Eugenio Trías, filòsof i maragallista

Eugenio Trías vist per Inês Castel-Branco

Ha mort Eugenio Trías.

Vaig tenir el privilegi de ser alumne seu a la Facultat d'Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra i, posteriorment, de participar durant alguns mesos en el seminari sobre la seva obra que es reunia mensualment a casa seva. Ell havia de presidir el tribunal que va jutjar la meva tesi sobre el pensament religiós de Maragall, però una recaiguda en la seva malaltia li va impedir de ser-hi. Tanmateix, va llegir la tesi i em va citar a casa seva per comentar-la. Sense cabell pels efectes de la quimioteràpia, recordo perfectament la conversa que vam mantenir sobre Maragall, amb la tesi sobre la taula. Tenia un gran sentit de l'humor. A la tesi jo citava algunes de les reaccions que havien suscitat els seus llibres sobre Maragall, reaccions que ell desconeixia però que li va fer molta gràcia de descobrir. Recordo que em va preguntar, entre rialles: "Oye, ¿y el de la "sub specie bonitatis" quién es?" Es referia a Francesco Ardolino, ¡que sosté que Trías dedica a Maragall "paraules en llibertat" "sub specie bonitatis"! Un temps més tard vaig demanar a Trías que presentés la meva edició de La Setmana Tràgica. Tres articles. A causa dels tractaments que rebia, finalment no va poder venir, però va tenir la gentilesa d'enviar unes amabilíssimes línies sobre les meves recerques maragallianes, que Narcís Garolera va llegir en nom seu. També havia acceptat participar al I Congrés Internacional sobre Joan Maragall, però finalment li va ser impossible ser-hi.

Eugenio Trías deixa una obra extensa, estudiada per diverses tesis doctorals i monografies publicades. A mi em va causar una gran impressió el seu llibre La edad del espíritu, tota una història de les idees religioses explicada amb les categories del pensament de Trias. Aquest pensament s'articula al voltant de la idea de límit. Recordo que Trías citava sovint allò de "la pedra que rebutjaven els constructors ara corona l'edifici" (Sl 118,22) per explicar que el que fa un filòsof és posar en el centre de la seva proposta filosòfica un concepte que, en els filòsofs anteriors, era marginal. La "pedra rebutjada pels constructors" que Trías va posar al centre de la seva proposta filosòfica va ser la idea de límit, que se li va revelar d'una enorme fecunditat, no solament en el pla metafísic, sinó també en l'estètic, l'eticopolític i el simbolicoreligiós. Eren els quatre "barris" de la seva ciutat. Trías, recordem-ho, va ser sempre un pensador de la ciutat, un terme que apareix en el títol de més d'un llibre seu: El artista y la ciudad, La Catalunya-ciutat, Ciudad sobre ciudad. Probablement la seva proximitat als arquitectes hi va tenir alguna cosa a veure.

Trías coneixia molt bé l'obra de Joan Maragall. Animat pels seus amics Jordi Maragall i Pep Calsamiglia, va emprendre una recerca sobre el pensament de Maragall que va donar lloc al llibre El pensament de Joan Maragall i a altres textos posteriors. Aquesta dedicació a Maragall no va tenir una recepció gaire entusiasta per part del gremi de la filologia catalana. Joan-Lluís Marfany li va dedicar un article furibund a L'Avenç, molt injust. Altres simplement el van ignorar, cosa que no sé si és pitjor. De totes maneres, aquestes reaccions s'expliquen fàcilment: entre els maragallistes, Trías era clarament un "outsider", un intrús. I, a sobre, ¡un castellà! Recordo que en una ocasió li vaig preguntar per la ressenya de Marfany. Es va posar a riure, i a continuació em va dir alguna cosa com: "Lo que ocurre es que yo me he metido en muchos campos que no son el mío. En algunos casos me lo han agradecido. Por ejemplo, los del cine: los expertos en cine me han agradecido que me haya dedicado al tema. En otros campos, en cambio, no me han recibido tan bien..."

