Més sobre el Dimecres de Cendra

Crec que es podria arribar a escriure tot un llibre sobre el Dimecres de Cendra en Joan Maragall. Ahir vaig penjar el poema «Dimecres de Cendra» de 1896 juntament amb l’inici del meu llibre No et facis posar cendra, títol manllevat del primer vers d’aquell poema. El Dimecres de Cendra protagonitza com a mínim quatre textos de Maragall: «Las representaciones de Mme. Judich en Cuaresma» (solt anònim publicat al Diario de Barcelona el 1893), «Quaresma» (dins Poesies), «Dimecres de Cendra. A una noia» (dins Visions & cants) i «¡Oh tu Dimecres de Cendra que estens…» (poema de 1911 no aplegat en llibre). No són cap dels textos considerats «majors» de l’escriptor, però tots ells són molt indicatius de la seva proposta intel·lectual i religiosa.

«Las representaciones de Madame Judich en Cuaresma» és l’únic text anònim de Maragall publicat al Diario de Barcelona que l’autor va incloure en el seu registre d’articles publicats al Brusi (un curiós llistat dels articles de Maragall elaborat per ell mateix i conservat a l'Arxiu Maragall). És un text que dóna d’entrada la clau de lectura del Dimecres de Cendra en Maragall: el Dimecres de Cendra no és mai pròpiament un tema, sinó un pretext. I un pretext que el condueix sovint a exaltar els valors contraris als tradicionalment associats al Dimecres de Cendra. «Las representaciones de Madame Judich en Cuaresma» té la gràcia de començar amb un llenguatge d’un tronat catolicisme (la crítica als teatres que, per Quaresma, no solament romanen oberts, sinó que hi reserven «los espectáculos más verdecillos del año») per, a continuació, sorprendre el lector amb un duríssim al·legat contra la burgesia que, aliena a la Quaresma que els treballadors viuen tot l’any, és incapaç de fer Quaresma un dia a l’any:

Esto nada tendría de particular si muchos de los que con fruición (ahora de buen tono), han asistido a tales espectáculos, no fueran después por ahí predicando paciencia y resignación cristiana a los que sufren y carecen de todo, a aquéllos para quienes todo el año es forzosa y durísima Cuaresma. Estos infelices podrán preguntar severamente a aquellos afortunados en nombre de qué fe religiosa les exhortan; podrán preguntarles qué significación tiene todos esos patronatos, asociaciones, instituciones que se titulan cristianas y que ellos, los dichosos, han fundado en nombre de un Dios a quien no saben sacrificar siquiera por un mes cuatro carcajadas más o menos insanas; tal debe ser la fe y el amor que le tienen; podrán exigirles que, dejando a un lado toda hipocresía, o arranquen la cruz del frontispicio de sus instituciones, o les digan claramente: «Nosotros, que nos encontramos muy bien en este mundo, no sentimos la necesidad de creer y de esperar en otro; pero vosotros creed y esperad, sobre todo esperad: porque si no creíais, si no esperábais, os podrían dar tentaciones de acabar con nuestros deleites sacrosantos.»

Quan jo llegeixo això, no puc sinó pensar en el jove Marx que denuncia l’ús de la religió com a consol per a la «criatura oprimida», a qui se li demana d’esperar per al més enllà uns goigs que li són negats en el més ençà. Després, això sí, sortiran determinats professors a dir-nos que Maragall era un burgès de Sant Gervasi, un rendista, el mer defensor d’uns interessos de classe, etc., etc. Per sort, els textos de Maragall són claríssims i desmenteixen rotundament les lectures esbiaixades de què lamentablement ha estat objecte.

El segon gran text dedicat al «Dimecres de Cendra» és «Quaresma»:

Al mercat hi ha avui per vendre

dues branques de flors clares

            tot just enrosades:

són les flors del Dimecres de Cendra,

cendrós en ses boires mig assoleiades.

Ja s’escorren els vels celestials…

El cel no riu encara, i la terra somia;

però de baix dalt a baix, de baix a dalt,

hi corren tremolors de pròxima alegria.

Un cop més: ¿on és la cendra?, ¿on és el gris? Sí, hi és: «cendrós en ses boires». Però compte: hi ha el «cendrós», és cert, però en unes boires «mig assoleiades». Si el cel no riu, el poema ens remarca que no riu «encara»: l’estat de privació és momentani, perquè ja hi ha «tremolors de pròxima alegria». I sobretot: el punt de partida no és el gris de la cendra, sinó el rosat de les flors:

Al mercat hi ha avui per vendre

dues branques de flors clares

            tot just enrosades

Diu molt encertadament Sam Abrams, a propòsit d’aquest poema: «En un dels moments més durs i més tristos del calendari religiós del cristianisme, un moment marcat per la presència de la caducitat i la mort, en què preval el gris, el color de la cendra, apareixen senyals inequívocs, el sol i les flors, de la garantia de la represa del cicle natural.» (Llegir Maragall, ara, p. 94) Que ningú es perdi el comentari sencer d'Abrams al poema. Per cert: ahir, Dimecres de Cendra (¡quin dia tan ben triat!), es va presentar el llibre de Sam Abrams a l'Arxiu Maragall. Malauradament no hi vaig poder ser (els vespres amb tres fills petits són molt complicats…), però em diu Sam Abrams que va tancar l'acte llegint  «Dimecres de Cendra». ¡Chapeau!

