tag:blogger.com,1999:blog-26106726668751297112024-03-05T06:58:00.628+01:00Lector de MaragallIgnasi Moreta, Lector de Maragall. Notes i comentaris (im)pertinents al voltant de Joan MaragallIgnasi Moretahttp://www.blogger.com/profile/08647157382640718771noreply@blogger.comBlogger44125tag:blogger.com,1999:blog-2610672666875129711.post-9438216586009914252013-02-10T18:52:00.001+01:002013-06-14T22:29:21.526+02:00Eugenio Trías, filòsof i maragallista<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjpmBZ0x0OPPU3cmbAEj99iE17GNh6Er6w504doxVGT_XqktsSwcLEvXgTUFmQ4XdR38SBx1Zcw5GAERvsTjaP5OZ3Bp4pwK0ON2YjvFKrLw-6Bs2JVPwEmCSOJAYmoDslmB0JlEHZ7uN4/s1600/Eugenio+Tr%C3%ADas+vist+per+In%C3%AAs+Castel-Branco.JPG" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img alt="" border="0" height="261" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjpmBZ0x0OPPU3cmbAEj99iE17GNh6Er6w504doxVGT_XqktsSwcLEvXgTUFmQ4XdR38SBx1Zcw5GAERvsTjaP5OZ3Bp4pwK0ON2YjvFKrLw-6Bs2JVPwEmCSOJAYmoDslmB0JlEHZ7uN4/s400/Eugenio+Tr%C3%ADas+vist+per+In%C3%AAs+Castel-Branco.JPG" title="Eugenio Trías vist per Inês Castel-Branco" width="400" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Eugenio Trías vist per Inês Castel-Branco</td></tr>
</tbody></table>
<br />
Ha mort Eugenio Trías.<br />
<br />
Vaig tenir el privilegi de ser alumne seu a la Facultat d'Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra i, posteriorment, de participar durant alguns mesos en el seminari sobre la seva obra que es reunia mensualment a casa seva. Ell havia de presidir el tribunal que va jutjar la meva tesi sobre el pensament religiós de Maragall, però una recaiguda en la seva malaltia li va impedir de ser-hi. Tanmateix, va llegir la tesi i em va citar a casa seva per comentar-la. Sense cabell pels efectes de la quimioteràpia, recordo perfectament la conversa que vam mantenir sobre Maragall, amb la tesi sobre la taula. Tenia un gran sentit de l'humor. A la tesi jo citava algunes de les reaccions que havien suscitat els seus llibres sobre Maragall, reaccions que ell desconeixia però que li va fer molta gràcia de descobrir. Recordo que em va preguntar, entre rialles: "Oye, ¿y el de la "sub specie bonitatis" quién es?" Es referia a <a href="http://ignasimoreta.blogspot.com.es/search/label/Francesco%20Ardolino">Francesco Ardolino</a>, ¡que sosté que Trías dedica a Maragall "paraules en llibertat" "sub specie bonitatis"! Un temps més tard vaig demanar a Trías que presentés la meva edició de <a href="http://www.fragmenta.cat/ca/cataleg/assaig/4250"><i>La Setmana Tràgica. Tres articles</i></a>. A causa dels tractaments que rebia, finalment no va poder venir, però va tenir la gentilesa d'enviar unes amabilíssimes línies sobre les meves recerques maragallianes, que Narcís Garolera <a href="http://www.fragmenta.cat/ca/actualitat/presentacions/4559">va llegir en nom seu</a>. També havia acceptat participar al I Congrés Internacional sobre Joan Maragall, però finalment li va ser impossible ser-hi.<br />
<br />
Eugenio Trías deixa una obra extensa, estudiada per diverses tesis doctorals i monografies publicades. A mi em va causar una gran impressió el seu llibre <i>La edad del espíritu</i>, tota una història de les idees religioses explicada amb les categories del pensament de Trias. Aquest pensament s'articula al voltant de la idea de límit. Recordo que Trías citava sovint allò de "la pedra que rebutjaven els constructors ara corona l'edifici" (Sl 118,22) per explicar que el que fa un filòsof és posar en el centre de la seva proposta filosòfica un concepte que, en els filòsofs anteriors, era marginal. La "pedra rebutjada pels constructors" que Trías va posar al centre de la seva proposta filosòfica va ser la idea de límit, que se li va revelar d'una enorme fecunditat, no solament en el pla metafísic, sinó també en l'estètic, l'eticopolític i el simbolicoreligiós. Eren els quatre "barris" de la seva ciutat. Trías, recordem-ho, va ser sempre un pensador de la ciutat, un terme que apareix en el títol de més d'un llibre seu: <i>El artista y la ciudad</i>, <i>La Catalunya-ciutat</i>, <i>Ciudad sobre ciudad</i>. Probablement la seva proximitat als arquitectes hi va tenir alguna cosa a veure.<br />
<br />
Trías coneixia molt bé l'obra de Joan Maragall. Animat pels seus amics Jordi Maragall i Pep Calsamiglia, va emprendre una recerca sobre el pensament de Maragall que va donar lloc al llibre El pensament de Joan Maragall i a altres textos posteriors. Aquesta dedicació a Maragall no va tenir una recepció gaire entusiasta per part del gremi de la filologia catalana. Joan-Lluís Marfany li va dedicar un article furibund a L'Avenç, molt injust. Altres simplement el van ignorar, cosa que no sé si és pitjor. De totes maneres, aquestes reaccions s'expliquen fàcilment: entre els maragallistes, Trías era clarament un "outsider", un intrús. I, a sobre, ¡un castellà! Recordo que en una ocasió li vaig preguntar per la ressenya de Marfany. Es va posar a riure, i a continuació em va dir alguna cosa com: "Lo que ocurre es que yo me he metido en muchos campos que no son el mío. En algunos casos me lo han agradecido. Por ejemplo, los del cine: los expertos en cine me han agradecido que me haya dedicado al tema. En otros campos, en cambio, no me han recibido tan bien..."<br />
<br />
El llibre de Trías <i>El pensament de Joan Maragall</i> és un gran llibre. I cal llegir-lo com el que és: una aproximació "d'autor" a Maragall. No és l'aproximació d'un filòleg o d'un erudit, sinó d'un filòsof amb obra pròpia que es confronta amb la veu poderosa d'un gegant intel·lectual com Maragall. Si pretenem llegir el llibre com si fos l'obra d'un erudit, aleshores certament la lectura topa amb problemes no menors: per exemple, hi ha errors de datació dels textos (en particular, dels elogis) que des del meu punt de vista qüestionen seriosament l'estructura conceptual del llibre, perquè atribueixen al "primer Maragall" idees pròpies precisament de "l'últim Maragall". Però això no és tant culpa de Trías sinó de la filologia catalana d'inicis dels anys vuitanta, que no li podia oferir una edició fiable de la seva obra ni una datació segura dels seus escrits. I, en qualsevol cas, els errors del llibre són en el fons irrellevants, perquè l'interès de l'aportació de Trías a l'estudi de Maragall rau en les intuïcions poderoses amb què llegeix els seus textos, és a dir, l'interès rau en l'hermenèutica rica i creativa a què sotmet els textos de Maragall. I encara hi afegiria un altre mèrit: és un llibre molt ben escrit, encara que alguns el considerin críptic o difícil. Transcric a continuació el primer paràgraf de la introducció, en la versió original castellana:<br />
<br />
<blockquote class="tr_bq">
He aquí que alguien se dirige a nosotros, alguien que presiente nuestra experiencia y prepara nuestro camino. ¿Es un profeta redivivo que recupera el gran estilo de amorosa invectiva de Isaías o Jeremías? Acentos bíblicos, patriarcales, se desprenden de sus palabras. ¿Será acaso un rebrote tardío del estilo ditirámbico y zaheridor del Zarathustra germánico? Acentos nietzscheanos se oyen, como murmullo de fondo, entre las frases. ¿O es acaso un contemporáneo nuestro, un pensador de actualidad rabiosa y palpitante que logra dar al discurso ácrata en boga una dimensión de profundidad y exactitud del que este muchas veces anda falto? La guerra declarada por este escritor al espíritu de abstracción que impregna todas las cosas podría inducirnos en esa dirección. Igualmente su reflexión sobre el Estado, sobre la sociedad, sobre todas esas entidades que parecen exigir letra mayúscula.</blockquote>
<br />
Així, amb aquest alt estil prossegueix tot el llibre fins al final. I això em duu a una altra consideració. Eugenio Trías és no solament un gran filòsof sinó també un gran escriptor, amb un domini de la llengua excepcional, tant per escrit com oralment. De fet, és un dels grans oradors que vaig tenir com a professors durant la carrera. Algú hauria d'estudiar la qualitat formal del Trías orador i escriptor.<br />
<br />
Eugenio Trías estava entusiasmat amb un dels textos més corprenedors de l'últim Maragall, "Los vivos y los muertos", un text en què l'escriptor descriu el mur (anomenat Eternitat) que separa els vius dels morts, i en què es pregunta si no estaran més vius que nosaltres, els que són a l'altra banda del mur, i si no serem nosaltres els sords als cops que ens estan donant per desvetllar-nos. Avui Eugenio Trías ha travessat aquest mur (aquest límit). Però, sens dubte, la seva obra ens continuarà desvetllant.<br />
<br />
<br />
<br />
Els tres dibuixos que encapçalen aquest post són d'<a href="http://www.fragmenta.cat/ca/autors/5440">Inês Castel-Branco</a>. Procedeixen dels seus apunts de les classes de "Pensament contemporani" de la UPF a les quals va assistir com a oient l'any 2002.<br />
<br />
Publicat també a <a href="http://www.nuvol.com/noticies/eugenio-trias-filosof-i-maragallista/">Núvol</a>.Ignasi Moretahttp://www.blogger.com/profile/08647157382640718771noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-2610672666875129711.post-11953311590644467702013-02-07T01:06:00.001+01:002013-02-07T10:00:56.440+01:00Les (im)pertinències d'aquest lector estrenen blog<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="http://ignasimoreta.blogspot.com.es/"><img border="0" height="121" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgpmsniRmV5oA35aX-4mRFD1oaSNRwX0UPJeC4lnDHvf7z9US488WHIdOJ1wbxlhk1V2WSGVN1SD1gjGPK51nnkparYUUPPqXMc-c39XWIIspimkAH6J6SttU7Ro17wl2_QDaIOCKHJXSvT/s400/Cap%C3%A7alera+blog+Notes+impertinents.JPG" width="400" /></a><span id="goog_1667744891"></span><span id="goog_1667744892"></span><a href="http://www.blogger.com/"></a></div>
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
Aquest "lector de Maragall" ha decidit millorar el seu blog. Uns canvis de disseny (¡gràcies, <a href="http://www.fragmenta.cat/ca/autors/5440">Inês</a>, per l'ajuda!) i la inserció d'unes pàgines a la part superior crec que donen a aquest blog un aspecte força millorat. Feta l'adaptació, aquest lector de Maragall, que també llegeix altres autors i té altres fronts oberts, ha pensat que bé valia la pena donar espai a aquests altres interessos. Aquest lector, doncs, acaba d'obrir un nou blog: <a href="http://ignasimoreta.blogspot.com.es/">Notes (im)pertinents</a>. Els continguts d'aquest blog hi han estat traslladats sencers. En el nou blog compartiran espai amb la resta de comentaris (im)pertinents que cregui pertinent (encertadament o no) de publicar.<br />
<br />
Aquest blog es manté, però, operatiu. Quan el lector torni a escriure sobre Maragall penjarà el post corresponent als dos blogs. Quan ho faci sobre altres temes, el post serà solament a <a href="http://ignasimoreta.blogspot.com.es/">Notes (im)pertinents</a>.Ignasi Moretahttp://www.blogger.com/profile/08647157382640718771noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-2610672666875129711.post-58766115436204567692013-01-24T21:48:00.000+01:002013-02-06T23:46:03.458+01:00Ricard Torrents i la poesia «de poeta a poeta»<table cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj92xWBxHnMm4sTPSVgPofgCFnFmf3_mGwYxiEOIZg59WeXx062_iNSRWkZBnCK8flVPStRClSV4au37nvb9PbfIYFjmRa0qqlHLREmnw4bIsR4kiqsLS3JBjZjwbkFQdHT7msaadDrjPU/s200/Imatge+de+Jacint+Verdaguer.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; margin-bottom: 1em; margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj92xWBxHnMm4sTPSVgPofgCFnFmf3_mGwYxiEOIZg59WeXx062_iNSRWkZBnCK8flVPStRClSV4au37nvb9PbfIYFjmRa0qqlHLREmnw4bIsR4kiqsLS3JBjZjwbkFQdHT7msaadDrjPU/s400/Imatge+de+Jacint+Verdaguer.jpg" width="292" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Jacint Verdaguer</td></tr>
</tbody></table>
En el meu <a href="http://lectordemaragall.blogspot.com.es/2013/01/ricard-torrents-lector-de-maragall.html">últim post</a> vaig glossar una molt bona conferència de Ricard Torrents sobre Maragall. Al final del text em permetia discrepar de Torrents en la valoració laudatòria d'uns versos de Maragall a propòsit de la tomba de Verdaguer, als quals Torrents s'havia referit, molt hiperbòlicament al meu parer, com «una de les millors poesies que mai s’hagin escrit de poeta a poeta».<br />
<br />
Ricard Torrents ha replicat el meu post amb un de seu, que l'amable lector pot llegir <a href="http://rtbe.blogspot.com.es/2013/01/lesplendor-de-la-vida.html">aquí</a>. Torrents concedeix que aquests versos estan «aparentment no gaire ben engiponats, com no és pas infreqüent en Maragall» (aquí apareix el tòpic del Maragall poeta maldestre), i matisa que més que d'una poesia es tracta d'un epitafi o una «inscripció sepulcral». Fora d'aquestes puntualitzacions, Torrents no es desdiu del seu hiperbòlic elogi. Al contrari: s'hi referma oferint una lectura dels «versos sepulcrals» de Maragall que en remarca els suposats encerts. I fins i tot elogia el «dring autèntic» del poema «Del Montjuïc, en la tomba nova d'En Verdaguer», que jo vaig criticar durament <a href="http://lectordemaragall.blogspot.com.es/2011/02/verdaguer-i-maragall-la-poesia-no.html">aquí</a> (com, abans de mi, ja havia fet <a href="http://lectordemaragall.blogspot.com.es/search/label/Sam%20Abrams">Sam Abrams</a>). Per cert, el mateix Sam Abrams també ha formulat la seva opinió (taxativa) sobre els «versos sepulcrals» defensats per Torrents: «Òbviament es tracta d'una composició de compromís, escrita per sortir del pas, enmig del trasbals social i cultural causat per la mort de Verdaguer.»<br />
<br />
<table cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="http://www.ub.edu/web/ub/galeries/imatges/noticies/2011/09/joan_maragall.jpg_1959342599.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; margin-bottom: 1em; margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" height="400" src="http://www.ub.edu/web/ub/galeries/imatges/noticies/2011/09/joan_maragall.jpg_1959342599.jpg" width="320" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Joan Maragall</td></tr>
</tbody></table>
Torrents, en canvi, el considera un epitafi «contundent i alat alhora», i en glossa especialment els dos darrers versos, mitjançant els quals Maragall recolliria l'«esplendor» del moment i el projectaria vers la immortalitat. El que més m'ha interessat de la seva argumentació és l'observació que fa sobre l'ús del temps verbal de l'últim verb: «l'esplendor de la parla catalana | damunt la tomba va restar immortal». Sí, aquí em torno a sentir en plena sintonia amb Torrents: en un epitafi d'aquesta mena, el temps previsible hauria estat el futur, és a dir, pronosticar que l'esplendor restarà immortal damunt la tomba. En canvi, el fet d'utilitzar el passat situa Maragall en un futur hipotètic o, millor encara, en un no-temps des del qual contempla els nostres afanys humans, cosa que li permet observar el futur en passat. Maragall, en els moments importants, acostuma a trastocar la concepció convencional del temps.<br />
<br />
Torrents parla poc de la pobresa dels dos primers versos («Aquí jau el Poeta. Tot un poble | vingué a enterrar-lo i se'n tornà plorant»), que transmeten una idea bastant tòpica: el poble plora després d'enterrar «el Poeta». I no diu res a propòsit del «damunt» de l'últim vers, que jo continuo sense acabar d'entendre. I, tanmateix, Torrents insisteix a considerar l'epitafi de Maragall com un gran homenatge a Verdaguer, una mostra de generositat «de poeta a poeta» molt singular i infreqüent.<br />
