cendra», el primer vers del qual dóna títol al meu llibre, no és cap argumentació a favor de l’heterodòxia de Maragall. L’amable lector m’haurà de disculpar una llarga autocita, imprescincible per desmentir el que Castellanos m’atribueix:

Seria un error presentar el pensament religiós maragallià exclusivament des de l’òptica de l’ortodòxia catòlica, ja sigui per assenyalar-ne la fidelitat, ja sigui per remarcar-ne les desviacions. Aquesta ha estat, en gran mesura, la manera com la bibliografia maragalliana s’ha enfrontat a la temàtica. Però no es pot llegir l’obra d’un autor exclusivament des dels pressupòsits dels seus lectors coetanis: reduir el pensament religiós de Maragall al debat sobre la seva ortodòxia o heterodòxia suposa violentar aquest pensament, ja que tot i que la relació amb el dogma és prou important, i sens dubte influeix en la seva escriptura, no és tanmateix la preocupació central d’un escriptor que, per bé que es considerava catòlic, no vivia de l’Església ni hi tenia més lligams que els habituals d’un laic catòlic del seu temps. A més, estudiar el pensament religiós de Maragall atenent sobretot a les possibles desviacions de la dogmàtica catòlica suposa ignorar la realitat de l’evolució dogmàtica i de la seva divulgació i, sobretot, partir de l’implícit que Maragall era catòlic i només podia i volia ser-ho. I és cert que els interessos religiosos de Maragall són vehiculats en bona mesura pel llenguatge del catolicisme, però també ho és que sobrepassen aquest llenguatge, que li resulta clarament insuficient per expressar-los. (No et facis posar cendra, p. 23-24)

En el mateix llibre, gairebé dues-centes pàgines més endavant, insisteixo en el tema: «El meu objectiu no és certificar l’ortodòxia o l’heterodòxia de Maragall sinó fer comprensible el seu pensament.» (Ibid., p. 206) Tot el meu text està en aquesta línia: explicar el pensament religiós de Maragall en termes d’ortodòxia-heterodòxia és simplista i estèril; s’ha de fer servir un altre mètode. No comprenc, doncs, que se m’atribueixi l’ús d’una terminologia de la qual abomino explícitament. ¿Qui utilitza ara la «brocha gorda»?

Castellanos dóna a entendre, a més, que jo vinculo heterodòxia a progressisme: «Moreta argumenta, a partir d’aquest poema, l’heterodòxia (i, doncs, el progressisme) de Maragall.» El que jo dic de «Dimecres de Cendra» és que es tracta d’un poema anticlerical i sensualista, però no veig què té a veure això amb l’heterodòxia. Confondre l’ús d’un llenguatge anticlerical i sensualista amb l’adopció d’una postura ideològico-religiosa heterodoxa em sembla poc afortunat. Novament m’he d’interrogar: ¿qui està utilitzant aquí la «brocha gorda»? Afegir-hi que jo equiparo heterodòxia i progressisme, cosa que no dic enlloc, ens allunya encara més del «pinzell fi».

El ball entre «brocha gorda» i «pinzell fi», que tant joc ens està donant, prové del fragment següent del meu llibre:

Si, en molts casos, l’obra de Maragall està més d’acord amb la nostra sensibilitat que amb la dels seus coetanis, s’ha de reconèixer que els primers articles al Diario de Barcelona generen en el lector actual la percepció contrària. Cal, però, no fer-ne una lectura massa ràpida: aquests «artículos reaccionarios» al Diario de Barcelona han conduït alguns crítics a dibuixar un Maragall «conservador com una casa de pagès», a parlar d’«el seu conservadorisme aquilosat, el seu monarquisme declarat, i el seu catolicisme militant», o a definir-lo com «un burgès sensat, catòlic i conservador». Si tractem de substituir la desqualificació ràpida feta per la «brocha gorda» del pintor de parets pel matís del pinzell fi de l’artista, ens adonarem fàcilment que aquesta mena d’explicacions és, com a mínim, enormement simplista. (Ibid., p. 103-104)

Malgrat la crítica de què sóc objecte a causa d’aquest fragment, avui ho tornaria a escriure. Les citacions que conté el text transcrit corresponen a Eduard Valentí Fiol, Joan-Lluís Marfany i Patrícia Gabancho, i em semblen —les dels dos últims— especialment desafortunades. Naturalment que són «brocha gorda». ¿O hi ha algú capaç de veure-hi un exercici de l’art del matís i la trama fina? Em sembla evident, a més, que la meva crítica s’adreça a les desafortunades formulacions citades, però no a les aportacions globals d’aquests autors a l’estudi de Maragall. D’Eduard Valentí Fiol en sóc fervent admirador, i els seus llibres m’acompanyen des de fa anys (fa poc vaig poder comprar, després de buscar-lo durant deu anys en llibreries de vell, Els clàssics i la literatura catalana moderna, que ja tenia gairebé sencer en fotocòpies). Pel que fa a Joan-Lluís Marfany, és cert que discrepo d’algunes de les seves interpretacions, però també ho és que no m’estic mai d’esmentar els encerts de les seves recerques. En el meu llibre el cito encara més que a Valentí: concretament una vintena de vegades, i (com dic a la meva rèplica) només en cinc ocasions ho faig per prendre distàncies (cosa que encara no han prohibit). ¿Se’m pot acusar de sectari?

Sigui com sigui, em sembla rellevant que un llibre sobre el pensament de Maragall de més de 500 pàgines generi rèpliques i contrarèpliques. Els que investiguem sovint ens sentim sols, molt sols. Barallant-nos amb fantasmes. Treballant amb documents que acumulen pols (¡i cendra!). Polemitzant en la distància del temps amb les aportacions dels qui ens han precedit, sovint difunts. Per això, poder polemitzar entre vius reconforta. Treballem acompanyats. En la coincidència o en la discrepància, Maragall ens apassiona a molts. Si jo fos periodista, diria que aquesta és la notícia.

Jaume Aulet, ¡benvingut a la polèmica!

La recensió del meu llibre No et facis posar cendra que va fer Ramon Pla i Arxé realment ha portat cua. Després de "la recensió de la recensió" publicada per Anna Punsoda ha vingut el "resum de la recensió" de Jaume Aulet al panorama dels estudis sobre literatura catalana contemporània que publica cada any a Serra d'Or. Del meu llibre diu el següent:

El 2010, les commemoracions sobre Joan Maragall comencen a donar fruits. És només una primera collita, amb dos llibres suculents. El primer, d’Ignasi Moreta, se centra en qüestions filosòfiques. És un estudi valuós i ben documentat sobre l’ideari de Maragall —especialment el religiós— que arriba a conclusions sobre l’heterodòxia maragalliana presentades de manera més innovadora del que potser són en realitat. Això passa perquè Maragall era un poeta i no pas un filòsof (a diferència d’alguns dels seus referents), per la qual cosa segurament l’anàlisi literària permetria entrar més a fons en els matisos que Moreta planteja.

Jaume Aulet

L'experiència com a editor m'ha ajudat molt a detectar a l'instant si un crític ha llegit el llibre de què parla o si es limita a glossar la contracoberta. En el cas d'Aulet, la font no és la contracoberta, sinó la recensió de Pla i Arxé (¡a qui cal reconèixer el mèrit de l'originalitat!). L'argument és idèntic: l'elogi a la base documental de la recerca empresa i la crítica a la presentació d'un Maragall que no tindria el gruix filosòfic que jo li atribueixo i del qual jo no en faria la lectura "literària" que li correspon. Hi ha, a més, aquesta irritant referència a "l'heterodòxia maragalliana", una terminologia d'una pobresa i banalitat més que notables i que en el meu llibre blasmo en un parell de llocs. Hagués preferit, és clar, una crítica de primera mà, i per això, en lloc de replicar Aulet, m'he de limitar a remetre a les rèpliques a Pla i Punsoda.

En la continuació del text, Aulet glossa el llibre de D. Sam Abrams, Llegir Maragall, ara. També a Abrams, Aulet li perdona la vida, per dir-ho amb una expressió cara al ressenyat:

El segon llibre és de Sam Abrams i se centra més en aspectes literaris. Darrere d’un títol com el de Llegir Joan Maragall ara s’entreveu una relectura posada al dia. Aquesta n’és la intenció, certament. I ho fa gairebé poema per poema. Tot un repte. És cert que en alguns casos s’apunten trets ben suggeridors, però en general rere una suposada relectura (el relativisme, la modernitat...) s’hi reconeixen els elements essencials de la lectura diguem-ne canònica (anava a dir acadèmica). Val a dir que el llibre està dedicat «a tots els autèntics maragallians», la qual cosa ens pot deixar descol·locats, ja d’entrada.

A banda de canviar-li el títol del llibre, per als del gremi fa somriure aquest "anava a dir acadèmica", un recurs estilístic utilitzat reiteradament per un prestigiós catedràtic emèrit de literatura catalana, mestre de tota una generació de filòlegs. Jo crec que dels mestres n'hem d'heretar la creativitat, l'empenta, l'entusiasme per la feina ben feta, les vies obertes; m'interessen poc, en canvi, els mimetismes que arriben fins i tot a incidir en el propi idiolecte. Hi penso cada cop que llegeixo textos plens de mimètics "O no" i "Anava a dir"...

Coincideixo, això sí, amb Aulet en el desconcert que genera la dedicatòria d'Abrams (en vaig parlar aquí). Potser és cert que les dedicatòries són una qüestió personal que no ha de ser objecte de crítica literària. Però hi ha provocacions molt temptadores, ¡i temo que tant Aulet com jo hi hem caigut de quatre grapes!

I ja que hi som, i tot i que sigui a costa de desviar-me de la temàtica d'aquest bloc, em permeto comentar també el que diu a propòsit de Marta Pessarrodona, una altra de les damnificades pel panorama d'Aulet:

Marta Pessarrodona

La prolífica Marta Pessarrodona ha publicat darrerament dues obres centrades en el tema de l’exili: França 1939. La cultura catalana exiliada i L’exili violeta. Escriptores i artistes catalanes exiliades el 1939. Més que entrar detalladament en una suposada aportació dels dos llibres, em limito a una reflexió gairebé moral. Pessarrodona, que és una gran escriptora, té tot el dret d’escriure sobre el que vulgui. També sobre l’exili, és clar. El que no podem fer és presentar com a estudi acadèmic i científic allò que és, de fet, una recopilació de dades sobre les quals molts cops ni tan sols no s’indica la font de procedència. En molts casos Pessarrodona se serveix de treballs fets per investigadors que potser no tenen la sort de viure a «Mirasol Alt» (i, per tant, a tocar de l’Arxiu Nacional de Catalunya), però que són els qui han estat fent al llarg d’aquests darrers anys les autèntiques aportacions innovadores sobre el tema. Tot té el seu interès, és clar que sí (la divulgació, la difusió, la investigació), però cada cosa ha d’anar al seu lloc i els mèrits ha d’endur-se’ls aquells a qui els corresponen.

El crític ni tan sols no es rebaixa a valorar la "suposada" (sense comentaris) aportació de la "prolífica" (ídem) Pessarrodona, perquè ens ha de donar una lliçó "gairebé moral" (m'agradaria saber què vol dir aquí "gairebé"). Quan algú es disposa a donar lliçons de moral, automàticament em poso a tremolar (em sorprèn que els moralismes clericals d'ahir tinguin aquests revivals tan insospitats). I la lliçó va en la mateixa línia del que Aulet retreia a Abrams: el fet que l'autora no sigui una erudita acadèmica sinó una outsider, una intrusa. M'incomoda. M'incomoden les desqualificacions que fem, des del món acadèmic, de totes les aportacions que no vénen avalades per una universitat, un grup de recerca o un títol acadèmic. Ho veig... ¿com dir-ho?: ¿classista?, ¿gremialista?, ¿corporativista? Una obra s'ha de valorar per l'encert o desencert del seu mètode i els seus resultats, independentment de l'etiqueta en què hem encasellat un determinat autor ("Pessarrodona, que és una gran escriptora"...).

I m'incomoda també la referència al lloc de residència de l'autora ressenyada. ¿Vol dir Aulet que la recerca de Pessarrodona no té mèrit perquè té l'Arxiu Nacional de Catalunya prop de casa, mentre que altres investigadors més esforçats hi han d'anar en cotxe? Si els arguments científics que gasten els acadèmics per desqualificar els outsiders són d'aquesta estofa (prenc el mot de Pere Quart), em sembla que alguna cosa no acaba d'anar bé. La nostra cultura és el que és (¡tenim el país que tenim!), però malgrat tot crec que ens mereixem una crítica una mica menys frívola.

Anna Punsoda, ¡benvinguda a la polèmica!

Anna Punsoda

A la revista quinzenal El Pregó, Anna Punsoda es va fer ressò fa unes setmanes de la ressenya de Ramon Pla i Arxé sobre el meu llibre, ressenya de la qual ja vaig parlar fa uns dies. Amb el simpàtic títol de "No et facis posar cendra, ¿un estudi rigorós sobre Maragall", Punsoda recull àmpliament l'argumentació de Pla introduint-hi els seus propis comentaris i matisos. Ho podeu llegir aquí.

El Pregó em va atorgar amablement el dret a rèplica, de manera que fa uns dies va acollir la meva resposta, que vaig titular "El pensament de Maragall, més enllà de vaques cegues i ginestes oloroses". Més que tornar a replicar els arguments de Pla, cosa que ja havia fet, vaig voler subratllar fins a quin punt aquella lectura, glossada per Punsoda, es fixa fonamentalment en un aspecte relativament menor (com hem d'etiquetar religiosament Maragall) i n'obvia el que crec que és essencial. Em permeto transcriure la part final de la meva resposta a El Pregó:

Maragall és molt més que l’autor d’uns versos bonics sobre vaques cegues i ginestes oloroses. Gabriel Ferrater, que no es cansava de blasmar els aspectes formals de l’obra poètica de Maragall, reconeixia tanmateix que era «el poeta més interessant de contingut de la literatura catalana moderna». És a dir: en l’obra de Maragall hi ha «contingut», no solament bons o mals versos. I «contingut» vol dir idees, vol dir pensament, vol dir discurs. Maragall no és tan sols algú que parla com un poeta: és també algú que parla perquè té coses a dir.

Si avui podem llegir amb admiració l’article maragallià «La iglésia cremada», si avui un article com aquest ens sedueix i ens interpel·la, no és simplement perquè l’article estigui ben escrit: és perquè el que el text vehicula és un pensament consistent. Imagino que per això El Pregó el va reproduir en un quadern d’estiu l’any 2009.

Podem discutir llargament si Maragall és un «cristià inequívoc» (com sosté Pla i Arxé) o un «cristià del matís» (com sostinc jo). Però mentre fem això, ens oblidarem de destacar el més important: que Maragall és un místic, un místic laic, autor d’uns textos meravellosos —«La paz de los campos», «Sensaciones de otoño» i «La ráfaga»— en què, sense cap referència religiosa explícita, formalitza en termes literaris unes experiències de comunió amb el tot i de fusió dels temps; uns textos que haurien de figurar en totes les antologies de la mística europea. Mentre ens barallem sobre el millor adjectiu per qualificar el cristianisme maragallià, ens perdem la troballa que representen articles maragallians com «La Virgen de Agosto», en què l’autor, en uns temps poc propicis al diàleg interreligiós, fa una defensa de totes les fes mentre estiguin animades per una guspira d’autenticitat vital. Mentre intercanviem opinions sobre la relació de Maragall amb els eclesiàstics del seu temps, ens estem oblidant de textos maragallians com la summa final de 1911 —«Los vivos y los muertos», «Carta a una señora» i «La panacea»—, que haurien de ser lectura obligatòria als seminaris per tal com representen una superació de les dualitats que deformen i falsegen el missatge essencial de l’Evangeli.

¿Per què no posem l’accent en aquests aspectes? ¿Per què ens fixem més en la pars destruens que en la pars construens? ¿Per què no discutim a fons sobre aquesta poderosa imatge maragalliana dels «instants d’eternitat», una eternitat viscuda no pas com una promesa per a «després» del temps, sinó com una experiència «en» el temps? Aquí hi ha el nucli del pensament de Maragall, aquí hi ha el que perdura, el que justifica que, cent anys més tard, la seva obra pugui ser encara llegida amb profit. El meu llibre parla d’això: del Maragall místic, del Maragall religiós i interreligiós, del Maragall genial, del Maragall amorós, del Maragall vital que ens convida a superar l’escissió entre el temps i l’eternitat, del Maragall que ens crida a una actitud desvetllada i desvetlladora, del Maragall que ens condueix a una superació constant. El meu llibre parla d’un Maragall que polemitza amb els animals del Zarathustra de Nietzsche: mentre aquests reivindiquen un etern retorn del mateix, Maragall defensa un etern retorn d’allò que es va purificant i ascendint: cada nova volta que dóna la nostra vida ens ha de permetre ascendir, situar-nos «més amunt», en un perpetu «excelsior espiritual», en una constant «espiritualització de la matèria» —una «espiritualització» que Gabriel Maragall posava en relació amb el pensament de Teilhard de Chardin. Essencialment, el llibre No et facis posar cendra vol parlar d’això. Només d’això. La resta —per dir-ho amb Pere Quart— és literatura.

Ramon Pla i Arxé i el "cristianisme inequívoc" de Maragall

Ramon Pla i Arxé

Una altra polèmica amistosa: la que estem sostenint Ramon Pla i Arxé i jo mateix a les pàgines de Serra d'Or. Al número de juny, Ramon Pla va ressenyar el meu llibre No et facis posar cendra. Pensament i religió en Joan Maragall. Podeu trobar el text de la recensió aquí. Al número de setembre hi ha aparegut la meva rèplica, que confio que tindrà contrarèplica.

Quan un s'endinsa en aquests temes (he dedicat deu anys a l'estudi del pensament religiós de Joan Maragall), la sensació de soledat és real. Per això, aquest diàleg és un autèntic luxe.

Francesco Ardolino i l'"excés d'entusiasme crític"

Francesco Ardolino

Les polèmiques erudites poden ser molt divertides. La imatge tòpica de l’estudiós gris i solitari es correspon poc a la realitat. Sí, persones esquerpes i tedioses n’hi ha, evidentment, però no pas més que en altres sectors. Els erudits també tenen «sang a les venes»: s’apassionen, discuteixen, ironitzen, es defensen, et perdonen la vida, s’enamoren, rectifiquen… Ho fan, però, dins uns marcs concrets. Per exemple, en les ressenyes i en les notes a peu de pàgina, llocs de diàleg per excel·lència entre erudits i, per tant, llocs per a la confrontació d’idees i punts de vista.

Quan els erudits es barallen entre ells a l’interior d’una nota a peu de pàgina, poden passar diverses coses. Pot passar que s’estiguin barallant amb algú que fa anys que ha traspassat el mur que separa els vius i els morts —el llenguatge maragallià se m’encomana. En aquests casos, l’al·ludit ja no es pot defensar personalment, però altres estudiosos ho poden fer per ell, potser al cap d’anys (no hi ha cap pressa). També pot passar que es barallin amb algú a qui no coneixen personalment. Altres vegades es barallen amb algú a qui coneixen, però a qui de fet preferirien no conèixer. I també passa sovint que es barallen amb algú a qui no solament coneixen, sinó que forma part dels seus afectes. Perquè els erudits també tenen amics, fins i tot dins el seu gremi —ho expressa molt bé allò de «mi colega y, sin embargo, amigo».

Escric tot això pensant en una nota a peu de pàgina del bon amic Francesco Ardolino a «L’egoisme de Joan Maragall», dins Josep-Maria Terricabras, Joan Maragall, paraula i pensament, Documenta Universitària, Girona, 2011, p. 160, nota 42. És la plasmació escrita d’una polèmica verbal mantinguda en el simposi sobre Maragall organitzat per Terricabras a la Càtedra Ferrater Mora, la tardor passada. Ardolino, molt aficionat a les interpretacions freudianes (ja ho saben: tot és pulsió sexual, tota vertical és un signe fàl·lic, etc.), va sostenir la curiosa teoria que el Mal Caçador era l’únic dels personatges de les Visions que era condemnat eternament perquè era l’únic poema on la transgressió no té cap component sexual. ¿Vol dir això que Maragall té interès a redimir particularment els delictes sexuals (els violadors Arnau i Garí), i que en canvi es mostra inflexible amb el pobre Mal Caçador, que al cap i a la fi l’únic que ha fet ha estat preferir la caça a la missa? La cosa no funciona, es miri com es miri. Però és que el problema és de partida, perquè Maragall no condemna el Mal Caçador.

Aquest punt per mi és claríssim, absolutament transparent. El text del poema potser no ho diu explícitament, però sí que ho fa indirectament d’una manera inequívoca. El Caçador, cada any, el dia de Corpus, torna a passar per l’ermita i a mirar l’hòstia —imatge visible del Déu invisible— que es va alçant. ¿Podem parlar de condemna en algú que manté aquesta mirada religiosa vers el sagrament? ¿No és la condemna una «privació de la visió de Déu», segons la més genuïna tradició de l’Església? Si el Caçador estigués condemnat, com sosté Ardolino, difícilment podria «mirar» l’hòstia: «cada any, cada any la mira», diu el poema d’aquest suposat condemnat (on l’antecedent del pronom «la» és «l’hòstia», és a dir, Déu). ¿Cal més fonament textual per a aquesta lectura? ¿Per què necessitaríem que Maragall ens digués, en el poema o fora d’ell, el que resulta una obvietat atesa l’al·lusió a la visió de l’hòstia?

Però tornem a la nota d’Ardolino. Després de citar la meva lectura d’«El Mal Caçador», hi afegeix:

Rebutjo, en canvi, la seva interpretació, quan afirma que el Mal Caçador no viu la pròpia experiència com una condemna i no és exclòs de la visió de Déu —en aquest cas representada per la transsubstanciació de l’hòstia consagrada. Em sembla que aquí l’estudiós ha caigut en un apriorisme forçat. Arran de la seva lectura d’El comte Arnau basada en la idea —brillant, per cert [¡gràcies, Francesco!]— que el protagonista i l’Adalaisa es trobarien ambdós al Purgatori, Moreta, per excés d’entusiasme crític, infereix les mateixes conclusions respecte a aquest altre personatge. La meva objecció és que la lectura és sense fonament textual, ja que no hi ha cap referència, dins el poema, que prometi el rescat de la condemna.

No insistiré en el fonament textual de la meva lectura. El que m’encanta d’aquesta nota a peu de pàgina és la referència al meu «excés d’entusiasme crític». Segons Ardolino, hauria estat la meva hipòtesi sobre l’estada d’Arnau i Adalaisa al purgatori el que hauria fet que, enamorat de mi mateix, volgués repetir l’esquema hermenèutic amb Mal Caçador. Però, ho sento, el tema tampoc no va per aquí en absolut: una cosa és la idea del purgatori com a lloc on Adalaisa purga el seu pecat de negar el món; i una altra cosa molt diferent és la idea que el Mal Caçador no viu la «sentència» (que és el terme utilitzat al poema) negativament, sinó en termes alegres i sense ser privat de la visió de Déu. És més: el purgatori on col·loco Adalaisa i, sobretot, la causa que crec que motiva aquesta ubicació, són pura hipòtesi; amb fonament textual, evidentment, i per això la defenso, però sóc ben conscient que es tracta d’una mera hipòtesi. En canvi, que el Mal Caçador no està condemnat no em sembla una mera hipòtesi; aquí, el fonament textual és solidíssim: un condemnat no pot veure Déu, ¡per definició!

Tornem, però, al començament. Els erudits són éssers de carn i ossos, amb emocions, amb pathos, amb sang a les venes. I, afortunadament, amb sentit de l’humor. En això, Ardolino és un mestre. Fa un temps va dir que Eugenio Trías escrivia «paraules en llibertat» sobre un Maragall vist «sub specie bonitatis». D’Eduard Cairol ha dit que té «una tendència caòtica a l’apologia». I a mi m’atribueix un «excés d’entusiasme crític». Diu Coromines al Breve diccionario etimológico de la lengua castellana:

entusiasmo: Tomado del griego enthusiasmós ‘arrobamiento, éxtasis’, derivado de enthusiázo ‘estoy inspirado por la divinidad’, que a su vez procede de enthusía ‘inspiración divina’, y este de énthus ‘inspirado por los dioses’ (derivado de theós ‘dios’).

¡M’encanta, m’encanta, m’encanta! ¡Gràcies, Francesco!

Madrid, Sant Cugat, Solsona i Barcelona

Setmana maragallianament intensa. Dimarts, taula rodona a Madrid amb Adolfo Sotelo Vázquez, al Centre Cultural Blanquerna. Dimecres, gairebé acabat de baixar de l'AVE, presidència d'uns Jocs Florals a l'Escola Thau de Sant Cugat, que aquest any han treballat Maragall en tots els cursos. Dijous, conferència sobre Maragall en una Aula d'Extensió Universitària per a la Gent Gran, a Solsona. I avui divendres, intervenció en una taula rodona sobre "Llegir Maragall avui: la recepció d’un clàssic per les noves generacions" en una Jornada Educativa a l'Ateneu Barcelonès. Tot plegat, molt estimulant. I esgotador. Sumament esgotador.

El que he viscut aquests dies donaria per diversos posts. Avui comentaré només la Jornada Educativa.

M'he perdut l'inici de la Jornada perquè tenia classe a la Universitat Pompeu Fabra (aquest cop no sobre Maragall, sinó sobre Canigó). Quan he arribat s'estaven llegint les últimes comunicacions. Dos estudiants de batxillerat, Guillem Fernández i Aitor Pallarés, han comparat brillantment Arnau i Dràcula. (Per cert, sobre aquest tema hi ha un estimulant article de l'any 1980 de Jaume Vallcorba, enterrat a les hemeroteques, que algun dia caldria recuperar.) Després ha intervingut, també brillantment, un professor d'institut, Lluís Serrasolses, que ha comparat algunes llegendes de la poesia de Maragall i de la Solitud de Caterina Albert.

Confesso que em va fer gràcia sentir comentar de passada, com qui recull una idea consensuada que ja no cal atribuir a ningú, la meva lectura d'"El Mal Caçador": la idea que s'hi creuen una eternitat horitzontal (el Mal Caçador donant voltes sobre la terra i passant cada anys per l'ermita) i una eternitat vertical (l'hòstia que s'alça, al final ja sense el suport dels braços clericals). Aquesta idea la repeteixo cada cop que comento en públic el poema, i també està al meu llibre No et facis posar cendra. Fa anys que publico sobre Maragall, però només ara puc constatar, ¡oh, meravella!, que algú em llegeix. Vanitates vanitatem, deia el Cohèlet. L'amable lector em sabrà disculpar amb un somriure indulgent al rostre. ¿Però què seria de nosaltres sense un mínim de vanitat? Omnia vanitas…

Acabades les comunicacions hi ha hagut la taula rodona en què em tocava intervenir. Moderada per Pere Mayans, a la taula hi havien dos professors d'institut (Roser Trilla i Josep Hernández Tresserras) i un servidor. He quedat impactat per la força, l'entusiasme, l'ànima, dels dos professors d'institut. Parlaven de Maragall amb autèntica passió, comentant quins poemes treballen amb els alumnes, quins tenen més èxit, què els agrada més, què no entenen (que fos un rendista i que tingués tretze fills sembla que sorprèn bastant als nostres adolescents)… També van explicar una jornada completa dedicada a Maragall, amb visita a l'Arxiu Maragall, homenatge a Joan Solà i assistència a "La llei d'amor", amb l'emotiva recitació del "Cant espiritual" per Montserrat Carulla.

En la meva improvisada intervenció vaig valorar el fet que, afortunadament, el Maragall que està aflorant aquest Any Maragall és el Maragall dels textos, el Maragall creador, i no el Maragall soft dels catalans catolicobenestants ni el Maragall burgès (banal defensor d'uns interessos de classe) dibuixat per certa sociologia marxista barata. Alguna cosa està canviant en la recepció de Maragall. Felicitem-nos-en.

El matí ha acabat amb un esplèndid recital de Miquel Pujadó, que ha musicat diversos poemes de Maragall i que té un carisma enorme a l'hora de conduir un espectacle.

Més sobre el Dimecres de Cendra

Crec que es podria arribar a escriure tot un llibre sobre el Dimecres de Cendra en Joan Maragall. Ahir vaig penjar el poema «Dimecres de Cendra» de 1896 juntament amb l’inici del meu llibre No et facis posar cendra, títol manllevat del primer vers d’aquell poema. El Dimecres de Cendra protagonitza com a mínim quatre textos de Maragall: «Las representaciones de Mme. Judich en Cuaresma» (solt anònim publicat al Diario de Barcelona el 1893), «Quaresma» (dins Poesies), «Dimecres de Cendra. A una noia» (dins Visions & cants) i «¡Oh tu Dimecres de Cendra que estens…» (poema de 1911 no aplegat en llibre). No són cap dels textos considerats «majors» de l’escriptor, però tots ells són molt indicatius de la seva proposta intel·lectual i religiosa.

