Més sobre el Dimecres de Cendra

Crec que es podria arribar a escriure tot un llibre sobre el Dimecres de Cendra en Joan Maragall. Ahir vaig penjar el poema «Dimecres de Cendra» de 1896 juntament amb l’inici del meu llibre No et facis posar cendra, títol manllevat del primer vers d’aquell poema. El Dimecres de Cendra protagonitza com a mínim quatre textos de Maragall: «Las representaciones de Mme. Judich en Cuaresma» (solt anònim publicat al Diario de Barcelona el 1893), «Quaresma» (dins Poesies), «Dimecres de Cendra. A una noia» (dins Visions & cants) i «¡Oh tu Dimecres de Cendra que estens…» (poema de 1911 no aplegat en llibre). No són cap dels textos considerats «majors» de l’escriptor, però tots ells són molt indicatius de la seva proposta intel·lectual i religiosa.

«Las representaciones de Madame Judich en Cuaresma» és l’únic text anònim de Maragall publicat al Diario de Barcelona que l’autor va incloure en el seu registre d’articles publicats al Brusi (un curiós llistat dels articles de Maragall elaborat per ell mateix i conservat a l'Arxiu Maragall). És un text que dóna d’entrada la clau de lectura del Dimecres de Cendra en Maragall: el Dimecres de Cendra no és mai pròpiament un tema, sinó un pretext. I un pretext que el condueix sovint a exaltar els valors contraris als tradicionalment associats al Dimecres de Cendra. «Las representaciones de Madame Judich en Cuaresma» té la gràcia de començar amb un llenguatge d’un tronat catolicisme (la crítica als teatres que, per Quaresma, no solament romanen oberts, sinó que hi reserven «los espectáculos más verdecillos del año») per, a continuació, sorprendre el lector amb un duríssim al·legat contra la burgesia que, aliena a la Quaresma que els treballadors viuen tot l’any, és incapaç de fer Quaresma un dia a l’any:

Esto nada tendría de particular si muchos de los que con fruición (ahora de buen tono), han asistido a tales espectáculos, no fueran después por ahí predicando paciencia y resignación cristiana a los que sufren y carecen de todo, a aquéllos para quienes todo el año es forzosa y durísima Cuaresma. Estos infelices podrán preguntar severamente a aquellos afortunados en nombre de qué fe religiosa les exhortan; podrán preguntarles qué significación tiene todos esos patronatos, asociaciones, instituciones que se titulan cristianas y que ellos, los dichosos, han fundado en nombre de un Dios a quien no saben sacrificar siquiera por un mes cuatro carcajadas más o menos insanas; tal debe ser la fe y el amor que le tienen; podrán exigirles que, dejando a un lado toda hipocresía, o arranquen la cruz del frontispicio de sus instituciones, o les digan claramente: «Nosotros, que nos encontramos muy bien en este mundo, no sentimos la necesidad de creer y de esperar en otro; pero vosotros creed y esperad, sobre todo esperad: porque si no creíais, si no esperábais, os podrían dar tentaciones de acabar con nuestros deleites sacrosantos.»

Quan jo llegeixo això, no puc sinó pensar en el jove Marx que denuncia l’ús de la religió com a consol per a la «criatura oprimida», a qui se li demana d’esperar per al més enllà uns goigs que li són negats en el més ençà. Després, això sí, sortiran determinats professors a dir-nos que Maragall era un burgès de Sant Gervasi, un rendista, el mer defensor d’uns interessos de classe, etc., etc. Per sort, els textos de Maragall són claríssims i desmenteixen rotundament les lectures esbiaixades de què lamentablement ha estat objecte.

El segon gran text dedicat al «Dimecres de Cendra» és «Quaresma»:

Al mercat hi ha avui per vendre

dues branques de flors clares

            tot just enrosades:

són les flors del Dimecres de Cendra,

cendrós en ses boires mig assoleiades.

Ja s’escorren els vels celestials…

El cel no riu encara, i la terra somia;

però de baix dalt a baix, de baix a dalt,

hi corren tremolors de pròxima alegria.