<br />
Jo, què volen que els digui, m'estimo més altres homenatges poètics. M'estimo més el mutu homenatge Guerau de Liost - Josep Carner. Ho recorden, ¿oi? Guerau de Liost escriu aquests versos deliciosos:<br />
<blockquote class="tr_bq">
Voldria ser enterrat al peu<br />
d'aquella font que endegà el pare.<br />
Té campanetes arreu,<br />
d'aquelles que plaïen a la mare.<br />
Un aire ben senzill<br />
hi porta els sorolls de la vila<br />
i neteja de brossa l'espill<br />
d'aquesta font tranquil·la.<br />
Sovint amb el germà<br />
hi fèiem un atur, suats de la cacera.<br />
En el seu bassol clar<br />
es mirava el llebrer, vanitós que era.<br />
El berenar posava la muller<br />
a la taula que fa aquesta roca.<br />
L'ombreja un castanyer:<br />
damunt la seva casolana soca<br />
un dístic em plauria del meu Josep Carner.<br />
La gent ara en diu<br />
la «Font de l'Oreneta».<br />
Vora la teva font, fes, oreneta, niu:<br />
faràs, demà, companyia al poeta.</blockquote>
Aquí, aquí sí, hi veig una gran poesia escrita «de poeta a poeta». L'autor evoca un escenari per a ell entranyable, un escenari lligat als records de la infantesa, i és en aquest marc familiar, íntim, entranyablement íntim, on fins i tot voldria ser enterrat, que el poeta declara amb un vers esplèndid la voluntat d'associar-hi la poesia de l'amic: «un dístic em plauria del meu Josep Carner». ¿Volen millor homenatge? Demanar al poeta amic, més encara, al «meu Josep Carner» (un «meu» que indica no pas possessió sinó amistat pregona), que inscrigui un dístic en aquest indret de la geografia íntima i lírica del poeta.<br />
<br />
I el «meu Josep Carner» va correspondre (no podia fer altrament) a la petició de l'amic:<br />
<blockquote class="tr_bq">
Filla del cel, jo só la font de l'Oreneta.<br />
Em descobrí un ocell i em coronà un poeta.</blockquote>
La literatura catalana ofereix molts altres exemples de versos escrits «de poeta a poeta». Pere Quart fa la necrològica de Carles Riba amb aquells versos d'homenatge irònic (però homenatge, tanmateix):<br />
<blockquote class="tr_bq">
Si tu no hi ets, ¿a qui m'adreçaré?<br />
Si tu no hi ets, ¿qui ens jutjarà?</blockquote>
(Per cert, i entre parèntesis: en més d'una ocasió he estrafet aquests versos adreçant-me al bon amic <a href="http://lectordemaragall.blogspot.com.es/search/label/Francesco%20Ardolino">Francesco Ardolino</a>, amb mi acostumem a barallar-nos cordialment a les reunions en què coincidim. Quan hem de fixar data per a una reunió, si s'escau que a tots ens va bé de trobar-nos un dia en què l'Ardolino ens diu que no pot, insisteixo a buscar una altra data, perquè «Francesco, si tu no hi ets, ¿amb qui em barallaré?»).<br />
<br />
Es podrien invocar molts altres homenatges «de poeta a poeta». Tinc ara al cap el que Joan Alcover fa a Rubén Darío, massa llarg perquè el reproduïm aquí (vegeu-lo, però, <a href="http://fabian.balearweb.net/post/108982">aquí</a>), que considero espectacular. I ja que d'Alcover passem a Rubén i, per tant, a la literatura castellana, sempre m'ha impactat la dedicatòria de Miguel Hernández a Ramon Sijé, en el paratext que encapçala la seva «Elegía»: «En Orihuela, su pueblo y el mío, se me ha muerto como del rayo Ramón Sijé, con quien tanto quería». Per cert, Joan Manuel Serrat musica molt bé l'elegia de Miguel Hernández, però en banalitza lamentablement el paratext en llegir «a quien tanto quería» (ho podeu comprovar <a href="http://www.youtube.com/watch?v=vKPhKUCcIQc">aquí</a>). ¿Es pensava Serrat que era un error de l'edició? ¿Qui assessora els nostres cantautors?<br />
<br />
Els homenatges «de poeta a poeta» no crec que siguin, doncs, tan insòlits. La condició humana és mesquina, però també generosa. I dubto que en els poetes la mesquinesa assoleixi una proporció més alta, en relació amb la generositat, que en la resta de mortals. Els versos tòpics i de compromís que Maragall es veu obligat a dedicar a Verdaguer (<i>noblesse oblige</i>) constitueixen un exemple més, no especialment excels, d'aquesta modalitat de literatura escrita «de poeta a poeta». Ja ho saben: de tant en tant, Homer també s'adormia. I qui diu Homer, diu Maragall.<br />
<br />
<br />
_________________<br />
<br />
RÈPLICA DE RICARD TORRENTS: <a href="http://rtbe.blogspot.com.es/2013/02/les-figues-que-pesava-homer.html">aquí</a>Ignasi Moretahttp://www.blogger.com/profile/08647157382640718771noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-2610672666875129711.post-11050277235347625732013-01-15T22:33:00.000+01:002013-02-04T12:40:36.319+01:00Ricard Torrents, lector de Maragall<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="http://www.esport3.cat/multimedia/jpg/3/8/1243332139983.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" src="http://www.esport3.cat/multimedia/jpg/3/8/1243332139983.jpg" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Ricard Torrents</td></tr>
</tbody></table>
<br />
Té —des del meu humil punt de vista— tota la raó del món, Ricard Torrents, en la seva lectura de la recepció actual de Maragall. Escric això motivat per la publicació recent de la conferència de Ricard Torrents amb el títol, «un punt inflat» —reconeix l’autor mateix—, «Art, literatura i pensament <i>versus</i> contemporaneïtat: Antoni Gaudí, Joan Maragall…», dins el quadern de la Fundació Joan Maragall titulat <i>Entorn de Maragall i Gaudí</i> (Fundació Joan Maragall / Editorial Claret, Barcelona, 2012).<br />
<br />
Té —dic— tota la raó del món quan subratlla amb força una de les aportacions cabdals que ha fet el centenari de Maragall a l’estudi de l’escriptor: incorporar una lectura en clau filosòfica i mística a la lectura literària i historicosociològica dominant fins fa poc temps. Torrents ho constata i se’n felicita:<br />
<br />
<blockquote class="tr_bq">
avui, a la recepció literària i a la sociològica, cal afegir-hi la filosòfica. No és una qüestió de compartiments universitaris, sinó de trencar la formalització dels gèneres literaris que pressuposa que la filosofia no existeix fora dels sistemes complets i tancats, ni més enllà dels llenguatges especialitzats, ni al marge de les càtedres de l’ofici acadèmic de filòsof.</blockquote>
<br />
És més: Torrents constata el gran nombre d’aproximacions al pensament de Maragall que conté el llibre <i>Joan Maragall. Paraula i pensament</i> (Càtedra Ferrater Mora, 2011), i n’infereix «una inflexió en la recepció de Maragall»:<br />
<br />
<blockquote class="tr_bq">
La meva percepció és que la confluència de tants crítics filòsofs i de joves filòsofs interessats en l’art de pensar del traductor de Nietzsche […] és una confluència que crea un nou àmbit de recepció contemporània, on Maragall és a la fi llegit, qüestionat i interpel·lat com a pensador i filòsof.</blockquote>
<br />
Més endavant insisteix: «Maragall filòsof potser no cal; Maragall pensador implicat en l’abordatge dels temes de la filosofia com ara el llenguatge, el temps, la finitud o el jo, sí.» I, poc més avall, Torrents celebra que l’estudi del Maragall filòsof condueixi també al del Maragall místic: «La recepció filosòfica de Maragall agafa encara un nou gir en la recepció mística, aquella que llegeix Maragall i hi reconeix l’experiència del místic, en sentit profund però obert.»<br />
<br />
Torrents, aquest «maragallista més d’empatia que d’estudi» segons es defineix ell mateix, però que demostra ser un lector atentíssim del que s’ha publicat sobre l’escriptor durant els últims anys, acaba veient aquestes noves lectures com a «cercles concèntrics»:<br />
<br />
<blockquote class="tr_bq">
ben mirat, parlem de cercles concèntrics a l’entorn de l’obra de Maragall i assenyalem una tendència de lectura contemporània. Els lectors del Maragall d’avui, «del seu temps», no s’aturen en la seva poesia, ni en el seu pensament filosòfic, ni en el seu combat social, sinó que van, amb ell, més enllà, fins als límits del llenguatge, en l’expressió de les veus humanes en paraula viva.<br />
En una cultura literària com la nostra, que té la naixença en Ramon Llull i la renaixença en Jacint Verdaguer, no hauria d’intimidar la idea de la poesia mística. Seguir el Maragall fondament cristià i fondament lliure que havia entrat en el temple místic, que vol dir accedir als cercles del cel on Dante accedí de la mà de Beatriu, seria fer justícia al poeta català que en la línia de Llull i de Verdaguer s’acosta més en els temps contemporanis a la Paraula i al Silenci, per la via de les aproximacions a l’obscuritat mística.</blockquote>
<br />
M’hi sento, no cal dir-ho, en plena sintonia. Quan vaig publicar <i><a href="http://www.fragmenta.cat/ca/cataleg/assaig/25187">No et facis posar cendra</a></i>, els capítols que per mi eren més rellevants —els capítols en què sentia que realment deia alguna cosa nova— eren precisament aquells en què entrava en les dimensions filosòfiques i místiques de l’obra de Maragall. Però no van ser, ¡ai!, els capítols més comentats pels lectors que van polemitzar amb el llibre. Celebro moltíssim, doncs, que posar sobre la taula el Maragall filosòfic i, més encara, el Maragall místic, sigui valorat amb èmfasi per Ricard Torrents.<br />
<br />
L’amable lector em permetrà només expressar una lleugera discrepància amb Torrents, a propòsit de Verdaguer. Maragall és autor d’un poema més aviat fluix, de circumstàncies —gosaria dir que escrit per compromís—, sobre Verdaguer (no és l'únic poema fluixet sobre Verdaguer, vegeu el que ja vaig dir <a href="http://lectordemaragall.blogspot.com.es/2011/02/verdaguer-i-maragall-la-poesia-no.html">aquí</a>). Es titula «Per la tomba de mossèn Cinto», i molt encertadament l’autor va renunciar a incloure’l a cap dels seus llibres (no és ni a <i>Enllà</i> ni a <i>Seqüències</i>, posteriors a l’escriptura del poema). El poema diu així:<br />
<br />
<blockquote class="tr_bq">
Aquí jau el Poeta. Tot un poble<br />
vingué a enterrar-lo i se’n tornà plorant:<br />
l’esplendor de la parla catalana<br />
damunt la tomba va restar immortal.</blockquote>
<br />
No és que sigui un mal poema en termes formals. Els quatre decasíl·labs són mètricament perfectes, i llegits en veu alta tenen fins i tot una sonoritat prou remarcable. Però hi ha alguna cosa que diria que decep, en el poema. El segon vers, «vingué a enterrar-lo i se’n tornà plorant», sona bastant tòpic; i encara em sembla més tòpic el que ve a continuació: l’esplendor de la parla catalana resta immortal damunt la tomba. Sí, sí, però ¿i què? És més: em pregunto què vol dir, això, exactament. No diu «dintre la tomba», de manera que identificaríem l’esplendor de la parla amb el poeta que l’ha dignificada literàriament, sinó «damunt la tomba». ¿Pot «l’esplendor de la parla catalana» restar immortal «damunt la tomba»? Jo, personalment, no ho acabo de veure clar. Potser hi ha poemes que convé oblidar piadosament…<br />
<br />
Ricard Torrents, en canvi, considera aquests versos «una de les millors poesies que mai s’hagin escrit de poeta a poeta». Admeto que potser jo extremo la crítica al poema, però ¿Ricard Torrents no n’està extremant l’elogi?<br />
<br />
________________<br />
<br />
RÈPLICA DE RICARD TORRENTS <a href="http://rtbe.blogspot.com.es/2013/01/lesplendor-de-la-vida.html">aquí</a>.<br />
<br />
CONTRARÈPLICA MEVA <a href="http://lectordemaragall.blogspot.com.es/2013/01/ricard-torrents-i-la-poesia-de-poeta.html">aquí</a>.<br />
<br />
RÈPLICA DE TORRENTS A LA CONTRARÈPLICA MEVA <a href="http://rtbe.blogspot.com.es/2013/02/les-figues-que-pesava-homer.html">aquí</a>Ignasi Moretahttp://www.blogger.com/profile/08647157382640718771noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-2610672666875129711.post-74623444338722053592012-11-04T11:00:00.000+01:002012-11-04T11:31:04.122+01:00Maragall i les festes. Apunts sobre un text d'Anna M. Blasco<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjt7iDRXdTS0tsDeo8CfxoUK7_RGaJr9lf-uh_6vbvAGdugx4C3hSL9cypft19-VXOjaN9_QFQI77G5BNnZ3Z5UVvRpNwgkdcTCse9jiFvmmkg3t02pChG9AEZLy7PfgSdxu50pplGjKT1U/s1600/Nietzsche1882.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjt7iDRXdTS0tsDeo8CfxoUK7_RGaJr9lf-uh_6vbvAGdugx4C3hSL9cypft19-VXOjaN9_QFQI77G5BNnZ3Z5UVvRpNwgkdcTCse9jiFvmmkg3t02pChG9AEZLy7PfgSdxu50pplGjKT1U/s1600/Nietzsche1882.jpg" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Friedrich Nietzsche l'any 1882</td></tr>
</tbody></table>
<br />
«No comparteixo pas l’opinió d’aquells que creuen que l’escriptor se’ns mostra més acostat a la sensibilitat religiosa del nostre temps que no pas a la del seu. En tot cas, no en les festes. Maragall és un excel·lent glossador de costums, de pessebres i processons que, de fet, ja no es troben al nostre voltant. És precisament en l’àmbit de les festes que els seus poemes i sobretot els seus articles van construir un imaginari que ha alimentat diverses generacions.»<br />
<br />
Aquestes paraules d’Anna M. Blasco provenen de la seva conferència «Maragall i les festes religioses», al llibre col·lectiu <i>Les idees religioses de Maragall</i> (Fundació Joan Maragall i Editorial Cruïlla, Barcelona, 2012, la citació a la p. 92). Blasco es baralla amb mi, òbviament. Amb mi i amb tots els que han sostingut el mateix. He dedicat molts esforços a explicar que «el pensament de l’últim Maragall lliga molt més amb la nostra sensibilitat que amb la dels seus coetanis», tal com ho formulava al congrés sobre Maragall celebrat a Girona fa un parell d’anys. Ho he dit i escrit en nombrosíssimes ocasions. Blasco, però, creu que no: que, almenys pel que fa a la glossa de les festes religioses, Maragall es mostra molt més a prop de la sensibilitat dels seus coetanis que a la nostra.<br />
<br />
Gosaria dir que sí i que no al mateix temps. D’una banda, sí: certament, una part (ben menor, però) de l’obra poètica i periodística de Maragall es dedica a glossar les festes religioses tal com eren viscudes al seu temps. ¿Hi ha aquí el millor Maragall? Jo diria que no. Aquí hi ha el Maragall que ret tribut al seu temps. Aquest Maragall també existeix, és cert, i és possible que jo l’hagi obviat massa ràpidament en algunes de les meves anàlisis. Però si l’he obviat, és precisament perquè és un Maragall obvi, perquè ens ofereix obvietats, perquè és previsible i banal, perquè no ens aporta gran cosa. És a dir: si l’escriptor ens hagués deixat fonamentalment «Els núvols de Nadal» i «La nit de la Puríssima» (dos poemes, i perdonin-me, bastant prescindibles), avui no estaríem parlant de Maragall. Si Maragall és Maragall no és gràcies a aquests poemes, sinó malgrat aquests poemes. Maragall sabia molt bé que no tota l’obra d’un escriptor és or pur, sinó només alguns fragments especialment reeixits. Hi ha un Maragall convencional i previsible, certament, però aquest Maragall no és el que ens dóna la mesura de Maragall. Maragall és més que aquest Maragall. Maragall és Maragall malgrat aquest Maragall. Jo crec que els escriptors mereixen que se’ls estudiï fonamentalment per aquells aspectes en què han reeixit, no pas per les concessions banals a l’esperit del seu temps. Hi ha «oblits» que són caritatius, i els grans escriptors també són mereixedors d’obres de misericòrdia.<br />
<br />
