La poètica de Joan Maragall. Apunts sobre un text de Ramon Pla i Arxé

Les idees religioses de Joan Maragall

En el llibre col·lectiu Les idees religioses de Joan Maragall (Fundació Joan Maragall i Editorial Cruïlla, Barcelona, 2012), la conferència de Ramon Pla i Arxé duu per títol «La poètica de Joan Maragall». És un text senzillament esplèndid, imprescindible, que serà utilíssim en endavant per a qualsevol aproximació a la teoria estètica de l’escriptor. A més, no és un text improvisat: fa molts anys que Pla i Arxé reflexiona a fons sobre la temàtica. Ja l’any 1998 va publicar un quadern de la Fundació Maragall amb el mateix títol. En aquella ocasió se centrava en l’«Elogi de la paraula» i en l’«Elogi de la poesia». Aquest cop se centra en l’«Elogi de la poesia», i ho fa en bona mesura comparant les afirmacions de Maragall amb les que feien sobre els mateixos temes els manuals acadèmics del moment. Aquest mètode ens permet copsar fàcilment l’originalitat de la proposta estètica de Maragall.

Si confrontem els dos textos de Pla i Arxé sobre la temàtica (com que tenen el mateix títol, ens hi podem referir per l’any d’edició: 1998 i 2012, respectivament), és fàcil adonar-nos que algunes afirmacions de 1998 apareixen ara molt matisades, i que temes que aleshores eren simplement al·ludits o fins i tot desdenyats, ara són tractats amb molt més detall. L’«Elogi de la poesia» conté el que jo en vaig dir en el meu llibre «una estètica derivada d’una metafísica religiosa». És a dir: hi ha una estètica, naturalment, però el text no ofereix únicament una estètica, o no es val simplement de l’instrumental de l’estètica, perquè el punt de partida és una cosmogonia religiosa. Diguem que Maragall ofereix la seva estètica en el marc, molt més ampli, de la seva pròpia metafísica. La pregunta que ens podem fer (Pere Lluís Font me la va fer en la defensa de la meva tesi doctoral) és què ve primer: si la reflexió metafísica o si la reflexió estètica. És a dir: ¿Maragall té una metafísica i, d’aquesta metafísica, en fa derivar una estètica, o bé té una estètica i, per explicar-la, es treu de la mà («s’inventa») una metafísica que en doni raó? En el meu llibre No et facis posar cendra jo vaig optar clarament per la primera opció, i d’aquí ve el títol del capítol en què estudiava l’«Elogi de la poesia» («Una estètica derivada d’una metafísica religiosa»). Avui no sé si ho tindria tan clar: més aviat crec que es retroalimenten. En tot cas, el Pla i Arxé de 1998 optava clarament per la segona opció, de tal manera que tota la reflexió metafísica o religiosa de l’«Elogi» era vista com una «teologia adaptada a les circumstàncies del seu discurs» i com un mer «recurs teològic» destinat a «sacralitzar» el procés poètic. Aquesta noció de recurs teològic (com un simple ornatus al servei del nucli del text, exclusivament estètic) ha fet certa fortuna: s’hi han referit, en llocs diversos, Lluís Quintana Trias i Oriol Ponsatí-Murlà. A mi, en canvi, aquesta noció em generava incomoditat, i així ho vaig manifestar a No et facis posar cendra, p. 224-25, nota 31.

El Pla i Arxé del 2012 ja no fa servir aquesta expressió. Continua parlant de «sacralitzar el procés» (p. 84), però ho fa molt més matisadament que abans. És a dir: en la metafísica de l’«Elogi» hi ha tema, hi tenim tema, i val la pena que ens hi posem; no és un mer recurs formal, sinó que hi ha un pensament que mereix ser estudiat. I Pla i Arxé, que el 1998 ho desdenyava, avui ho estudia amb dedicació, rigor i encert. Fixem-nos com, en presentar el seu estudi, diu (p. 34): «Intentaré explicar el pensament teòric de Maragall en relació amb la poesia, que, de fet, és un pensament sobre l’estètica en general amb una inequívoca arrel teològica.» Més tard diu que una de les singularitats dels plantejaments estètics de Maragall és el fet de considerar el ritme «com un rastre de la creació divina i com un testimoni, per tant, de la presència de Déu en el real: en l’home, en la naturalesa i en el poema» (p. 71). I més tard encara, ho rebla (p. 86): «per a Maragall, a l’arrel de la vida del món i a la nostra —per a ell sagrades— hi troba Déu. I seria falsejar el seu plantejament teòric obviar-ho.»

Un altre canvi entre el 1998 i el 2012 està en el paper conferit a la centralitat de la forma en el pensament poètic de Maragall. El 1998, Pla i Arxé enfatitzava tant el paper de la forma en la reflexió estètica de Maragall, que l’obra d’art semblava desvinculada de la realitat i de l’artista. M’hi vaig referir a No et facis posar cendra, p. 341, nota 73. El Pla i Arxé del 2012 em sembla que eludeix aquest perill.

No voldria deixar de mencionar un aspecte formal del text de Pla i Arxé (aplicable tant al text de 1998 com al del 2012) que jo personalment no posaria com a model. Hi ha en tots dos textos un cert adamisme: Pla i Arxé no cita gairebé cap estudiós de l’obra de Maragall (tret de Lluís Quintana, però només per referir-se a aspectes filològics relacionats amb l’«Elogi de la poesia»). Sembla, doncs, que el tema sigui verge, que entre Maragall i Pla ningú no hagi dit res. I això, naturalment, no és així. A mi m’agrada que els estudiosos entrem en diàleg —explícit— els uns amb els altres. M’hagués agradat que, paral·lelament al desenvolupament que Pla i Arxé fa del tema, a les notes a peu de pàgina s’hagués barallat amb els desenvolupaments que sobre la mateixa temàtica han fet Terry, Quintana, Ardolino o, per què no dir-ho, amb els que he fet jo mateix. No pas per la vanitat de ser citat, sinó perquè el lector pugui saber en què coincideixen els estudiosos i en què discrepen, ja que això em sembla molt clarificador. Quan Pla esmenta els conceptes de ritme, d’esforç i de dolor, tan importants a l’«Elogi de la poesia», no és certament el primer a parlar-ne, i per al lector constituiria una informació útil remetre’l a les presentacions que n’han fet els altres estudiosos. De fet, un dels objectius d’aquest blog és precisament el de confrontar «el meu don Joan Maragall» amb el «don Joan Maragall» dels meus col·legues. No estem sols. Tots llegim uns mateixos textos i tots ens llegim per llegir-los millor.

Les cartes del festeig Maragall-Noble

Clara Noble

Fa uns mesos vaig deixar anar, en aquest blog, una petita impertinència sobre el fet que la família Maragall impedís la publicació de l'epistolari entre Maragall i la seva dona. És una crítica que ja havia fet públicament abans, en el meu llibre No et facis posar cendra, p. 29-30:

Pel que fa a l’epistolari, un cop publicades les cartes adreçades a Lloret, potser la necessitat més urgent és l’edició del riquíssim corpus adreçat a Clara Noble, d’un gran interès no solament per a l’establiment de la biografia de Maragall —el viatge a Madrid i les set estades a Cauterets es poden resseguir detalladament gràcies a aquest epistolari—, sinó també per a la datació precisa d’alguns poemes, el coneixement del procés de redacció d’alguns textos, l’esclariment de les seves lectures, dels seus contactes amb alguns intel·lectuals… L’ampli ús que s’ha fet de les cartes a Clara Noble en aquesta recerca permet intuir la importància d’aquest epistolari. Cal confiar que se superaran aviat les dificultats que han obstaculitzat fins ara la publicació d’aquest corpus epistolar: sembla poc oportú continuar posant sota reserva uns textos que, bé que pertanyents a la intimitat matrimonial, són els d’un home públic mort fa gairebé cent anys i que, d’alguna manera, ens pertany a tots, no solament als seus néts. Potser no és gratuït recordar la correspondència de l’any 1912 entre Clara Noble i Josep Pijoan, quan davant els dubtes d’aquest sobre l’oportunitat d’escriure sobre Maragall per al públic, Clara Noble li responia: «¿No sería egoísmo de mi parte y de la suya si yo le dijese quédeselo todo, cuando justamente Vd. es uno de los que más pueden decir la verdad?» El que Clara pensava dels records de Pijoan, ¿no pot valer també per als documents de Clara?

Doncs bé: ara ja no podria dir exactament això, perquè afortunadament l'epistolari amb Clara Noble comença a ser públic. Fa uns anys, Glòria Casals va enllestir una edició de l'epistolari del festeig amb Clara Noble, però el resultat d'aquella feinada va haver de romandre en un calaix perquè la família no n'autoritzava la publicació. En un calaix i a l'Arxiu Maragall, que ja és una forma (ben restringida, però) de publicació. Finalment, però, fa pocs mesos la família va aixecar la prohibició i hi va donar el nihil obstat. Ignoro si l'imprimatur s'estendria en el cas d'una eventual proposta de publicació de l'epistolari postfesteig (o matrimonial), però si més no cal celebrar el pas que s'ha donat.

La jove editorial Edicions de la Ela Geminada del meu col·lega Oriol Ponsatí-Murlà, amb qui he polemitzat en alguna ocasió en qüestions maragallianes, ha acollit en el seu catàleg l'edició de Glòria Casals: Joan Maragall i Clara Noble, Cartes del festeig. En recomano vivament la lectura. Els gironins podran assistir a la presentació del llibre el proper 7 de novembre.