¿És Maragall un bon escriptor? ¿I un bon pensador?

Dir que Joan Maragall és un clàssic de la literatura catalana contemporània no aporta res de nou: és una obvietat no discutida per ningú. Però dir que Maragall és un bon escriptor ja constitueix, curiosament, una afirmació arriscada: en aquest punt no hi ha consens. Que es pugui ser un clàssic indiscutit de la literatura catalana sense ser considerat necessàriament un gran escriptor, és una situació que escapa de les meves capacitats de comprensió. Però és un fet: ningú no discuteix la importància de Maragall en la literatura catalana, però molts han sentit que havien de discutir la seva capacitat a l’hora de fer literatura.

Recordem el tòpic: Maragall és un mal poeta, és un poeta per a cuineres, és un poeta maldestre, té un lèxic pobre, no domina la llengua… Aquest tòpic neix ja en vida de Maragall. En l’epistolari de Joaquim Ruyra s’hi pot trobar, en diverses ocasions, la lamentació pel fet que Maragall faci «versos mal fets». «Quan el vegi li ho diré», diu Ruyra al seu corresponsal (cito de memòria). Després, en públic, Ruyra no ho va arribar a dir. Al contrari: en prologar l’edició de la Viuda de l’obra completa de Maragall, l’any 1912, dirà que les aparents faltes mètriques dels versos estan totes justificades pel que vol transmetre el poema. Altres lectors faran el mateix joc: li reconeixeran la importància en públic, però li perdonaran la vida en privat.

Si pretenem defensar que, a més d’un gran escriptor, Maragall era un gran pensador, aleshores les veus dissidents augmentaran exponencialment. ¿Pensador? «Tampoc no pensava tant», he sentit dir (en privat) a una de les veus que millor han parlat de Maragall. El novembre passat, una colla d’estudiosos de Maragall ens vam reunir a Girona, generosament convidats per Josep-Maria Terricabras, director de la Càtedra Ferrater Mora (UdG), per debatre al voltant del tema «El pensament de Joan Maragall». Molt significativament, una de les aportacions al congrés es titulava, polèmicament, «El pensament de Joan Maragall és». I és que, encara avui, dir que el pensament de Maragall és, existeix, té consistència, constitueix un desafiament. La meva ponència en el congrés va titular-se «El pensament de l’últim Maragall (1906-1911)». En acabar la meva exposició, l’amic Terricabras va discutir-me molts dels temes que havia tractat, i va acabar concloent que, a la vista del que havia exposat, ell es quedava amb el Maragall poeta. ¿I per què organitzes un congrés sobre «El pensament de Joan Maragall», estimat Terricabras? En continuarem parlant.