Dijous passat, la meva conferència itinerant "
La inquietud religiosa de Maragall" em va portar a Blanes, un poble que ha participat molt activament en els actes de l'Any Maragall. No en va, el poeta va passar a Blanes els estius de 1904 i 1906.
La conferència era a les set de la tarda, però vaig arribar a Blanes, amb el tren, una hora abans. Amb els
Carnets de viatge de Glòria Casals a la mà, vaig passejar pel passeig de Dintre i vaig fer acatament a Ca l'Andreu, la casa del núm. 34, on es va estar Maragall amb la seva ja nombrosa família. Tota la planta baixa és avui una botiga de roba. En lloc d'una placa fent memòria de l'il·lustre habitant d'aquesta casa, hi vaig trobar un cartell anunciant que l'habitatge es podia llogar per a la temporada d'estiu. Tota una temptació per mi...
La conferència va ser al Centre Catòlic de Blanes. Els organitzadors, acollidors i entusiastes, em van tractar magníficament. El presentador de l'acte va subratllar la vigència de Maragall, la seva gosadia intel·lectual, el seu pensament avançat… potser amb un punt d'exageració. Va dir: "Si avui Maragall visqués, estaria a la plaça Catalunya amb els indignats." Home, ¡no ens passem! No m'imagino Maragall acampant al crit d'"un altre món és possible". Menys encara m'hi imagino donya Clara, les nenes, les dides, les germanes… Maragall sabia que havia vingut al món a mirar-se els toros des de la barrera. No em sembla malament reconèixer quins són els propis instruments i els propis límits.
El que sí que em puc imaginar és un Maragall que sortís amb el ciri trencat d'un article donant suport als indignats i criticant l'actuació d'ahir dels mossos d'esquadra. No és el mateix que acampar, però pot tenir la mateixa eficàcia —o més.
