"Un sensual frenat pel deure, per la religió i pel matrimoni"

El confessionari de Maragall, on rebia els "il·luminats fantàstics" de la Barcelona del seu temps


L'expressió és de Josep Puig i Ferreter, un dels "il·luminats fantàstics" que corrien pel confessionari de Don Joan (Pijoan dixit). I l'expressió, naturalment, es refereix a Maragall. De fet, en l'original (de 1927) està en forma interrogativa:

¿Qui no endevina que dintre Maragall hi havia un sensual frenat pel deure, per la religió i pel matrimoni?

La formulació és atractiva, certament. Tan atractiva com, en el fons, tòpica, perquè contraposar sensualitat al trinomi deure-religió-matrimoni és fàcilment contestable. Ni la religió s'oposa necessàriament a la sensualitat (no confonguem religió i puritanisme, que són fenòmens molt diferents), ni crec que el matrimoni fos un fre a la sensualitat: llegiu, si més no, la poesia conjugal (matrimonial) de Maragall, i comprovareu que respira sensualitat pels quatre costats:

Un joiell cada bes, que resplendeixi,
nit serena, lo noble del teu cos;
pro després el gran jorn, després el dia:
l'esposa sens joiells, tota a l'espòs.

I, amb tot, la formulació de Puig i Ferreter és atractiva. I ho és perquè revela una tensió ben real entre un anhel de sentir i viure amb llibertat, i un sentit de la responsabilitat. Recordem el debat interior de Maragall quan Pijoan el convida a anar a Itàlia: sí, li agradaria anar-hi, sens dubte, però la família, la presidència de l'Ateneu, els compromisos adquirits… no, no és viable… i, tot i això…

Anhel de sensacions, de sentir amb els sentits, d'experimentar, de fruir, de viure (ja no és temps de morir per una idea sinó de viure per totes, havia dit Maragall en presentar Nietzsche a Catalunya)… i, al mateix temps, sentit de la responsabilitat, el sentit de la responsabilitat que el duu, per exemple, a tenir prou llibertat interior per no reivindicar-se contra Prat de la Riba després de la censura de "La ciutat del perdó", sabedor que el seguiment de l'instint (denunciar l'ofensa, reivindicar la pròpia clarividència, subratllar el criminal error del polític…) hauria tingut a la pràctica conseqüències negatives en l'àmbit col·lectiu.

Sí, hi ha una tensió en Maragall, sens dubte. La tensió entre l'anhel d'un jo interior àvid de vivència i l'ineludible sentit del deure d'assistència als seus. En Maragall, aquesta és una tensió real, fructífera, creadora (El Comte Arnau no parla sinó d'això). Una tensió que alguns banalitzen, com si es tractés d'una qüestió que es pot explicar en termes de doble vida, que es redueix en definitiva a un affaire, al típic conflicte causat per la doble moral (que no és conflicte, sinó mera hipocresia). No: la tensió interior que viu Maragall, el seu esqueixament moral, té una altra arrel i unes altres manifestacions.

Recordem Arnau: es proposa ser roure, ser penya, ser mar esvalotat, ser aire que s'inflama, ser astre rutilant, ser home sobrehome i ser terra terra palpitant. I amb aquests propòsits pren Adalaisa i se l'enduu "pel món". Ella demana pel cel, però ell li diu: "El nostre cel és la terra." Arnau, doncs, es proposa vagar per la terra al costat d'Adalaisa… fins que s'adona que Adalaisa "pesa": "La carga del teu cos m'aferma a terra", "Tota tu ets d'eterna dura", "¡I el teu cos, fruita madura!". És l'embaràs, és la maternitat, és el deure familiar, que obliga a l'assentament i a l'assistència als seus. Obliga al sedentarisme. Arnau no viu la tensió, perquè no té aquest sentit del deure. L'obstacle no el qüestiona: es limita a eliminar-lo:

Ja et lliguen a la terra prou forts llaços…
Doncs en la terra et deixo… I, ara, adéu.

