dijous, 27 d’octubre del 2011

Les cartes del festeig Maragall-Noble

Clara Noble

Fa uns mesos vaig deixar anar, en aquest blog, una petita impertinència sobre el fet que la família Maragall impedís la publicació de l'epistolari entre Maragall i la seva dona. És una crítica que ja havia fet públicament abans, en el meu llibre No et facis posar cendra, p. 29-30:
Pel que fa a l’epistolari, un cop publicades les cartes adreçades a Lloret, potser la necessitat més urgent és l’edició del riquíssim corpus adreçat a Clara Noble, d’un gran interès no solament per a l’establiment de la biografia de Maragall —el viatge a Madrid i les set estades a Cauterets es poden resseguir detalladament gràcies a aquest epistolari—, sinó també per a la datació precisa d’alguns poemes, el coneixement del procés de redacció d’alguns textos, l’esclariment de les seves lectures, dels seus contactes amb alguns intel·lectuals… L’ampli ús que s’ha fet de les cartes a Clara Noble en aquesta recerca permet intuir la importància d’aquest epistolari. Cal confiar que se superaran aviat les dificultats que han obstaculitzat fins ara la publicació d’aquest corpus epistolar: sembla poc oportú continuar posant sota reserva uns textos que, bé que pertanyents a la intimitat matrimonial, són els d’un home públic mort fa gairebé cent anys i que, d’alguna manera, ens pertany a tots, no solament als seus néts. Potser no és gratuït recordar la correspondència de l’any 1912 entre Clara Noble i Josep Pijoan, quan davant els dubtes d’aquest sobre l’oportunitat d’escriure sobre Maragall per al públic, Clara Noble li responia: «¿No sería egoísmo de mi parte y de la suya si yo le dijese quédeselo todo, cuando justamente Vd. es uno de los que más pueden decir la verdad?» El que Clara pensava dels records de Pijoan, ¿no pot valer també per als documents de Clara?
Doncs bé: ara ja no podria dir exactament això, perquè afortunadament l'epistolari amb Clara Noble comença a ser públic. Fa uns anys, Glòria Casals va enllestir una edició de l'epistolari del festeig amb Clara Noble, però el resultat d'aquella feinada va haver de romandre en un calaix perquè la família no n'autoritzava la publicació. En un calaix i a l'Arxiu Maragall, que ja és una forma (ben restringida, però) de publicació. Finalment, però, fa pocs mesos la família va aixecar la prohibició i hi va donar el nihil obstat. Ignoro si l'imprimatur s'estendria en el cas d'una eventual proposta de publicació de l'epistolari postfesteig (o matrimonial), però si més no cal celebrar el pas que s'ha donat.

La jove editorial Edicions de la Ela Geminada del meu col·lega Oriol Ponsatí-Murlà, amb qui he polemitzat en alguna ocasió en qüestions maragallianes, ha acollit en el seu catàleg l'edició de Glòria Casals: Joan Maragall i Clara Noble, Cartes del festeig. En recomano vivament la lectura. Els gironins podran assistir a la presentació del llibre el proper 7 de novembre.

dimecres, 26 d’octubre del 2011

Anna Punsoda, ¡benvinguda a la polèmica!

Anna Punsoda

A la revista quinzenal El Pregó, Anna Punsoda es va fer ressò fa unes setmanes de la ressenya de Ramon Pla i Arxé sobre el meu llibre, ressenya de la qual ja vaig parlar fa uns dies. Amb el simpàtic títol de "No et facis posar cendra, ¿un estudi rigorós sobre Maragall", Punsoda recull àmpliament l'argumentació de Pla introduint-hi els seus propis comentaris i matisos. Ho podeu llegir aquí.

El Pregó em va atorgar amablement el dret a rèplica, de manera que fa uns dies va acollir la meva resposta, que vaig titular "El pensament de Maragall, més enllà de vaques cegues i ginestes oloroses". Més que tornar a replicar els arguments de Pla, cosa que ja havia fet, vaig voler subratllar fins a quin punt aquella lectura, glossada per Punsoda, es fixa fonamentalment en un aspecte relativament menor (com hem d'etiquetar religiosament Maragall) i n'obvia el que crec que és essencial. Em permeto transcriure la part final de la meva resposta a El Pregó:


Maragall és molt més que l’autor d’uns versos bonics sobre vaques cegues i ginestes oloroses. Gabriel Ferrater, que no es cansava de blasmar els aspectes formals de l’obra poètica de Maragall, reconeixia tanmateix que era «el poeta més interessant de contingut de la literatura catalana moderna». És a dir: en l’obra de Maragall hi ha «contingut», no solament bons o mals versos. I «contingut» vol dir idees, vol dir pensament, vol dir discurs. Maragall no és tan sols algú que parla com un poeta: és també algú que parla perquè té coses a dir.