Precisament aquest «Dimecres de Cendra. A una noia», de 1896, constitueix el tercer gran text de Maragall sobre la temàtica. Gosaria dir que és un dels grans poemes amorosos de l'escriptor. Hi apareix el Maragall més anticlerical:

Tu no has pas d’haver esment — de la trista paraula

que diu el sacerdot — girant-se de la taula.

Dit en altres paraules: «no escoltis la predicació dels capellans». Després vindran els exegetes de torn a presentar-nos un Maragall amic de sotanes i de mitres, i arribarem a l’any 2010 i 2011 i els gestors de la cultura trobaran el més normal del món convidar cardenals i arquebisbes a formar part de la comissió d’honor de l’Any Maragall, en una mostra de profunda incomprensió del pensament de l’escriptor. («Moreta, no et creïs enemics», em deia un amic fa temps. ¡Deixem-ho!)

I arribem a l’últim «Dimecres de Cendra»: el superb poema «¡Oh Dimecres de Cendra que estens…» de 1911, tan poc estudiat (m’hi incloc) malgrat la força, la contundència, la sorpresa fins i tot, que transmeten els seus versos (cito per l’edició de Glòria Casals a Poesia completa, p. 327-328):

¡Oh Dimecres de Cendra que estens

            tes boires rosades

damunt la ciutat dels meus pensaments,

com damunt de l’altra de vies poblades!

                                                En aquesta alguns raigs somrients

                                                            del sol de febrer

                                                            posen alegria.

                                                Mes boires somriuen passades també

                                                            d’un raig de poesia.

                                                És aquell etern tornar a començar,

                                                és la joventut sempre renovada.

                                                De dins la boirina del massa pensar

salta una paraula

tota il·luminada

amb un sentit nou: la boira es desfà.

Tot el pensament reprèn arrencada.

Aquesta paraula un dia et prendrà

a tu, també a tu, veient-la estampada;

i a tos ulls sorpresos també brillarà

en aquell moment com tot just creada.

Seré jo que hauré entrat de traïdor

dins de casa teva quan menys te’n temies,

i que m’hauré estat allà en la foscor

per dies i dies,

fins que una vegada, veient-te tot sol

en la teva cambra reclòs en tristesa,

te saltaré a sobre com un raig de sol

amb el meu etern crit de jovenesa.

Te’m ficaré als ulls, te’m ficaré al cor.

Mon brillant punyal fins a les entranyes

t’entrarà, donant-te la vida amb la mort.

Impactant, ¿oi? Així és Maragall: un poeta impactant, excepcional, sorprenent, mai banal.

"Dimecres de Cendra": 1896-2011

Avui és Dimecres de Cendra. Un bon dia per recordar el superb poema de Maragall:

Dimecres de Cendra

A una noia

No et facis posar cendra, — no et facis posar cendra,
patró de joventut,
que no té res que veure — la mort, la cendra, amb tu.
No entelis amb mementos
ton front rosat i pur.

Tu no has pas d’haver esment — de la trista paraula
que diu el sacerdot
girant-se de la taula.

Que aquest color rosat — que duus al front i als llavis
no t’ha sigut donat — per cendrosos agravis,

que t’ha sigut donat,
verge de la sang tendra,
per uns altres esblaims — que no són pols ni cendra.

1896

No sabem a qui s’adreçava. «A una noia», diu simplement el subtítol del poema. Res més. No disposem de més dades. El «patró de joventut» del segon vers i el «verge de la sang tendra» del dotzè no afegeixen pràcticament res al que la paraula noia ja conté. Una noia. Podem especular. Podem recórrer a la biografia: ¿Amanda?, ¿Teresa?, ¿Clara?, ¿Haidé? «Basta una noia amb la veu viva | per redimir la humanitat»,  ens dirà, molts anys més tard, el poeta que voldrà salvar, novalianament, el Comte Arnau. Gabriel Ferrater parlarà dels ensomnis d’un vell lúbric.  Massa fàcil. Massa banal. Altres buscaran l’amant, la transgressió de l’ordre familiar burgès, la recerca d’un reactiu davant la previsibilitat del que li pot oferir l’esposa i mare. Voldríem aleshores que la biografia ens resolgués la literatura, que la fes fins i tot més amena. Però la biografia es fa amb documents, no pas amb especulacions. I els documents no hi són. O hi són, però no són públics. Hem d’abandonar aquesta via. Ens haurem de conformar amb la «noia».

Tampoc no sabem qui s’hi adreçava. No és Arnau, certament, tot i que ho podria ser. Entre l’Arnau que s’adreça a Adalaisa a la tercera secció de la primera part d’El Comte Arnau, escrita aquells mateixos anys, i la veu narrativa que s’adreça a la «noia» anònima de «Dimecres de Cendra», hi ha molt més que un parentiu. Recordem la història. El Comte Arnau intenta seduir Adalaisa, la sensual abadessa del monestir de Sant Joan de les Abadesses. A la cambra d’ella —tercera secció de la primera part d’El Comte Arnau—, sota la presidència d’un santcrist nu, cadascú demana a l’altre que es despulli. Ella el vol a ell sense la capa, perquè no ha de competir amb Déu en grandesa, sinó humiliar-se davant seu a la capella. Ell la vol a ella sense toca, sense manto i sense vel, perquè són les peces que la identifiquen com a monja tot cobrint la seva condició femenina i sensual. Ella pensa en un cel que els contempla i els jutja. Ell pensa en un cel «buit i silenciós»  objecte de la seva pròpia contemplació. Ascetisme versus sensualitat. Adalaisa versus Arnau. La «noia» versus la veu poètica de «Dimecres de Cendra».