Un cop més: ¿on és la cendra?, ¿on és el gris? Sí, hi és: «cendrós en ses boires». Però compte: hi ha el «cendrós», és cert, però en unes boires «mig assoleiades». Si el cel no riu, el poema ens remarca que no riu «encara»: l’estat de privació és momentani, perquè ja hi ha «tremolors de pròxima alegria». I sobretot: el punt de partida no és el gris de la cendra, sinó el rosat de les flors:

Al mercat hi ha avui per vendre

dues branques de flors clares

            tot just enrosades

Diu molt encertadament Sam Abrams, a propòsit d’aquest poema: «En un dels moments més durs i més tristos del calendari religiós del cristianisme, un moment marcat per la presència de la caducitat i la mort, en què preval el gris, el color de la cendra, apareixen senyals inequívocs, el sol i les flors, de la garantia de la represa del cicle natural.» (Llegir Maragall, ara, p. 94) Que ningú es perdi el comentari sencer d'Abrams al poema. Per cert: ahir, Dimecres de Cendra (¡quin dia tan ben triat!), es va presentar el llibre de Sam Abrams a l'Arxiu Maragall. Malauradament no hi vaig poder ser (els vespres amb tres fills petits són molt complicats…), però em diu Sam Abrams que va tancar l'acte llegint  «Dimecres de Cendra». ¡Chapeau!

Precisament aquest «Dimecres de Cendra. A una noia», de 1896, constitueix el tercer gran text de Maragall sobre la temàtica. Gosaria dir que és un dels grans poemes amorosos de l'escriptor. Hi apareix el Maragall més anticlerical:

Tu no has pas d’haver esment — de la trista paraula

que diu el sacerdot — girant-se de la taula.

Dit en altres paraules: «no escoltis la predicació dels capellans». Després vindran els exegetes de torn a presentar-nos un Maragall amic de sotanes i de mitres, i arribarem a l’any 2010 i 2011 i els gestors de la cultura trobaran el més normal del món convidar cardenals i arquebisbes a formar part de la comissió d’honor de l’Any Maragall, en una mostra de profunda incomprensió del pensament de l’escriptor. («Moreta, no et creïs enemics», em deia un amic fa temps. ¡Deixem-ho!)

I arribem a l’últim «Dimecres de Cendra»: el superb poema «¡Oh Dimecres de Cendra que estens…» de 1911, tan poc estudiat (m’hi incloc) malgrat la força, la contundència, la sorpresa fins i tot, que transmeten els seus versos (cito per l’edició de Glòria Casals a Poesia completa, p. 327-328):

¡Oh Dimecres de Cendra que estens

            tes boires rosades

damunt la ciutat dels meus pensaments,

com damunt de l’altra de vies poblades!

                                                En aquesta alguns raigs somrients

                                                            del sol de febrer

                                                            posen alegria.

                                                Mes boires somriuen passades també

                                                            d’un raig de poesia.

                                                És aquell etern tornar a començar,

                                                és la joventut sempre renovada.

                                                De dins la boirina del massa pensar

salta una paraula

tota il·luminada

amb un sentit nou: la boira es desfà.

Tot el pensament reprèn arrencada.

Aquesta paraula un dia et prendrà

a tu, també a tu, veient-la estampada;

i a tos ulls sorpresos també brillarà

en aquell moment com tot just creada.

Seré jo que hauré entrat de traïdor

dins de casa teva quan menys te’n temies,

i que m’hauré estat allà en la foscor

per dies i dies,

fins que una vegada, veient-te tot sol

en la teva cambra reclòs en tristesa,

te saltaré a sobre com un raig de sol

amb el meu etern crit de jovenesa.

Te’m ficaré als ulls, te’m ficaré al cor.

Mon brillant punyal fins a les entranyes

t’entrarà, donant-te la vida amb la mort.

Impactant, ¿oi? Així és Maragall: un poeta impactant, excepcional, sorprenent, mai banal.