Ja he explicat que dimarts passat vaig compartir una taula rodona a Madrid amb Adolfo Soleto Vázquez, degà de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona. El prof. Sotelo va parlar sobre Catalunya-Espanya. Jo vaig comentar alguns poemes de Maragall especialment significatius per il·lustrar-ne el pensament, especialment el pensament religiós.
Adolfo Sotelo va fer una detallada exposició de la temàtica, a través sobretot dels articles de Maragall al Diario de Barcelona, posant l'accent en els motivats pel Desastre colonial. Va criticar la tergiversació del pensament maragallià que suposa aplegar, descontextualitzats, articles de Maragall suposadament independentistes, per presentar un Maragall independentista.
Vaig ser el segon a parlar. Abans de llegir el primer poema que volia comentar, vaig anunciar que el recitaria en primer lloc en català, però que després el glossaria servint-me d'una traducció castellana de Joan Francesc Vidal Jové. Després de la recitació, un senyor que seia cap al final de la sala m'interromp dient: "Si va a recitar textos en catalán dígalo, porque ya el anterior ponente ha citado muchos textos en catalán, y si usted va a hacer lo mismo yo me tendré que ir, porque no entiendo el catalán." Estic segur que si les citacions haguessin estat en alemany ningú no hagués fet aquest comentari… però no tenia ganes de fer sang recordant-li l'opinió d'Unamuno sobre el necessari coneixement del català per part dels espanyols cultes, etc. Vaig optar per tranquil·litzar-lo: "No se preocupe, ya he dicho que recitaría primero en catalán, pero que a continuación comentaría el texto citando los versos en traducción castellana." Sobre la taula hi duia, a més de l'edició de la poesia traduïda per Vidal Jové (Castalia, 1984), el volum amb traducció d'Ángel Crespo (Planeta, 1993) i encara un altre amb traduccions castellanes de diversos traductors (Círculo de Lectores, 1965). A les Espanyes hi vaig amb els deures fets. Però (¡ai!) ni així…
En el debat posterior a la taula rodona, el tema es va centrar en el possible independentisme de Maragall. Sobre aquest tema, és molt fàcil que les pròpies conviccions contaminin la lectura que fem de Maragall, perquè entre els seus textos hi ha de tot. Ara bé: si som honestos, crec que ens adonarem fàcilment que les proclames obertament independentistes són força puntuals, i significativament privades: l'article (inèdit, i no és una dada banal) "La independència de Catalunya" i la carta on defineix Espanya com "la morta". Poc més.
¿I l'"Oda a Espanya"? Fa anys, des que vaig publicar la meva edició de Visions & cants a Hermes (2003), que defenso que no podem llegir l'"adéu, Espanya" com una proclama independentista. Hem de ser honestos amb el context. El poema és una carta o monòleg teatral adreçat a Espanya per part del poeta, que se'n proclama fill: "Escolta, Espanya, la veu d'un fill..." Com tota carta, hi ha una fórmula d'encapçalament ("Escolta, Espanya") i una fórmula de comiat ("adéu, Espanya"). Jakobson en deia "funció fàtica del llenguatge". És a dir: amb l'"adéu, Espanya" Maragall fa retòrica, no pas política.
I és que l'aportació real de Maragall al debat Catalunya-Espanya no és l'independentisme, sinó el federalisme iberista. I l'iberisme maragallià inclou (no ho oblidem) les terres lusitanes: Portugal. Maragall, sobretot a partir de 1905 (ho ha estudiat Víctor Martínez-Gil amb detall), quan pensa en Espanya no pot deixar de pensar també en Portugal. La seva visió és peninsular. És a dir: iberista. És a dir: federal.
Per últim: deia que les pròpies conviccions poden contaminar la nostra lectura de Maragall. L'honestedat hi hauria de posar límits. També el sentit del ridícul. L'any 1960, el periodista franquista Nicolás González Ruiz va dir, en el cèlebre homenatge a Maragall presidit per Franco, que Maragall «partiendo siempre del mismo punto —Cataluña— va a parar amorosamente a todo lo español». És més: «Nada español, pudiera haber dicho Maragall, es extraño a mí», segons González Ruiz. Però potser la manipulació més gran és veure en el Maragall teoritzador d’un ideal ibèric de tipus federal un «gran precursor de la alianza peninsular vigente». Evidentment, l’iberisme maragallià no tenia res a veure amb l’aliança Franco-Salazar. ¿Ignorància, fanatisme, mala fe? Poc importa, francament…
(A la il·lustració, un dels entranyables cartells de l'enyorat Carles Fontserè.)
Tot i portar els deures fets, ja veus com n'és de difícil el diàleg amb això que en diem 'Espanya' abans de Maragall i després d'ell. A més, s'han acabat els temps d'Unamuno, en els quals la gent culta se sentia obligada a fer un esforç de comprensió. Als nostres dies la cultura està per terra i el català no es considera una llengua espanyola com ho és també el castellà, basc i gallec. Una mostra més de la ignorància.
ResponEliminaLa més gran fàbrica d'independentistes és precisament aquesta 'Espanya' monolítica i monolingüística.