Poques reedicions aquest Any Maragall

Sí, molt poques reedicions aquest Any Maragall. ¿Què passa? ¿Estem badant? L'eufòria maragalliana que suposa l'Any Maragall pot fer viables una sèrie de reedicions que, en situacions normals, exigirien als editors un acte heroic. ¿Com és que no ho estem aprofitant? Durant l'Any Verdaguer, l'any 2002, es van reeditar llibres verdaguerians de Jesús Pabón, Sebastiá Juan Arbó, Josep Maria de Casacuberta, Isabel-Clara Simó…, i alguns editors van tenir prou imaginació per "inventar-se" llibres sobre Verdaguer de Maurici Serrahima, Josep Maria de Sagarra…

En canvi, no sembla que les reedicions de l'Any Maragall siguin una prioritat. Sí, s'ha recuperat el clàssic i entranyable Maragall i la Setmana Tràgica, de Josep Benet, amb pròleg de Jordi Amat (Edicions 62), i el deliciós i no menys entranyable El meu Don Joan Maragall, de Josep Pijoan (Quaderns Crema). Però l'Any Maragall ens hauria de dur més recuperacions. Tres idees concretes:

• Els clàssics i la literatura catalana moderna, d'Eduard Valentí Fiol (Curial). No és un llibre exclusivament sobre Maragall, però els estudis maragallians hi tenen una gran importància. Fa molts anys que el llibre està esgotat, i en les llibreries de vell costa molt de trobar. Alguns judicis de Valentí Fiol són discutibles, i la bibliografia posterior no avala tot el que diu. I, malgrat tot, el de Valentí Fiol és un llibre intel·ligent i enormement estimulant.

• El pensament de Joan Maragall / El pensamiento cívico de Joan Maragall, d'Eugenio Trías (Edicions 62 i Península). Recentment s'hi ha dedicat un cicle al Círculo Ecuestre. El mateix autor dedica avui un article a l'ABC al llibre, i suggereix que en cas de reeditar-lo, el completaria amb algunes reflexions sobre els últims escrits de Maragall. El llibre de Trías ha tingut una recepció atzarosa, sospito que contaminada per les posicions polítiques del seu autor. Altrament no s'explicaria la bel·ligerància d'alguns contra aquest llibre, el silenci displicent d'altres… Em va agradar constatar que Sam Abrams l'elogia en el seu llibre sobre Maragall.

• Joan Maragall: esbós biogràfic, de Gabriel Maragall (Edicions 62). Vaig reivindicar fa poc aquest llibre en un article a la Revista de Catalunya, explicant el fet curiós que, amb un mètode possiblement molt discutible, Gabriel Maragall arriba a uns resultats excel·lents. Ningú no m'ha dit absolutament res sobre aquest article, cosa fins a cert punt normal (en aquest país no debatem res).

Sam Abrams: entre la legítima autojustificació i el menyspreu per la tasca aliena

Quan sortim a la palestra per fer conèixer al públic les nostres recerques, la temptació constant és l’autoreivindicació. Hem de justificar-nos. Hem de demostrar que el nostre esforç ha valgut la pena. Que el món ens estava esperant. Que el tema que hem estudiat no l’havia tractat mai ningú, o que en tot cas mai ningú no l’havia tractat tan bé com nosaltres. És molt tènue la frontera entre la legítima autoreivindicació i l’injust menyspreu per la tasca aliena. I cal estar atents també al sentit del ridícul.

Escric això a propòsit de l'obra de Sam Abrams Llegir Maragall, ara (Proa), de què parlava fa uns dies, on crec que tènue frontera entre legítima autoreivindicació i injust menyspreu als predecessors es creua més d’un cop. Ja abans que l’obra fos duta a la impremta, quan es va fer públic que Sam Abrams havia guanyat el premi Carles Rahola per Llegir Maragall, ara, l’autor va fer unes declaracions (recollides aquí i aquí) dient que el món acadèmic havia segrestat Maragall sotmetent-lo a unes lectures historicistes que no li feien justícia. L’argument fa somriure. És cert que Maragall ha estat objecte d’un excessiu historicisme, i és cert que el món acadèmic no sempre ha estat atinat a l’hora de presentar Maragall. Però extreure d’aquí conclusions tan rotundes es desautoritza sol. ¿Què és, sinó historicisme, historicisme pur (i d’enorme, altíssima qualitat), l’obra de Josep Benet Maragall i la Setmana Tràgica (Edicions 62), que Abrams homenatja assenyalant-la com el primer llibre que va llegir en català, l’any 1970? I no em sembla que el que, des del món acadèmic, han fet personalitats com ara Terry, Quintana, Cairol, Casals, Ardolino i tants d’altres, sigui precisament escatimar Maragall als lectors. No hi ha un món acadèmic dolent i un món extraacadèmic bo, ni a l'inrevés. Ni l'historicisme positivista és sempre estèril, ni la creativitat antipositivista és sempre fecunda. Amb les concrecions podem discutir-hi. Amb les generalitzacions tot em sembla inadequat.

Sam Abrams obre el seu llibre amb una perillosíssima dedicatòria «als autèntics maragallians». Pel que sembla, hi ha maragallians autèntics i i n'hi ha de falsos. Entre els autèntics hi ha noms ben curiosos. Però, com en tot cànon, no m’inquieten les presències, sinó les absències. Perquè les omissions són espantoses. Començant per la d’Arthur Terry, probablement el lector més injustament tractat per Abrams.