El llibre de Trías El pensament de Joan Maragall és un gran llibre. I cal llegir-lo com el que és: una aproximació "d'autor" a Maragall. No és l'aproximació d'un filòleg o d'un erudit, sinó d'un filòsof amb obra pròpia que es confronta amb la veu poderosa d'un gegant intel·lectual com Maragall. Si pretenem llegir el llibre com si fos l'obra d'un erudit, aleshores certament la lectura topa amb problemes no menors: per exemple, hi ha errors de datació dels textos (en particular, dels elogis) que des del meu punt de vista qüestionen seriosament l'estructura conceptual del llibre, perquè atribueixen al "primer Maragall" idees pròpies precisament de "l'últim Maragall". Però això no és tant culpa de Trías sinó de la filologia catalana d'inicis dels anys vuitanta, que no li podia oferir una edició fiable de la seva obra ni una datació segura dels seus escrits. I, en qualsevol cas, els errors del llibre són en el fons irrellevants, perquè l'interès de l'aportació de Trías a l'estudi de Maragall rau en les intuïcions poderoses amb què llegeix els seus textos, és a dir, l'interès rau en l'hermenèutica rica i creativa a què sotmet els textos de Maragall. I encara hi afegiria un altre mèrit: és un llibre molt ben escrit, encara que alguns el considerin críptic o difícil. Transcric a continuació el primer paràgraf de la introducció, en la versió original castellana:

He aquí que alguien se dirige a nosotros, alguien que presiente nuestra experiencia y prepara nuestro camino. ¿Es un profeta redivivo que recupera el gran estilo de amorosa invectiva de Isaías o Jeremías? Acentos bíblicos, patriarcales, se desprenden de sus palabras. ¿Será acaso un rebrote tardío del estilo ditirámbico y zaheridor del Zarathustra germánico? Acentos nietzscheanos se oyen, como murmullo de fondo, entre las frases. ¿O es acaso un contemporáneo nuestro, un pensador de actualidad rabiosa y palpitante que logra dar al discurso ácrata en boga una dimensión de profundidad y exactitud del que este muchas veces anda falto? La guerra declarada por este escritor al espíritu de abstracción que impregna todas las cosas podría inducirnos en esa dirección. Igualmente su reflexión sobre el Estado, sobre la sociedad, sobre todas esas entidades que parecen exigir letra mayúscula.

Així, amb aquest alt estil prossegueix tot el llibre fins al final. I això em duu a una altra consideració. Eugenio Trías és no solament un gran filòsof sinó també un gran escriptor, amb un domini de la llengua excepcional, tant per escrit com oralment. De fet, és un dels grans oradors que vaig tenir com a professors durant la carrera. Algú hauria d'estudiar la qualitat formal del Trías orador i escriptor.

Eugenio Trías estava entusiasmat amb un dels textos més corprenedors de l'últim Maragall, "Los vivos y los muertos", un text en què l'escriptor descriu el mur (anomenat Eternitat) que separa els vius dels morts, i en què es pregunta si no estaran més vius que nosaltres, els que són a l'altra banda del mur, i si no serem nosaltres els sords als cops que ens estan donant per desvetllar-nos. Avui Eugenio Trías ha travessat aquest mur (aquest límit). Però, sens dubte, la seva obra ens continuarà desvetllant.



Els tres dibuixos que encapçalen aquest post són d'Inês Castel-Branco. Procedeixen dels seus apunts de les classes de "Pensament contemporani" de la UPF a les quals va assistir com a oient l'any 2002.

Publicat també a Núvol.

Francesco Ardolino i l'"excés d'entusiasme crític"

Francesco Ardolino

Les polèmiques erudites poden ser molt divertides. La imatge tòpica de l’estudiós gris i solitari es correspon poc a la realitat. Sí, persones esquerpes i tedioses n’hi ha, evidentment, però no pas més que en altres sectors. Els erudits també tenen «sang a les venes»: s’apassionen, discuteixen, ironitzen, es defensen, et perdonen la vida, s’enamoren, rectifiquen… Ho fan, però, dins uns marcs concrets. Per exemple, en les ressenyes i en les notes a peu de pàgina, llocs de diàleg per excel·lència entre erudits i, per tant, llocs per a la confrontació d’idees i punts de vista.

Quan els erudits es barallen entre ells a l’interior d’una nota a peu de pàgina, poden passar diverses coses. Pot passar que s’estiguin barallant amb algú que fa anys que ha traspassat el mur que separa els vius i els morts —el llenguatge maragallià se m’encomana. En aquests casos, l’al·ludit ja no es pot defensar personalment, però altres estudiosos ho poden fer per ell, potser al cap d’anys (no hi ha cap pressa). També pot passar que es barallin amb algú a qui no coneixen personalment. Altres vegades es barallen amb algú a qui coneixen, però a qui de fet preferirien no conèixer. I també passa sovint que es barallen amb algú a qui no solament coneixen, sinó que forma part dels seus afectes. Perquè els erudits també tenen amics, fins i tot dins el seu gremi —ho expressa molt bé allò de «mi colega y, sin embargo, amigo».