I, al mateix temps, i em sap greu que Blasco gairebé ni abordi aquest punt, resulta que en la major part de textos de Maragall dedicats a les festes, la seva mirada no és merament costumista i notarial, tal com sembla donar a entendre l’estudiosa. Se’n va adonar (i ho va explicar molt bé) Eugenio Trías, ja fa força anys, en assenyalar que en textos aparentment anodins sobre les festes i el pas de l'any hi bategaven amb força les lectures de Novalis i de Nietzsche. Fixem-nos en l’inici de l’article «Navidad»: «¡Otra vez Navidad! Rueda del año, no podrás espantarnos: es sombra falaz el tiempo. Tu rapidez misma revela la inmóvil eternidad del Ser.» Aquest inici a mi no em fa pensar en els pastorets de Folch i Torres, sinó en la concepció del temps de Plató.Ignasi Moretahttp://www.blogger.com/profile/08647157382640718771noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-2610672666875129711.post-30127430300347514772012-11-03T00:14:00.000+01:002012-11-03T01:11:44.308+01:00La poètica de Joan Maragall. Apunts sobre un text de Ramon Pla i Arxé<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhdcgcbTPp4PdmV-MJZrkBviBVKuWHGeskNFDc_NHVYOg5g2HMKF3h4fc1Fx2evSQRbFP0vDMObBixbCug8S696zrAcx9s-6hvFbXtwvO37PgQxRrDFag5wdyhAkuVwoOHGxmvLncC1kgy6/s1600/les-idees-religioses-de-joan-maragall-9788466130561.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhdcgcbTPp4PdmV-MJZrkBviBVKuWHGeskNFDc_NHVYOg5g2HMKF3h4fc1Fx2evSQRbFP0vDMObBixbCug8S696zrAcx9s-6hvFbXtwvO37PgQxRrDFag5wdyhAkuVwoOHGxmvLncC1kgy6/s320/les-idees-religioses-de-joan-maragall-9788466130561.jpg" width="211" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Les idees religioses de Joan Maragall</td></tr>
</tbody></table>
<br />
<br />
En el llibre col·lectiu <i><a href="http://www.fundaciojoanmaragall.org/publicacions_2.php?id_publicacio=192&id_menu=219&id_cat=1">Les idees religioses de Joan Maragall</a></i> (Fundació Joan Maragall i Editorial Cruïlla, Barcelona, 2012), la conferència de <a href="http://lectordemaragall.blogspot.com.es/2011/09/ramon-pla-i-arxe-i-el-cristianisme.html">Ramon Pla i Arxé</a> duu per títol «La poètica de Joan Maragall». És un text senzillament esplèndid, imprescindible, que serà utilíssim en endavant per a qualsevol aproximació a la teoria estètica de l’escriptor. A més, no és un text improvisat: fa molts anys que Pla i Arxé reflexiona a fons sobre la temàtica. Ja l’any 1998 va publicar un quadern de la Fundació Maragall amb el mateix títol. En aquella ocasió se centrava en l’«Elogi de la paraula» i en l’«Elogi de la poesia». Aquest cop se centra en l’«Elogi de la poesia», i ho fa en bona mesura comparant les afirmacions de Maragall amb les que feien sobre els mateixos temes els manuals acadèmics del moment. Aquest mètode ens permet copsar fàcilment l’originalitat de la proposta estètica de Maragall.<br />
<br />
Si confrontem els dos textos de Pla i Arxé sobre la temàtica (com que tenen el mateix títol, ens hi podem referir per l’any d’edició: 1998 i 2012, respectivament), és fàcil adonar-nos que algunes afirmacions de 1998 apareixen ara molt matisades, i que temes que aleshores eren simplement al·ludits o fins i tot desdenyats, ara són tractats amb molt més detall. L’«Elogi de la poesia» conté el que jo en vaig dir en el meu llibre «una estètica derivada d’una metafísica religiosa». És a dir: hi ha una estètica, naturalment, però el text no ofereix únicament una estètica, o no es val simplement de l’instrumental de l’estètica, perquè el punt de partida és una cosmogonia religiosa. Diguem que Maragall ofereix la seva estètica en el marc, molt més ampli, de la seva pròpia metafísica. La pregunta que ens podem fer (Pere Lluís Font me la va fer en la defensa de la meva tesi doctoral) és què ve primer: si la reflexió metafísica o si la reflexió estètica. És a dir: ¿Maragall té una metafísica i, d’aquesta metafísica, en fa derivar una estètica, o bé té una estètica i, per explicar-la, es treu de la mà («s’inventa») una metafísica que en doni raó? En el meu llibre <i><a href="http://www.fragmenta.cat/ca/cataleg/assaig/25187">No et facis posar cendra</a></i> jo vaig optar clarament per la primera opció, i d’aquí ve el títol del capítol en què estudiava l’«Elogi de la poesia» («Una estètica derivada d’una metafísica religiosa»). Avui no sé si ho tindria tan clar: més aviat crec que es retroalimenten. En tot cas, el Pla i Arxé de 1998 optava clarament per la segona opció, de tal manera que tota la reflexió metafísica o religiosa de l’«Elogi» era vista com una «teologia adaptada a les circumstàncies del seu discurs» i com un mer «recurs teològic» destinat a «sacralitzar» el procés poètic. Aquesta noció de recurs teològic (com un simple <i>ornatus</i> al servei del nucli del text, exclusivament estètic) ha fet certa fortuna: s’hi han referit, en llocs diversos, Lluís Quintana Trias i Oriol Ponsatí-Murlà. A mi, en canvi, aquesta noció em generava incomoditat, i així ho vaig manifestar a <i>No et facis posar cendra</i>, p. 224-25, nota 31.<br />
<br />
El Pla i Arxé del 2012 ja no fa servir aquesta expressió. Continua parlant de «sacralitzar el procés» (p. 84), però ho fa molt més matisadament que abans. És a dir: en la metafísica de l’«Elogi» hi ha tema, hi tenim tema, i val la pena que ens hi posem; no és un mer recurs formal, sinó que hi ha un pensament que mereix ser estudiat. I Pla i Arxé, que el 1998 ho desdenyava, avui ho estudia amb dedicació, rigor i encert. Fixem-nos com, en presentar el seu estudi, diu (p. 34): «Intentaré explicar el pensament teòric de Maragall en relació amb la poesia, que, de fet, és un pensament sobre l’estètica en general amb una inequívoca arrel teològica.» Més tard diu que una de les singularitats dels plantejaments estètics de Maragall és el fet de considerar el ritme «com un rastre de la creació divina i com un testimoni, per tant, de la presència de Déu en el real: en l’home, en la naturalesa i en el poema» (p. 71). I més tard encara, ho rebla (p. 86): «per a Maragall, a l’arrel de la vida del món i a la nostra —per a ell sagrades— hi troba Déu. I seria falsejar el seu plantejament teòric obviar-ho.»<br />
<br />
Un altre canvi entre el 1998 i el 2012 està en el paper conferit a la centralitat de la forma en el pensament poètic de Maragall. El 1998, Pla i Arxé enfatitzava tant el paper de la forma en la reflexió estètica de Maragall, que l’obra d’art semblava desvinculada de la realitat i de l’artista. M’hi vaig referir a <i>No et facis posar cendra</i>, p. 341, nota 73. El Pla i Arxé del 2012 em sembla que eludeix aquest perill.<br />
<br />
No voldria deixar de mencionar un aspecte formal del text de Pla i Arxé (aplicable tant al text de 1998 com al del 2012) que jo personalment no posaria com a model. Hi ha en tots dos textos un cert adamisme: Pla i Arxé no cita gairebé cap estudiós de l’obra de Maragall (tret de Lluís Quintana, però només per referir-se a aspectes filològics relacionats amb l’«Elogi de la poesia»). Sembla, doncs, que el tema sigui verge, que entre Maragall i Pla ningú no hagi dit res. I això, naturalment, no és així. A mi m’agrada que els estudiosos entrem en diàleg —explícit— els uns amb els altres. M’hagués agradat que, paral·lelament al desenvolupament que Pla i Arxé fa del tema, a les notes a peu de pàgina s’hagués barallat amb els desenvolupaments que sobre la mateixa temàtica han fet Terry, Quintana, Ardolino o, per què no dir-ho, amb els que he fet jo mateix. No pas per la vanitat de ser citat, sinó perquè el lector pugui saber en què coincideixen els estudiosos i en què discrepen, ja que això em sembla molt clarificador. Quan Pla esmenta els conceptes de ritme, d’esforç i de dolor, tan importants a l’«Elogi de la poesia», no és certament el primer a parlar-ne, i per al lector constituiria una informació útil remetre’l a les presentacions que n’han fet els altres estudiosos. De fet, un dels objectius d’aquest blog és precisament el de confrontar «el meu don Joan Maragall» amb el «don Joan Maragall» dels meus col·legues. No estem sols. Tots llegim uns mateixos textos i tots ens llegim per llegir-los millor.Ignasi Moretahttp://www.blogger.com/profile/08647157382640718771noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-2610672666875129711.post-19581759220735298662012-05-29T10:47:00.000+02:002012-05-29T10:47:00.452+02:00Maragall, "místic salvatge"En l'últim post parlava de la recepció del meu llibre <a href="http://www.fragmenta.cat/ca/cataleg/assaig/25187">No et facis posar cendra. Pensament i religió en Joan Maragall</a>. Crec que cap dels que han comentat el llibre no s'ha aturat a valorar amb detall el capítol sobre "La trilogia mística de 1905-1906". És un dels capítols que vaig reelaborar més entre la tesi i el llibre. A la tesi, dels tres articles del que en dic la "trilogia mística" en vaig fer una lectura indecisa, plena de concessives: místic sí, però no. Era evident que el tema em seduïa però que no l'acabava de resoldre amb decisió. M'ho va fer notar el tribunal que va jutjar la tesi i m'ho va fer notar algun col·lega que va tenir l'amabilitat de llegir el text de la tesi i comentar-me'l en privat.<br />
<br />
No era un capítol fàcil, per mi, perquè els textos semblaven mística pura... ¡però no hi sortia Déu! ¿Es pot parlar de literatura mística quan no s'utilitza un llenguatge religiós? La solució me la va donar la lectura, posterior a la tesi, del magnífic llibre de Michel Hulin "La mysthique sauvage", que vaig poder llegir en la traducció castellana de Siruela. La noció de "mística salvatge" (que es contraposa a la "mística cultivada" en el si de les religions instituïdes) em va servir per entendre els textos de Maragall. O, si més no, per oferir-ne una possible clau de comprensió, un possible llenguatge per comprendre'ls.<br />
<br />
A molts els ha interessat la qüestió de si Maragall era o no catòlic, si era o no progressista... i en canvi, el que dic sobre els textos místics de Maragall, que per mi és molt més important que tot això, sembla que no genera ni fred ni calor. Potser ens preocupen massa les qüestions institucionals (¿estava dintre o fora de l'ortodòxia?) i ideològiques (¿progressista o conservador?), i mentre ens entretenim amb aquestes superficialitats, ens perdem el més important: els continguts d'uns textos que ens parlen d'una experiència clarament associada a la mística, però sense la compareixença de cap Déu.Ignasi Moretahttp://www.blogger.com/profile/08647157382640718771noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-2610672666875129711.post-51703681498221966862012-05-26T22:20:00.000+02:002012-12-15T23:02:54.761+01:00"La delícia de sentir-se comprès": a propòsit de la recensió de Carles Miralles<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="http://www.escriptors.cat/autors/mirallesc/inici.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" height="290" src="http://www.escriptors.cat/autors/mirallesc/inici.jpg" width="320" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Carles Miralles</td></tr>
</tbody></table>
<br />
<br />
No sempre ens sentim compresos fins a les entranyes. Maragall s'hi va sentir (o així ho va dir a l'interessat) quan Josep Pijoan va tractar en una ocasió de posar ordre (crec que amb notable encert) en les intuïcions religioses del seu mentor intel·lectual, i va fer servir l'expressió que he posat al títol: "la delícia de sentir-se comprès fins a les entranyes".<br />
<br />
En aquest blog he anat fent-me ressò dels principals comentaris crítics que han anat sorgint al voltant del meu llibre <i><a href="http://www.fragmenta.cat/ca/cataleg/assaig/25187">No et facis posar cendra. Pensament i religió en Joan Maragall</a></i>. Fonamentalment, de la detallada ressenya de <a href="http://lectordemaragall.blogspot.com.es/2011/09/ramon-pla-i-arxe-i-el-cristianisme.html">Ramon Pla i Arxé</a> i de la llarga al·lusió de <a href="http://lectordemaragall.blogspot.com.es/2012/02/jordi-castellanos-benvingut-la-polemica.html">Jordi Castellanos</a>, passant per les aportacions d'<a href="http://lectordemaragall.blogspot.com.es/2011/10/anna-punsoda-benvinguda-la-polemica.html">Anna Punsoda</a> i de <a href="http://lectordemaragall.blogspot.com.es/2011/11/jaume-aulet-benvingut-la-polemica.html">Jaume Aulet</a> al debat.<br />
<br />
Però el meu llibre no ha generat solament comentaris desaprovatoris. S'han ocupat del meu llibre amb gran empatia <span id="goog_1080908588"></span>Josep Massot a <a href="http://www.fragmenta.cat/la-vanguardia-moreta-9-10-2010_31621">La Vanguardia<span id="goog_1080908589"></span></a>, Montserrat Serra a <a href="http://www.vilaweb.cat/noticia/3787395/20101010/joan-maragall-poeta-sensual.html">Vilaweb</a>, Teresa Costa-Gramunt a <a href="http://www.vilanovadigital.com/espais/blocs/viewdoc.asp?iddoc=29713">Vilanova Digital</a> i a <a href="http://www.fragmenta.cat/el-3-de-vuit-maragall_41531">Tres de Vuit</a>, Lluís Bonada a <a href="http://www.fragmenta.cat/el-3-de-vuit-maragall_41531">El Temps</a>, Eduard Brufau a <a href="http://www.fragmenta.cat/primer-llibre-sobre-el-pensament-religi%C3%B3s-de-joan-maragall_34008">Catalunya Cristiana</a>, Ignasi Franch a <a href="http://www.fragmenta.cat/els-llibres-de-l-any-maragall_52555">El Triangle</a>, M. P. a <a href="http://www.fragmenta.cat/actualidad-bibliogr%C3%A1fica-moreta_44365">Actualidad Bibliográfica</a>, Marta Pessarrodona a <a href="http://www.fragmenta.cat/maragalliana-per-marta-pessarrodona_122348">Lletres</a>, Josep Vall i Mundó a <a href="http://www.temesdavui.org/ca/revista/41/llibres/no_et_facis_posar_cendra_pensament_i_religio_en_joan_maragall">Temes d'Avui</a> i Jordi Pigem al <a href="http://www.fragmenta.cat/el-poeta-fil%C3%B2sof-de-sant-gervasi_136549">Cultura|s La Vanguardia</a>, entre altres. A tots (també als més crítics amb la meva lectura de Maragall) els estic molt agraït per l'atenció que han prestat al meu llibre.<br />
<br />
L'últim text que ha sortit per ressenyar àmpliament <a href="http://www.fragmenta.cat/ca/cataleg/assaig/25187"><i>No et facis posar cendra</i></a> és la recensió de Carles Miralles a <a href="http://www.fragmenta.cat/ressenya-de-no-et-facis-posar-cendra-per-carles-miralles_136405">Estudis Romànics</a>. És un text que m'ha fet sentir-me llegit, comprès, respectat i valorat, i això no passa cada dia. Miralles no s'està, òbviament, de discutir alguns aspectes del meu llibre, cosa que també li agraeixo. La crítica que fa al "Breu glossari filosòfic de l'últim Maragall", per exemple, em sembla justíssima. Em sento llegit i comprès per Miralles perquè en cap moment no em fa dir el que no dic ni m'atribueix intencions que no tinc, com m'ha passat amb altres lectures del meu llibre (Pla i Arxé diu que pretenc presentar un Maragall heterodox, Castellanos diu que estic obsedit pel progressisme i l'heterodòxia...).<br />
<br />
Però, sobretot, agraeixo a Miralles que destaqui tres cops la meva lectura dels textos de Maragall. On altres han dit que jo no faig una lectura literària dels poemes, o que els sotmeto a una lectura ideològica, o que hi projecto els meus interessos intel·lectuals, Miralles sosté que "Moreta els ha llegit, els textos, aplicadament i amb acuïtat"; més tard insisteix que "pertot trobem, en l'exposició de cada etapa, lectures coherents, a voltes justíssimes, dels textos que addueix"; finalment, tot i defensar que Maragall ha de ser llegit més com a poeta que com a pensador, Miralles no s'està d'agrair que "qui el llegeix com a pensador tracti amb tanta cura i atenció també la seva poesia".<br />
<br />
