La crítica dels teòlegs

Va passar el passat 18 de novembre, a la meva conferència a l’Ateneu Barcelonès corresponent al cicle Llegir Maragall organitzat per la Institució de les Lletres Catalanes. La conferència, titulada «La inquietud religiosa de Joan Maragall», itinera pel territori (de moment, Barcelona, Cornellà, Sant Feliu de Llobregat i Solsona). Després de pronunciar-la a l’Ateneu Barcelonès, en el moment del col·loqui un senyor va dir, més o menys: «Del que ha dit vostè puc deduir que Maragall no sabia teologia, i vostè encara menys. Perquè si sabessin teologia sabrien que, després del Dimecres de Cendra, ve el Diumenge de Pasqua, i que la cendra anuncia —per tant— la resurrecció.» Resumeixo, naturalment, una intervenció d’uns cinc minuts, i ometo les expressions de mala educació.

No és la primera vegada que presencio una escena d’aquesta mena. Recordo que en una ocasió, en unes jornades sobre mística celebrades a la Universitat Pompeu Fabra, va sortir una persona del públic a dir que el que havia dit la ponent (Victoria Cirlot) eren «heretgies». L’actitud era idèntica: des del prejudici segons el qual la teologia és l’únic discurs vàlid per parlar de Déu, des de la supèrbia de pensar que es té un domini del discurs teològic superior al del conferenciant, i des de la blasfèmia que suposa concebre un Déu presoner de les nostres categories lingüístiques (les nostres formes de pensament teològic), l’audaç assistent a una conferència aprofita el col·loqui per desautoritzar el conferenciant acusant-lo d’ignorància pel fet de parlar de Déu sense fer servir els únics instruments vàlids per parlar-ne, que serien els de la seva teologia.

El 15 de març de 1960, Xavier Ribó (pare de l’actual síndic de greuges) va dir per carta a Joan Anton Maragall, fill del poeta: «Era cap a l’any 1930, quan anant jo un matí cap a Vilafranca vàreig coincidir amb el Pare Casanovas qui em coneixia de petit. Jo li vaig dir com omplía el meu esperit la poesía del teu Pare i em va fer aquest comentari gairabé textual: “Si Maragall hagués sabut Teología, hauría dit coses molt grans”.» La confidència és esplèndida: sense arribar a dir-ho explícitament (tot i que la deducció a mi em sembla evident), Ignasi Casanovas —el censor de «La iglésia cremada»— considerava que la falta de coneixements teològics de Maragall li havia impedit de dir coses grans en matèria religiosa. És exactament la mateixa idea: només des del discurs teològic es pot parlar del sagrat.

I no. El discurs teològic no té cap monopoli sobre el sagrat. És més, va ser precisament en el segle XX quan la teologia va perdre ostentosament el monopoli sobre el sagrat, que es va refugiar en els discursos poètics i artístics, com va saber veure, lúcidament, l’historiador de les religions Mircea Eliade. És més: l’heretgia —millor encara: la blasfèmia— està a considerar que el sagrat hi cap, en els nostres pobres discursos. La gosadia de Maragall és precisament la de no ser teòleg, ni voler-ne ser, i malgrat tot partir de la pròpia experiència per parlar del sagrat. La gosadia està a creure que la pròpia experiència del sagrat ha de ser compartida, que uns i altres hem de compartir les nostres experiències, per anar-nos estimulant vers l’altura. La gosadia està a no utilitzar el llenguatge dels teòlegs sinó el dels poetes i el dels místics, que comprenen molt millor els misteris de Déu —com ha afirmat el teòleg Bruno Forte, avui arquebisbe de Chieti-Vasto.

No faig cap apologia de la ignorància. Al contrari. Estic convençut que Maragall no ignorava els grans dogmes de la tradició religiosa a la qual pertanyia. Particularment, crec que Maragall era molt sensible als dogmes de l’encarnació del Verb i de la resurrecció de la carn, i això explica la seva actitud contrària als valors associats al Dimecres de Cendra tal com es vivien al seu temps. Set «nos» apareixen al poema «Dimecres de Cendra. A una noia»: set «nos» que són la negació d’una negació, ergo l’afirmació. L’afirmació dels sentits, de la sensualitat, del plaer, de la vida. Si ho volen en llenguatge teològic: l’afirmació de l’encarnació del Verb i l’afirmació de la resurrecció de la carn. I és que, contràriament al que deia Gabriel Ferrater, gosaria afirmar que Maragall vol carn perquè vol més Verb.