dilluns, 3 d’octubre de 2011

"El Maragall es va llegir el Nietzsche"

¿D'on surt, aquest mal costum que tenen alguns professors universitaris (¡especialment de filologia catalana!) d'avantposar un article determinat als noms dels escriptors de què parlen? Dir que "El Maragall s'havia llegit el Nietzsche" en lloc de "Maragall havia llegit Nietzsche" és una caiguda de registre notable, tant pels dos articles com per l'ús de "llegir-se" en lloc de l'estàndard "llegir". Dóna una imatge d'espardenya, de cultura en minúscules, d'ambient d'aficionats i diletants. De falta d'elegància.

La filologia catalana desitja tant ser l'antítesi dels "divinos" que campen en altres gremis, que acaba perdent de vista la importància de les formes. No cal llançar-se a la retòrica i a l'esnobisme, però tampoc no cal voler ser tan col·loquial i tan d'estar per casa, que al final l'únic que aflora és una malaptesa per parlar en públic. Una malaptesa, però, que no és fruit d'una incapacitat innata, sinó d'una desídia adquirida. Hi ha influents estudiosos de les nostres lletres a qui més val no sentir en públic: la decepció és immediata.

Quan el president Tarradellas va rebre un grup de diputats entre els quals es trobava Lluís M. Xirinacs vestit inadequadament, li va dir alguna cosa així com: Amb vós, Xirinacs, ja ens reunirem un altre dia, que veig que té pressa per anar d'excursió. Crec que Tarradellas tenia raó.

Ni corbata a la platja, ni espardenyes a la Generalitat. És a dir: ni olimpisme esnob, ni verb descordat.

1 comentari:

  1. Fons i forma han de constituir una unitat per a ser eficaços... D'acord absolutament amb la manca d'elegància que ens envolta, que també s'expressa en el llenguatge.

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...