Antoni Puigverd, lector de Maragall

Antoni Puigverd, intervenint en la presentació del meu llibre No et facis posar cendra

Lector de Maragall és, certament, Antoni Puigverd. Agut, finíssim lector de Maragall. Ho acredita amb escreix la lliçó inaugural que va impartir aquest curs a la Fundació Joan Maragall, titulada "Maragall, el bàrbar", i que Claret acaba de publicar. Vaig tenir la sort d'assistir-hi quan la va pronunciar, i de presenciar, doncs, l'abraçada que Pasqual Maragall va afanyar-se a fer a Puigverd en acabar la seva intervenció. Però potser encara he pogut gaudir més de la conferència ara que l'he pogut llegir.

El Puigverd articulista es declara influït per l'articulista Maragall:

Molts dels meus escrits periodístics estan directament influïts pel seu estil i pel seu pensament.

Certament. I ho demostra a la primera pàgina, una de les més maragallianes de la conferència, tot i que aparentment sigui la que ho és menys. És la captatio benevolentiae del discurs: Puigverd s'excusa per haver dit sí a la invitació a discursejar sobre Maragall, quan hauria d'haver dit no. Però ho explica amb uns termes que semblen calcats de Maragall:

És corrupte i deshonest aquell que, per ignorància, frivolitat o necessitat econòmica, parla sense saber què diu, parla quan hauria d'escoltar, parla quan sap que hauria de callar.

Maragall pur. Perquè Maragall va clamar pel silenci: pel silenci del poeta i pel silenci de l'articulista. Tots dos, per Maragall, haurien d'estar en principi en silenci, i trencar-lo només quan sentissin un viu impuls per parlar. Fixem-nos què deia Maragall a "El derecho de hablar" (1902):

¡Profesión el hablar, con la lengua o con la pluma! ¡qué gran aberración! Público y profesionales imbuyéndose mutuamente en ella han llegado a tomarla por la cosa más natural del mundo. Y, sin embargo, a poco que se medite se comprenderá en seguida su enormidad y su funesta trascendencia.
Porque ¿qué es hablar y para qué se habla? Hablar es expresar ideas o sentimientos. Cuando uno tiene dentro de su alma algo que expresar a los demás, lo dice; pero si nada tiene, se calla. Esto es una función tan natural como el comer y el beber. Todo el mundo bebe cuando tiene sed, y si no, no bebe. ¿No es verdad que sería ridículo un hombre que hiciera profesión de beber, y que se ganara la vida bebiendo delante de la gente, a tanto el vaso, tuviera sed o no tuviera? ¡Sería monstruoso! Pues no lo es menos el que un hombre se gane la vida hablando al público, aunque no tenga nada que decirle. Y esto es lo que sucede el noventa y nueve por ciento de las veces.

El maragallià Antoni Puigverd evoca, a la conferència, els versos de Maragall que li van arribar per via familiar-domèstica:

¡La ginesa altra vegada!
¡La ginesta amb tanta olor!
És la meva enamorada
que ve al temps de la calor.

També aquests van ser, un temps, als meus nou anys, els versos del meu Maragall. Però Puigverd no es deixa portar per una banal emotivitat:

Els versos de Maragall acompanyaven, emocionaven, consolaven i excitaven la sentimentalitat domèstica i familiar, però també ens estiraven cap a espais imprecisos, gens previsibles. No s'aturaven en la formulació de sentiments i moralitats, sinó que convidaven a fer un camí estrany, ben poc convencional. Convidaven a anar cap endins. Convidaven a buscar en les flors, els cels o les vaques del poeta alguna cosa més que una imatge bonica, una frase musical, una expressió sentimental o un exemple moral. Convidaven a explorar els espais ambigus i contradictoris de l'existència.

Aquí em sento germà (humil germà petit) d'Antoni Puigverd. També per mi hi va haver un primer Maragall que em seduïa per la musicalitat dels seus versos i també a poc a poc, però des de ben d'hora, se'm va anar imposant un segon Maragall, un Maragall que sentia que tenia alguna cosa a dir, donant al verb dir tota la càrrega semàntica que pot contenir. Puigverd parla del Maragall "bàrbar", entre altres motius, per

una necessitat personal de vindicar altres cares d'un poeta massa sovint caracteritzat com a mel·liflu, tou o bufanúvols. Pocs escriptors han estat tan sotmesos a la caricatura com Joan Maragall. Caricatures que n'han reduït la vàlua literària, n'han empetitit el perfil, n'han relativitzat la influència.

I és que

la facilitat dels poemes musicals i més lleugers de Maragall era un trompe d'oeil.

Fa anys que combato aquesta caricatura, aquest empetitiment. Per això em sento tan identificat amb el discurs de Puigverd sobre Maragall. Un discurs que acaba, no podria ser altrament, amb la reivindicació de l'espiritualitat: "La barbàrie de gosar ser espiritual", titula Puigverd l'últim apartat de la conferència:

Recercador d'absolut, Maragall el capta en les vivències sensuals, materials i presents. […] Cal ser atrevit per llegir avui Joan Maragall i deixar-se confrontar per la seva ambigüitat. Oi més si, a l'ambigüitat maragalliana, li trobem un sinònim encara més extravagant. En diem ambigüitat, però en podríem dir espiritualitat.
[…]Havent-se prohibit dogmàticament l'espiritualitat, la cultura actual s'enfronta a Maragall com si arribés un bàrbar.

Antoni Puigverd, pronunciant la conferència "Maragall, el bàrbar" (foto: Pep Herrero)

Puigverd, aquest "catòlic sense Déu" segons la seva pròpia autodefinició (autodefinició que sospito que beu més de l'apofatisme que de l'ateisme), ens invita a confrontar-nos amb un espiritual com Maragall. I novament penso que Puigverd, amb la seva autodefinició i amb la seva invitació, cita Maragall sense dir-ho (potser sense sospitar-ho): concretament, cita el Maragall que admira un Nietzsche "sediento de absoluto, sediento de Dios"; el Maragall que és capaç de veure en el filòsof anticristià una "flecha del anhelo hacia la otra orilla":

Y es que sin quererlo confesar a quien busca es a Dios, su gran tormento.