Escric tot això pensant en una nota a peu de pàgina del bon amic Francesco Ardolino a «L’egoisme de Joan Maragall», dins Josep-Maria Terricabras, Joan Maragall, paraula i pensament, Documenta Universitària, Girona, 2011, p. 160, nota 42. És la plasmació escrita d’una polèmica verbal mantinguda en el simposi sobre Maragall organitzat per Terricabras a la Càtedra Ferrater Mora, la tardor passada. Ardolino, molt aficionat a les interpretacions freudianes (ja ho saben: tot és pulsió sexual, tota vertical és un signe fàl·lic, etc.), va sostenir la curiosa teoria que el Mal Caçador era l’únic dels personatges de les Visions que era condemnat eternament perquè era l’únic poema on la transgressió no té cap component sexual. ¿Vol dir això que Maragall té interès a redimir particularment els delictes sexuals (els violadors Arnau i Garí), i que en canvi es mostra inflexible amb el pobre Mal Caçador, que al cap i a la fi l’únic que ha fet ha estat preferir la caça a la missa? La cosa no funciona, es miri com es miri. Però és que el problema és de partida, perquè Maragall no condemna el Mal Caçador.

Aquest punt per mi és claríssim, absolutament transparent. El text del poema potser no ho diu explícitament, però sí que ho fa indirectament d’una manera inequívoca. El Caçador, cada any, el dia de Corpus, torna a passar per l’ermita i a mirar l’hòstia —imatge visible del Déu invisible— que es va alçant. ¿Podem parlar de condemna en algú que manté aquesta mirada religiosa vers el sagrament? ¿No és la condemna una «privació de la visió de Déu», segons la més genuïna tradició de l’Església? Si el Caçador estigués condemnat, com sosté Ardolino, difícilment podria «mirar» l’hòstia: «cada any, cada any la mira», diu el poema d’aquest suposat condemnat (on l’antecedent del pronom «la» és «l’hòstia», és a dir, Déu). ¿Cal més fonament textual per a aquesta lectura? ¿Per què necessitaríem que Maragall ens digués, en el poema o fora d’ell, el que resulta una obvietat atesa l’al·lusió a la visió de l’hòstia?

Però tornem a la nota d’Ardolino. Després de citar la meva lectura d’«El Mal Caçador», hi afegeix:

Rebutjo, en canvi, la seva interpretació, quan afirma que el Mal Caçador no viu la pròpia experiència com una condemna i no és exclòs de la visió de Déu —en aquest cas representada per la transsubstanciació de l’hòstia consagrada. Em sembla que aquí l’estudiós ha caigut en un apriorisme forçat. Arran de la seva lectura d’El comte Arnau basada en la idea —brillant, per cert [¡gràcies, Francesco!]— que el protagonista i l’Adalaisa es trobarien ambdós al Purgatori, Moreta, per excés d’entusiasme crític, infereix les mateixes conclusions respecte a aquest altre personatge. La meva objecció és que la lectura és sense fonament textual, ja que no hi ha cap referència, dins el poema, que prometi el rescat de la condemna.

No insistiré en el fonament textual de la meva lectura. El que m’encanta d’aquesta nota a peu de pàgina és la referència al meu «excés d’entusiasme crític». Segons Ardolino, hauria estat la meva hipòtesi sobre l’estada d’Arnau i Adalaisa al purgatori el que hauria fet que, enamorat de mi mateix, volgués repetir l’esquema hermenèutic amb Mal Caçador. Però, ho sento, el tema tampoc no va per aquí en absolut: una cosa és la idea del purgatori com a lloc on Adalaisa purga el seu pecat de negar el món; i una altra cosa molt diferent és la idea que el Mal Caçador no viu la «sentència» (que és el terme utilitzat al poema) negativament, sinó en termes alegres i sense ser privat de la visió de Déu. És més: el purgatori on col·loco Adalaisa i, sobretot, la causa que crec que motiva aquesta ubicació, són pura hipòtesi; amb fonament textual, evidentment, i per això la defenso, però sóc ben conscient que es tracta d’una mera hipòtesi. En canvi, que el Mal Caçador no està condemnat no em sembla una mera hipòtesi; aquí, el fonament textual és solidíssim: un condemnat no pot veure Déu, ¡per definició!