Però a «Dimecres de Cendra» no hi surt Arnau. Si hi sortís potser podríem estar més tranquils. Com ho estem davant l’Arnau que vol despullar Adalaisa de religió perquè aflori la dona, això és, la sensualitat, el plaer, els sentits. La vida. Ningú no s’ha escandalitzat pel contingut de la tercera secció de la primera part d’El Comte Arnau. Hi parlen uns personatges. Unes màscares. És ficció. És literatura. Podem respirar tranquils. En canvi, el «Cant espiritual» ha inquietat. Ha escandalitzat. Perquè el discurs no està sostingut per un personatge de ficció. Perquè el text no és percebut com a literatura. La presència del personatge, de la marca de la ficció, ens tranquil·litza. Si hi ha personatge, si hi ha ficció, si hi ha literatura, sabem que en començar la lectura hem passat els ulls per un rètol invisible que ens recorda el pacte narratiu establert entre autor i lector: suspenem la credibilitat. El «Cant espiritual» inquieta perquè el llegim sense establir aquest pacte narratiu. Aleshores, el que llegim adquireix la versemblança d’una confessió íntima: no ens parla Arnau, ens parla Maragall. I això és més greu. Molt més.

Però podem qüestionar-ho, també. L’absència de personatge que parla no ens ha de conduir a la identificació mecànica entre autor empíric i veu narrativa. El «Cant espiritual» és també literatura i, per tant, hi ha un distanciament entre l’impuls de parlar i l’acte de parlar. Si més no, si fem cas de la poètica de Maragall mateix. I, amb tot, percebem clarament que el «Cant espiritual» no és només literatura. Encara que Maragall comentés el poema dient que havia fet «furor»  —una paraula que certament ens convida a desdramatitzar—, sabem que és un text que recull unes inquietuds reals d’algú també real. Com a «Dimecres de Cendra». I com a la secció tercera de la primera part d’El Comte Arnau. Perquè, més que literaturitzar «Dimecres de Cendra» i el «Cant espiritual», potser ens convindrà autoritzar l’esmentada secció tercera de la primera part d’El Comte Arnau. Perquè la veu que parla a Adalaisa és la mateixa que parla a la «noia» de «Dimecres de Cendra» i al «Senyor» del «Cant espiritual». Exactament la mateixa. La mateixa que parla també en els escrits periodístics destinats al públic, i la mateixa que parla en els escrits privats destinats a si mateix, als altres o a la posteritat. Hi ha una unitat de sentit que recorre totes les paraules expressades per aquesta veu: veu poètica, veu literària, veu periodística, veu assagística, veu íntima, veu familiar… totes semblen dir el mateix. ¿Ens pot tranquil·litzar la presència puntual d’una instància narrativa distanciadora? I quan, en algun moment determinat, la veu periodística soni diferent de la veu poètica, possiblement el «problema» el tindrà aquella, la veu periodística condicionada per uns vels que estrafan la unitat de sentit de tota una obra.

No sabem qui s’adreça a qui, però la coherència entre «Dimecres de Cendra» i la resta d’escrits de l’autor ens porta a identificar, sense temor excessiu, el pensament de l’autor amb la veu poètica.

Si no sabem a qui s’adreçava, però sospitem qui s’hi adreçava, ¿què podem dir sobre el què, és a dir, sobre què li adreçava? En aquest terreny, el text és molt clar: el Dimecres de Cendra, dia en què la religió parla el llenguatge de la mortificació, del rigor quaresmal, de la contenció dels sentits, del record de la condició mortal de l’ésser humà, de la memòria de la nostra contingència, aquell dia la «noia», la destinatària anònima i —per tant— universal del poema, és cridada a apartar-se radicament d’aquest llenguatge. No hem vingut a recordar que morirem. No vivim per morir. L’ésser no ha de ser la memòria constant del no-ésser. Ni tan sols la memòria puntual, un dia l’any, del no-ésser. Ni el Dimecres de Cendra. No. No hem vingut a recordar els límits de l’humà, no hem vingut a fer memòria de la petitesa de la nostra condició, no hem vingut a meditar sobre el caràcter fugisser de l’existència.

Com tots els anys, el Dimecres de Cendra de 1896 molts fidels van acudir a les esglésies perquè els sacerdots els imposessin cendra sobre el front tot dient: «Memento homo, quia pulvis es et in pulverem reverteris» (‘Recorda, home, que ets pols i en pols et convertiràs’). Aquell mateix any, la veu que s’adreça a la «noia» de «Dimecres de Cendra» li diu «no». Set vegades repeteix la paraula no en un poema de tan sols tretze versos. Set nos que tenen un mateix sentit: la «noia» no ha de deixar-se portar pel discurs de la negació del cos, del present, dels sentits, de la sensualitat, de la vida. Els set nos són els nos a una negació. Són la negació de la negació, ergo l’afirmació. La negació l’articula el cos clerical, que la «noia» ha d’ignorar (l’anticlericalisme és aquí totalment explícit):

Tu no has pas d’haver esment — de la trista paraula

que diu el sacerdot

girant-se de la taula.

