M'acaben de passar aquesta imatge. Tot un exercici d'intertextualitat:
Seràs roure, seràs penya,Per això existeixen els clàssics. Per recorre-hi en les ocasions més diverses. Per estrafer-los al nostre gust. Maragall, més viu que mai. Amb la paraula. A la plaça Catalunya.
seràs mar esvalotat.
http://www.miquelmaria.cat/2011/05/27/no-menyspreeu-els-indignats/
ResponEliminaBenvolgut Ignasi,
Espero que un dia ens puguem conèixer. Segueixo i admiro la feina que tu i el teu equip esteu fent amb "Fragmenta", veritable llum en un temps de foscor.
Gràcies per enllaçar els teus comentaris alb meu bloc, nascuts de la mateixa intuïció. Jo tampoc crec que Maragall hagués acampat avui a la Plaça Catalunya, i si m'apures, tampoc no sé si hauria fet un article donant-los suport. El que hauria fet (el que va fer, vaja) és treure els colors als immobilistes davant el clam per un Canvi.
Gràcies, Miquel Àngel. Sí, segur que tindrem oportunitats de coincidir, més enllà d'aquestes trobades "virtuals".
ResponEliminaQuè faria Maragall avui no ho sabrem mai. Però el fet mateix de preguntar-nos-ho ja vol dir alguna cosa. No ens fem la mateixa pregunta respecte a altres autors. Amb Maragall sí. ¿Per què? Perquè els seus textos ens el fan sentir com un contemporani; perquè percebem que els temes d'avui són els mateixos que el preocupaven, encara que aleshores prenguessin altres fesomies; perquè no el sentim merament com un home del seu temps, sinó com un home de tots els temps. Ningú no es pregunta què diria avui... Llull, o Verdaguer, o Carner, sobre els indignats. En canvi, ens preguntem què diria Maragall. Tot un signe.