El que he viscut aquests dies donaria per diversos posts. Avui comentaré només la Jornada Educativa.
M'he perdut l'inici de la Jornada perquè tenia classe a la Universitat Pompeu Fabra (aquest cop no sobre Maragall, sinó sobre Canigó). Quan he arribat s'estaven llegint les últimes comunicacions. Dos estudiants de batxillerat, Guillem Fernández i Aitor Pallarés, han comparat brillantment Arnau i Dràcula. (Per cert, sobre aquest tema hi ha un estimulant article de l'any 1980 de Jaume Vallcorba, enterrat a les hemeroteques, que algun dia caldria recuperar.) Després ha intervingut, també brillantment, un professor d'institut, Lluís Serrasolses, que ha comparat algunes llegendes de la poesia de Maragall i de la Solitud de Caterina Albert.
Confesso que em va fer gràcia sentir comentar de passada, com qui recull una idea consensuada que ja no cal atribuir a ningú, la meva lectura d'"El Mal Caçador": la idea que s'hi creuen una eternitat horitzontal (el Mal Caçador donant voltes sobre la terra i passant cada anys per l'ermita) i una eternitat vertical (l'hòstia que s'alça, al final ja sense el suport dels braços clericals). Aquesta idea la repeteixo cada cop que comento en públic el poema, i també està al meu llibre No et facis posar cendra. Fa anys que publico sobre Maragall, però només ara puc constatar, ¡oh, meravella!, que algú em llegeix. Vanitates vanitatem, deia el Cohèlet. L'amable lector em sabrà disculpar amb un somriure indulgent al rostre. ¿Però què seria de nosaltres sense un mínim de vanitat? Omnia vanitas…
Acabades les comunicacions hi ha hagut la taula rodona en què em tocava intervenir. Moderada per Pere Mayans, a la taula hi havien dos professors d'institut (Roser Trilla i Josep Hernández Tresserras) i un servidor. He quedat impactat per la força, l'entusiasme, l'ànima, dels dos professors d'institut. Parlaven de Maragall amb autèntica passió, comentant quins poemes treballen amb els alumnes, quins tenen més èxit, què els agrada més, què no entenen (que fos un rendista i que tingués tretze fills sembla que sorprèn bastant als nostres adolescents)… També van explicar una jornada completa dedicada a Maragall, amb visita a l'Arxiu Maragall, homenatge a Joan Solà i assistència a "La llei d'amor", amb l'emotiva recitació del "Cant espiritual" per Montserrat Carulla.
En la meva improvisada intervenció vaig valorar el fet que, afortunadament, el Maragall que està aflorant aquest Any Maragall és el Maragall dels textos, el Maragall creador, i no el Maragall soft dels catalans catolicobenestants ni el Maragall burgès (banal defensor d'uns interessos de classe) dibuixat per certa sociologia marxista barata. Alguna cosa està canviant en la recepció de Maragall. Felicitem-nos-en.
El matí ha acabat amb un esplèndid recital de Miquel Pujadó, que ha musicat diversos poemes de Maragall i que té un carisma enorme a l'hora de conduir un espectacle.
Caram, Ignasi, quina setmana.
ResponEliminaTot i que no digui res (tu ja ho dius tot!), et vaig llegint.
Apa, que aquesta setmana que comença et permeti descansar una mica.
¡Gràcies, Tina!
ResponEliminaSí, la setmana passada va ser intensa. Aquesta serà més fàcil (tot i que demà parlo de Maragall a l'Aula d'Extensió Universitària Ramon Juncosa).
Coses dels centenaris... que per sort o per desgràcia només passen cada cent anys.
Des de l'organització de la jornada, moltes gràcies per la teva participació i les teves aportacions. Ha estat un luxe poder comptar amb tu.
ResponEliminaAlgú et llegeix. Almenys jo ho faré, perquè fins ara no coneixia la teva obra. Confesso que la idea de l'eternitat horitzontal i la vertical que s'expressa en El mal caçador em pensava que era meva. Que se m'havia acudit la nit abans d'haver d'explicar el poema a classe (o fins i tot a l'hora del patí, pocs minuts abans que comenci la classe, que és quan em vénen les millors idees) Si t'interessa intentaré passar-te el text de la comunicació sobre Visions i Solitud.
ResponEliminaLa teva intervenció a la taula rodona sí que va tenir elements brillants.
Lluís, segurament la idea de l'eternitat vertical i l'horitzontal no és ni teva ni meva, sinó del senyor Maragall. Nosaltres (pobres de nosaltres) hi posem les notes a peu de pàgina, però les idees brillants ens les va donar ell.
ResponEliminaPer descomptat que m'encantarà llegir el text de la teva comunicació sobre Visions i Solitud.