És una «trista paraula» la que diu «el sacerdot» des de l’altar. I les tristes paraules no han de ser escoltades. No pas per inconsciència: no es tracta de viure distretament, sense fer-se preguntes, sense recordar-se de l’origen i la fi de l’humà. No és frivolitat: Maragall és l’escriptor menys frívol de tota la literatura catalana contemporània. Si la veu poètica invita la «noia» a rebutjar la «trista paraula» clerical no és perquè aquesta «trista paraula» sigui incòmoda, sinó perquè aquesta «trista paraula» és mentida. «No se nos ha explicado bien […] esa contraposición entre Dios y el mundo», dirà, molts anys més tard, en la «Carta a una señora»  —els anys també hauran passat per a la «noia» convertida ara en «senyora», però el missatge que se li enviarà serà exactament el mateix.

Sabem què nega la veu clerical. Però la negació de la negació implica una afirmació —com l’infant de l’Així parlà Zarathustra, Maragall sempre resol les negacions amb una afirmació més gran. Els «cendrosos agravis» que ha de rebutjar la «noia» seran substituïts per un color rosat que, si empal·lideix, no és pas pel memento clerical, sinó pel gaudi dels sentits:

Que aquest color rosat — que duus al front i als llavis

no t’ha sigut donat — per cendrosos agravis,

que t’ha sigut donat,

verge de la sang tendra,

per uns altres esblaims — que no són pols ni cendra.

És una qüestió cromàtica: la «noia» no ha de renunciar al color rosat de la seva carn. Si el perd, ha de ser per «uns altres esblaims». No pas per haver negat o reprimit aquest cromatisme d’acord amb els dictats de la predicació eclesiàstica, sinó al contrari: per haver-lo viscut al màxim. Un any abans de «Dimecres de Cendra», Maragall havia escrit el «Cant de novembre»:

No t’entristeixin, doncs, els funerals novembres,

ni planyis mort lo que ha tingut ple ser…

De plànyer és el donzell que ajeu sos membres

ans d’haver-los cansat en el plaer. 

Com a poeta conscient i madur que és, Maragall no ignora la mort, però sap que l’important és presentar-s’hi havent «cansat» els membres «en el plaer», un plaer que dóna com a resultat uns «altres esblaims» més interessants que els de la meditatio mortis. La «trista paraula» no ha estat banalment ocultada per por de la mort, sinó que ha estat conscientment negada perquè el memento de la mort podria convertir la vida en estèril. Perquè s’adona que la predicació de la mort convida a una renúncia de la vida. Perquè creu que el memento clerical és una traïció a l’encarnació del Verb. I perquè creu que el que cal no és amagar els colors sota la cendra, sinó viure’ls intensament fins a empal·lidir.

Sadollem la mirada de verdor

enfonsant-la en el tou dels grans herbatges; 

dirà a «Cant de maig, cant d’alegria». Els colors, de nou, intensament viscuts gràcies a uns sentits actius, anhelants, vius.

Primeres pàgines d'Ignasi Moreta, No et facis posar cendra. Pensament i religió en Joan Maragall, Fragmenta,  Barcelona, 2010, p. 9-15

La voluntat d’aturar ‘tants moments de cada dia'. Sobre el "Cant espiritual"

Maragall és un clàssic perquè, cent anys després, el podem llegir amb el mateix interès. O amb més interès encara: moltes de les intuïcions de Maragall estan més d’acord amb la nostra sensibilitat que amb la dels seus coetanis. El «Cant espiritual» n’és un exemple claríssim. El llegeixo des d’abans de l’adolescència, i sempre m’hi he pogut sentir acompanyat. Perquè, amb el «Cant espiritual, Maragall fa el que fan els bons poetes: formalitzar inquietuds àmpliament compartides. ¿Qui no s’ha interrogat mai sobre com és possible imaginar un més enllà millor o diferent del més ençà? Però només Maragall ha donat forma a aquest interrogant amb un poema magnífic com el «Cant espiritual».

Personalment, un dels fragments que sempre m’ha impactat més és el que fa referència a la voluntat d’aturar «tants moments de cada dia». És un dels passatges més difícils d’entendre perquè conté una referència erudita al Faust de Goethe: Mefistòfil promet a Faust que la vida li durarà fins que digui «Atura’t» a l’instant bell. Maragall diu que no ho entén, perquè si l’instant bell és el de la mort, ¿què se li reserva, aleshores, a la vida? Maragall és un pensador enamorat de la vida, i no pot admetre reservar la mort al moment de l’instant bell: és tota la vida la que ha de ser una successió d’instants bells. Cal fer etern cada moment, que és la «fórmula mística» de Maragall. Per això pot dir: “jo, que voldria | aturar a tants moments de cada dia | per fé’ls eterns a dintre del meu cor”.

Però l’interessant del poema és que, sense erudició, també comunica. Potser no s’arriba a copsar el que l’autor estava dient exactament, però el lector és capaç de sintonitzar amb el poema. Quan jo llegia el «Cant espiritual» desconeixent la referència al Faust, també m’impactava la imatge de voler aturar tants instants de cada dia: que hi ha uns instants especials que voldríem eternitzar era una idea que em resultava comprensible, íntimament comprensible, encara que la meva comprensió d’alehores no fos tècnicament exacta.

Publicat a Foc Nou, núm. 433 (agost-setembre del 2010).

