Eugenio Trías vist per Inês Castel-Branco |
Ha mort Eugenio Trías.
Vaig tenir el privilegi de ser alumne seu a la Facultat d'Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra i, posteriorment, de participar durant alguns mesos en el seminari sobre la seva obra que es reunia mensualment a casa seva. Ell havia de presidir el tribunal que va jutjar la meva tesi sobre el pensament religiós de Maragall, però una recaiguda en la seva malaltia li va impedir de ser-hi. Tanmateix, va llegir la tesi i em va citar a casa seva per comentar-la. Sense cabell pels efectes de la quimioteràpia, recordo perfectament la conversa que vam mantenir sobre Maragall, amb la tesi sobre la taula. Tenia un gran sentit de l'humor. A la tesi jo citava algunes de les reaccions que havien suscitat els seus llibres sobre Maragall, reaccions que ell desconeixia però que li va fer molta gràcia de descobrir. Recordo que em va preguntar, entre rialles: "Oye, ¿y el de la "sub specie bonitatis" quién es?" Es referia a Francesco Ardolino, ¡que sosté que Trías dedica a Maragall "paraules en llibertat" "sub specie bonitatis"! Un temps més tard vaig demanar a Trías que presentés la meva edició de La Setmana Tràgica. Tres articles. A causa dels tractaments que rebia, finalment no va poder venir, però va tenir la gentilesa d'enviar unes amabilíssimes línies sobre les meves recerques maragallianes, que Narcís Garolera va llegir en nom seu. També havia acceptat participar al I Congrés Internacional sobre Joan Maragall, però finalment li va ser impossible ser-hi.
Eugenio Trías deixa una obra extensa, estudiada per diverses tesis doctorals i monografies publicades. A mi em va causar una gran impressió el seu llibre La edad del espíritu, tota una història de les idees religioses explicada amb les categories del pensament de Trias. Aquest pensament s'articula al voltant de la idea de límit. Recordo que Trías citava sovint allò de "la pedra que rebutjaven els constructors ara corona l'edifici" (Sl 118,22) per explicar que el que fa un filòsof és posar en el centre de la seva proposta filosòfica un concepte que, en els filòsofs anteriors, era marginal. La "pedra rebutjada pels constructors" que Trías va posar al centre de la seva proposta filosòfica va ser la idea de límit, que se li va revelar d'una enorme fecunditat, no solament en el pla metafísic, sinó també en l'estètic, l'eticopolític i el simbolicoreligiós. Eren els quatre "barris" de la seva ciutat. Trías, recordem-ho, va ser sempre un pensador de la ciutat, un terme que apareix en el títol de més d'un llibre seu: El artista y la ciudad, La Catalunya-ciutat, Ciudad sobre ciudad. Probablement la seva proximitat als arquitectes hi va tenir alguna cosa a veure.
Trías coneixia molt bé l'obra de Joan Maragall. Animat pels seus amics Jordi Maragall i Pep Calsamiglia, va emprendre una recerca sobre el pensament de Maragall que va donar lloc al llibre El pensament de Joan Maragall i a altres textos posteriors. Aquesta dedicació a Maragall no va tenir una recepció gaire entusiasta per part del gremi de la filologia catalana. Joan-Lluís Marfany li va dedicar un article furibund a L'Avenç, molt injust. Altres simplement el van ignorar, cosa que no sé si és pitjor. De totes maneres, aquestes reaccions s'expliquen fàcilment: entre els maragallistes, Trías era clarament un "outsider", un intrús. I, a sobre, ¡un castellà! Recordo que en una ocasió li vaig preguntar per la ressenya de Marfany. Es va posar a riure, i a continuació em va dir alguna cosa com: "Lo que ocurre es que yo me he metido en muchos campos que no son el mío. En algunos casos me lo han agradecido. Por ejemplo, los del cine: los expertos en cine me han agradecido que me haya dedicado al tema. En otros campos, en cambio, no me han recibido tan bien..."
El llibre de Trías El pensament de Joan Maragall és un gran llibre. I cal llegir-lo com el que és: una aproximació "d'autor" a Maragall. No és l'aproximació d'un filòleg o d'un erudit, sinó d'un filòsof amb obra pròpia que es confronta amb la veu poderosa d'un gegant intel·lectual com Maragall. Si pretenem llegir el llibre com si fos l'obra d'un erudit, aleshores certament la lectura topa amb problemes no menors: per exemple, hi ha errors de datació dels textos (en particular, dels elogis) que des del meu punt de vista qüestionen seriosament l'estructura conceptual del llibre, perquè atribueixen al "primer Maragall" idees pròpies precisament de "l'últim Maragall". Però això no és tant culpa de Trías sinó de la filologia catalana d'inicis dels anys vuitanta, que no li podia oferir una edició fiable de la seva obra ni una datació segura dels seus escrits. I, en qualsevol cas, els errors del llibre són en el fons irrellevants, perquè l'interès de l'aportació de Trías a l'estudi de Maragall rau en les intuïcions poderoses amb què llegeix els seus textos, és a dir, l'interès rau en l'hermenèutica rica i creativa a què sotmet els textos de Maragall. I encara hi afegiria un altre mèrit: és un llibre molt ben escrit, encara que alguns el considerin críptic o difícil. Transcric a continuació el primer paràgraf de la introducció, en la versió original castellana:
He aquí que alguien se dirige a nosotros, alguien que presiente nuestra experiencia y prepara nuestro camino. ¿Es un profeta redivivo que recupera el gran estilo de amorosa invectiva de Isaías o Jeremías? Acentos bíblicos, patriarcales, se desprenden de sus palabras. ¿Será acaso un rebrote tardío del estilo ditirámbico y zaheridor del Zarathustra germánico? Acentos nietzscheanos se oyen, como murmullo de fondo, entre las frases. ¿O es acaso un contemporáneo nuestro, un pensador de actualidad rabiosa y palpitante que logra dar al discurso ácrata en boga una dimensión de profundidad y exactitud del que este muchas veces anda falto? La guerra declarada por este escritor al espíritu de abstracción que impregna todas las cosas podría inducirnos en esa dirección. Igualmente su reflexión sobre el Estado, sobre la sociedad, sobre todas esas entidades que parecen exigir letra mayúscula.
Així, amb aquest alt estil prossegueix tot el llibre fins al final. I això em duu a una altra consideració. Eugenio Trías és no solament un gran filòsof sinó també un gran escriptor, amb un domini de la llengua excepcional, tant per escrit com oralment. De fet, és un dels grans oradors que vaig tenir com a professors durant la carrera. Algú hauria d'estudiar la qualitat formal del Trías orador i escriptor.
Eugenio Trías estava entusiasmat amb un dels textos més corprenedors de l'últim Maragall, "Los vivos y los muertos", un text en què l'escriptor descriu el mur (anomenat Eternitat) que separa els vius dels morts, i en què es pregunta si no estaran més vius que nosaltres, els que són a l'altra banda del mur, i si no serem nosaltres els sords als cops que ens estan donant per desvetllar-nos. Avui Eugenio Trías ha travessat aquest mur (aquest límit). Però, sens dubte, la seva obra ens continuarà desvetllant.
Els tres dibuixos que encapçalen aquest post són d'Inês Castel-Branco. Procedeixen dels seus apunts de les classes de "Pensament contemporani" de la UPF a les quals va assistir com a oient l'any 2002.
Publicat també a Núvol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada