«El nostre pare era massa important perquè nosaltres espatllem el seu nom publicant les nostres coses.» Això és aproximadament el que Gabriel Maragall i Noble (Barcelona 1909 – Granollers, 1985), penúltim fill de Joan Maragall, explicava als seus amics íntims per justificar per què no feia conèixer els resultats de les seves recerques. I, efectivament, els dos llibres que va escriure Gabriel Maragall es van haver de publicar pòstumament (tots dos a Edicions 62): Fragment de sistema, que recull el seu pensament filosòfic, va aparèixer el 1986, i Joan Maragall: esbós biogràfic, el 1988. Contràriament a altres germans seus, plenament integrats en la vida pública ciutadana, Gabriel Maragall fou d’una discreció absoluta: a més de no publicar els seus llibres, era «enemic de les convencions i ritus socials, àdhuc un xic feréstec, fugitiu de les converses vanes i estúpides, enfrontat amb la vanitat i amb la hipocresia del tracte superficial i buit, tant en el món social com en el cultural», com el descrivia Jaume Lorés al pròleg de Fragment de sistema (p. 10-11). El mateix Lorés puntualitzava que, malgrat això, «era un personatge acollidor, conversador infatigable, que sabia transmetre, en tot moment i en tota ocasió, la seva concepció de la vida i la seva visió de les coses a tot amic o conegut, tant darrera el taulell de la farmàcia tot despatxant un medicament, com en el mínim de relacions socials que mantenia» (p. 11). Farmacèutic de professió —regentava una farmàcia al passeig de Gràcia—, havia assistit també, d’oient, a quatre cursos de filosofia a lbia Universitat Autònoma d’abans de la Guerra. No fou, doncs, un filòsof acadèmic, però tampoc un simple autodidacte.
Quan Joan Maragall va morir, Gabriel Maragall tenia dos anys i mig. No en podia conservar records personals directes, però és evident que va poder ser dipositari de molts testimonis de primera mà sobre el pare absent. Aquests testimonis, juntament amb una recerca a fons de l’obra de Maragall, li van permetre preparar l’Esbós biogràfic maragallià, una obra que ell mateix presentava com el fruit «d’un intent de comprensió i d’interpretació de la vida i de l’obra del meu pare». No és un text fàcil, perquè l’adjectiu biogràfic del títol fa referència a una biografia interior: Gabriel Maragall no es limita a ordenar dades i glossar textos, sinó que fa un intent de penetrar en el nucli íntim del biografiat. Per fer-ho, sovint parteix de criteris sobre els moviments sensibles, anímics i espirituals de l’home, uns moviments que, no essent objectivables ni universalment compartits, fan que al lector sovint li resulti difícil acompanyar l’autor en l’itinerari pel qual el vol conduir. En aquest sentit, l’obra filosòfica de Gabriel Maragall, recollida a Fragment de sistema, permet comprendre millor els fonaments metodològics des dels quals s’aborda l’Esbós biogràfic. Fragment de sistema és un esforç per resseguir les relacions entre el nucli íntim de l’individu i el seu entorn, que Gabriel Maragall anomena respectivament Primera Esfera de la Realitat i Segona Esfera de la Realitat. A l’Esbós biogràfic s’aproxima tant com pot a la Primera Esfera del biografiat, amb les dificultats que això comporta atès que la documentació conservada procedeix normalment de la Segona Esfera, de manera que sovint el biògraf fa deduccions molt atrevides amb un fonament textual notablement feble. Tot i això —i aquí rau l’interès del llibre—, és fàcil que el lector assenteixi davant de moltes de les conclusions a què va arribant el biògraf, perquè els seus viatges no són meres especulacions en el buit sinó el fruit d’un intercanvi intel·lectual molt profund amb l’obra i l’itinerari del pare absent. És estrany que es pugui no compartir el mètode però sí els resultats: tanmateix, aquesta és la sensació que experimenta sovint el lector d’aquesta biografia interior de Joan Maragall.