Verdaguer i Maragall: la poesia no enganya

Sempre he trobat insofribles les cursilades sobre la suposada admiració de Maragall vers Verdaguer. Em fan pensar en aquell comentari tan atinat, tan just, d’Antoni Mora (el «ni mora» del comentari al post anterior): «l’excepcional carrincloneria amb què, de vegades, la cultura catalana es tracta a si mateixa». Certament, hi ha hagut molta carrincloneria en la cultura catalana: massa benemèrits lletraferits, massa vicariets pseudoil·lustrats i massa patriotes resistents han glossat les glòries catalanes: els prínceps dels poetes, els prínceps de la prosa, els fars il·luminadors de les lletres… Quan aquests individus (ja gairebé tots difunts, tot i alguns revivals persistents) es posen a parlar de Verdaguer i Maragall, han de dir, naturalment, que Maragall admirava el primer, que el respectava sincerament, que se’n sentia continuador i deixeble…

Fals, fals, fals. A Maragall, Verdaguer no li interessava gens. En parla, sí, i ho fa naturalment en termes laudatoris. Laudatoris però previsibles. Banals, en definitiva. L’any 2002, a l’Arxiu Maragall, Dolça Tormo i Sam Abrams van comissariar una exposició titulada sàviament, i provocativament, «Verdaguer i Maragall. Paraules i silencis». La clau estava, és clar, en els «silencis». Molts silencis de Maragall respecte a Verdaguer, silencis que expliquen l’autèntica actitud amb relació al seu predecessor. Vaig escriure fa temps que en els elogis de Maragall a Verdaguer hi ha sempre moltes reserves i una certa ironia, velats sempre —reserves i ironia— per una pàtina de respecte i d’aparent admiració. En definitiva, Tormo i Abrams ho van encertar: paraules i silencis.

Però si els escrits en prosa de Maragall sobre Verdaguer ens poden arribar a enganyar, ho tenen més difícil els escrits en vers. La poesia no enganya. N’és una prova el poema «Del Montjuïc. En la tomba nova d’en Verdaguer», objecte d’un brillantíssim comentari de Sam Abrams (Llegir Maragall, ara, p. 375-378). El poema és dolent, molt dolent. Però no el regatejarem a l’amable lector (el cito per l’edició de Glòria Casals a Poesia completa, Edicions 62, Barcelona, 2010, p. 247-248):

DEL MONTJUÏC
EN LA TOMBA NOVA D’EN VERDAGUER

Vull dir-vos el moment de gran bellesa:
a dalt de la muntanya
de mala anomenada…
però a davant del mar,
alçaren al poeta
adormit ja per sempre
en la caixa de morts,
per a posar-lo en un sepulcre nou.

La caixa fou alçada
damunt de la gentada:
els ulls s’estamordien
tement-se un horror gros…
La caixa era corcada,
mes s’alçà curullada
de ginesta i altres flors.

¡Oh! Quina meravella
en l’hora tan bella de posta del sol,
per damunt de la gentada
veure aquella caixa alçada,
i al poeta en flors en ella
com un nin dintre el bressol.

¡Oh, Montjuïc, muntanya afortunada!
Dessota de ta mala anomenada
hi hem deixat, amb grans plors,
el cos del poeta que sobrix en flors.

La tomba és la roca viva;
les heures s’hi enfilaran,
i al dessobre de les heures
els aucells hi cantaran.
Cada matinada
hi caurà rosada;
cada dematí,
cançons a desdir;
¡ditxós el poeta que les pot sentir
dins la fresca obaga!

El sol i la lluna
hi aniran passant,
el sol i la lluna, i el mar al davant.

Dorm, poeta, dorm, que els aucells ja canten:
tu, que aimaves tant i tant
els bells cants, seràs feliç
i faràs aquell somrís…

Per la gràcia del somrís,
has entrat en paradís.

Sam Abrams, que ja vaig explicar que reivindica a cada pàgina del seu últim llibre l’altíssima qualitat de la poesia de Maragall, fa aquí una justificada excepció: «El poeta va forçar el procés creatiu per obligacions autoimposades de tipus personal, cultural i social. En definitiva, "Del Montjuïc. En la tomba nova d’en Verdaguer" és un poema completament fallit, ple de tòpics temàtics i solucions formals fàcils. Tot el poema, amb l’excepció de la segona estrofa, sona a falsedat. Va fallar l’altre element essencial, la sinceritat. […] La primera estrofa del poema és opaca i prosaica. a la segona estrofa el poema s’anima una mica. […] Però a partir de la tercera estrofa el poema decau del tot.»

No cal dir que hi estic completament d’acord. La poesia no enganya. Encara que Pessoa ens digui que el poeta és un fingidor que fins fingeix que és dolor el dolor que sent de debò, encara que la poesia sigui enganyadora (com va descobrir Verdaguer, dolorosament, a «Vora la mar»), encara que la veritat poètica tingui sovint poc a veure amb la realitat vital, malgrat tots els malgrats, es fa difícil enganyar del tot a través de la poesia. I més ho deu ser quan aquesta poesia està fonamentada en una poètica de la sinceritat, com és el cas de la de Maragall. Aleshores, la manca de sinceritat aflora amb una forma poc reeixida, impostada, falsa. Delatora.

Rellegim:

¡Oh, Montjuïc, muntanya afortunada!
Dessota de ta mala anomenada
hi hem deixat, amb grans plors,
el cos del poeta que sobrix en flors.

Fixem-nos en el tercer vers d’aquesta estrofa, en aquest horrible «hi hem deixat», que ens obliga —crec— a llegir «hi hem» com si fossin dues síl·labes (sense que aquesta solució tampoc no millori gaire el vers)… I és que, quan Maragall escrivia no per sinceritat sinó per compromís, el resultat podia arribar a ser espantós. Ho testimonien les dedicatòries d’àlbums d’autògrafs de senyoretes desgavades, i ho testimonia «Del Montjuïc». La poesia, certament, no enganya.

