dilluns, 14 de febrer de 2011

Sam Abrams: entre la legítima autojustificació i el menyspreu per la tasca aliena

Quan sortim a la palestra per fer conèixer al públic les nostres recerques, la temptació constant és l’autoreivindicació. Hem de justificar-nos. Hem de demostrar que el nostre esforç ha valgut la pena. Que el món ens estava esperant. Que el tema que hem estudiat no l’havia tractat mai ningú, o que en tot cas mai ningú no l’havia tractat tan bé com nosaltres. És molt tènue la frontera entre la legítima autoreivindicació i l’injust menyspreu per la tasca aliena. I cal estar atents també al sentit del ridícul.

Escric això a propòsit de l'obra de Sam Abrams Llegir Maragall, ara (Proa), de què parlava fa uns dies, on crec que tènue frontera entre legítima autoreivindicació i injust menyspreu als predecessors es creua més d’un cop. Ja abans que l’obra fos duta a la impremta, quan es va fer públic que Sam Abrams havia guanyat el premi Carles Rahola per Llegir Maragall, ara, l’autor va fer unes declaracions (recollides aquí i aquí) dient que el món acadèmic havia segrestat Maragall sotmetent-lo a unes lectures historicistes que no li feien justícia. L’argument fa somriure. És cert que Maragall ha estat objecte d’un excessiu historicisme, i és cert que el món acadèmic no sempre ha estat atinat a l’hora de presentar Maragall. Però extreure d’aquí conclusions tan rotundes es desautoritza sol. ¿Què és, sinó historicisme, historicisme pur (i d’enorme, altíssima qualitat), l’obra de Josep Benet Maragall i la Setmana Tràgica (Edicions 62), que Abrams homenatja assenyalant-la com el primer llibre que va llegir en català, l’any 1970? I no em sembla que el que, des del món acadèmic, han fet personalitats com ara Terry, Quintana, Cairol, Casals, Ardolino i tants d’altres, sigui precisament escatimar Maragall als lectors. No hi ha un món acadèmic dolent i un món extraacadèmic bo, ni a l'inrevés. Ni l'historicisme positivista és sempre estèril, ni la creativitat antipositivista és sempre fecunda. Amb les concrecions podem discutir-hi. Amb les generalitzacions tot em sembla inadequat.

Sam Abrams obre el seu llibre amb una perillosíssima dedicatòria «als autèntics maragallians». Pel que sembla, hi ha maragallians autèntics i i n'hi ha de falsos. Entre els autèntics hi ha noms ben curiosos. Però, com en tot cànon, no m’inquieten les presències, sinó les absències. Perquè les omissions són espantoses. Començant per la d’Arthur Terry, probablement el lector més injustament tractat per Abrams.

Posem l’amable lector en antecedents. Detallades propostes de lectura dels poemes de Maragall, pràcticament un a un, només n’hi ha tres: la d’Arthur Terry (1963, amb reedició a Quaderns Crema l’any 2000), la de Glòria Casals (1998, a La Magrana) i la d’ara de Sam Abrams (2010). Abrams només té, doncs, dos precedents clars: Terry i Casals. Terry va morir l'any 2004. Casals és una reconeguda estudiosa de Maragall amb qui estic treballant des de fa anys en dos projectes maragallians (edició crítica de l’obra completa i congrés internacional sobre Maragall). A Casals, Abrams no gosa ignorar-la, tot i que l’agraïment que li dedica sembla enverinat: Casals «va educar», pretèrit perfet simple, «tota una generació de lectors de Maragall», amb l’implícit evident que «les noves generacions ja les educaré jo». A més a més, gairebé cada cop que cita Casals, Abrams li fa una emfàtica i sospitosa reverència: «la gran especialista en Maragall» (p. 84), «la pacientíssima Glòria Casals» (p. 138), «la sagaç estudiosa de Maragall» (p. 166), «la infatigable Glòria Casals» (p. 227), «Glòria Casals, font de tants coneixements maragallians imprescindibles» (p. 264), «el dictamen de Glòria Casals i la seva laboriosa reconstrucció» (p. 277), «en la seva esplèndida conferència» (p. 288), «Glòria Casals ha insistit, amb tota la raó del món» (p. 297), «la trencadora edició crítica que Glòria Casals […]» (p. 313), «la sagaç exegeta» (p. 324), «l’encerta plenament» (p. 385), «la insistent recerca de la gran estudiosa de Maragall» (p. 431), «la rigorosa Glòria Casals» (p. 447). O jo hi llegeixo més del que hi ha (i no vull descartar-ho), o aquí hi ha alguna cosa.

Però tant és: sigui com sigui, Casals hi és, i Abrams té en compte sovint les seves aportacions. Per coincidir-hi o per discrepar-hi, però hi és.

En canvi, Terry no hi és. No apareix al cànon d'«autèntics maragallians», i al llarg del text només se l’esmenta per criticar-lo. Confesso que m’ha sabut greu, perquè Arthur Terry va ser un lector finíssim de la poesia de Maragall. El seu llibre és literalment esplèndid, i des de la seva feliç i acurada reedició per Jaume Vallcorba m’ha acompanyat sempre. I així com el llibre de Casals no em va fer jubilar Terry, el llibre d’Abrams no em farà jubilar ni Terry ni Casals. Cap dels dos no em sembla amortitzat. De tots dos n’aprenc. Tots dos «m’eduquen» (quin verb tan esgarrifós, per cert) i espero que ho continuaran fent durant anys, juntament amb Abrams (la lectura del qual m'ha ensenyat tantes coses).

Una última nota: Sam Abrams no pot ignorar la distinció ribiana entre «maragallians» i «maragallistes», on els primers són uns sentimentals enamorats d’un monument (d’un tòpic gastat i llefiscós), mentre que els segons són els qui llegeixen l’obra de Maragall amb rigor. El cànon de Sam Abrams s’anuncia com el de «tots els autèntics maragallians» (un «tots» matisat per uns punts suspensius finals), no pas el de «tots els autèntics maragallistes». ¿Potser l'homenatge s'adreçava, doncs, a les veus omeses?

2 comentaris:

  1. Crec que ja el mateix Joan Maragall devia tenir consciència del difícil que resultaria llegir la seva obra tan complexa sota formes aparentment senzilles. Joan Maragall té moltes lectures perquè va escriure a molts nivells, com tots els clàssics.

    ResponElimina
  2. Si hi ha maragallians falsos, jo m'hi apunto molt a gust. M'he dut el llibre d'Abrams a aquesta altra banda del mar Negre, on visc, i el penso llegir d'un moment a l'altre, a veure si hi puc reconèixer el meu grau de falsetat, que espero que sigui extrem.

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...