dimecres, 4 d’abril del 2012

Narcís Comadira: «Joan Maragall baixa a prendre el te»


Narcís Comadira

No, evidentment que no: no convertiré Narcís Comadira en un maragallià. Tampoc en un maragallista. (Ja saben allò dels maragallians i els maragallistes: simplificant la distinció de Riba, els primers adoren Maragall, els segons l’estudien.) En el congrés internacional sobre Maragall que vam celebrar la tardor passada a la Universitat de Barcelona, Comadira —que hi va participar en una taula de poetes hàbilment moderada per Susanna Rafart— es va distanciar de Maragall, especialment en el terreny lingüístic. Tot això és prou sabut.

Amb tot, hi ha un poema de Comadira sobre Maragall que valdria la pena recuperar. Ho va fer Susanna Rafart a la taula rodona esmentada (¡Comadira mateix va dir que no el recordava!). I ho ha fet també recentment Sam Abrams, que l’encerta plenament a l’hora de relacionar-lo amb el llibre de Josep Pijoan El meu Don Joan Maragall, la font més clara del poema. Però anem en primer lloc al poema en si:

Joan Maragall baixa a prendre el te 
Els amics ja fa estona que hi són.
La família ben aplegada.
Les minyones, callades, polides.
La tetera, de plata, fumeja. 
Parlen poc, només coses corrents
per distreure una mica l’estona.
En el fons tots esperen que baixi,
consirós, de la torre, el poeta. 
Ell, a dalt, quan és hora sospira:
apenat diu adéu a les Muses.
Després desa la ploma, s’aixeca.
Amb tristesa s’atansa a la porta. 
Tot és fosc i per l’ull de l’escala
una feble remor de conversa
el retorna a la terra. Respira
l’oloreta que fan les torrades. 
Pas a pas, amb la mà a la barana,
va baixant dins un núvol de glòria:
cada vespre, fidels, el segueixen
els espectres dels seus personatges. 
Quan arriba a la sala se’l miren
tots els ulls. Ell es mira la dona.
No diu res. Fins al cap d’una estona
no recobra el somriure i la parla. 
Narcís Comadira, El verd jardí, dins Formes de l’ombra. Poesia 1966-2002, Edicions 62 / Empúries, Barcelona, 2002, p. 132-133.

Jo, què volen que els digui, aquest poema el trobo molt simpàtic. És caricaturesc, òbviament, però aquest fet no crec que el converteixi en una arma per alliberar-se de la influència de Maragall, com sosté Abrams (ho diu a «Tres reedicions ben oportunes», Revista del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Barcelona, núm. 135, agost 2011, p. 101). Evidentment, el poema no és cap homenatge a Maragall. Però tampoc no crec que es rabegi en la crítica. El punt caricaturesc del poema té prou tendresa com per fer-nos estimable el poeta retratat. Fins i tot, a mesura que el rellegeixo, hi vaig trobant, més enllà de la caricatura, la presentació d’una realitat més àmplia que viuen tots els creadors.

«Joan Maragall baixa a prendre el te» és la recreació del xoc entre els espais literaris i mentals del poeta i la seva socialització en un entorn familiar i intel·lectual. El xoc entre l’escriptura i la quotidianitat. Entre la poesia i les convencions burgeses. Pijoan explica, a El meu Don Joan Maragall, que el poeta treballava al seu despatx del pis superior de la torre de Sant Gervasi fins a l’hora de prendre el te:
A les cinc el cridaven perquè baixés a prendre el te, però si tardava a venir ja compreníem tots que no era cosa de destorbar-lo. A la fi baixava amb els ulls extraviats, la cara esbarrellada i més vermellor a les galtes del que convenia.
Quin refrescant el te, aleshores! Tota la gran taula plena, de grans i petits. La seva família cada any més nombrosa s’augmentava amb cunyades i nebots que venien en aquella hora. Era quan el senyor Roura i jo solíem arribar-hi com excrescències o berrugues de la família. De vegades érem més de vint a la taula. Les germanes d’En Maragall, que venien a dies fixos, dimarts, dijous i diumenges, portaven llaminadures de Barcelona: les encasades, tortells i ensiamades. Així uns dies teníem el te magre amb torrades i altres dies més gent a taula i a més a més dolçúries.
Pijoan posat en vers: això és, d’entrada, «Joan Maragall baixa a prendre el te». Fins i tot compareixen les torrades que acompanyaven el te els dies en què no hi havia les llaminadures de les germanes. Però gosaria dir que tant Pijoan com Comadira fan molt més que caricaturitzar el poeta. Tots dos han comprès, perquè segurament tots dos ho han viscut —¡i qui no ho ha viscut!—, el xoc entre les Muses i els horaris. La dedicació a l’escriptura, al pensament, a l’esperit, es veu interrompuda per les convencions, els horaris, els àpats, les visites, la família… Hi insisteixo: ¿qui no ho ha viscut? És un moment dolorós, el de deixar la ploma per atendre les mínimes obligacions que imposa la socialització. Per això —ens diu Comadira—, el poeta «apenat diu adéu a les Muses», «desa la ploma» i «amb tristesa s’atansa a la porta». En aquest instant, no és la vista (perquè «tot és fosc») sinó l’oïda («una feble remor de conversa») i l’olfacte («l’oloreta que fan les torrades») allò que li fa percebre la realitat a la qual s’incorporarà. Hi torno: el xoc és dolorós, i requereix temps per convertir-lo en una suau transició. Per això Comadira s’imagina (i ara el que llegim no és Pijoan versificat, sinó Comadira pur) el descens reposat del poeta per l’escala fosca de la torre: malgrat l’acció de baixar per l’escala, malgrat la remor de converses i l’oloreta de les torrades, l’enteniment de l'escriptor continua en mans de les Muses: per això ens diu que «el segueixen els espectres dels seus personatges».

I, finalment, el xoc final: el poeta compareix al menjador, on l’esperen família i amics. Doncs fins i tot arribats aquí, Comadira aconsegueix que Maragall transformi el xoc en un trànsit prolongat:
No diu res. Fins al cap d’una estona
no recobra el somriure i la parla.
¿Què és «Joan Maragall baixa a prendre el te?» ¿Una manera d’exorcitzar la possible influència de Maragall, presentant-lo sotmès a les servituds d’un marc familiar i burgès? ¿O es tracta d’una recreació —amb Maragall com a mer pretext— d’aquest instant dolorós que viuen tots els creadors, per misàntrops i maleïts que siguin, en què la dedicació a la vida de l’esperit es veu interrompuda per la prosa de la vida quotidiana?

1 comentari:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...