«Las representaciones de Madame Judich en Cuaresma» és l’únic text anònim de Maragall publicat al Diario de Barcelona que l’autor va incloure en el seu registre d’articles publicats al Brusi (un curiós llistat dels articles de Maragall elaborat per ell mateix i conservat a l'Arxiu Maragall). És un text que dóna d’entrada la clau de lectura del Dimecres de Cendra en Maragall: el Dimecres de Cendra no és mai pròpiament un tema, sinó un pretext. I un pretext que el condueix sovint a exaltar els valors contraris als tradicionalment associats al Dimecres de Cendra. «Las representaciones de Madame Judich en Cuaresma» té la gràcia de començar amb un llenguatge d’un tronat catolicisme (la crítica als teatres que, per Quaresma, no solament romanen oberts, sinó que hi reserven «los espectáculos más verdecillos del año») per, a continuació, sorprendre el lector amb un duríssim al·legat contra la burgesia que, aliena a la Quaresma que els treballadors viuen tot l’any, és incapaç de fer Quaresma un dia a l’any:

Esto nada tendría de particular si muchos de los que con fruición (ahora de buen tono), han asistido a tales espectáculos, no fueran después por ahí predicando paciencia y resignación cristiana a los que sufren y carecen de todo, a aquéllos para quienes todo el año es forzosa y durísima Cuaresma. Estos infelices podrán preguntar severamente a aquellos afortunados en nombre de qué fe religiosa les exhortan; podrán preguntarles qué significación tiene todos esos patronatos, asociaciones, instituciones que se titulan cristianas y que ellos, los dichosos, han fundado en nombre de un Dios a quien no saben sacrificar siquiera por un mes cuatro carcajadas más o menos insanas; tal debe ser la fe y el amor que le tienen; podrán exigirles que, dejando a un lado toda hipocresía, o arranquen la cruz del frontispicio de sus instituciones, o les digan claramente: «Nosotros, que nos encontramos muy bien en este mundo, no sentimos la necesidad de creer y de esperar en otro; pero vosotros creed y esperad, sobre todo esperad: porque si no creíais, si no esperábais, os podrían dar tentaciones de acabar con nuestros deleites sacrosantos.»

Quan jo llegeixo això, no puc sinó pensar en el jove Marx que denuncia l’ús de la religió com a consol per a la «criatura oprimida», a qui se li demana d’esperar per al més enllà uns goigs que li són negats en el més ençà. Després, això sí, sortiran determinats professors a dir-nos que Maragall era un burgès de Sant Gervasi, un rendista, el mer defensor d’uns interessos de classe, etc., etc. Per sort, els textos de Maragall són claríssims i desmenteixen rotundament les lectures esbiaixades de què lamentablement ha estat objecte.

El segon gran text dedicat al «Dimecres de Cendra» és «Quaresma»:

Al mercat hi ha avui per vendre

dues branques de flors clares

            tot just enrosades:

són les flors del Dimecres de Cendra,

cendrós en ses boires mig assoleiades.

Ja s’escorren els vels celestials…

El cel no riu encara, i la terra somia;

però de baix dalt a baix, de baix a dalt,

hi corren tremolors de pròxima alegria.

Un cop més: ¿on és la cendra?, ¿on és el gris? Sí, hi és: «cendrós en ses boires». Però compte: hi ha el «cendrós», és cert, però en unes boires «mig assoleiades». Si el cel no riu, el poema ens remarca que no riu «encara»: l’estat de privació és momentani, perquè ja hi ha «tremolors de pròxima alegria». I sobretot: el punt de partida no és el gris de la cendra, sinó el rosat de les flors:

Al mercat hi ha avui per vendre

dues branques de flors clares

            tot just enrosades

Diu molt encertadament Sam Abrams, a propòsit d’aquest poema: «En un dels moments més durs i més tristos del calendari religiós del cristianisme, un moment marcat per la presència de la caducitat i la mort, en què preval el gris, el color de la cendra, apareixen senyals inequívocs, el sol i les flors, de la garantia de la represa del cicle natural.» (Llegir Maragall, ara, p. 94) Que ningú es perdi el comentari sencer d'Abrams al poema. Per cert: ahir, Dimecres de Cendra (¡quin dia tan ben triat!), es va presentar el llibre de Sam Abrams a l'Arxiu Maragall. Malauradament no hi vaig poder ser (els vespres amb tres fills petits són molt complicats…), però em diu Sam Abrams que va tancar l'acte llegint  «Dimecres de Cendra». ¡Chapeau!

Precisament aquest «Dimecres de Cendra. A una noia», de 1896, constitueix el tercer gran text de Maragall sobre la temàtica. Gosaria dir que és un dels grans poemes amorosos de l'escriptor. Hi apareix el Maragall més anticlerical:

Tu no has pas d’haver esment — de la trista paraula

que diu el sacerdot — girant-se de la taula.

Dit en altres paraules: «no escoltis la predicació dels capellans». Després vindran els exegetes de torn a presentar-nos un Maragall amic de sotanes i de mitres, i arribarem a l’any 2010 i 2011 i els gestors de la cultura trobaran el més normal del món convidar cardenals i arquebisbes a formar part de la comissió d’honor de l’Any Maragall, en una mostra de profunda incomprensió del pensament de l’escriptor. («Moreta, no et creïs enemics», em deia un amic fa temps. ¡Deixem-ho!)

I arribem a l’últim «Dimecres de Cendra»: el superb poema «¡Oh Dimecres de Cendra que estens…» de 1911, tan poc estudiat (m’hi incloc) malgrat la força, la contundència, la sorpresa fins i tot, que transmeten els seus versos (cito per l’edició de Glòria Casals a Poesia completa, p. 327-328):

¡Oh Dimecres de Cendra que estens

            tes boires rosades

damunt la ciutat dels meus pensaments,

com damunt de l’altra de vies poblades!

                                                En aquesta alguns raigs somrients

                                                            del sol de febrer

                                                            posen alegria.

                                                Mes boires somriuen passades també

                                                            d’un raig de poesia.

                                                És aquell etern tornar a començar,

                                                és la joventut sempre renovada.

                                                De dins la boirina del massa pensar

salta una paraula

tota il·luminada

amb un sentit nou: la boira es desfà.

Tot el pensament reprèn arrencada.

Aquesta paraula un dia et prendrà

a tu, també a tu, veient-la estampada;

i a tos ulls sorpresos també brillarà

en aquell moment com tot just creada.

Seré jo que hauré entrat de traïdor

dins de casa teva quan menys te’n temies,

i que m’hauré estat allà en la foscor

per dies i dies,

fins que una vegada, veient-te tot sol

en la teva cambra reclòs en tristesa,

te saltaré a sobre com un raig de sol

amb el meu etern crit de jovenesa.

Te’m ficaré als ulls, te’m ficaré al cor.

Mon brillant punyal fins a les entranyes

t’entrarà, donant-te la vida amb la mort.

Impactant, ¿oi? Així és Maragall: un poeta impactant, excepcional, sorprenent, mai banal.

"Dimecres de Cendra": 1896-2011

Avui és Dimecres de Cendra. Un bon dia per recordar el superb poema de Maragall:

Dimecres de Cendra

A una noia

No et facis posar cendra, — no et facis posar cendra,
patró de joventut,
que no té res que veure — la mort, la cendra, amb tu.
No entelis amb mementos
ton front rosat i pur.

Tu no has pas d’haver esment — de la trista paraula
que diu el sacerdot
girant-se de la taula.

Que aquest color rosat — que duus al front i als llavis
no t’ha sigut donat — per cendrosos agravis,

que t’ha sigut donat,
verge de la sang tendra,
per uns altres esblaims — que no són pols ni cendra.

1896

No sabem a qui s’adreçava. «A una noia», diu simplement el subtítol del poema. Res més. No disposem de més dades. El «patró de joventut» del segon vers i el «verge de la sang tendra» del dotzè no afegeixen pràcticament res al que la paraula noia ja conté. Una noia. Podem especular. Podem recórrer a la biografia: ¿Amanda?, ¿Teresa?, ¿Clara?, ¿Haidé? «Basta una noia amb la veu viva | per redimir la humanitat»,  ens dirà, molts anys més tard, el poeta que voldrà salvar, novalianament, el Comte Arnau. Gabriel Ferrater parlarà dels ensomnis d’un vell lúbric.  Massa fàcil. Massa banal. Altres buscaran l’amant, la transgressió de l’ordre familiar burgès, la recerca d’un reactiu davant la previsibilitat del que li pot oferir l’esposa i mare. Voldríem aleshores que la biografia ens resolgués la literatura, que la fes fins i tot més amena. Però la biografia es fa amb documents, no pas amb especulacions. I els documents no hi són. O hi són, però no són públics. Hem d’abandonar aquesta via. Ens haurem de conformar amb la «noia».

Tampoc no sabem qui s’hi adreçava. No és Arnau, certament, tot i que ho podria ser. Entre l’Arnau que s’adreça a Adalaisa a la tercera secció de la primera part d’El Comte Arnau, escrita aquells mateixos anys, i la veu narrativa que s’adreça a la «noia» anònima de «Dimecres de Cendra», hi ha molt més que un parentiu. Recordem la història. El Comte Arnau intenta seduir Adalaisa, la sensual abadessa del monestir de Sant Joan de les Abadesses. A la cambra d’ella —tercera secció de la primera part d’El Comte Arnau—, sota la presidència d’un santcrist nu, cadascú demana a l’altre que es despulli. Ella el vol a ell sense la capa, perquè no ha de competir amb Déu en grandesa, sinó humiliar-se davant seu a la capella. Ell la vol a ella sense toca, sense manto i sense vel, perquè són les peces que la identifiquen com a monja tot cobrint la seva condició femenina i sensual. Ella pensa en un cel que els contempla i els jutja. Ell pensa en un cel «buit i silenciós»  objecte de la seva pròpia contemplació. Ascetisme versus sensualitat. Adalaisa versus Arnau. La «noia» versus la veu poètica de «Dimecres de Cendra».

Però a «Dimecres de Cendra» no hi surt Arnau. Si hi sortís potser podríem estar més tranquils. Com ho estem davant l’Arnau que vol despullar Adalaisa de religió perquè aflori la dona, això és, la sensualitat, el plaer, els sentits. La vida. Ningú no s’ha escandalitzat pel contingut de la tercera secció de la primera part d’El Comte Arnau. Hi parlen uns personatges. Unes màscares. És ficció. És literatura. Podem respirar tranquils. En canvi, el «Cant espiritual» ha inquietat. Ha escandalitzat. Perquè el discurs no està sostingut per un personatge de ficció. Perquè el text no és percebut com a literatura. La presència del personatge, de la marca de la ficció, ens tranquil·litza. Si hi ha personatge, si hi ha ficció, si hi ha literatura, sabem que en començar la lectura hem passat els ulls per un rètol invisible que ens recorda el pacte narratiu establert entre autor i lector: suspenem la credibilitat. El «Cant espiritual» inquieta perquè el llegim sense establir aquest pacte narratiu. Aleshores, el que llegim adquireix la versemblança d’una confessió íntima: no ens parla Arnau, ens parla Maragall. I això és més greu. Molt més.

Però podem qüestionar-ho, també. L’absència de personatge que parla no ens ha de conduir a la identificació mecànica entre autor empíric i veu narrativa. El «Cant espiritual» és també literatura i, per tant, hi ha un distanciament entre l’impuls de parlar i l’acte de parlar. Si més no, si fem cas de la poètica de Maragall mateix. I, amb tot, percebem clarament que el «Cant espiritual» no és només literatura. Encara que Maragall comentés el poema dient que havia fet «furor»  —una paraula que certament ens convida a desdramatitzar—, sabem que és un text que recull unes inquietuds reals d’algú també real. Com a «Dimecres de Cendra». I com a la secció tercera de la primera part d’El Comte Arnau. Perquè, més que literaturitzar «Dimecres de Cendra» i el «Cant espiritual», potser ens convindrà autoritzar l’esmentada secció tercera de la primera part d’El Comte Arnau. Perquè la veu que parla a Adalaisa és la mateixa que parla a la «noia» de «Dimecres de Cendra» i al «Senyor» del «Cant espiritual». Exactament la mateixa. La mateixa que parla també en els escrits periodístics destinats al públic, i la mateixa que parla en els escrits privats destinats a si mateix, als altres o a la posteritat. Hi ha una unitat de sentit que recorre totes les paraules expressades per aquesta veu: veu poètica, veu literària, veu periodística, veu assagística, veu íntima, veu familiar… totes semblen dir el mateix. ¿Ens pot tranquil·litzar la presència puntual d’una instància narrativa distanciadora? I quan, en algun moment determinat, la veu periodística soni diferent de la veu poètica, possiblement el «problema» el tindrà aquella, la veu periodística condicionada per uns vels que estrafan la unitat de sentit de tota una obra.

No sabem qui s’adreça a qui, però la coherència entre «Dimecres de Cendra» i la resta d’escrits de l’autor ens porta a identificar, sense temor excessiu, el pensament de l’autor amb la veu poètica.

Si no sabem a qui s’adreçava, però sospitem qui s’hi adreçava, ¿què podem dir sobre el què, és a dir, sobre què li adreçava? En aquest terreny, el text és molt clar: el Dimecres de Cendra, dia en què la religió parla el llenguatge de la mortificació, del rigor quaresmal, de la contenció dels sentits, del record de la condició mortal de l’ésser humà, de la memòria de la nostra contingència, aquell dia la «noia», la destinatària anònima i —per tant— universal del poema, és cridada a apartar-se radicament d’aquest llenguatge. No hem vingut a recordar que morirem. No vivim per morir. L’ésser no ha de ser la memòria constant del no-ésser. Ni tan sols la memòria puntual, un dia l’any, del no-ésser. Ni el Dimecres de Cendra. No. No hem vingut a recordar els límits de l’humà, no hem vingut a fer memòria de la petitesa de la nostra condició, no hem vingut a meditar sobre el caràcter fugisser de l’existència.

Com tots els anys, el Dimecres de Cendra de 1896 molts fidels van acudir a les esglésies perquè els sacerdots els imposessin cendra sobre el front tot dient: «Memento homo, quia pulvis es et in pulverem reverteris» (‘Recorda, home, que ets pols i en pols et convertiràs’). Aquell mateix any, la veu que s’adreça a la «noia» de «Dimecres de Cendra» li diu «no». Set vegades repeteix la paraula no en un poema de tan sols tretze versos. Set nos que tenen un mateix sentit: la «noia» no ha de deixar-se portar pel discurs de la negació del cos, del present, dels sentits, de la sensualitat, de la vida. Els set nos són els nos a una negació. Són la negació de la negació, ergo l’afirmació. La negació l’articula el cos clerical, que la «noia» ha d’ignorar (l’anticlericalisme és aquí totalment explícit):

Tu no has pas d’haver esment — de la trista paraula

que diu el sacerdot

girant-se de la taula.

És una «trista paraula» la que diu «el sacerdot» des de l’altar. I les tristes paraules no han de ser escoltades. No pas per inconsciència: no es tracta de viure distretament, sense fer-se preguntes, sense recordar-se de l’origen i la fi de l’humà. No és frivolitat: Maragall és l’escriptor menys frívol de tota la literatura catalana contemporània. Si la veu poètica invita la «noia» a rebutjar la «trista paraula» clerical no és perquè aquesta «trista paraula» sigui incòmoda, sinó perquè aquesta «trista paraula» és mentida. «No se nos ha explicado bien […] esa contraposición entre Dios y el mundo», dirà, molts anys més tard, en la «Carta a una señora»  —els anys també hauran passat per a la «noia» convertida ara en «senyora», però el missatge que se li enviarà serà exactament el mateix.

Sabem què nega la veu clerical. Però la negació de la negació implica una afirmació —com l’infant de l’Així parlà Zarathustra, Maragall sempre resol les negacions amb una afirmació més gran. Els «cendrosos agravis» que ha de rebutjar la «noia» seran substituïts per un color rosat que, si empal·lideix, no és pas pel memento clerical, sinó pel gaudi dels sentits:

Que aquest color rosat — que duus al front i als llavis

no t’ha sigut donat — per cendrosos agravis,

que t’ha sigut donat,

verge de la sang tendra,

per uns altres esblaims — que no són pols ni cendra.

És una qüestió cromàtica: la «noia» no ha de renunciar al color rosat de la seva carn. Si el perd, ha de ser per «uns altres esblaims». No pas per haver negat o reprimit aquest cromatisme d’acord amb els dictats de la predicació eclesiàstica, sinó al contrari: per haver-lo viscut al màxim. Un any abans de «Dimecres de Cendra», Maragall havia escrit el «Cant de novembre»:

No t’entristeixin, doncs, els funerals novembres,

ni planyis mort lo que ha tingut ple ser…

De plànyer és el donzell que ajeu sos membres

ans d’haver-los cansat en el plaer. 

Com a poeta conscient i madur que és, Maragall no ignora la mort, però sap que l’important és presentar-s’hi havent «cansat» els membres «en el plaer», un plaer que dóna com a resultat uns «altres esblaims» més interessants que els de la meditatio mortis. La «trista paraula» no ha estat banalment ocultada per por de la mort, sinó que ha estat conscientment negada perquè el memento de la mort podria convertir la vida en estèril. Perquè s’adona que la predicació de la mort convida a una renúncia de la vida. Perquè creu que el memento clerical és una traïció a l’encarnació del Verb. I perquè creu que el que cal no és amagar els colors sota la cendra, sinó viure’ls intensament fins a empal·lidir.

Sadollem la mirada de verdor

enfonsant-la en el tou dels grans herbatges; 

dirà a «Cant de maig, cant d’alegria». Els colors, de nou, intensament viscuts gràcies a uns sentits actius, anhelants, vius.

Primeres pàgines d'Ignasi Moreta, No et facis posar cendra. Pensament i religió en Joan Maragall, Fragmenta,  Barcelona, 2010, p. 9-15

El vídeo de la presentació a Barcelona de "No et facis posar cendra"

La presentació del meu llibre No et facis posar cendra. Pensament i religió en Joan Maragall, va tenir lloc el passat 29 de novembre al Palau Robert. Va obrir l’acte Oriol Izquierdo, director de la Institució de les Lletres Catalanes (convocant de l'acte, amb Fragmenta Editorial). Hi van intervenir Francesco Ardolino, professor de filologia italiana (UB), Xavier Melloni, antropòleg i teòleg (FTC), Antoni Puigverd, escriptor i col·laborador de La Vanguardia, i un servidor. L’actriu Anna Zouari va declamar diversos fragments de l’obra de Maragall.

Aquella mateixa nit, l'Oriol Izquierdo va publicar-ne una simpàtica crònica al seu blog, que trobareu aquí.

Vídeo sencer de l'acte: http://www.vimeo.com/17397055