Sam Abrams: entre la legítima autojustificació i el menyspreu per la tasca aliena

Quan sortim a la palestra per fer conèixer al públic les nostres recerques, la temptació constant és l’autoreivindicació. Hem de justificar-nos. Hem de demostrar que el nostre esforç ha valgut la pena. Que el món ens estava esperant. Que el tema que hem estudiat no l’havia tractat mai ningú, o que en tot cas mai ningú no l’havia tractat tan bé com nosaltres. És molt tènue la frontera entre la legítima autoreivindicació i l’injust menyspreu per la tasca aliena. I cal estar atents també al sentit del ridícul.

Escric això a propòsit de l'obra de Sam Abrams Llegir Maragall, ara (Proa), de què parlava fa uns dies, on crec que tènue frontera entre legítima autoreivindicació i injust menyspreu als predecessors es creua més d’un cop. Ja abans que l’obra fos duta a la impremta, quan es va fer públic que Sam Abrams havia guanyat el premi Carles Rahola per Llegir Maragall, ara, l’autor va fer unes declaracions (recollides aquí i aquí) dient que el món acadèmic havia segrestat Maragall sotmetent-lo a unes lectures historicistes que no li feien justícia. L’argument fa somriure. És cert que Maragall ha estat objecte d’un excessiu historicisme, i és cert que el món acadèmic no sempre ha estat atinat a l’hora de presentar Maragall. Però extreure d’aquí conclusions tan rotundes es desautoritza sol. ¿Què és, sinó historicisme, historicisme pur (i d’enorme, altíssima qualitat), l’obra de Josep Benet Maragall i la Setmana Tràgica (Edicions 62), que Abrams homenatja assenyalant-la com el primer llibre que va llegir en català, l’any 1970? I no em sembla que el que, des del món acadèmic, han fet personalitats com ara Terry, Quintana, Cairol, Casals, Ardolino i tants d’altres, sigui precisament escatimar Maragall als lectors. No hi ha un món acadèmic dolent i un món extraacadèmic bo, ni a l'inrevés. Ni l'historicisme positivista és sempre estèril, ni la creativitat antipositivista és sempre fecunda. Amb les concrecions podem discutir-hi. Amb les generalitzacions tot em sembla inadequat.

Sam Abrams obre el seu llibre amb una perillosíssima dedicatòria «als autèntics maragallians». Pel que sembla, hi ha maragallians autèntics i i n'hi ha de falsos. Entre els autèntics hi ha noms ben curiosos. Però, com en tot cànon, no m’inquieten les presències, sinó les absències. Perquè les omissions són espantoses. Començant per la d’Arthur Terry, probablement el lector més injustament tractat per Abrams.

Posem l’amable lector en antecedents. Detallades propostes de lectura dels poemes de Maragall, pràcticament un a un, només n’hi ha tres: la d’Arthur Terry (1963, amb reedició a Quaderns Crema l’any 2000), la de Glòria Casals (1998, a La Magrana) i la d’ara de Sam Abrams (2010). Abrams només té, doncs, dos precedents clars: Terry i Casals. Terry va morir l'any 2004. Casals és una reconeguda estudiosa de Maragall amb qui estic treballant des de fa anys en dos projectes maragallians (edició crítica de l’obra completa i congrés internacional sobre Maragall). A Casals, Abrams no gosa ignorar-la, tot i que l’agraïment que li dedica sembla enverinat: Casals «va educar», pretèrit perfet simple, «tota una generació de lectors de Maragall», amb l’implícit evident que «les noves generacions ja les educaré jo». A més a més, gairebé cada cop que cita Casals, Abrams li fa una emfàtica i sospitosa reverència: «la gran especialista en Maragall» (p. 84), «la pacientíssima Glòria Casals» (p. 138), «la sagaç estudiosa de Maragall» (p. 166), «la infatigable Glòria Casals» (p. 227), «Glòria Casals, font de tants coneixements maragallians imprescindibles» (p. 264), «el dictamen de Glòria Casals i la seva laboriosa reconstrucció» (p. 277), «en la seva esplèndida conferència» (p. 288), «Glòria Casals ha insistit, amb tota la raó del món» (p. 297), «la trencadora edició crítica que Glòria Casals […]» (p. 313), «la sagaç exegeta» (p. 324), «l’encerta plenament» (p. 385), «la insistent recerca de la gran estudiosa de Maragall» (p. 431), «la rigorosa Glòria Casals» (p. 447). O jo hi llegeixo més del que hi ha (i no vull descartar-ho), o aquí hi ha alguna cosa.

Però tant és: sigui com sigui, Casals hi és, i Abrams té en compte sovint les seves aportacions. Per coincidir-hi o per discrepar-hi, però hi és.

En canvi, Terry no hi és. No apareix al cànon d'«autèntics maragallians», i al llarg del text només se l’esmenta per criticar-lo. Confesso que m’ha sabut greu, perquè Arthur Terry va ser un lector finíssim de la poesia de Maragall. El seu llibre és literalment esplèndid, i des de la seva feliç i acurada reedició per Jaume Vallcorba m’ha acompanyat sempre. I així com el llibre de Casals no em va fer jubilar Terry, el llibre d’Abrams no em farà jubilar ni Terry ni Casals. Cap dels dos no em sembla amortitzat. De tots dos n’aprenc. Tots dos «m’eduquen» (quin verb tan esgarrifós, per cert) i espero que ho continuaran fent durant anys, juntament amb Abrams (la lectura del qual m'ha ensenyat tantes coses).

