Verdaguer i Maragall: la poesia no enganya

Sempre he trobat insofribles les cursilades sobre la suposada admiració de Maragall vers Verdaguer. Em fan pensar en aquell comentari tan atinat, tan just, d’Antoni Mora (el «ni mora» del comentari al post anterior): «l’excepcional carrincloneria amb què, de vegades, la cultura catalana es tracta a si mateixa». Certament, hi ha hagut molta carrincloneria en la cultura catalana: massa benemèrits lletraferits, massa vicariets pseudoil·lustrats i massa patriotes resistents han glossat les glòries catalanes: els prínceps dels poetes, els prínceps de la prosa, els fars il·luminadors de les lletres… Quan aquests individus (ja gairebé tots difunts, tot i alguns revivals persistents) es posen a parlar de Verdaguer i Maragall, han de dir, naturalment, que Maragall admirava el primer, que el respectava sincerament, que se’n sentia continuador i deixeble…

Fals, fals, fals. A Maragall, Verdaguer no li interessava gens. En parla, sí, i ho fa naturalment en termes laudatoris. Laudatoris però previsibles. Banals, en definitiva. L’any 2002, a l’Arxiu Maragall, Dolça Tormo i Sam Abrams van comissariar una exposició titulada sàviament, i provocativament, «Verdaguer i Maragall. Paraules i silencis». La clau estava, és clar, en els «silencis». Molts silencis de Maragall respecte a Verdaguer, silencis que expliquen l’autèntica actitud amb relació al seu predecessor. Vaig escriure fa temps que en els elogis de Maragall a Verdaguer hi ha sempre moltes reserves i una certa ironia, velats sempre —reserves i ironia— per una pàtina de respecte i d’aparent admiració. En definitiva, Tormo i Abrams ho van encertar: paraules i silencis.

Però si els escrits en prosa de Maragall sobre Verdaguer ens poden arribar a enganyar, ho tenen més difícil els escrits en vers. La poesia no enganya. N’és una prova el poema «Del Montjuïc. En la tomba nova d’en Verdaguer», objecte d’un brillantíssim comentari de Sam Abrams (Llegir Maragall, ara, p. 375-378). El poema és dolent, molt dolent. Però no el regatejarem a l’amable lector (el cito per l’edició de Glòria Casals a Poesia completa, Edicions 62, Barcelona, 2010, p. 247-248):

DEL MONTJUÏC
EN LA TOMBA NOVA D’EN VERDAGUER

Vull dir-vos el moment de gran bellesa:
a dalt de la muntanya
de mala anomenada…
però a davant del mar,
alçaren al poeta
adormit ja per sempre
en la caixa de morts,
per a posar-lo en un sepulcre nou.

La caixa fou alçada
damunt de la gentada:
els ulls s’estamordien
tement-se un horror gros…
La caixa era corcada,
mes s’alçà curullada
de ginesta i altres flors.

¡Oh! Quina meravella
en l’hora tan bella de posta del sol,
per damunt de la gentada
veure aquella caixa alçada,
i al poeta en flors en ella
com un nin dintre el bressol.

¡Oh, Montjuïc, muntanya afortunada!
Dessota de ta mala anomenada
hi hem deixat, amb grans plors,
el cos del poeta que sobrix en flors.

La tomba és la roca viva;
les heures s’hi enfilaran,
i al dessobre de les heures
els aucells hi cantaran.
Cada matinada
hi caurà rosada;
cada dematí,
cançons a desdir;
¡ditxós el poeta que les pot sentir
dins la fresca obaga!

El sol i la lluna
hi aniran passant,
el sol i la lluna, i el mar al davant.

Dorm, poeta, dorm, que els aucells ja canten:
tu, que aimaves tant i tant
els bells cants, seràs feliç
i faràs aquell somrís…

Per la gràcia del somrís,
has entrat en paradís.

Sam Abrams, que ja vaig explicar que reivindica a cada pàgina del seu últim llibre l’altíssima qualitat de la poesia de Maragall, fa aquí una justificada excepció: «El poeta va forçar el procés creatiu per obligacions autoimposades de tipus personal, cultural i social. En definitiva, "Del Montjuïc. En la tomba nova d’en Verdaguer" és un poema completament fallit, ple de tòpics temàtics i solucions formals fàcils. Tot el poema, amb l’excepció de la segona estrofa, sona a falsedat. Va fallar l’altre element essencial, la sinceritat. […] La primera estrofa del poema és opaca i prosaica. a la segona estrofa el poema s’anima una mica. […] Però a partir de la tercera estrofa el poema decau del tot.»

No cal dir que hi estic completament d’acord. La poesia no enganya. Encara que Pessoa ens digui que el poeta és un fingidor que fins fingeix que és dolor el dolor que sent de debò, encara que la poesia sigui enganyadora (com va descobrir Verdaguer, dolorosament, a «Vora la mar»), encara que la veritat poètica tingui sovint poc a veure amb la realitat vital, malgrat tots els malgrats, es fa difícil enganyar del tot a través de la poesia. I més ho deu ser quan aquesta poesia està fonamentada en una poètica de la sinceritat, com és el cas de la de Maragall. Aleshores, la manca de sinceritat aflora amb una forma poc reeixida, impostada, falsa. Delatora.

Rellegim:

¡Oh, Montjuïc, muntanya afortunada!
Dessota de ta mala anomenada
hi hem deixat, amb grans plors,
el cos del poeta que sobrix en flors.

Fixem-nos en el tercer vers d’aquesta estrofa, en aquest horrible «hi hem deixat», que ens obliga —crec— a llegir «hi hem» com si fossin dues síl·labes (sense que aquesta solució tampoc no millori gaire el vers)… I és que, quan Maragall escrivia no per sinceritat sinó per compromís, el resultat podia arribar a ser espantós. Ho testimonien les dedicatòries d’àlbums d’autògrafs de senyoretes desgavades, i ho testimonia «Del Montjuïc». La poesia, certament, no enganya.