Sam Abrams, lector de Maragall

Sam Abrams ha publicat recentment Llegir Maragall, ara (Proa). Es tracta d’un comentari detallat de cadascun dels poemes que integren els cinc llibres de poesia de Maragall, amb l’excepció dels cicles d’Arnau i d’Haidé, que el crític es reserva per a una altra ocasió. També queden fora (lamentablement, no els promet per a cap altra ocasió) els poemes no aplegats en llibre, de manera que ens quedarem sense la lectura samabramsiana de l’últim i enigmàtic «Dimecres de Cendra» maragallià. No m’hi sé resignar, i per això goso demanar, des d’aquí, a Sam Abrams que no ens privi de la seva lectura sobre el millor de la poesia maragalliana no aplegada en llibre.

No revelo cap secret si dic que Sam Abrams és un provocador, un polemista nat. Abrams no entén l’acte d’escriptura si no és per barallar-se amb algú. Les hemeroteques són testimonis de la quantitat de polèmiques que ha protagonitzat. A Llegir Maragall, ara, el polemista Sam Abrams s’enfronta a les lectures reductores que, d’alguna manera, han perdonat la vida a Maragall. Ja n’hi ha prou, ve a dir Abrams, de menysprear Maragall, de menystenir-lo, de perdonar-li la vida. Maragall és un grandíssim escriptor, un escriptor moderníssim, i si algú no ho té clar, aquí va la meva lectura, poema a poema, per demostrar la meva tesi.

Personalment, sento una enorme simpatia per la seva posició. També jo trobo irritant tanta displicència a l’hora de llegir Maragall, tant sentiment de superioritat, tant perdonar-li la vida. També jo crec que hem de començar a defensar en veu alta l’altíssima vigència literària de Maragall. També jo crec que a Catalunya la modernitat, en literatura, comença amb Maragall. I, tanmateix, confesso que la vehemència i, sobretot, la insistència de Sam Abrams arriben gairebé a cansar-me, ¡fins i tot a mi! I és que llegir a cada pàgina que Maragall era un poeta moderníssim pot acabar resultant tediós.

Però potser ja està bé així. Tants anys de menyspreu de l’obra de Maragall potser mereixien una desautorització tan fonamentada i insistent com la de Sam Abrams. I, en honor a la veritat, cal dir que en el pròleg Abrams ja es disculpa per les repeticions del text, el preu a pagar —diu— perquè cada comentari admeti una lectura autònoma. ¡Gràcies, Sam!