Tornem, però, al començament. Els erudits són éssers de carn i ossos, amb emocions, amb pathos, amb sang a les venes. I, afortunadament, amb sentit de l’humor. En això, Ardolino és un mestre. Fa un temps va dir que Eugenio Trías escrivia «paraules en llibertat» sobre un Maragall vist «sub specie bonitatis». D’Eduard Cairol ha dit que té «una tendència caòtica a l’apologia». I a mi m’atribueix un «excés d’entusiasme crític». Diu Coromines al Breve diccionario etimológico de la lengua castellana:

entusiasmo: Tomado del griego enthusiasmós ‘arrobamiento, éxtasis’, derivado de enthusiázo ‘estoy inspirado por la divinidad’, que a su vez procede de enthusía ‘inspiración divina’, y este de énthus ‘inspirado por los dioses’ (derivado de theós ‘dios’).

¡M’encanta, m’encanta, m’encanta! ¡Gràcies, Francesco!

El vídeo de la presentació a Barcelona de "No et facis posar cendra"

La presentació del meu llibre No et facis posar cendra. Pensament i religió en Joan Maragall, va tenir lloc el passat 29 de novembre al Palau Robert. Va obrir l’acte Oriol Izquierdo, director de la Institució de les Lletres Catalanes (convocant de l'acte, amb Fragmenta Editorial). Hi van intervenir Francesco Ardolino, professor de filologia italiana (UB), Xavier Melloni, antropòleg i teòleg (FTC), Antoni Puigverd, escriptor i col·laborador de La Vanguardia, i un servidor. L’actriu Anna Zouari va declamar diversos fragments de l’obra de Maragall.

Aquella mateixa nit, l'Oriol Izquierdo va publicar-ne una simpàtica crònica al seu blog, que trobareu aquí.

Vídeo sencer de l'acte: http://www.vimeo.com/17397055

¿Per a què serveix l'Any Maragall?

Perquè es creï l'Associació Família de Joan Maragall i Clara Noble. Perquè la Fundació Joan Maragall ens regali un cicle sobre les idees religioses del pensador. Perquè Oriol Izquierdo, al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes, demostri la seva capacitat organitzativa. Perquè Glòria Casals ens descobreixi les dones de Maragall (i alguns es posin nerviosos). Perquè Jordi Cornudella ens publiqui la Poesia completa amb pòster maragallià inclòs. Perquè Lluís Quintana ens persegueixi a tots per completar les obres completes. Perquè l'Arxiu Maragall s'inundi de visitants. Perquè Pasqual Maragall reclami més sensibilitat de les institucions per difondre el llegat familiar. Perquè Sam Abrams ens renyi a tots i ens assenyali qui són els "autèntics maragallians". Perquè Josep-Maria Terricabras ens aplegui per parlar de Maragall. Perquè a alguns ens vagin sortint "bolos" que alimentin la nostra vanitat. Perquè aquells a qui mai no els havia interessat Maragall el descobreixin de cop i volta (a veure si també els cau algun "bolo"). Perquè Quaderns Crema recuperi El meu don Joan Maragall, de Josep Pijoan, i Lluís Bonada protesti. Perquè els diaris es facin ressò de la publicació de les meves cinc-centes pàgines sobre Maragall. Perquè el senyor Víctor Ripoll m'estiri les orelles per les badades de l'índex onomàstic. Perquè Francesco Ardolino ens continuï obsequiant amb la seva simpatia (i jo m'hi pugui barallar ben cordialment). Perquè Anna Zouari ens emocioni amb la seva dicció en llegir Maragall. Perquè Mireia Chalamanch i Oriol Genís facin ressonar els versos maragallians per tot el país. Perquè Montserrat Carulla ens commogui recitant el "Cant espiritual" en el Teatre Nacional de Catalunya. Perquè Pere Maragall defensi un Maragall més catòlic que el meu. Perquè "el vers" que "el nen" ha de "dir" el dia de Nadal sigui, un cop més, "La vaca cega". I perquè aquest blog tingui llarga vida.