Si avui podem llegir amb admiració l’article maragallià «La iglésia cremada», si avui un article com aquest ens sedueix i ens interpel·la, no és simplement perquè l’article estigui ben escrit: és perquè el que el text vehicula és un pensament consistent. Imagino que per això El Pregó el va reproduir en un quadern d’estiu l’any 2009.

Podem discutir llargament si Maragall és un «cristià inequívoc» (com sosté Pla i Arxé) o un «cristià del matís» (com sostinc jo). Però mentre fem això, ens oblidarem de destacar el més important: que Maragall és un místic, un místic laic, autor d’uns textos meravellosos —«La paz de los campos», «Sensaciones de otoño» i «La ráfaga»— en què, sense cap referència religiosa explícita, formalitza en termes literaris unes experiències de comunió amb el tot i de fusió dels temps; uns textos que haurien de figurar en totes les antologies de la mística europea. Mentre ens barallem sobre el millor adjectiu per qualificar el cristianisme maragallià, ens perdem la troballa que representen articles maragallians com «La Virgen de Agosto», en què l’autor, en uns temps poc propicis al diàleg interreligiós, fa una defensa de totes les fes mentre estiguin animades per una guspira d’autenticitat vital. Mentre intercanviem opinions sobre la relació de Maragall amb els eclesiàstics del seu temps, ens estem oblidant de textos maragallians com la summa final de 1911 —«Los vivos y los muertos», «Carta a una señora» i «La panacea»—, que haurien de ser lectura obligatòria als seminaris per tal com representen una superació de les dualitats que deformen i falsegen el missatge essencial de l’Evangeli.

¿Per què no posem l’accent en aquests aspectes? ¿Per què ens fixem més en la pars destruens que en la pars construens? ¿Per què no discutim a fons sobre aquesta poderosa imatge maragalliana dels «instants d’eternitat», una eternitat viscuda no pas com una promesa per a «després» del temps, sinó com una experiència «en» el temps? Aquí hi ha el nucli del pensament de Maragall, aquí hi ha el que perdura, el que justifica que, cent anys més tard, la seva obra pugui ser encara llegida amb profit. El meu llibre parla d’això: del Maragall místic, del Maragall religiós i interreligiós, del Maragall genial, del Maragall amorós, del Maragall vital que ens convida a superar l’escissió entre el temps i l’eternitat, del Maragall que ens crida a una actitud desvetllada i desvetlladora, del Maragall que ens condueix a una superació constant. El meu llibre parla d’un Maragall que polemitza amb els animals del Zarathustra de Nietzsche: mentre aquests reivindiquen un etern retorn del mateix, Maragall defensa un etern retorn d’allò que es va purificant i ascendint: cada nova volta que dóna la nostra vida ens ha de permetre ascendir, situar-nos «més amunt», en un perpetu «excelsior espiritual», en una constant «espiritualització de la matèria» —una «espiritualització» que Gabriel Maragall posava en relació amb el pensament de Teilhard de Chardin. Essencialment, el llibre No et facis posar cendra vol parlar d’això. Només d’això. La resta —per dir-ho amb Pere Quart— és literatura.

dilluns, 3 d’octubre del 2011

"El Maragall es va llegir el Nietzsche"

¿D'on surt, aquest mal costum que tenen alguns professors universitaris (¡especialment de filologia catalana!) d'avantposar un article determinat als noms dels escriptors de què parlen? Dir que "El Maragall s'havia llegit el Nietzsche" en lloc de "Maragall havia llegit Nietzsche" és una caiguda de registre notable, tant pels dos articles com per l'ús de "llegir-se" en lloc de l'estàndard "llegir". Dóna una imatge d'espardenya, de cultura en minúscules, d'ambient d'aficionats i diletants. De falta d'elegància.

La filologia catalana desitja tant ser l'antítesi dels "divinos" que campen en altres gremis, que acaba perdent de vista la importància de les formes. No cal llançar-se a la retòrica i a l'esnobisme, però tampoc no cal voler ser tan col·loquial i tan d'estar per casa, que al final l'únic que aflora és una malaptesa per parlar en públic. Una malaptesa, però, que no és fruit d'una incapacitat innata, sinó d'una desídia adquirida. Hi ha influents estudiosos de les nostres lletres a qui més val no sentir en públic: la decepció és immediata.

Quan el president Tarradellas va rebre un grup de diputats entre els quals es trobava Lluís M. Xirinacs vestit inadequadament, li va dir alguna cosa així com: Amb vós, Xirinacs, ja ens reunirem un altre dia, que veig que té pressa per anar d'excursió. Crec que Tarradellas tenia raó.

Ni corbata a la platja, ni espardenyes a la Generalitat. És a dir: ni olimpisme esnob, ni verb descordat.

dissabte, 1 d’octubre del 2011

Maragall parlava en castellà a les seves filles


Dimecres a la nit vaig poder assistir a l'espectacle "Maragall a casa", amb text de Josep M. Jaumà, direcció de Dolors Vilarasau i interpretació de Jep Barceló, que s'està representant aquests dies a l'Arxiu Maragall. Em va agradar: és una manera simpàtica de repassar la vida i els textos de Maragall en el mateix menjador de casa seva. Una bona idea i una bona materialització.

Hi ha algun moment de l'espectacle en què se sent una veu femenina que fa el paper de Clara Noble, l'esposa de Maragall. Clara Noble va néixer a Jerez de la Frontera de mare andalusa i pare anglès. En la representació, Clara parla en castellà amb accent anglès. ¿És creïble? Sí, el pare era anglès, d'acord, però si has nascut a Jerez de la Frontera, ets filla d'andalusa i has viscut sempre a Espanya, per més pare anglès que tinguis és estrany que el teu accent sigui anglès.

Com que en els congressos tens a tothom a l'abast, ahir a la tarda em vaig acostar a les tres germanes Maragall Garriga: Roser, Marta i Helena. Els vaig preguntar si la seva àvia, a qui naturalment havien conegut, parlava amb accent anglès. Em van dir que no, que de cap manera: parlava amb accent andalús, "seseando", tractant tothom de "ustedes", i, això sí, amb alguna expressió anglesa en algunes frases, o millor, acabant algunes frases amb algun gir anglès (cosa molt diferent de parlar amb accent anglès).

Vaig aprofitar la conversa per preguntar-los quina llengua parlaven els tretze fills Maragall. Tenia ja la sospita que el castellà tenia un paper important en aquella casa. En l'epistolari entre Maragall i Pijoan, molt sovint el poeta reporta al seu amic frases dels seus fills, en castellà. Per exemple:

"El noi gran tot sovint surt amb aquesta: 'Papá, ¿dónde está el señor Prussián?' (5-10-1903)
"Ara han entrat les meves bessones. '¿Qué quieres que le diga al señor Pijoan?' 'Que venga.'" (16-10-1903)
"La Clara sempre recordant-lo amb afecte; i els nens: 'Cuándo vendrá?'" (22-2-1904)
"tot entregat a les nenes, les porto a passeig pels volts, llegim Bossuet, Plutarc... i com els agrada Homer! No sols les aventures, sinó el modo de dir, que els faig entendre a voltes de l'italià: 'E tu così li respondeste, Enneo.' 'Qué bonito', diuen." (1-9-1908)
"I l'Elvireta, l'altre vespre, entrà al despatx i fixant-se en el seu retrato exclamà tota admirada i riallera: 'El señor Pachuán.'" (27-2-1911)

Doncs bé: les germanes Maragall Garriga m'han donat una dada que desconeixia: Maragall parlava castellà amb les filles i català amb els fills. M'ho justificaven dient que les dones devien ser vistes com a pertanyents a l'àmbit domèstic, i l'àmbit domèstic era el castellanoparlant de Clara. En canvi, els nois era una altra cosa... Tots hem rigut per l'evident masclisme que implicava aquesta distinció de llengües en funció del sexe.

La citació del "noi gran" dient "dónde está el señor Prussián" sembla fer pensar que fins i tot amb els nois parlava castellà. Goso pensar que d'entrada els parlava en castellà, i que en fer-se més grans canviava de llengua. El "noi gran" tenia l'any 1903 tan sols tres anys. En una postal de 1906 Maragall li escriu en castellà, però l'any 1910 li escriu una postal en català. Però també és cert que a l'Arxiu Maragall hi ha cartes d'Helena al seu pare escrites en català.

En fi, no m'entretindré a investigar amb precisió els usos lingüístics de la família Maragall, però em sembla evident que el castellà hi tenia un paper més que rellevant. Curiós, si més no.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...