I aquí rau la diferència entre Arnau i Maragall, perquè Arnau és un ésser amoral, però Maragall no. Maragall és un ésser moral, i per això viu l'esqueixament interior, la tensió entre l'anhel il·limitat i les limitacions de les circumstàncies, entre l'infinit i el finit. Per això podem dir a Puig i Ferreter que sí: que, amb tots els matisos apuntats, hi ha en Maragall un sensual frenat pel deure, per la religió i pel matrimoni.

"Adalaisa, l'abadessa, l'espera mig desmaiada"

Aquest matí, classe a la Universitat Pompeu Fabra sobre El Comte Arnau de Maragall. Les dues hores passen volant: amb prou feines em donen per comentar amb cert detall la primera part; sobre la segona i la tercera m’he de limitar al comentari d’alguns fragments, massa ràpidament glossats.

Comentant l’actitud d’Adalaisa a la primera part del poema, hi ha un tema que els estudiants detecten de seguida: l’ambigüitat inicial del personatge. I és que, a la tercera secció de la primera part, Adalaisa sembla tota d’una peça: rebutja sense dubtar totes les propostes d’Arnau, i resisteix el seu intent final d’aproximació amb una mirada de pietat al santcrist nu que presideix la sala. La mirada religiosa d’Adalaisa vers el santcrist venç la mirada libidinosa d’Arnau vers Adalaisa. Ara bé: aquesta Adalaisa que es resisteix als intents de seducció d’Arnau, resulta que a la secció anterior s’ha comportat de manera diferent:

   Adalaisa, l’abadessa,
   l’espera mig desmaiada.

Adalaisa espera la visita d’Arnau. És, per tant, una visita anunciada. Anunciada i no rebutjada. Aquest «mig desmaiada» es fa difícil d’interpretar, però revela en tot cas que l’espera d’Arnau té unes conseqüències en l’emotivitat d’Adalaisa. I poc més avall, el desmai deixa pas a una actitud de joiosa espectació: «Adalaisa mig riu i està contenta». Està contenta de rebre Arnau. ¡Contenta! ¿Com s’explica? ¿Primer el rep, contenta de rebre’l, i després, en canvi, li nega el que ell li demana? ¿És coherent aquesta actitud? Adalaisa «vol i dol», em deia un estudiant —un estudiant senior, evidentment, perquè el català dels joves estudiants no té, ¡ai!, aquesta riquesa. Potser sí que vol i dol, Adalaisa. Com a personatge és possiblement el que té més interès en el poema, potser més que Arnau mateix. Adalaisa entra en escena amb aquesta ambigüitat. A continuació, adopta el rol de defensora d’una religiositat evasiva i dualista (el cos és dolent i mortal, l’ànima s’ha de purificar per assolir els goigs de la vida eterna) que la condueix a la fuga mundi. Després, amb nocturnitat i traïdoria Arnau la farà seva, però ella es refermerà en el seu impuls ascendent: «jo amb mos ulls t’alçaré al cel», es proposa Adalaisa. Amb tot, quan pren consciència del seu embaràs fa un gir radical: qui negava el cos, els sentits, el món, es converteix en la més gran defensora del món dels sentits —del que en diu «la vida primera». És Adalaisa el personatge que tria l’autor per dialogar-hi a l’«Escolium». És també l'únic personatge que té consciència de ser personatge:

   ¿qui és aquest que per la trista via
   nos va menant com ombres sens virtut?

Se sap «menada» per l'autor, sap que és un personatge de l'autor, i experimenta com ningú els poders i les limitacions de la poesia:

   I si ta poesia no pot tant,
   si no em pots tornar al món, calla i acaba

gosa dir a aquell que la va «menant». I aquell, el poeta, li haurà d'implorar pietat:

   Adalaisa, Adalaisa, per pietat,
   al temps hi ha encara coses no sabudes:
   la poesia tot just ha començat
   i és plena de virtuts inconegudes.
   Mes ara tens raó, prou hem parlat:
   esperem en silenci altres vingudes.

I això farem nosaltres també avui: esperar en silenci altres vingudes.