Glòria Casals, curadora de l’edició de Joan Maragall: esbós biogràfic, va dividir el llibre en quatre seccions cronològiques d’acord amb l’ordenació de les dades que es desprèn del text. La primera etapa (1860-1891) és explicada d’acord amb el contingut íntegre de les «Notes autobiogràfiques» dels vint-i-cinc anys i de les cartes i poemes conservats d’aquest període, inclòs l’epistolari amb Josep M. Lloret, aleshores inèdit. El poeta pateix una crisi de joventut el final de la qual es produeix quan poden confluir «les inclinacions naturals i els valors espirituals: és l’amor a la dona real el que acaba la trasbalsada, incoherent però riquíssima actitud de l’home que ha deixat de ser un infant» (p. 45). La dona és definida com «el receptacle perfecte o la conjunció on s’encarnaven i prenien realitat els somnis i les divagacions» (p. 47). La segona etapa (1892-1900) està explicada d’acord amb la teoria de Gaziel del «doble fons» (segons la qual sota la serenitat maragalliana s’hi amagava un fons volcànic), tot i que sensiblement modificada d’acord amb el binomi «gabrielmaragallià» Primera/Segona Esfera de la Realitat: hi hauria en l’obra de Maragall uns textos de procedència més aviat externa i intel·lectual —els comentaris d’actualitat al Diario de Barcelona— i uns altres procedents d’una font més profunda i íntima —els textos més religiosos (poemes i cartes, però també alguns articles). El Maragall de 1893 escriu per a un públic concret, però no renuncia a les seves amistats, lectures i vocació. Cap al 1900 Maragall ha acceptat uns valors morals i, al mateix temps, és capaç de sentir-se lliure dels dictats de les pròpies idees i d’obrir-se a tot el que li arriba. L’inici de la tercera etapa (1901-1906) es caracteritza per una serenitat relacionada en part amb la pèrdua dels amics (el 1897 mor Josep Soler i Miquel, i l’amistat amb Pijoan no comença fins al 1902): els amics no solament l’estimulaven, sinó que també l’apartaven «del seguiment de les pròpies conviccions» (p. 94). L’actitud de Maragall és «prompta a l’entrega i a la renúncia, a la serenitat i a la nostàlgia» (p. 105). A l’inici de la quarta etapa (1907-1911) Maragall «entra en una fase de relativa passivitat» (p. 121). Aquest període es caracteritzarà per una «transfusió de corrents de dintre a fora i de fora a dintre», que constitueix una «osmosi espiritual» (p. 124). La data de 1907 és clau: «El procés de purificació espiritual durà, quasi, tota la seva vida. Però des de l’any 1907, els cinc últims anys, és transparent per a tothom. Seguint-lo en aquests temps seguim un autèntic catecumen» (p. 182). En aquests anys «s’anà definint i conformant el veritable missatge que havia de deixar» (p. 126). Gabriel Maragall subratlla l’actitud contemplativa del poeta —que aquests anys escriu menys—, i repassa els escrits sobre la Setmana Tràgica, el «Cant espiritual» i la darrera sèrie d’articles al Diario de Barcelona, on Maragall abomina de l’esperit gregari i defensa la humanitat manifestada en l’individu concret. Tot l’any 1911 transcorre sota el pressentiment de la mort, que Gabriel Maragall defensa d’acord amb el testimoni de Clara Noble i dels fills més grans.
Malauradament, l’Esbós biogràfic ha tingut molt poca fortuna crítica. Disponible —en forma mecanoscrita— a l’Arxiu Maragall des de 1967, i publicat el 1988, pocs maragallistes se l’han pres seriosament. Eugenio Trías, que hi va tenir accés quan encara era un mecanoscrit inèdit, va confegir El pensament de Joan Maragall (Edicions 62, 1982) servint-se àmpliament de les hipòtesis de Gabriel Maragall, amb qui —mentre preparava el volum— va tenir diverses trobades en les quals també van participar Jordi Maragall i Pep Calsamiglia. De fet, la tan mal compresa hipòtesi de Trías segons la qual el 1907 es produeix en Maragall una crisi sota el signe del pressentiment de la mort, que el duu a invertir el seu inductivisme i a passar de l’estètica del bell a l’estètica del sublim, prové d’una lectura en profunditat de l’obra de Gabriel Maragall.
Tret, però, de Trías, el text de Gabriel Maragall és rarament citat pels estudiosos. I no es pot al·legar que es disposi d’altres biografies que permetin donar per «superat» el text de Gabriel Maragall, perquè el cert és que sobre l’escriptor no es disposa encara d’una autèntica biografia que compleixi amb els requisits indispensables d’una ambiciosa recerca documental, i la major part de succedanis disponibles —els deguts a Josep M. Corredor i Josep Miracle, per exemple— tenen un interès francament escàs. Però l’Esbós biogràfic de Gabriel Maragall no es pot comparar amb aquests textos. Després del testimoni de Pijoan (El meu Don Joan Maragall de 1927), del resum biogràfic força correcte —amb les dades aleshores disponibles— d’Alfons Maseres (1936), de les dues notables biografies de Serrahima (1938 i 1966) i de l’«homenot» ampliat de Pla (1968), el gran text biogràfic sobre Maragall és probablement el de Gabriel Maragall, i mereixeria una atenció molt més gran: per seguir-lo o per discutir-lo, tant se val. Però el màrqueting també influeix a l’hora de valorar una obra intel·lectual (fins i tot entre els erudits), i Gabriel Maragall ha pagat un preu molt alt per haver-se mantingut voluntàriament apartat del món acadèmic i dels cenacles de la cultura.
Revista de Catalunya, nova etapa núm. 262 (juny 2010), p. 3-7
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada