divendres, 30 de setembre de 2011

Tres dies intensos al voltant de Maragall

Acabem de celebrar el I Congrés Internacional Joan Maragall, a la Universitat de Barcelona. He format part del Comitè Organitzador del congrés, però els comentaris que en faré (avui, i potser també en futurs posts) seran a títol exclusivament personal.

No em veig amb cor de resumir el que han estat aquests tres dies. Les actes corresponents ja donaran fe dels continguts científics del congrés. Però, mentre tornava avui cap a casa, pensava que en aquesta mena de trobades, tan importants com les ponències i les intervencions acadèmiques són els àpats compartits, les converses de passadissos..., és a dir, les "estones mortes" (acadèmicament parlant).

Si només ens importés el treball exclusivament científic, els congressos els podríem fer virtualment: estalviaríem molts diners en viatges, hotels, coffee breaks... I, malgrat tot, continuem fent congressos presencials. ¿Per què? Doncs perquè no som àngels desencarnats i ens fa il·lusió veure'ns, conèixer-nos personalment.

Un exemple: un estudiós com Joan-Lluís Marfany era per a mi, com per a molts, un nom molt citat, una referència erudita sovintejada, l'autor d'uns textos que tots havíem llegit i amb els quals molts ens havíem barallat. Però Marfany, que ha estat tots tres dies al congrés, és ara, a més, algú amb qui he compartit algunes de les "estones mortes" dels congressos. I en aquestes estones hem pogut parlar de Maragall distesament, i traslladar per tant les polèmiques erudites de les notes a peu de pàgina a la calidesa de la conversa.

I qui diu Marfany, diu Heidi Grünewald (amb qui ens havíem escrit, però no ens coneixíem), o Jaume Coll (a qui havia llegit, però poc més), o tants altres. Eren per a mi mers noms: ara tenen rostre. Com en té des d'avui Mercè Rius, que avui m'ha presentat Antoni Mora. Un Antoni Mora a qui jo havia llegit, però que no vaig conèixer fins a una altra trobada científica, fa un any, a Girona.

Un congrés serveix per a moltes coses, sens dubte. Però també per a això. I crec que no és una de les finalitats menors.


P. S.: Avui (1-10-11) Valentí Puig diu a La Vanguardia, a propòsit del I Congrés Internacional Joan Maragall: "És costum que aquestes trobades acadèmiques siguin de més profit pel currículum dels participants que per altra cosa." Deixem-ho...

1 comentari:

  1. El treball intel.lectual ja és prou solitari. Penso, com tu, que les trobades presencials són molt importants, posar cara a la gent que llegim imprescindible...

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...