Personalment, valoro moltíssim aquesta última afirmació. Maragall ha estat estudiat (i està sent estudiat) fonamentalment per filòlegs. Però també s'hi han aproximat ocasionalment alguns filòsofs. Penso en Ferrater Mora (Oriol Ponsatí-Murlà ha reivindicat últimament la seva lectura de Maragall), en Eugenio Trías, en Norbert Bilbeny o, més recentment, en Antoni Mora. Però el gruix dels estudis maragallians el fan els filòlegs. I és lògic que sigui així: Maragall és fonamentament un escriptor, un autor canònic de la literatura catalana més que d'una suposada filosofia catalana. El que passa és que Maragall té un pensament propi d'una gran potència, sempre des del meu punt de vista (quan ho vaig defensar en el Simposi sobre Maragall de la Universitat de Girona, l'any 2010, Terricabras va replicar que, malgrat el que jo deia, ¡ell es quedava amb el poeta!).<br />
<br />
Reivindico, doncs, la importància del pensament de Maragall, però sense convertir-lo en un filòsof professional o acadèmic; prefereixo parlar de Maragall com a "pensador", un terme prou ampli i flexible com per fer justícia a la tasca de Maragall. Poeta i pensador. No sempre els que han posat en relleu la importància del pensament de Maragall han prestat als poemes l'atenció que es mereixen; menys atenció encara han prestat a la bibliografia crítica que la filologia catalana els ha dedicat. Recordo fins i tot una tesina inèdita sobre la religiositat de Maragall l'autora de la qual excloïa completament la poesia de la seva anàlisi per la multiplicitat d'interpretacions a què es prestava.<br />
<br />
La meva intenció, en canvi, ha estat sempre arribar al pensament de Maragall però fer-ho des del text. Des de la lectura del text. Entenent per text no solament l'article o l'assaig, sinó també el poema. Partir del text (poètic, periodístic, assagístic), partir del que la filologia ens diu del text, per arribar al pensament del qual aquest text és expressió. La feina dels filòlegs (he fet, i faig, molta feina de filòleg) em sembla de vegades massa positivista, massa arran de terra, però prefereixo una aportació positivista sòlida que una especulació aparentment brillant però sense base textual. Jo sempre em sento, però, entre els uns i els altres. Intentant extreure el pensament de l'autor, però fer-ho sense renunciar a les eines del filòleg. Sense oblidar el text.<br />
<br />
Sigui com sigui, les aportacions de Miralles i totes les altres que he esmentat formen part, per mi, del meu llibre. Quan evoquem un llibre, evoquem el llibre i també les lectures que s'han fet d'aquell llibre. El meu llibre no és només meu; també el sento associat a les lectures que se n'han fet. I a tots els agraeixo moltíssim la seva aportació. També a aquells de qui no m'he sentit comprès, no solament perquè potser revelen que sóc jo qui no s'ha sabut explicar, sinó també perquè han estat ocasió per precisar amb més detall la meva lectura de Maragall. La pitjor recepció d'un llibre és el silenci, no pas la crítica. Per això, ¡gràcies!Ignasi Moretahttp://www.blogger.com/profile/08647157382640718771noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-2610672666875129711.post-18438139697760264112012-04-13T17:09:00.000+02:002012-04-15T22:52:15.119+02:00Joan Maragall, sense biografia<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="http://www.visat.cat/view_file.php?id=2&file=19.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" src="http://www.visat.cat/view_file.php?id=2&file=19.jpg" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Joan Maragall</td></tr>
</tbody></table>
<br />
Efectivament, el <a href="http://vigilant-far.blogspot.com/2012/04/joan-maragall-no-te-biografia.html">Vigilant del Far</a> té tota la raó del món. Joan Maragall no té biografia. No tenim la gran biografia que un personatge de la seva talla es mereix. Una biografia que sigui rigorosament documentada i literàriament solvent. Tenim resums biogràfics benintencionats, tots molt antics, i poca cosa més. La meva aportació, amb <a href="http://www.fragmenta.cat/ca/cataleg/assaig/25187">No et facis posar cendra</a>, vol ser el que en dic una "biografia intel·lectual", és a dir, una reconstrucció del pensament de l'escriptor seguint un fil conductor cronològic. No és, doncs, una biografia-biografia, perquè el centre no és la vida sinó el pensament de l'escriptor.<br />
<br />
Hi ha en el meu llibre, això sí, una amplíssima i documentada cronologia de l'escriptor. No és una biografia, perquè són meres dades ordenades cronològicament. Hi falta, naturalment, relat, descripció, interpretació. Però sempre és una base.<br />
<br />
Per escriure la gran biografia que Maragall es mereix crec que caldria que algú (el Vigilant suggereix el meu nom, tant de bo tingués el temps i els recursos per aquesta empresa!) s'hi pogués dedicar durant uns anys. Caldria buidar tota l'obra de Maragall publicada i tots els documents conservats a l'Arxiu Joan Maragall, i complementar-ho amb la recerca en altres arxius i hemeroteques i amb el buidatge de les aportacions dels coetanis de Maragall. I caldria, òbviament, ser capaç de processar tota aquesta informació i oferir-la en un relat que fos literàriament solvent. Una biografia ha de ser també una obra literària.<br />
<br />
El Vigilant del Far diu que, si ell s'hi posés, tindria part de la feina feta, però es descarta amb aquests termes:<br />
<br />
<blockquote class="tr_bq">
A mi no em busqueu, encara que tindria una bona part de la feina feta. No em busqueu perquè no vull saber res d’editorials. Paguen malament i no et deixen fer la feina amb tranquil·litat. I així no es pot treballar amb pau. No es pot treballar bé. No es pot treballar.</blockquote>
<br />
Té raó i no en té, i ho puc dir en la meva doble condició d'autor i editor. És a dir: certament, les editorials paguen (paguem!) poc (les que paguem, perquè n'hi ha un bon nombre que, amb la coartada de la religió, de la llengua, de la pàtria o de la cultura, no paguen ni malament ni bé: simplement no paguen, perquè la militància ho justifica tot). Però què més voldríem, moltes editorials, que pagar millor els autors. L'editor canalitza els ingressos procedents de la venda dels llibres i de les subvencions rebudes (quan se'n reben); amb aquests ingressos pot atendre totes les factures, incloses les dels autors. A mi, com a autor, ningú no em pagarà les hores que m'ha costat escriure <a href="http://www.fragmenta.cat/ca/cataleg/assaig/25187">No et facis posar cendra</a>, senzillament perquè el mercat no ho paga: no hi ha prou compradors de llibres d'assaig perquè els autors d'assaig rebem la remuneració que correspondria a les hores esmerçades a fer possible el llibre. El mercat no ho paga, i les subvencions no arriben ni de bon tros a compensar-ho. Hi ajuden, certament, però només això. No em puc apuntar, doncs, a la crítica a la gasiveria dels editors, perquè en conec i pateixo les dificultats, i es fa el que es pot. Jo, si més no, faig el que puc.<br />
<br />
I tornem a la biografia que no tenim. Algú l'haurà d'escriure. I quan ho faci, haurà de combatre dos perills. El primer, el de ser presoner de la imatge estereotipada i insofrible que s'ha projectat de Maragall, la imatge "mig de pastisseria de forn de Sant Jaume barceloní", tal com deia el sempre lúcid Gaziel. Però hi ha un segon perill, no menys important: el de ser tan presoner de la necessitat d'apartar-se de la imatge (auto)projectada, que aleshores s'acabi escrivint l'anti-Maragall. És el perill de considerar que tot el que s'ha fet no té cap valor, que els textos de Maragall (incloses "Notes autobiogràfiques" i epistolari) no són més que la projecció del Maragall públic, que hi ha un "gran engany" en tot el que s'ha dit i que l'autèntic Maragall, el de debò, és un lleuger que ens ha enredat a tots, començant per la seva senyora. Maragall es mereix una biografia, no una novel·la.Ignasi Moretahttp://www.blogger.com/profile/08647157382640718771noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-2610672666875129711.post-63436609633180907052012-04-04T23:39:00.000+02:002013-02-05T00:59:37.946+01:00Narcís Comadira: «Joan Maragall baixa a prendre el te»<br />
<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="http://www.lacentral.com/Imagenes/?idr=435" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" height="640" src="http://www.lacentral.com/Imagenes/?idr=435" width="468" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Narcís Comadira</td></tr>
</tbody></table>
<br />
No, evidentment que no: no convertiré Narcís Comadira en un maragallià. Tampoc en un maragallista. (Ja saben allò dels maragallians i els maragallistes: simplificant la distinció de Riba, els primers adoren Maragall, els segons l’estudien.) En el congrés internacional sobre Maragall que vam celebrar la tardor passada a la Universitat de Barcelona, Comadira —que hi va participar en una taula de poetes hàbilment moderada per Susanna Rafart— es va distanciar de Maragall, especialment en el terreny lingüístic. Tot això és prou sabut.<br />
<br />
Amb tot, hi ha un poema de Comadira sobre Maragall que valdria la pena recuperar. Ho va fer Susanna Rafart a la taula rodona esmentada (¡Comadira mateix va dir que no el recordava!). I ho ha fet també recentment Sam Abrams, que l’encerta plenament a l’hora de relacionar-lo amb el llibre de Josep Pijoan <i>El meu Don Joan Maragall</i>, la font més clara del poema. Però anem en primer lloc al poema en si:<br />
<br />
<blockquote class="tr_bq">
<b>Joan Maragall baixa a prendre el te</b> </blockquote>
<blockquote class="tr_bq">
Els amics ja fa estona que hi són.<br />
La família ben aplegada.<br />
Les minyones, callades, polides.<br />
La tetera, de plata, fumeja. </blockquote>
<blockquote class="tr_bq">
Parlen poc, només coses corrents<br />
per distreure una mica l’estona.<br />
En el fons tots esperen que baixi,<br />
consirós, de la torre, el poeta. </blockquote>
<blockquote class="tr_bq">
Ell, a dalt, quan és hora sospira:<br />
apenat diu adéu a les Muses.<br />
Després desa la ploma, s’aixeca.<br />
Amb tristesa s’atansa a la porta. </blockquote>
<blockquote class="tr_bq">
Tot és fosc i per l’ull de l’escala<br />
una feble remor de conversa<br />
el retorna a la terra. Respira<br />
l’oloreta que fan les torrades. </blockquote>
<blockquote class="tr_bq">
Pas a pas, amb la mà a la barana,<br />
va baixant dins un núvol de glòria:<br />
cada vespre, fidels, el segueixen<br />
els espectres dels seus personatges. </blockquote>
<blockquote class="tr_bq">
Quan arriba a la sala se’l miren<br />
tots els ulls. Ell es mira la dona.<br />
No diu res. Fins al cap d’una estona<br />
no recobra el somriure i la parla. </blockquote>
<blockquote class="tr_bq">
Narcís Comadira, <i>El verd jardí</i>, dins <i>Formes de l’ombra. Poesia 1966-2002</i>, Edicions 62 / Empúries, Barcelona, 2002, p. 132-133.</blockquote>
<br />
Jo, què volen que els digui, aquest poema el trobo molt simpàtic. És caricaturesc, òbviament, però aquest fet no crec que el converteixi en una arma per alliberar-se de la influència de Maragall, com sosté Abrams (ho diu a «Tres reedicions ben oportunes», <i>Revista del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Barcelona</i>, núm. 135, agost 2011, p. 101). Evidentment, el poema no és cap homenatge a Maragall. Però tampoc no crec que es rabegi en la crítica. El punt caricaturesc del poema té prou tendresa com per fer-nos estimable el poeta retratat. Fins i tot, a mesura que el rellegeixo, hi vaig trobant, més enllà de la caricatura, la presentació d’una realitat més àmplia que viuen tots els creadors.<br />
<br />
«Joan Maragall baixa a prendre el te» és la recreació del xoc entre els espais literaris i mentals del poeta i la seva socialització en un entorn familiar i intel·lectual. El xoc entre l’escriptura i la quotidianitat. Entre la poesia i les convencions burgeses. Pijoan explica, a <i>El meu Don Joan Maragall</i>, que el poeta treballava al seu despatx del pis superior de la torre de Sant Gervasi fins a l’hora de prendre el te:<br />
<blockquote class="tr_bq">
A les cinc el cridaven perquè baixés a prendre el te, però si tardava a venir ja compreníem tots que no era cosa de destorbar-lo. A la fi baixava amb els ulls extraviats, la cara esbarrellada i més vermellor a les galtes del que convenia.<br />
Quin refrescant el te, aleshores! Tota la gran taula plena, de grans i petits. La seva família cada any més nombrosa s’augmentava amb cunyades i nebots que venien en aquella hora. Era quan el senyor Roura i jo solíem arribar-hi com excrescències o berrugues de la família. De vegades érem més de vint a la taula. Les germanes d’En Maragall, que venien a dies fixos, dimarts, dijous i diumenges, portaven llaminadures de Barcelona: les encasades, tortells i ensiamades. Així uns dies teníem el te magre amb torrades i altres dies més gent a taula i a més a més dolçúries.</blockquote>
Pijoan posat en vers: això és, d’entrada, «Joan Maragall baixa a prendre el te». Fins i tot compareixen les torrades que acompanyaven el te els dies en què no hi havia les llaminadures de les germanes. Però gosaria dir que tant Pijoan com Comadira fan molt més que caricaturitzar el poeta. Tots dos han comprès, perquè segurament tots dos ho han viscut —¡i qui no ho ha viscut!—, el xoc entre les Muses i els horaris. La dedicació a l’escriptura, al pensament, a l’esperit, es veu interrompuda per les convencions, els horaris, els àpats, les visites, la família… Hi insisteixo: ¿qui no ho ha viscut? És un moment dolorós, el de deixar la ploma per atendre les mínimes obligacions que imposa la socialització. Per això —ens diu Comadira—, el poeta «apenat diu adéu a les Muses», «desa la ploma» i «amb tristesa s’atansa a la porta». En aquest instant, no és la vista (perquè «tot és fosc») sinó l’oïda («una feble remor de conversa») i l’olfacte («l’oloreta que fan les torrades») allò que li fa percebre la realitat a la qual s’incorporarà. Hi torno: el xoc és dolorós, i requereix temps per convertir-lo en una suau transició. Per això Comadira s’imagina (i ara el que llegim no és Pijoan versificat, sinó Comadira pur) el descens reposat del poeta per l’escala fosca de la torre: malgrat l’acció de baixar per l’escala, malgrat la remor de converses i l’oloreta de les torrades, l’enteniment de l'escriptor continua en mans de les Muses: per això ens diu que «el segueixen els espectres dels seus personatges».<br />
<br />
I, finalment, el xoc final: el poeta compareix al menjador, on l’esperen família i amics. Doncs fins i tot arribats aquí, Comadira aconsegueix que Maragall transformi el xoc en un trànsit prolongat:<br />
<blockquote class="tr_bq">
No diu res. Fins al cap d’una estona<br />
no recobra el somriure i la parla.</blockquote>
¿Què és «Joan Maragall baixa a prendre el te?» ¿Una manera d’exorcitzar la possible influència de Maragall, presentant-lo sotmès a les servituds d’un marc familiar i burgès? ¿O es tracta d’una recreació —amb Maragall com a mer pretext— d’aquest instant dolorós que viuen tots els creadors, per misàntrops i maleïts que siguin, en què la dedicació a la vida de l’esperit es veu interrompuda per la prosa de la vida quotidiana?Ignasi Moretahttp://www.blogger.com/profile/08647157382640718771noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-2610672666875129711.post-49308556610008117462012-02-03T16:29:00.001+01:002012-02-03T16:29:28.259+01:00Jordi Castellanos, ¡benvingut a la polèmica!<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="http://www.escriptors.cat/autors/castellanosj/Inici.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" src="http://www.escriptors.cat/autors/castellanosj/Inici.jpg" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Jordi Castellanos</td></tr>
</tbody></table>
<br />
No n'he parlat fins avui, perquè estava pendent de la publicació de la meva rèplica a <i>L'Avenç</i>. Sóc dels que donen prioritat al paper, i el paper, ja ho sabem, sempre va més a poc a poc que el món digital...<br />
<br />
Però posem el lector d'aquest blog en antecedents: <i>L'Avenç</i> de desembre passat incloïa un article de l'admirat amic Jordi Castellanos titulat "El jove Maragall: reaccionari o progressista?" En els dos primers paràgrafs del text, Castellanos formulava algunes precisions crítiques al meu llibre <i><a href="http://www.fragmenta.cat/ca/cataleg/assaig/25187">No et facis posar cendra</a></i>. M'hauria agradat poder-hi contestar amb detall, matisadament, però no va ser possible. Constret per la limitació d'espai, la meva resposta va ser la següent:<br />
<br />
<blockquote class="tr_bq">
En l’article «El jove Maragall: reaccionari o progressista?» (<i>L’Avenç</i>, 374, p. 36-45), Jordi Castellanos dedica els dos paràgrafs inicials a desqualificar el meu llibre <i>No et facis posar cendra. Pensament i religió en Joan Maragall</i> (Fragmenta, 2010), acusant-me de dogmatisme i falta d’humilitat, de voler presentar un Maragall heterodox i progressista, d’aprofitar-me dissimuladament de l’obra dels antecessors (i, en particular, de tenir poc respecte per Joan-Lluís Marfany) i de desconèixer «els «colors i els matisos» d’allò que estudio. Contestar amb detall aquestes acusacions requeriria un espai del qual no disposo. Tanmateix, m’agradaria deixar constància del següent: 1) les més de 1.300 notes del meu llibre donen fe del meu tribut a les recerques dels qui m’han precedit; 2) cito Marfany en una vintena d’ocasions, i només en cinc és per prendre distàncies (crec que això encara no està prohibit) respecte a punts concrets de la seva obra (no faig cap desqualificació global de les seves aportacions); 3) com Marfany, defenso la compatibilitat entre apassionament i rigor acadèmic, i temo que és aquest apassionament (aquest <i>pathos</i>, aquest entusiasme) el que s’ha confós amb falta d’humilitat; 4) en el meu llibre insisteixo un i altre cop a superar una terminologia tan obsoleta com la dels binomis conservador/progressista i ortodox/heterodox, que no serveixen per estudiar l’obra d’un pensador com Maragall, i 5) la relació establerta per Castellanos entre vitalisme i feixisme, a la qual només falta fer Nietzsche responsable de les cambres de gas de Hitler, em sembla particularment desafortunada.</blockquote>
<br />
<i>L'Avenç</i> ha publicat la meva rèplica en l'últim número (376, febrer 2012), juntament amb la resposta que hi dóna Jordi Castellanos:<br />
<br />
<br />
<blockquote class="tr_bq">
Amic Ignasi Moreta:<br />em sap greu que es prengui una petita crítica com una desqualificació global. Jo parteixo del que diu a les pàgines 103-104 del seu llibre en relació amb les afirmacions de Valentí Fiol, de Joan Lluís Marfany i d’altres sobre el reaccionarisme polític del jove Maragall: «Si tractem de substituir la desqualificació ràpida feta per la “brocha gorda” del pintor de parets pel matís del pinzell fi de l’artista, ens adonarem fàcilment que aquesta mena d’explicacions és, com a mínim, enormement simplista.» Potser sí que les 1.300 notes garanteixen que el pinzell és fi, però m’haurà de perdonar: sóc un admirador de les brotxes, tan grosses i alhora tan precises, d’aquells estudiosos. El llibre de vostè –i perdoni– es mou obsessionat pels binomis conservador/progressista i ortodox/heterodox, tan obsessionat que, de veritat, em sorprèn que digui ara que no serveixen per estudiar l’obra d’un pensador com Maragall. És una opinió que ens ha tocat escoltar darrerament amb una certa insistència, i no només referida a Maragall, i que no comparteixo. El que cal és evitar simplificacions. Per això, com a exemple gràfic de la complexitat ideològica del tombant de segle, apuntava la relació del vitalisme amb l’irracionalisme i el feixisme, relació reconeguda arreu, tot i que especificava que això no volia dir «que el vitalisme, com a tal, fos reaccionari o feixista». I afegia: «No, no dic això». No deia, doncs, el que em fa dir. També pren algunes altres afirmacions meves com atacs<br />en contra seu. M’excuso, si cal, de no haver-me explicat millor.</blockquote>
<br />
D'entrada, és d'agrair el to de la resposta. A causa de la limitació d'espai el meu text havia quedat una mica brusc, excessivament contundent. Castellanos ha sabut evitar aquest perill. Evidentment, Castellanos i jo estem d'acord amb moltes coses. I discrepem en algunes. Especialment, pel que fa a la terminologia emprada a l'hora de qualificar el pensament de Maragall. Anem a l'article inicial de Castellanos, que s'inicia evocant la desqualificació de Maragall com a conservador que li van llançar, en el seu moment, els eminents estudiosos Eduard Valentí Fiol i Joan-Lluís Marfany. Citat Marfany, Castellanos comenta que en un dels seus textos l’estudiós<br />
<br />
<blockquote class="tr_bq">
situa amb precisió aquell poema que comença «No et facis posar cendra», que ha donat títol a un llibre recent d’Ignasi Moreta. Moreta argumenta, a partir d’aquest poema, l’heterodòxia (i, doncs, el progressisme) de Maragall. Cal reconèixer, però, que no sempre la discordança —amb Mañé o amb l’església— han de ser tinguts com antitètics al conservadorisme. N’hi ha prou amb recordar que el vitalisme (explícit en un poema com aquest) és a l’arrel de molts corrents ideològics que desemboquen, entrat el segle XX, en l’irracionalisme i el feixisme. No vull dir, amb això, que el vitalisme, com a tal, sigui reaccionari o feixista. No, no dic això. Només dic que les coses són complexes i que si un es proposa pintar amb «pinzell fi» un quadre històric tot acusant els estudiosos que l’han precedit de pintar aquest mateix quadre amb «brocha gorda», ha de conèixer molt bé el marc, els colors i els matisos, cosa que en el cas al qual em refereixo, no sembla que sigui així.</blockquote>
<br />
<br />
Ara bé: la meva lectura del poema «Dimecres de Cendra», el primer vers del qual dóna títol al meu llibre, no és cap argumentació a favor de l’heterodòxia de Maragall. L’amable lector m’haurà de disculpar una llarga autocita, imprescincible per desmentir el que Castellanos m’atribueix:<br />
<br />
<blockquote class="tr_bq">
Seria un error presentar el pensament religiós maragallià exclusivament des de l’òptica de l’ortodòxia catòlica, ja sigui per assenyalar-ne la fidelitat, ja sigui per remarcar-ne les desviacions. Aquesta ha estat, en gran mesura, la manera com la bibliografia maragalliana s’ha enfrontat a la temàtica. Però no es pot llegir l’obra d’un autor exclusivament des dels pressupòsits dels seus lectors coetanis: reduir el pensament religiós de Maragall al debat sobre la seva ortodòxia o heterodòxia suposa violentar aquest pensament, ja que tot i que la relació amb el dogma és prou important, i sens dubte influeix en la seva escriptura, no és tanmateix la preocupació central d’un escriptor que, per bé que es considerava catòlic, no vivia de l’Església ni hi tenia més lligams que els habituals d’un laic catòlic del seu temps. A més, estudiar el pensament religiós de Maragall atenent sobretot a les possibles desviacions de la dogmàtica catòlica suposa ignorar la realitat de l’evolució dogmàtica i de la seva divulgació i, sobretot, partir de l’implícit que Maragall era catòlic i només podia i volia ser-ho. I és cert que els interessos religiosos de Maragall són vehiculats en bona mesura pel llenguatge del catolicisme, però també ho és que sobrepassen aquest llenguatge, que li resulta clarament insuficient per expressar-los. (<i>No et facis posar cendra</i>, p. 23-24)</blockquote>
<br />
En el mateix llibre, gairebé dues-centes pàgines més endavant, insisteixo en el tema: «El meu objectiu no és certificar l’ortodòxia o l’heterodòxia de Maragall sinó fer comprensible el seu pensament.» (<i>Ibid</i>., p. 206) Tot el meu text està en aquesta línia: explicar el pensament religiós de Maragall en termes d’ortodòxia-heterodòxia és simplista i estèril; s’ha de fer servir un altre mètode. No comprenc, doncs, que se m’atribueixi l’ús d’una terminologia de la qual abomino explícitament. ¿Qui utilitza ara la «brocha gorda»?<br />
<br />
Castellanos dóna a entendre, a més, que jo vinculo heterodòxia a progressisme: «Moreta argumenta, a partir d’aquest poema, l’heterodòxia (i, doncs, el progressisme) de Maragall.» El que jo dic de «Dimecres de Cendra» és que es tracta d’un poema anticlerical i sensualista, però no veig què té a veure això amb l’heterodòxia. Confondre l’ús d’un llenguatge anticlerical i sensualista amb l’adopció d’una postura ideològico-religiosa heterodoxa em sembla poc afortunat. Novament m’he d’interrogar: ¿qui està utilitzant aquí la «brocha gorda»? Afegir-hi que jo equiparo heterodòxia i progressisme, cosa que no dic enlloc, ens allunya encara més del «pinzell fi».<br />
<div>
<br /></div>
<div>
El ball entre «brocha gorda» i «pinzell fi», que tant joc ens està donant, prové del fragment següent del meu llibre:</div>
<div>
<br /></div>
<blockquote class="tr_bq">
Si, en molts casos, l’obra de Maragall està més d’acord amb la nostra sensibilitat que amb la dels seus coetanis, s’ha de reconèixer que els primers articles al <i>Diario de Barcelona</i> generen en el lector actual la percepció contrària. Cal, però, no fer-ne una lectura massa ràpida: aquests «artículos reaccionarios» al <i>Diario de Barcelona</i> han conduït alguns crítics a dibuixar un Maragall «conservador com una casa de pagès», a parlar d’«el seu conservadorisme aquilosat, el seu monarquisme declarat, i el seu catolicisme militant», o a definir-lo com «un burgès sensat, catòlic i conservador». Si tractem de substituir la desqualificació ràpida feta per la «brocha gorda» del pintor de parets pel matís del pinzell fi de l’artista, ens adonarem fàcilment que aquesta mena d’explicacions és, com a mínim, enormement simplista. (<i>Ibid</i>., p. 103-104)</blockquote>
<div>
<br /></div>
<div>
Malgrat la crítica de què sóc objecte a causa d’aquest fragment, avui ho tornaria a escriure. Les citacions que conté el text transcrit corresponen a Eduard Valentí Fiol, Joan-Lluís Marfany i Patrícia Gabancho, i em semblen —les dels dos últims— especialment desafortunades. Naturalment que són «brocha gorda». ¿O hi ha algú capaç de veure-hi un exercici de l’art del matís i la trama fina? Em sembla evident, a més, que la meva crítica s’adreça a les desafortunades formulacions citades, però no a les aportacions globals d’aquests autors a l’estudi de Maragall. D’Eduard Valentí Fiol en sóc fervent admirador, i els seus llibres m’acompanyen des de fa anys (fa poc vaig poder comprar, després de buscar-lo durant deu anys en llibreries de vell, <i>Els clàssics i la literatura catalana moderna</i>, que ja tenia gairebé sencer en fotocòpies). Pel que fa a Joan-Lluís Marfany, és cert que discrepo d’algunes de les seves interpretacions, però també ho és que no m’estic mai d’esmentar els encerts de les seves recerques. En el meu llibre el cito encara més que a Valentí: concretament una vintena de vegades, i (com dic a la meva rèplica) només en cinc ocasions ho faig per prendre distàncies (cosa que encara no han prohibit). ¿Se’m pot acusar de sectari?</div>
<br />
<br />
Sigui com sigui, em sembla rellevant que un llibre sobre el pensament de Maragall de més de 500 pàgines generi rèpliques i contrarèpliques. Els que investiguem sovint ens sentim sols, molt sols. Barallant-nos amb fantasmes. Treballant amb documents que acumulen pols (¡i cendra!). Polemitzant en la distància del temps amb les aportacions dels qui ens han precedit, sovint difunts. Per això, poder polemitzar entre vius reconforta. Treballem acompanyats. En la coincidència o en la discrepància, Maragall ens apassiona a molts. Si jo fos periodista, diria que aquesta és la notícia.<br />Ignasi Moretahttp://www.blogger.com/profile/08647157382640718771noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-2610672666875129711.post-6956472915664068442011-11-07T11:16:00.000+01:002011-11-07T11:16:10.091+01:00Jaume Aulet, ¡benvingut a la polèmica!La recensió del meu llibre <i><a href="http://www.fragmenta.cat/ca/cataleg/assaig/25187">No et facis posar cendra</a></i> que va fer <a href="http://lectordemaragall.blogspot.com/2011/09/ramon-pla-i-arxe-i-el-cristianisme.html">Ramon Pla i Arxé</a> realment ha portat cua. Després de "la recensió de la recensió" publicada per <a href="http://lectordemaragall.blogspot.com/2011/10/anna-punsoda-benvinguda-la-polemica.html">Anna Punsoda</a> ha vingut el "resum de la recensió" de <a href="http://lectordemaragall.blogspot.com/2011/10/anna-punsoda-benvinguda-la-polemica.html">Jaume Aulet</a> al panorama dels estudis sobre literatura catalana contemporània que publica cada any a <i>Serra d'Or</i>. Del meu llibre diu el següent:<br />
<blockquote class="tr_bq">
El 2010, les commemoracions sobre Joan Maragall comencen a donar fruits. És només una primera collita, amb dos llibres suculents. El primer, d’Ignasi Moreta, se centra en qüestions filosòfiques. És un estudi valuós i ben documentat sobre l’ideari de Maragall —especialment el religiós— que arriba a conclusions sobre l’heterodòxia maragalliana presentades de manera més innovadora del que potser són en realitat. Això passa perquè Maragall era un poeta i no pas un filòsof (a diferència d’alguns dels seus referents), per la qual cosa segurament l’anàlisi literària permetria entrar més a fons en els matisos que Moreta planteja.</blockquote>
<br />
<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="http://www.escriptors.cat/autors/auletj/Jaume%20Aulet%2001acoberta.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" height="320" src="http://www.escriptors.cat/autors/auletj/Jaume%20Aulet%2001acoberta.jpg" width="213" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Jaume Aulet</td></tr>
</tbody></table>
<br />
L'experiència com a editor m'ha ajudat molt a detectar a l'instant si un crític ha llegit el llibre de què parla o si es limita a glossar la contracoberta. En el cas d'Aulet, la font no és la contracoberta, sinó la recensió de Pla i Arxé (¡a qui cal reconèixer el mèrit de l'originalitat!). L'argument és idèntic: l'elogi a la base documental de la recerca empresa i la crítica a la presentació d'un Maragall que no tindria el gruix filosòfic que jo li atribueixo i del qual jo no en faria la lectura "literària" que li correspon. Hi ha, a més, aquesta irritant referència a "l'heterodòxia maragalliana", una terminologia d'una pobresa i banalitat més que notables i que en el meu llibre blasmo en un parell de llocs. Hagués preferit, és clar, una crítica de primera mà, i per això, en lloc de replicar Aulet, m'he de limitar a remetre a les rèpliques a <a href="http://lectordemaragall.blogspot.com/2011/09/ramon-pla-i-arxe-i-el-cristianisme.html">Pla</a> i <a href="http://lectordemaragall.blogspot.com/2011/10/anna-punsoda-benvinguda-la-polemica.html">Punsoda</a>.<br />
<br />