Posem l’amable lector en antecedents. Detallades propostes de lectura dels poemes de Maragall, pràcticament un a un, només n’hi ha tres: la d’Arthur Terry (1963, amb reedició a Quaderns Crema l’any 2000), la de Glòria Casals (1998, a La Magrana) i la d’ara de Sam Abrams (2010). Abrams només té, doncs, dos precedents clars: Terry i Casals. Terry va morir l'any 2004. Casals és una reconeguda estudiosa de Maragall amb qui estic treballant des de fa anys en dos projectes maragallians (edició crítica de l’obra completa i congrés internacional sobre Maragall). A Casals, Abrams no gosa ignorar-la, tot i que l’agraïment que li dedica sembla enverinat: Casals «va educar», pretèrit perfet simple, «tota una generació de lectors de Maragall», amb l’implícit evident que «les noves generacions ja les educaré jo». A més a més, gairebé cada cop que cita Casals, Abrams li fa una emfàtica i sospitosa reverència: «la gran especialista en Maragall» (p. 84), «la pacientíssima Glòria Casals» (p. 138), «la sagaç estudiosa de Maragall» (p. 166), «la infatigable Glòria Casals» (p. 227), «Glòria Casals, font de tants coneixements maragallians imprescindibles» (p. 264), «el dictamen de Glòria Casals i la seva laboriosa reconstrucció» (p. 277), «en la seva esplèndida conferència» (p. 288), «Glòria Casals ha insistit, amb tota la raó del món» (p. 297), «la trencadora edició crítica que Glòria Casals […]» (p. 313), «la sagaç exegeta» (p. 324), «l’encerta plenament» (p. 385), «la insistent recerca de la gran estudiosa de Maragall» (p. 431), «la rigorosa Glòria Casals» (p. 447). O jo hi llegeixo més del que hi ha (i no vull descartar-ho), o aquí hi ha alguna cosa.

Però tant és: sigui com sigui, Casals hi és, i Abrams té en compte sovint les seves aportacions. Per coincidir-hi o per discrepar-hi, però hi és.

En canvi, Terry no hi és. No apareix al cànon d'«autèntics maragallians», i al llarg del text només se l’esmenta per criticar-lo. Confesso que m’ha sabut greu, perquè Arthur Terry va ser un lector finíssim de la poesia de Maragall. El seu llibre és literalment esplèndid, i des de la seva feliç i acurada reedició per Jaume Vallcorba m’ha acompanyat sempre. I així com el llibre de Casals no em va fer jubilar Terry, el llibre d’Abrams no em farà jubilar ni Terry ni Casals. Cap dels dos no em sembla amortitzat. De tots dos n’aprenc. Tots dos «m’eduquen» (quin verb tan esgarrifós, per cert) i espero que ho continuaran fent durant anys, juntament amb Abrams (la lectura del qual m'ha ensenyat tantes coses).

Una última nota: Sam Abrams no pot ignorar la distinció ribiana entre «maragallians» i «maragallistes», on els primers són uns sentimentals enamorats d’un monument (d’un tòpic gastat i llefiscós), mentre que els segons són els qui llegeixen l’obra de Maragall amb rigor. El cànon de Sam Abrams s’anuncia com el de «tots els autèntics maragallians» (un «tots» matisat per uns punts suspensius finals), no pas el de «tots els autèntics maragallistes». ¿Potser l'homenatge s'adreçava, doncs, a les veus omeses?

Dues lliçons del primer llibre de Josep Benet, lector de Maragall

Recupero un article del 2008, escrit arran de la mort de Josep Benet:

Dues lliçons del primer llibre de Josep Benet

L’any 1963 Josep Benet va publicar el seu primer llibre: Maragall i la Setmana Tràgica. La redacció final l’havia emprès l’any 1960, aprofitant que, arran dels Fets del Palau, li van aconsellar que s’absentés una temporada de Barcelona, ja que podria ser detingut. Benet m’explicava, quan el vaig anar a veure l’octubre del 2001, que s’obligava a llegir en veu alta el manuscrit per comprovar que les frases estiguessin ben redactades, que “sonessin bé”. Em va sorprendre molt positivament que un historiador  —no pas un escriptor— tingués aquest interès pels aspectes formals de la redacció d’un llibre al capdavall erudit. Em recorda l’afirmació de Pere Lluís Font segons la qual “tot professor és també professor de llengua”, i em ve a la memòria cada cop que, com a editor, m’he d’enfrontar a originals en què la cura pel text com a text no ha estat prioritària per l’autor. Escriure bé no és fàcil, i m’atreviria a dir que no surt gratuïtament, sinó que és fruit en bona mesura d’un esforç tenaç d’escriptura i reescriptura a la recerca de la frase ben perfilada i expressiva. Hi ha un Romanticisme mal entès —“escriure a raig” o, com deia Unamuno, “a lo que salga”— que ens ha fet molt mal.

Però el primer llibre de Josep Benet ens dóna una altra lliçó. Benet hi explicava com Enric Prat de la Riba havia censurat l’any 1909 un article de Joan Maragall que hagués pogut evitar l’execució de Francesc Ferrer i Guàrdia, cap de turc de la Setmana Tràgica. Va sorprendre molt que un antifranquista com ell, en ple franquisme, desmitifiqués una figura del catalanisme com Prat de la Riba. Políticament podia no semblar convenient en aquell moment (“és dels nostres, doncs callem”), però per Benet la realitat científica —la veritat, en definitiva— estava per damunt: tota una lliçó d’antisectarisme.

Publicat a Foc Nou (abril 2008).