Una última nota: Sam Abrams no pot ignorar la distinció ribiana entre «maragallians» i «maragallistes», on els primers són uns sentimentals enamorats d’un monument (d’un tòpic gastat i llefiscós), mentre que els segons són els qui llegeixen l’obra de Maragall amb rigor. El cànon de Sam Abrams s’anuncia com el de «tots els autèntics maragallians» (un «tots» matisat per uns punts suspensius finals), no pas el de «tots els autèntics maragallistes». ¿Potser l'homenatge s'adreçava, doncs, a les veus omeses?

Entrevista amb motiu de l'edició de "La Setmana Tràgica"

Quan vaig publicar La Setmana Tràgica. Tres articles (Fragmenta, Barcelona, 2009), una edició filològica dels tres articles maragallians motivats per la Setmana Tràgica, vam enregistrar aquestes declaracions sobre la temàtica:

Dues lliçons del primer llibre de Josep Benet, lector de Maragall

Recupero un article del 2008, escrit arran de la mort de Josep Benet:

Dues lliçons del primer llibre de Josep Benet

L’any 1963 Josep Benet va publicar el seu primer llibre: Maragall i la Setmana Tràgica. La redacció final l’havia emprès l’any 1960, aprofitant que, arran dels Fets del Palau, li van aconsellar que s’absentés una temporada de Barcelona, ja que podria ser detingut. Benet m’explicava, quan el vaig anar a veure l’octubre del 2001, que s’obligava a llegir en veu alta el manuscrit per comprovar que les frases estiguessin ben redactades, que “sonessin bé”. Em va sorprendre molt positivament que un historiador  —no pas un escriptor— tingués aquest interès pels aspectes formals de la redacció d’un llibre al capdavall erudit. Em recorda l’afirmació de Pere Lluís Font segons la qual “tot professor és també professor de llengua”, i em ve a la memòria cada cop que, com a editor, m’he d’enfrontar a originals en què la cura pel text com a text no ha estat prioritària per l’autor. Escriure bé no és fàcil, i m’atreviria a dir que no surt gratuïtament, sinó que és fruit en bona mesura d’un esforç tenaç d’escriptura i reescriptura a la recerca de la frase ben perfilada i expressiva. Hi ha un Romanticisme mal entès —“escriure a raig” o, com deia Unamuno, “a lo que salga”— que ens ha fet molt mal.

Però el primer llibre de Josep Benet ens dóna una altra lliçó. Benet hi explicava com Enric Prat de la Riba havia censurat l’any 1909 un article de Joan Maragall que hagués pogut evitar l’execució de Francesc Ferrer i Guàrdia, cap de turc de la Setmana Tràgica. Va sorprendre molt que un antifranquista com ell, en ple franquisme, desmitifiqués una figura del catalanisme com Prat de la Riba. Políticament podia no semblar convenient en aquell moment (“és dels nostres, doncs callem”), però per Benet la realitat científica —la veritat, en definitiva— estava per damunt: tota una lliçó d’antisectarisme.

Publicat a Foc Nou (abril 2008).

La crítica dels teòlegs

Va passar el passat 18 de novembre, a la meva conferència a l’Ateneu Barcelonès corresponent al cicle Llegir Maragall organitzat per la Institució de les Lletres Catalanes. La conferència, titulada «La inquietud religiosa de Joan Maragall», itinera pel territori (de moment, Barcelona, Cornellà, Sant Feliu de Llobregat i Solsona). Després de pronunciar-la a l’Ateneu Barcelonès, en el moment del col·loqui un senyor va dir, més o menys: «Del que ha dit vostè puc deduir que Maragall no sabia teologia, i vostè encara menys. Perquè si sabessin teologia sabrien que, després del Dimecres de Cendra, ve el Diumenge de Pasqua, i que la cendra anuncia —per tant— la resurrecció.» Resumeixo, naturalment, una intervenció d’uns cinc minuts, i ometo les expressions de mala educació.

No és la primera vegada que presencio una escena d’aquesta mena. Recordo que en una ocasió, en unes jornades sobre mística celebrades a la Universitat Pompeu Fabra, va sortir una persona del públic a dir que el que havia dit la ponent (Victoria Cirlot) eren «heretgies». L’actitud era idèntica: des del prejudici segons el qual la teologia és l’únic discurs vàlid per parlar de Déu, des de la supèrbia de pensar que es té un domini del discurs teològic superior al del conferenciant, i des de la blasfèmia que suposa concebre un Déu presoner de les nostres categories lingüístiques (les nostres formes de pensament teològic), l’audaç assistent a una conferència aprofita el col·loqui per desautoritzar el conferenciant acusant-lo d’ignorància pel fet de parlar de Déu sense fer servir els únics instruments vàlids per parlar-ne, que serien els de la seva teologia.

El 15 de març de 1960, Xavier Ribó (pare de l’actual síndic de greuges) va dir per carta a Joan Anton Maragall, fill del poeta: «Era cap a l’any 1930, quan anant jo un matí cap a Vilafranca vàreig coincidir amb el Pare Casanovas qui em coneixia de petit. Jo li vaig dir com omplía el meu esperit la poesía del teu Pare i em va fer aquest comentari gairabé textual: “Si Maragall hagués sabut Teología, hauría dit coses molt grans”.» La confidència és esplèndida: sense arribar a dir-ho explícitament (tot i que la deducció a mi em sembla evident), Ignasi Casanovas —el censor de «La iglésia cremada»— considerava que la falta de coneixements teològics de Maragall li havia impedit de dir coses grans en matèria religiosa. És exactament la mateixa idea: només des del discurs teològic es pot parlar del sagrat.

I no. El discurs teològic no té cap monopoli sobre el sagrat. És més, va ser precisament en el segle XX quan la teologia va perdre ostentosament el monopoli sobre el sagrat, que es va refugiar en els discursos poètics i artístics, com va saber veure, lúcidament, l’historiador de les religions Mircea Eliade. És més: l’heretgia —millor encara: la blasfèmia— està a considerar que el sagrat hi cap, en els nostres pobres discursos. La gosadia de Maragall és precisament la de no ser teòleg, ni voler-ne ser, i malgrat tot partir de la pròpia experiència per parlar del sagrat. La gosadia està a creure que la pròpia experiència del sagrat ha de ser compartida, que uns i altres hem de compartir les nostres experiències, per anar-nos estimulant vers l’altura. La gosadia està a no utilitzar el llenguatge dels teòlegs sinó el dels poetes i el dels místics, que comprenen molt millor els misteris de Déu —com ha afirmat el teòleg Bruno Forte, avui arquebisbe de Chieti-Vasto.

No faig cap apologia de la ignorància. Al contrari. Estic convençut que Maragall no ignorava els grans dogmes de la tradició religiosa a la qual pertanyia. Particularment, crec que Maragall era molt sensible als dogmes de l’encarnació del Verb i de la resurrecció de la carn, i això explica la seva actitud contrària als valors associats al Dimecres de Cendra tal com es vivien al seu temps. Set «nos» apareixen al poema «Dimecres de Cendra. A una noia»: set «nos» que són la negació d’una negació, ergo l’afirmació. L’afirmació dels sentits, de la sensualitat, del plaer, de la vida. Si ho volen en llenguatge teològic: l’afirmació de l’encarnació del Verb i l’afirmació de la resurrecció de la carn. I és que, contràriament al que deia Gabriel Ferrater, gosaria afirmar que Maragall vol carn perquè vol més Verb.

Sam Abrams, lector de Maragall

Sam Abrams ha publicat recentment Llegir Maragall, ara (Proa). Es tracta d’un comentari detallat de cadascun dels poemes que integren els cinc llibres de poesia de Maragall, amb l’excepció dels cicles d’Arnau i d’Haidé, que el crític es reserva per a una altra ocasió. També queden fora (lamentablement, no els promet per a cap altra ocasió) els poemes no aplegats en llibre, de manera que ens quedarem sense la lectura samabramsiana de l’últim i enigmàtic «Dimecres de Cendra» maragallià. No m’hi sé resignar, i per això goso demanar, des d’aquí, a Sam Abrams que no ens privi de la seva lectura sobre el millor de la poesia maragalliana no aplegada en llibre.

No revelo cap secret si dic que Sam Abrams és un provocador, un polemista nat. Abrams no entén l’acte d’escriptura si no és per barallar-se amb algú. Les hemeroteques són testimonis de la quantitat de polèmiques que ha protagonitzat. A Llegir Maragall, ara, el polemista Sam Abrams s’enfronta a les lectures reductores que, d’alguna manera, han perdonat la vida a Maragall. Ja n’hi ha prou, ve a dir Abrams, de menysprear Maragall, de menystenir-lo, de perdonar-li la vida. Maragall és un grandíssim escriptor, un escriptor moderníssim, i si algú no ho té clar, aquí va la meva lectura, poema a poema, per demostrar la meva tesi.

Personalment, sento una enorme simpatia per la seva posició. També jo trobo irritant tanta displicència a l’hora de llegir Maragall, tant sentiment de superioritat, tant perdonar-li la vida. També jo crec que hem de començar a defensar en veu alta l’altíssima vigència literària de Maragall. També jo crec que a Catalunya la modernitat, en literatura, comença amb Maragall. I, tanmateix, confesso que la vehemència i, sobretot, la insistència de Sam Abrams arriben gairebé a cansar-me, ¡fins i tot a mi! I és que llegir a cada pàgina que Maragall era un poeta moderníssim pot acabar resultant tediós.

Però potser ja està bé així. Tants anys de menyspreu de l’obra de Maragall potser mereixien una desautorització tan fonamentada i insistent com la de Sam Abrams. I, en honor a la veritat, cal dir que en el pròleg Abrams ja es disculpa per les repeticions del text, el preu a pagar —diu— perquè cada comentari admeti una lectura autònoma. ¡Gràcies, Sam!

El vídeo de la presentació a Barcelona de "No et facis posar cendra"

La presentació del meu llibre No et facis posar cendra. Pensament i religió en Joan Maragall, va tenir lloc el passat 29 de novembre al Palau Robert. Va obrir l’acte Oriol Izquierdo, director de la Institució de les Lletres Catalanes (convocant de l'acte, amb Fragmenta Editorial). Hi van intervenir Francesco Ardolino, professor de filologia italiana (UB), Xavier Melloni, antropòleg i teòleg (FTC), Antoni Puigverd, escriptor i col·laborador de La Vanguardia, i un servidor. L’actriu Anna Zouari va declamar diversos fragments de l’obra de Maragall.

Aquella mateixa nit, l'Oriol Izquierdo va publicar-ne una simpàtica crònica al seu blog, que trobareu aquí.

Vídeo sencer de l'acte: http://www.vimeo.com/17397055