En la continuació del text, Aulet glossa el llibre de <a href="http://lectordemaragall.blogspot.com/2011/02/sam-abrams-lector-de-maragall.html">D. Sam Abrams</a>, <i>Llegir Maragall, ara</i>. També a Abrams, Aulet li perdona la vida, per dir-ho amb una expressió cara al ressenyat:<br />
<blockquote class="tr_bq">
El segon llibre és de Sam Abrams i se centra més en aspectes literaris. Darrere d’un títol com el de <i>Llegir Joan Maragall ara</i> s’entreveu una relectura posada al dia. Aquesta n’és la intenció, certament. I ho fa gairebé poema per poema. Tot un repte. És cert que en alguns casos s’apunten trets ben suggeridors, però en general rere una suposada relectura (el relativisme, la modernitat...) s’hi reconeixen els elements essencials de la lectura diguem-ne canònica (anava a dir acadèmica). Val a dir que el llibre està dedicat «a tots els autèntics maragallians», la qual cosa ens pot deixar descol·locats, ja d’entrada.</blockquote>
A banda de canviar-li el títol del llibre, per als del gremi fa somriure aquest "anava a dir acadèmica", un recurs estilístic utilitzat reiteradament per un prestigiós catedràtic emèrit de literatura catalana, mestre de tota una generació de filòlegs. Jo crec que dels mestres n'hem d'heretar la creativitat, l'empenta, l'entusiasme per la feina ben feta, les vies obertes; m'interessen poc, en canvi, els mimetismes que arriben fins i tot a incidir en el propi idiolecte. Hi penso cada cop que llegeixo textos plens de mimètics "O no" i "Anava a dir"...<br />
<br />
Coincideixo, això sí, amb Aulet en el desconcert que genera la dedicatòria d'Abrams (en vaig parlar <a href="http://lectordemaragall.blogspot.com/2011/02/sam-abrams-entre-la-legitima.html">aquí</a>). Potser és cert que les dedicatòries són una qüestió personal que no ha de ser objecte de crítica literària. Però hi ha provocacions molt temptadores, ¡i temo que tant Aulet com jo hi hem caigut de quatre grapes!<br />
<br />
I ja que hi som, i tot i que sigui a costa de desviar-me de la temàtica d'aquest bloc, em permeto comentar també el que diu a propòsit de Marta Pessarrodona, una altra de les damnificades pel panorama d'Aulet:<br />
<br />
<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="http://blogs.ccrtvi.com/media/82/20110225-pessa.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" height="196" src="http://blogs.ccrtvi.com/media/82/20110225-pessa.jpg" width="320" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Marta Pessarrodona</td></tr>
</tbody></table>
<blockquote class="tr_bq">
La prolífica Marta Pessarrodona ha publicat darrerament dues obres centrades en el tema de l’exili: <i>França 1939. La cultura catalana exiliada</i> i <i>L’exili violeta. Escriptores i artistes catalanes exiliades el 1939</i>. Més que entrar detalladament en una suposada aportació dels dos llibres, em limito a una reflexió gairebé moral. Pessarrodona, que és una gran escriptora, té tot el dret d’escriure sobre el que vulgui. També sobre l’exili, és clar. El que no podem fer és presentar com a estudi acadèmic i científic allò que és, de fet, una recopilació de dades sobre les quals molts cops ni tan sols no s’indica la font de procedència. En molts casos Pessarrodona se serveix de treballs fets per investigadors que potser no tenen la sort de viure a «Mirasol Alt» (i, per tant, a tocar de l’Arxiu Nacional de Catalunya), però que són els qui han estat fent al llarg d’aquests darrers anys les autèntiques aportacions innovadores sobre el tema. Tot té el seu interès, és clar que sí (la divulgació, la difusió, la investigació), però cada cosa ha d’anar al seu lloc i els mèrits ha d’endur-se’ls aquells a qui els corresponen.</blockquote>
El crític ni tan sols no es rebaixa a valorar la "suposada" (sense comentaris) aportació de la "prolífica" (ídem) Pessarrodona, perquè ens ha de donar una lliçó "gairebé moral" (m'agradaria saber què vol dir aquí "gairebé"). Quan algú es disposa a donar lliçons de moral, automàticament em poso a tremolar (em sorprèn que els moralismes clericals d'ahir tinguin aquests <i>revivals</i> tan insospitats). I la lliçó va en la mateixa línia del que Aulet retreia a Abrams: el fet que l'autora no sigui una erudita acadèmica sinó una <i>outsider</i>, una intrusa. M'incomoda. M'incomoden les desqualificacions que fem, des del món acadèmic, de totes les aportacions que no vénen avalades per una universitat, un grup de recerca o un títol acadèmic. Ho veig... ¿com dir-ho?: ¿classista?, ¿gremialista?, ¿corporativista? Una obra s'ha de valorar per l'encert o desencert del seu mètode i els seus resultats, independentment de l'etiqueta en què hem encasellat un determinat autor ("Pessarrodona, que és una gran escriptora"...).<br />
<br />
I m'incomoda també la referència al lloc de residència de l'autora ressenyada. ¿Vol dir Aulet que la recerca de Pessarrodona no té mèrit perquè té l'Arxiu Nacional de Catalunya prop de casa, mentre que altres investigadors més esforçats hi han d'anar en cotxe? Si els arguments científics que gasten els acadèmics per desqualificar els <i>outsiders</i> són d'aquesta estofa (prenc el mot de Pere Quart), em sembla que alguna cosa no acaba d'anar bé. La nostra cultura és el que és (¡tenim el país que tenim!), però malgrat tot crec que ens mereixem una crítica una mica menys frívola.Ignasi Moretahttp://www.blogger.com/profile/08647157382640718771noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-2610672666875129711.post-62533036343612244822011-10-27T21:15:00.000+02:002011-10-27T21:15:00.661+02:00Les cartes del festeig Maragall-Noble<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="http://www.bcn.cat/museuhistoriaciutat/verdaguermaragall/img/7f_g.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" height="320" src="http://www.bcn.cat/museuhistoriaciutat/verdaguermaragall/img/7f_g.jpg" width="212" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Clara Noble</td></tr>
</tbody></table>
<br />
Fa uns mesos vaig deixar anar, en aquest blog, <a href="http://lectordemaragall.blogspot.com/2011/06/lhumor-de-maragall.html">una petita impertinència</a> sobre el fet que la família Maragall impedís la publicació de l'epistolari entre Maragall i la seva dona. És una crítica que ja havia fet públicament abans, en el meu llibre <i><a href="http://www.fragmenta.cat/ca/cataleg/assaig/25187">No et facis posar cendra</a></i>, p. 29-30:<br />
<blockquote class="tr_bq">
Pel que fa a l’epistolari, un cop publicades les cartes adreçades a Lloret, potser la necessitat més urgent és l’edició del riquíssim corpus adreçat a Clara Noble, d’un gran interès no solament per a l’establiment de la biografia de Maragall —el viatge a Madrid i les set estades a Cauterets es poden resseguir detalladament gràcies a aquest epistolari—, sinó també per a la datació precisa d’alguns poemes, el coneixement del procés de redacció d’alguns textos, l’esclariment de les seves lectures, dels seus contactes amb alguns intel·lectuals… L’ampli ús que s’ha fet de les cartes a Clara Noble en aquesta recerca permet intuir la importància d’aquest epistolari. Cal confiar que se superaran aviat les dificultats que han obstaculitzat fins ara la publicació d’aquest corpus epistolar: sembla poc oportú continuar posant sota reserva uns textos que, bé que pertanyents a la intimitat matrimonial, són els d’un home públic mort fa gairebé cent anys i que, d’alguna manera, ens pertany a tots, no solament als seus néts. Potser no és gratuït recordar la correspondència de l’any 1912 entre Clara Noble i Josep Pijoan, quan davant els dubtes d’aquest sobre l’oportunitat d’escriure sobre Maragall per al públic, Clara Noble li responia: «¿No sería egoísmo de mi parte y de la suya si yo le dijese quédeselo todo, cuando justamente Vd. es uno de los que más pueden decir la verdad?» El que Clara pensava dels records de Pijoan, ¿no pot valer també per als documents de Clara?</blockquote>
Doncs bé: ara ja no podria dir exactament això, perquè afortunadament l'epistolari amb Clara Noble comença a ser públic. Fa uns anys, Glòria Casals va enllestir una edició de l'epistolari del festeig amb Clara Noble, però el resultat d'aquella feinada va haver de romandre en un calaix perquè la família no n'autoritzava la publicació. En un calaix i a l'Arxiu Maragall, que ja és una forma (ben restringida, però) de publicació. Finalment, però, fa pocs mesos la família va aixecar la prohibició i hi va donar el <i>nihil obstat</i>. Ignoro si l'<i>imprimatur</i> s'estendria en el cas d'una eventual proposta de publicació de l'epistolari postfesteig (o matrimonial), però si més no cal celebrar el pas que s'ha donat.<br />
<br />
La jove editorial <a href="http://elageminada.cat/">Edicions de la Ela Geminada</a> del meu col·lega Oriol Ponsatí-Murlà, amb qui he polemitzat en alguna ocasió en qüestions maragallianes, ha acollit en el seu catàleg l'edició de Glòria Casals: Joan Maragall i Clara Noble, <i>Cartes del festeig</i>. En recomano vivament la lectura. Els gironins podran assistir a la <a href="http://elageminada.cat/12-noticies/68-presentaci%C3%B3-del-llibre-cartes-del-festeig,-de-joan-maragall-i-clara-noble.html">presentació del llibre</a> el proper 7 de novembre.Ignasi Moretahttp://www.blogger.com/profile/08647157382640718771noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-2610672666875129711.post-43832317012311573812011-10-26T22:41:00.002+02:002012-11-03T16:24:31.911+01:00Anna Punsoda, ¡benvinguda a la polèmica!<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgfCiV2e-65JULy7qHlCuZCh11cZvFUL6pt0d22L1_WJjsD-Pra6fgkXeXJN96OgmeTj9F_GkKuI6w-Iqa7r1904qX_buqraFuuuHRT8a3SJKSZXehgiBf-F7JTH0r3qVBTGU1rhcLMYNSN/s1600/anna-punsoda.png" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgfCiV2e-65JULy7qHlCuZCh11cZvFUL6pt0d22L1_WJjsD-Pra6fgkXeXJN96OgmeTj9F_GkKuI6w-Iqa7r1904qX_buqraFuuuHRT8a3SJKSZXehgiBf-F7JTH0r3qVBTGU1rhcLMYNSN/s1600/anna-punsoda.png" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Anna Punsoda</td></tr>
</tbody></table>
<br />
A la revista quinzenal <i>El Pregó</i>, Anna Punsoda es va fer ressò fa unes setmanes de la <a href="http://www.fragmenta.cat/ressenya-del-llibre-no-et-facis-posar-cendra-de-ramon-pla-i-arx%C3%A9_66900">ressenya de Ramon Pla i Arxé</a> sobre el meu llibre, ressenya de la qual <a href="http://lectordemaragall.blogspot.com/2011/09/ramon-pla-i-arxe-i-el-cristianisme.html">ja vaig parlar fa uns dies</a>. Amb el simpàtic títol de "<i>No et facis posar cendra</i>, ¿un estudi rigorós sobre Maragall", Punsoda recull àmpliament l'argumentació de Pla introduint-hi els seus propis comentaris i matisos. Ho podeu llegir <a href="http://www.fragmenta.cat/-no-et-facis-posar-cendra-un-estudi-rigor%C3%B3s-sobre-maragall-_86395">aquí</a>.<br />
<br />
<i>El Pregó</i> em va atorgar amablement el dret a rèplica, de manera que fa uns dies va acollir la meva resposta, que vaig titular <a href="http://www.fragmenta.cat/el-pensament-de-maragall-m%C3%A9s-enll%C3%A0-de-vaques-cegues-i-ginestes-oloroses_86365">"El pensament de Maragall, més enllà de vaques cegues i ginestes oloroses"</a>. Més que tornar a replicar els arguments de Pla, cosa que ja havia fet, vaig voler subratllar fins a quin punt aquella lectura, glossada per Punsoda, es fixa fonamentalment en un aspecte relativament menor (com hem d'etiquetar religiosament Maragall) i n'obvia el que crec que és essencial. Em permeto transcriure la part final de la meva resposta a <i>El Pregó</i>:<br />
<br />
<br />
<div class="MsoNormal" style="line-height: 130%;">
Maragall és molt més que l’autor
d’uns versos bonics sobre vaques cegues i ginestes oloroses. Gabriel Ferrater,
que no es cansava de blasmar els aspectes formals de l’obra poètica de
Maragall, reconeixia tanmateix que era «el poeta més interessant de contingut
de la literatura catalana moderna». És a dir: en l’obra de Maragall hi ha
«contingut», no solament bons o mals versos. I «contingut» vol dir idees, vol
dir pensament, vol dir discurs. Maragall no és tan sols algú que parla com un
poeta: és també algú que parla perquè té coses a dir.</div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 130%;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 130%;">
Si avui podem llegir amb admiració
l’article maragallià «La iglésia cremada», si avui un article com aquest ens
sedueix i ens interpel·la, no és simplement perquè l’article estigui ben
escrit: és perquè el que el text vehicula és un pensament consistent. Imagino
que per això <i>El Pregó</i> el va reproduir en un quadern d’estiu l’any 2009.</div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 130%;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 130%;">
Podem discutir llargament si
Maragall és un «cristià inequívoc» (com sosté Pla i Arxé) o un «cristià del
matís» (com sostinc jo). Però mentre fem això, ens oblidarem de destacar el més
important: que Maragall és un místic, un místic laic, autor d’uns textos
meravellosos —«La paz de los campos», «Sensaciones de otoño» i «La ráfaga»— en
què, sense cap referència religiosa explícita, formalitza en termes literaris
unes experiències de comunió amb el tot i de fusió dels temps; uns textos que
haurien de figurar en totes les antologies de la mística europea. Mentre ens
barallem sobre el millor adjectiu per qualificar el cristianisme maragallià,
ens perdem la troballa que representen articles maragallians com «La Virgen de
Agosto», en què l’autor, en uns temps poc propicis al diàleg interreligiós, fa
una defensa de totes les fes mentre estiguin animades per una guspira
d’autenticitat vital. Mentre intercanviem opinions sobre la relació de Maragall
amb els eclesiàstics del seu temps, ens estem oblidant de textos maragallians
com la summa final de 1911 —«Los vivos y los muertos», «Carta a una señora» i
«La panacea»—, que haurien de ser lectura obligatòria als seminaris per tal com
representen una superació de les dualitats que deformen i falsegen el missatge essencial
de l’Evangeli.</div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 130%;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 130%;">
¿Per què no posem l’accent en
aquests aspectes? ¿Per què ens fixem més en la <i>pars destruens</i> que en la <i>pars
construens</i>? ¿Per què no discutim a fons sobre aquesta poderosa imatge maragalliana
dels «instants d’eternitat», una eternitat viscuda no pas com una <i>promesa
per a</i> «<i>després» del temps</i>, sinó com una <i>experiència «en» el temps</i>?
Aquí hi ha el nucli del pensament de Maragall, aquí hi ha el que perdura, el que
justifica que, cent anys més tard, la seva obra pugui ser encara llegida amb
profit. El meu llibre parla d’això: del Maragall místic, del Maragall religiós
i interreligiós, del Maragall genial, del Maragall amorós, del Maragall vital que
ens convida a superar l’escissió entre el temps i l’eternitat, del Maragall que
ens crida a una actitud desvetllada i desvetlladora, del Maragall que ens condueix
a una superació constant. El meu llibre parla d’un Maragall que polemitza amb
els animals del <i>Zarathustra</i> de Nietzsche: mentre aquests reivindiquen un
etern retorn <i>del mateix</i>, Maragall defensa un etern retorn <i>d’allò que
es va purificant i ascendint</i>: cada nova volta que dóna la nostra vida ens
ha de permetre ascendir, situar-nos «més amunt», en un perpetu «excelsior
espiritual», en una constant «espiritualització de la matèria» —una «espiritualització»
que Gabriel Maragall posava en relació amb el pensament de Teilhard de Chardin.
Essencialment, el llibre <i>No et facis posar cendra</i> vol parlar d’això. Només
d’això. La resta —per dir-ho amb Pere Quart— és literatura.</div>
Ignasi Moretahttp://www.blogger.com/profile/08647157382640718771noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-2610672666875129711.post-3111108486537101832011-10-03T22:12:00.000+02:002011-10-03T22:14:19.623+02:00"El Maragall es va llegir el Nietzsche"¿D'on surt, aquest mal costum que tenen alguns professors universitaris (¡especialment de filologia catalana!) d'avantposar un article determinat als noms dels escriptors de què parlen? Dir que "El Maragall s'havia llegit el Nietzsche" en lloc de "Maragall havia llegit Nietzsche" és una caiguda de registre notable, tant pels dos articles com per l'ús de "llegir-se" en lloc de l'estàndard "llegir". Dóna una imatge d'espardenya, de cultura en minúscules, d'ambient d'aficionats i diletants. De falta d'elegància.<br />
<br />
La filologia catalana desitja tant ser l'antítesi dels "divinos" que campen en altres gremis, que acaba perdent de vista la importància de les formes. No cal llançar-se a la retòrica i a l'esnobisme, però tampoc no cal voler ser tan col·loquial i tan d'estar per casa, que al final l'únic que aflora és una malaptesa per parlar en públic. Una malaptesa, però, que no és fruit d'una incapacitat innata, sinó d'una desídia adquirida. Hi ha influents estudiosos de les nostres lletres a qui més val no sentir en públic: la decepció és immediata.<br />
<br />
Quan el president Tarradellas va rebre un grup de diputats entre els quals es trobava Lluís M. Xirinacs vestit inadequadament, li va dir alguna cosa així com: Amb vós, Xirinacs, ja ens reunirem un altre dia, que veig que té pressa per anar d'excursió. Crec que Tarradellas tenia raó.<br />
<br />
Ni corbata a la platja, ni espardenyes a la Generalitat. És a dir: ni olimpisme esnob, ni verb descordat.Ignasi Moretahttp://www.blogger.com/profile/08647157382640718771noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-2610672666875129711.post-89773998168893349782011-10-01T17:11:00.000+02:002011-10-01T17:17:20.682+02:00Maragall parlava en castellà a les seves filles<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="http://www.lluisvives.com/bib_autor/maragall/graf/familiar/familiar14_s.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="266" src="http://www.lluisvives.com/bib_autor/maragall/graf/familiar/familiar14_s.jpg" width="320" /></a></div>
<br />
Dimecres a la nit vaig poder assistir a l'espectacle "Maragall a casa", amb text de Josep M. Jaumà, direcció de Dolors Vilarasau i interpretació de Jep Barceló, que s'està representant aquests dies a l'Arxiu Maragall. Em va agradar: és una manera simpàtica de repassar la vida i els textos de Maragall en el mateix menjador de casa seva. Una bona idea i una bona materialització.<br />
<br />
Hi ha algun moment de l'espectacle en què se sent una veu femenina que fa el paper de Clara Noble, l'esposa de Maragall. Clara Noble va néixer a Jerez de la Frontera de mare andalusa i pare anglès. En la representació, Clara parla en castellà amb accent anglès. ¿És creïble? Sí, el pare era anglès, d'acord, però si has nascut a Jerez de la Frontera, ets filla d'andalusa i has viscut sempre a Espanya, per més pare anglès que tinguis és estrany que el teu accent sigui anglès.<br />
<br />
Com que en els congressos tens a tothom a l'abast, ahir a la tarda em vaig acostar a les tres germanes Maragall Garriga: Roser, Marta i Helena. Els vaig preguntar si la seva àvia, a qui naturalment havien conegut, parlava amb accent anglès. Em van dir que no, que de cap manera: parlava amb accent andalús, "seseando", tractant tothom de "ustedes", i, això sí, amb alguna expressió anglesa en algunes frases, o millor, acabant algunes frases amb algun gir anglès (cosa molt diferent de parlar amb accent anglès).<br />
<br />
Vaig aprofitar la conversa per preguntar-los quina llengua parlaven els tretze fills Maragall. Tenia ja la sospita que el castellà tenia un paper important en aquella casa. En l'epistolari entre Maragall i Pijoan, molt sovint el poeta reporta al seu amic frases dels seus fills, en castellà. Per exemple:<br />
<br />
"El noi gran tot sovint surt amb aquesta: 'Papá, ¿dónde está el señor <i>Prussián</i>?' (5-10-1903)<br />
"Ara han entrat les meves bessones. '¿Qué quieres que le diga al señor Pijoan?' 'Que venga.'" (16-10-1903)<br />
"La Clara sempre recordant-lo amb afecte; i els nens: 'Cuándo vendrá?'" (22-2-1904)<br />
"tot entregat a les nenes, les porto a passeig pels volts, llegim Bossuet, Plutarc... i com els agrada Homer! No sols les aventures, sinó el modo de dir, que els faig entendre a voltes de l'italià: 'E tu così li respondeste, Enneo.' 'Qué bonito', diuen." (1-9-1908)<br />
"I l'Elvireta, l'altre vespre, entrà al despatx i fixant-se en el seu retrato exclamà tota admirada i riallera: 'El señor Pachuán.'" (27-2-1911)<br />
<br />
Doncs bé: les germanes Maragall Garriga m'han donat una dada que desconeixia: Maragall parlava castellà amb les filles i català amb els fills. M'ho justificaven dient que les dones devien ser vistes com a pertanyents a l'àmbit domèstic, i l'àmbit domèstic era el castellanoparlant de Clara. En canvi, els nois era una altra cosa... Tots hem rigut per l'evident masclisme que implicava aquesta distinció de llengües en funció del sexe.<br />
<br />
La citació del "noi gran" dient "dónde está el señor <i>Prussián</i>" sembla fer pensar que fins i tot amb els nois parlava castellà. Goso pensar que d'entrada els parlava en castellà, i que en fer-se més grans canviava de llengua. El "noi gran" tenia l'any 1903 tan sols tres anys. En una <a href="http://mdc.cbuc.cat/cdm4/document.php?CISOROOT=/epistolari&CISOPTR=1644&REC=1">postal de 1906</a> Maragall li escriu en castellà, però l'any 1910 li escriu una <a href="http://mdc.cbuc.cat/cdm4/document.php?CISOROOT=/epistolari&CISOPTR=1644&REC=1">postal</a> en català. Però també és cert que a l'Arxiu Maragall hi ha cartes d'Helena al seu pare escrites en català.<br />
<br />
En fi, no m'entretindré a investigar amb precisió els usos lingüístics de la família Maragall, però em sembla evident que el castellà hi tenia un paper més que rellevant. Curiós, si més no.Ignasi Moretahttp://www.blogger.com/profile/08647157382640718771noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-2610672666875129711.post-4844693111749388062011-09-30T22:48:00.000+02:002011-10-01T16:52:18.581+02:00Tres dies intensos al voltant de MaragallAcabem de celebrar el I Congrés Internacional Joan Maragall, a la Universitat de Barcelona. He format part del Comitè Organitzador del congrés, però els comentaris que en faré (avui, i potser també en futurs posts) seran a títol exclusivament personal.<br />
<br />
No em veig amb cor de resumir el que han estat aquests tres dies. Les actes corresponents ja donaran fe dels continguts científics del congrés. Però, mentre tornava avui cap a casa, pensava que en aquesta mena de trobades, tan importants com les ponències i les intervencions acadèmiques són els àpats compartits, les converses de passadissos..., és a dir, les "estones mortes" (acadèmicament parlant).<br />
<br />
Si només ens importés el treball exclusivament científic, els congressos els podríem fer virtualment: estalviaríem molts diners en viatges, hotels, coffee breaks... I, malgrat tot, continuem fent congressos presencials. ¿Per què? Doncs perquè no som àngels desencarnats i ens fa il·lusió veure'ns, conèixer-nos personalment.<br />
<br />
Un exemple: un estudiós com Joan-Lluís Marfany era per a mi, com per a molts, un nom molt citat, una referència erudita sovintejada, l'autor d'uns textos que tots havíem llegit i amb els quals molts ens havíem barallat. Però Marfany, que ha estat tots tres dies al congrés, és ara, a més, algú amb qui he compartit algunes de les "estones mortes" dels congressos. I en aquestes estones hem pogut parlar de Maragall distesament, i traslladar per tant les polèmiques erudites de les notes a peu de pàgina a la calidesa de la conversa.<br />
<br />
I qui diu Marfany, diu Heidi Grünewald (amb qui ens havíem escrit, però no ens coneixíem), o Jaume Coll (a qui havia llegit, però poc més), o tants altres. Eren per a mi mers noms: ara tenen rostre. Com en té des d'avui Mercè Rius, que avui m'ha presentat Antoni Mora. Un Antoni Mora a qui jo havia llegit, però que no vaig conèixer fins a una altra trobada científica, fa un any, a Girona.<br />
<br />
Un congrés serveix per a moltes coses, sens dubte. Però també per a això. I crec que no és una de les finalitats menors.<br />
<br />
<br />
P. S.: Avui (1-10-11) Valentí Puig diu a <i>La Vanguardia</i>, a propòsit del I Congrés Internacional Joan Maragall: "És costum que aquestes trobades acadèmiques siguin de més profit pel currículum dels participants que per altra cosa." Deixem-ho...Ignasi Moretahttp://www.blogger.com/profile/08647157382640718771noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-2610672666875129711.post-63221319425534644672011-09-24T22:13:00.000+02:002011-09-24T22:13:15.073+02:00Ramon Pla i Arxé i el "cristianisme inequívoc" de Maragall<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="http://www.fundaciojoanmaragall.org/links/ramon_pla.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" src="http://www.fundaciojoanmaragall.org/links/ramon_pla.jpg" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Ramon Pla i Arxé</td></tr>
</tbody></table>
<br />
Una altra polèmica amistosa: la que estem sostenint Ramon Pla i Arxé i jo mateix a les pàgines de <i>Serra d'Or</i>. Al número de juny, Ramon Pla va ressenyar el meu llibre <i><a href="http://www.fragmenta.cat/ca/cataleg/assaig/25187">No et facis posar cendra. Pensament i religió en Joan Maragall</a></i>. Podeu trobar el text de la recensió <a href="http://www.fragmenta.cat/ressenya-del-llibre-no-et-facis-posar-cendra-de-ramon-pla-i-arx%C3%A9_66900">aquí</a>. Al número de setembre hi ha aparegut la meva <a href="http://www.fragmenta.cat/serra-d-or-ignasi-moreta-maragall-pdf_78038">rèplica</a>, que confio que tindrà contrarèplica.<br />
<br />
Quan un s'endinsa en aquests temes (he dedicat deu anys a l'estudi del pensament religiós de Joan Maragall), la sensació de soledat és real. Per això, aquest diàleg és un autèntic luxe.Ignasi Moretahttp://www.blogger.com/profile/08647157382640718771noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-2610672666875129711.post-924994199918989482011-09-09T22:42:00.000+02:002012-11-03T16:28:07.502+01:00Francesco Ardolino i l'"excés d'entusiasme crític"<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiXXsnHzY0eWsdqL6w0lKDEW7WwM-63xzR49PcA5ZtK6Bj6pG1oiIpuHlF4QNHt1JIxbrog3xj7PuwUSAX3C2Noxy79Stz-P206H7xyVO6uDeMjeOI1D0Ctk8qoZlhcnAVH93U2RG6ahfaG/s1600/francesco.ardolino.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiXXsnHzY0eWsdqL6w0lKDEW7WwM-63xzR49PcA5ZtK6Bj6pG1oiIpuHlF4QNHt1JIxbrog3xj7PuwUSAX3C2Noxy79Stz-P206H7xyVO6uDeMjeOI1D0Ctk8qoZlhcnAVH93U2RG6ahfaG/s1600/francesco.ardolino.jpg" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Francesco Ardolino</td></tr>
</tbody></table>
<br />
<span class="Apple-style-span" style="line-height: 20px;">Les polèmiques erudites poden ser
molt divertides. La imatge tòpica de l’estudiós gris i solitari es correspon
poc a la realitat. Sí, persones esquerpes i tedioses n’hi ha, evidentment, però
no pas més que en altres sectors. Els erudits també tenen «sang a les venes»:
s’apassionen, discuteixen, ironitzen, es defensen, et perdonen la vida,
s’enamoren, rectifiquen… Ho fan, però, dins uns marcs concrets. Per exemple, en
les ressenyes i en les notes a peu de pàgina, llocs de diàleg per excel·lència
entre erudits i, per tant, llocs per a la confrontació d’idees i punts de
vista.</span><br />
<div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 130%;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 130%;">
Quan els erudits es barallen entre
ells a l’interior d’una nota a peu de pàgina, poden passar diverses coses. Pot
passar que s’estiguin barallant amb algú que fa anys que ha traspassat el mur
que separa els vius i els morts —el llenguatge maragallià se m’encomana. En
aquests casos, l’al·ludit ja no es pot defensar personalment, però altres
estudiosos ho poden fer per ell, potser al cap d’anys (no hi ha cap pressa).
També pot passar que es barallin amb algú a qui no coneixen personalment.
Altres vegades es barallen amb algú a qui coneixen, però a qui de fet
preferirien no conèixer. I també passa sovint que es barallen amb algú a qui no
solament coneixen, sinó que forma part dels seus afectes. Perquè els erudits
també tenen amics, fins i tot dins el seu gremi —ho expressa molt bé allò de
«mi colega y, sin embargo, amigo».</div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 130%;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 130%;">
Escric tot això pensant en una nota
a peu de pàgina del bon amic Francesco Ardolino a «L’egoisme de Joan Maragall»,
dins Josep-Maria Terricabras, <i>Joan Maragall, paraula i pensament</i>,
Documenta Universitària, Girona, 2011, p. 160, nota 42. És la plasmació escrita
d’una polèmica verbal mantinguda en el simposi sobre Maragall organitzat per
Terricabras a la Càtedra Ferrater Mora, la tardor passada. Ardolino, molt
aficionat a les interpretacions freudianes (ja ho saben: tot és pulsió sexual,
tota vertical és un signe fàl·lic, etc.), va sostenir la curiosa teoria que el
Mal Caçador era l’únic dels personatges de les Visions que era condemnat
eternament perquè era l’únic poema on la transgressió no té cap component
sexual. ¿Vol dir això que Maragall té interès a redimir particularment els
delictes sexuals (els violadors Arnau i Garí), i que en canvi es mostra inflexible
amb el pobre Mal Caçador, que al cap i a la fi l’únic que ha fet ha estat
preferir la caça a la missa? La cosa no funciona, es miri com es miri. Però és
que el problema és de partida, perquè Maragall no condemna el Mal Caçador.</div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 130%;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 130%;">
Aquest punt per mi és claríssim, absolutament
transparent. El text del poema potser no ho diu explícitament, però sí que ho
fa indirectament d’una manera inequívoca. El Caçador, cada any, el dia de
Corpus, torna a passar per l’ermita i a mirar l’hòstia —imatge visible del Déu
invisible— que es va alçant. ¿Podem parlar de condemna en algú que manté
aquesta mirada religiosa vers el sagrament? ¿No és la condemna una «privació de
la visió de Déu», segons la més genuïna tradició de l’Església? Si el Caçador
estigués condemnat, com sosté Ardolino, difícilment podria «mirar» l’hòstia:
«cada any, cada any la mira», diu el poema d’aquest suposat condemnat (on
l’antecedent del pronom «la» és «l’hòstia», és a dir, Déu). ¿Cal més fonament
textual per a aquesta lectura? ¿Per què necessitaríem que Maragall ens digués,
en el poema o fora d’ell, el que resulta una obvietat atesa l’al·lusió a la
visió de l’hòstia?</div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 130%;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 130%;">
Però tornem a la nota d’Ardolino.
Després de citar la meva lectura d’«El Mal Caçador», hi afegeix:</div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 130%;">
<br /></div>
<blockquote>
Rebutjo, en
canvi, la seva interpretació, quan afirma que el Mal Caçador no viu la pròpia
experiència com una condemna i no és exclòs de la visió de Déu —en aquest cas
representada per la transsubstanciació de l’hòstia consagrada. Em sembla que
aquí l’estudiós ha caigut en un apriorisme forçat. Arran de la seva lectura d’<i>El
comte Arnau</i> basada en la idea —brillant, per cert [¡gràcies, Francesco!]—
que el protagonista i l’Adalaisa es trobarien ambdós al Purgatori, Moreta, per
excés d’entusiasme crític, infereix les mateixes conclusions respecte a aquest
altre personatge. La meva objecció és que la lectura és sense fonament textual,
ja que no hi ha cap referència, dins el poema, que prometi el rescat de la
condemna.</blockquote>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 130%;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 130%;">
No insistiré en el fonament textual
de la meva lectura. El que m’encanta d’aquesta nota a peu de pàgina és la
referència al meu «excés d’entusiasme crític». Segons Ardolino, hauria estat la
meva hipòtesi sobre l’estada d’Arnau i Adalaisa al purgatori el que hauria fet
que, enamorat de mi mateix, volgués repetir l’esquema hermenèutic amb Mal
Caçador. Però, ho sento, el tema tampoc no va per aquí en absolut: una cosa és
la idea del purgatori com a lloc on Adalaisa purga el seu pecat de negar el
món; i una altra cosa molt diferent és la idea que el Mal Caçador no viu la
«sentència» (que és el terme utilitzat al poema) negativament, sinó en termes
alegres i sense ser privat de la visió de Déu. És més: el purgatori on col·loco
Adalaisa i, sobretot, la causa que crec que motiva aquesta ubicació, són pura hipòtesi;
amb fonament textual, evidentment, i per això la defenso, però sóc ben
conscient que es tracta d’una mera hipòtesi. En canvi, que el Mal Caçador no
està condemnat no em sembla una mera hipòtesi; aquí, el fonament textual és
solidíssim: un condemnat no pot veure Déu, ¡per definició!</div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 130%;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 130%;">
<span lang="EN-GB">Tornem, però, al començament. </span>Els erudits són éssers de carn i
ossos, amb emocions, amb <i>pathos</i>, amb sang a les venes. I,
afortunadament, amb sentit de l’humor. En això, Ardolino és un mestre. Fa un
temps va dir que Eugenio Trías escrivia «paraules en llibertat» sobre un
Maragall vist «sub specie bonitatis». D’Eduard Cairol ha dit que té «una
tendència caòtica a l’apologia». I a mi m’atribueix un «excés d’entusiasme
crític». Diu Coromines al <i>Breve diccionario etimológico de la lengua
castellana</i>:</div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 130%;">
<br /></div>
<blockquote>
entusiasmo:
Tomado del griego <i>enthusiasmós</i> ‘arrobamiento, éxtasis’, derivado de <i>enthusiázo</i>
‘estoy inspirado por la divinidad’, que a su vez procede de <i>enthusía</i>
‘inspiración divina’, y este de <i>énthus</i> ‘inspirado por los dioses’
(derivado de <i>theós</i> ‘dios’).</blockquote>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 130%;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 130%;">
¡M’encanta, m’encanta, m’encanta!
¡Gràcies, Francesco!</div>
</div>
Unknownnoreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-2610672666875129711.post-41332930436872065942011-06-18T22:46:00.000+02:002011-06-18T22:46:05.210+02:00Antoni Puigverd, lector de Maragall<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="http://www.fragmenta.cat/images/41123/thumbnail%28width=1000,height=700%29" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" height="213" src="http://www.fragmenta.cat/images/41123/thumbnail%28width=1000,height=700%29" width="320" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Antoni Puigverd, intervenint en la presentació del meu llibre <a href="http://www.fragmenta.cat/ca/cataleg/assaig/25187"><i>No et facis posar cendra</i></a></td></tr>
</tbody></table><br />
Lector de Maragall és, certament, Antoni Puigverd. Agut, finíssim lector de Maragall. Ho acredita amb escreix la <a href="http://www.ccfundacions.cat/doc-altaveu/159/Maragall.pdf">lliçó inaugural</a> que va impartir aquest curs a la <a href="http://www.fundaciojoanmaragall.org/">Fundació Joan Maragall</a>, titulada "Maragall, el bàrbar", i que Claret acaba de <a href="http://www.claret.cat/ca/llibre/maragall-el-barbar">publicar</a>. Vaig tenir la sort d'assistir-hi quan la va pronunciar, i de presenciar, doncs, l'abraçada que Pasqual Maragall va afanyar-se a fer a Puigverd en acabar la seva intervenció. Però potser encara he pogut gaudir més de la conferència ara que l'he pogut llegir.<br />
<br />
El Puigverd articulista es declara influït per l'articulista Maragall:<br />
<blockquote>Molts dels meus escrits periodístics estan directament influïts pel seu estil i pel seu pensament.</blockquote>Certament. I ho demostra a la primera pàgina, una de les més maragallianes de la conferència, tot i que aparentment sigui la que ho és menys. És la <i>captatio benevolentiae</i> del discurs: Puigverd s'excusa per haver dit sí a la invitació a discursejar sobre Maragall, quan hauria d'haver dit no. Però ho explica amb uns termes que semblen calcats de Maragall:<br />
<blockquote>És corrupte i deshonest aquell que, per ignorància, frivolitat o necessitat econòmica, parla sense saber què diu, parla quan hauria d'escoltar, parla quan sap que hauria de callar.</blockquote>Maragall pur. Perquè Maragall va clamar pel silenci: pel silenci del poeta i pel silenci de l'articulista. Tots dos, per Maragall, haurien d'estar en principi en silenci, i trencar-lo només quan sentissin un viu impuls per parlar. Fixem-nos què deia Maragall a "El derecho de hablar" (1902):<br />
<blockquote>¡Profesión el hablar, con la lengua o con la pluma! ¡qué gran aberración! Público y profesionales imbuyéndose mutuamente en ella han llegado a tomarla por la cosa más natural del mundo. Y, sin embargo, a poco que se medite se comprenderá en seguida su enormidad y su funesta trascendencia.<br />
Porque ¿qué es hablar y para qué se habla? Hablar es expresar ideas o sentimientos. Cuando uno tiene dentro de su alma algo que expresar a los demás, lo dice; pero si nada tiene, se calla. Esto es una función tan natural como el comer y el beber. Todo el mundo bebe cuando tiene sed, y si no, no bebe. ¿No es verdad que sería ridículo un hombre que hiciera profesión de beber, y que se ganara la vida bebiendo delante de la gente, a tanto el vaso, tuviera sed o no tuviera? ¡Sería monstruoso! Pues no lo es menos el que un hombre se gane la vida hablando al público, aunque no tenga nada que decirle. Y esto es lo que sucede el noventa y nueve por ciento de las veces.</blockquote>El maragallià Antoni Puigverd evoca, a la conferència, els versos de Maragall que li van arribar per via familiar-domèstica:<br />
<blockquote>¡La ginesa altra vegada!<br />
¡La ginesta amb tanta olor!<br />
És la meva enamorada<br />
que ve al temps de la calor.</blockquote>També aquests van ser, un temps, als meus nou anys, els versos del meu Maragall. Però Puigverd no es deixa portar per una banal emotivitat:<br />
<blockquote>Els versos de Maragall acompanyaven, emocionaven, consolaven i excitaven la sentimentalitat domèstica i familiar, però també ens estiraven cap a espais imprecisos, gens previsibles. No s'aturaven en la formulació de sentiments i moralitats, sinó que convidaven a fer un camí estrany, ben poc convencional. Convidaven a anar cap endins. Convidaven a buscar en les flors, els cels o les vaques del poeta alguna cosa més que una imatge bonica, una frase musical, una expressió sentimental o un exemple moral. Convidaven a explorar els espais ambigus i contradictoris de l'existència.</blockquote>Aquí em sento germà (humil germà petit) d'Antoni Puigverd. També per mi hi va haver un primer Maragall que em seduïa per la musicalitat dels seus versos i també a poc a poc, però des de ben d'hora, se'm va anar imposant un segon Maragall, un Maragall que sentia que tenia alguna cosa a dir, donant al verb <i>dir</i> tota la càrrega semàntica que pot contenir. Puigverd parla del Maragall "bàrbar", entre altres motius, per<br />
<blockquote>una necessitat personal de vindicar altres cares d'un poeta massa sovint caracteritzat com a mel·liflu, tou o bufanúvols. Pocs escriptors han estat tan sotmesos a la caricatura com Joan Maragall. Caricatures que n'han reduït la vàlua literària, n'han empetitit el perfil, n'han relativitzat la influència.</blockquote>I és que<br />
<blockquote>la facilitat dels poemes musicals i més lleugers de Maragall era un <i>trompe d'oeil</i>.</blockquote>Fa anys que combato aquesta caricatura, aquest empetitiment. Per això em sento tan identificat amb el discurs de Puigverd sobre Maragall. Un discurs que acaba, no podria ser altrament, amb la reivindicació de l'espiritualitat: "La barbàrie de gosar ser espiritual", titula Puigverd l'últim apartat de la conferència:<br />
<blockquote>Recercador d'absolut, Maragall el capta en les vivències sensuals, materials i presents. […] Cal ser atrevit per llegir avui Joan Maragall i deixar-se confrontar per la seva ambigüitat. Oi més si, a l'ambigüitat maragalliana, li trobem un sinònim encara més extravagant. En diem ambigüitat, però en podríem dir espiritualitat. <br />
[…]Havent-se prohibit dogmàticament l'espiritualitat, la cultura actual s'enfronta a Maragall com si arribés un bàrbar.</blockquote><br />
<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="http://www.fundaciojoanmaragall.org/img/galeria/210/fjm3.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" height="320" src="http://www.fundaciojoanmaragall.org/img/galeria/210/fjm3.jpg" width="212" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Antoni Puigverd, pronunciant la conferència "Maragall, el bàrbar" (foto: Pep Herrero)</td></tr>
</tbody></table><br />
Puigverd, aquest "catòlic sense Déu" segons la seva pròpia autodefinició (autodefinició que sospito que beu més de l'apofatisme que de l'ateisme), ens invita a confrontar-nos amb un espiritual com Maragall. I novament penso que Puigverd, amb la seva autodefinició i amb la seva invitació, cita Maragall sense dir-ho (potser sense sospitar-ho): concretament, cita el Maragall que admira un Nietzsche "sediento de absoluto, sediento de Dios"; el Maragall que és capaç de veure en el filòsof anticristià una "flecha del anhelo hacia la otra orilla":<br />
<blockquote>Y es que sin quererlo confesar a quien busca es a Dios, su gran tormento.</blockquote>Unknownnoreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-2610672666875129711.post-21290440882739846402011-06-09T23:09:00.001+02:002011-06-09T23:11:50.472+02:00El vídeo de la presentació de "La Setmana Tràgica. Tres articles"<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><iframe allowfullscreen='allowfullscreen' webkitallowfullscreen='webkitallowfullscreen' mozallowfullscreen='mozallowfullscreen' width='320' height='266' src='https://www.youtube.com/embed/ISecx6d-hI4?feature=player_embedded' frameborder='0'></iframe></div><br />
El 24 de novembre del 2009 vam presentar, a l'Ateneu Barcelonès, la meva edició de <a href="http://www.fragmenta.cat/ca/cataleg/assaig/4250"><i>La Setmana Tràgica. Tres articles</i></a>. L'acte es va iniciar amb una lectura dramatitzada de fragments dels tres articles a càrrec de l'actor Lluís Soler. A continuació, Narcís Garolera va moderar una taula rodona integrada per Lluís Quintana Trias i per mi. El moderador va excusar l'assistència per motius de salut d'Eugenio Trías, i en va llegir un text d'adhesió a l'acte. La presentació va acabar amb un breu col·loqui amb els assistents.Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-2610672666875129711.post-24358199468693555722011-06-08T22:52:00.001+02:002011-06-08T23:06:43.597+02:00L'humor de Maragall<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="http://mdc.cbuc.cat/cgi-bin/getimage.exe?CISOROOT=/epistolari&CISOPTR=9539&DMSCALE=60.00000&DMWIDTH=600&DMHEIGHT=600&DMX=0&DMY=0&DMTEXT=%20retrats&REC=10&DMTHUMB=1&DMROTATE=0" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="232" src="http://mdc.cbuc.cat/cgi-bin/getimage.exe?CISOROOT=/epistolari&CISOPTR=9539&DMSCALE=60.00000&DMWIDTH=600&DMHEIGHT=600&DMX=0&DMY=0&DMTEXT=%20retrats&REC=10&DMTHUMB=1&DMROTATE=0" width="320" /></a></div> <span style="font-size: x-small;">Fills de Joan Maragall (foto: Biblioteca de Catalunya)</span><br />
<br />
<br />
Si jutgem l'home exclusivament a partir dels textos públics de l'escriptor, probablement arribarem a algunes conclusions errades. Perquè l'home pot tenir registres més amplis que l'escriptor.<br />
<br />
L'humor, per exemple. En els textos de l'escriptor, l'humor hi té un paper irrellevant. En aquests moments, no sé recordar ni un poema dels aplegats en llibre, ni un article, ni un discurs, on hi hagi la més mínima guspira d'humor. Aquest registre, l'escriptor públic no el conrea.<br />
<br />
Ara bé: afortunadament, disposem de papers privats. I els papers privats ens mostren un ésser amb diversitat de registres. El Maragall jove, per exemple, té poemes humorístics notables. Alguns es troben entre els apunts de la carrera, o entre les cartes al seu amic Josep M. Lloret. Però també el Maragall madur té un sentit de l'humor que pot desconcertar els lectors de la seva obra pública. Aquest humor es manifesta, però, en papers privats. Particularment, a les "Notes autobiogràfiques" dels cinquanta anys i a l'epistolari.<br />
<br />
Pel que fa a les "Notes autobiogràfiques", vaig explicar l'humor anticlerical que hi apareix a <a href="http://www.fragmenta.cat/ca/cataleg/assaig/25187"><i>No et facis posar cendra</i></a>, en el capítol titulat "Un amor burgès amb lectura anticlerical". Ho resumeixo. L'estiu de 1886 Maragall coneix, a Puigcerdà, una noia de la colònia d'estiuejants anomenada Teresa Ferran. L'estiu de 1887 comencen a festejar. La mare, però, frustra les relacions perquè la situació econòmica del pretendent és com a mínim precària. Recordem que es tracta d'un advocat que pràcticament no exerceix, que el negoci del pare està en una situació delicada, i que a sobre és poeta i amic de poetes (ser poeta, tinguem-ho present, està en el passiu del balanç, als ulls d'una burgesa de l'època). Doncs bé: quan la mare proposa que les relacions se suspenguin fins que la situació del Maragall estigui més clara, aquest escriu una carta a Teresa que serà contestada per la mare. Però deixem que ens ho expliqui el Maragall de cinquanta anys:<br />
<br />
<blockquote>Jo, un jove tant lluhït (per dins, s’entén, que per fora may havia sigut un dandy), advocat, poeta, ab un talent qu’espantava y que per força m’havia de dur qui sab ahont, posat axís en interdicte per una miserable qüestió d’interessos! Sense encomanarme a Déu ni al diable, poso la mà a la ploma (era el meu fort) y etjego a la noya una carta de vuyt o deu planes, dientli en sustància que tot allò estava molt per sota del nivell del nostre amor; que jo no havia de prostituhir la meva inteligència posantme a fer de relator o de notari: que si ella m’estimava s’havia d’abandonar absolutament a una plena confiança en mi, pensés lo que volgués la seva mare; y que calia que m’ho digués desseguida per saber jo a què atenirme. Resposta… de la mare: que la seva filla era massa bona minyona per pendre de si semblants resolucions y contestar cartes com aquella meva: que per axò la contestava ella, la mare (jo vaig suposar que la carta era dictada d’un canonge director espiritual de la família) per dirme qu’en els termes en què jo posava la cosa, més valia que no’m recordés més de la seva filla. Vaig renegar de la mare, del canonge, y de la noya, que demostrava no tenir cor, ni voluntat, ni amor, ni res de sustància, y vaig donarme per lliberat d’aquella aventura… ab un gran respir de llibertat, m’en recordo—: me vaig arreglar de bell nou la meva cambreta de solter y de moment vaig sentir un pregon delit d’independència.</blockquote>Dir que va suposar que la carta de la mare "era dictada d'un canonge director espiritual de la família" suposa burlar-se maliciosament de la influència del clergat sobre les famílies a través de les dones ("tota la vida va defensar la seva casa de les intromissions dels levites que volien manegar la seva família", dirà Pijoan). Però afegir després que "vaig renegar de la mare, del canonge, y de la noya" és un cop d'humor excepcional.<br />
<br />
Quan vaig llegir les cartes de Maragall a la seva esposa (per cert, família Maragall: ¿quan ens deixareu publicar-les?) també hi vaig trobar aquest registre humorístic. Només una mostra: la de la carta a Clara Noble del 18 de juny de 1905. Que jo sàpiga, això no ho ha citat mai ningú, de manera que la citació és inèdita. Maragall escriu la carta des de Cauterets, on està prenent les aigües per prescripció mèdica. Al final de la carta, diu Maragall a l'esposa:<br />
<br />
<blockquote>Besos á los niños: ahora voy á poner el nombre de todos á ver si me acuerdo: lunes, martes, miércoles... ay! no: Helena, María, Eulalia, Clar-y-Ana, José, Juanantonio, Ernesto... me parece que falta alguno: a ver, uno, dos, tres, cuatro... dejémoslo para otro día. Te abraza tu<br />
<div style="text-align: right;">Juan</div></blockquote><br />
Joan Maragall tenia, en aquell moment, vuit fills (un mes més tard, ja eren nou, i en morir l'any 1911, ¡tretze!). Només per poder llegir això en el seu context ("lunes, martes, miércoles... ay! no: Helena, María, Eulalia"...) ja valdria la pena que es publiqués l'epistolari Joan Maragall - Clara Noble. ¿Ho veurem? Ho espero...Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-2610672666875129711.post-63117617637518082622011-06-04T15:51:00.002+02:002011-10-03T22:31:18.114+02:00Gabriel Maragall, a la recerca de la biografia interior del pare absent<div class="MsoNormal" style="line-height: 130%;">
«El nostre pare era massa important perquè nosaltres espatllem el seu nom publicant les nostres coses.» Això és aproximadament el que Gabriel Maragall i Noble (Barcelona 1909 – Granollers, 1985), penúltim fill de Joan Maragall, explicava als seus amics íntims per justificar per què no feia conèixer els resultats de les seves recerques. I, efectivament, els dos llibres que va escriure Gabriel Maragall es van haver de publicar pòstumament (tots dos a Edicions 62): <i>Fragment de sistema</i>, que recull el seu pensament filosòfic, va aparèixer el 1986, i <i>Joan Maragall: esbós biogràfic</i>, el 1988. Contràriament a altres germans seus, plenament integrats en la vida pública ciutadana, Gabriel Maragall fou d’una discreció absoluta: a més de no publicar els seus llibres, era «enemic de les convencions i ritus socials, àdhuc un xic feréstec, fugitiu de les converses vanes i estúpides, enfrontat amb la vanitat i amb la hipocresia del tracte superficial i buit, tant en el món social com en el cultural», com el descrivia Jaume Lorés al pròleg de <i>Fragment de sistema</i> (p. 10-11). El mateix Lorés puntualitzava que, malgrat això, «era un personatge acollidor, conversador infatigable, que sabia transmetre, en tot moment i en tota ocasió, la seva concepció de la vida i la seva visió de les coses a tot amic o conegut, tant darrera el taulell de la farmàcia tot despatxant un medicament, com en el mínim de relacions socials que mantenia» (p. 11). Farmacèutic de professió —regentava una farmàcia al passeig de Gràcia—, havia assistit també, d’oient, a quatre cursos de filosofia a lbia Universitat Autònoma d’abans de la Guerra. No fou, doncs, un filòsof acadèmic, però tampoc un simple autodidacte.</div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 130%;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 130%;">
Quan Joan Maragall va morir, Gabriel Maragall tenia dos anys i mig. No en podia conservar records personals directes, però és evident que va poder ser dipositari de molts testimonis de primera mà sobre el pare absent. Aquests testimonis, juntament amb una recerca a fons de l’obra de Maragall, li van permetre preparar l’<i>Esbós biogràfic</i> maragallià, una obra que ell mateix presentava com el fruit «d’un intent de comprensió i d’interpretació de la vida i de l’obra del meu pare». No és un text fàcil, perquè l’adjectiu <i>biogràfic</i> del títol fa referència a una <i>biografia interior</i>: Gabriel Maragall no es limita a ordenar dades i glossar textos, sinó que fa un intent de penetrar en el nucli íntim del biografiat. Per fer-ho, sovint parteix de criteris sobre els moviments sensibles, anímics i espirituals de l’home, uns moviments que, no essent objectivables ni universalment compartits, fan que al lector sovint li resulti difícil acompanyar l’autor en l’itinerari pel qual el vol conduir. En aquest sentit, l’obra filosòfica de Gabriel Maragall, recollida a <i>Fragment de sistema</i>, permet comprendre millor els fonaments metodològics des dels quals s’aborda l’<i>Esbós biogràfic</i>. <i>Fragment de sistema</i> és un esforç per resseguir les relacions entre el nucli íntim de l’individu i el seu entorn, que Gabriel Maragall anomena respectivament Primera Esfera de la Realitat i Segona Esfera de la Realitat. A l’<i>Esbós biogràfic</i> s’aproxima tant com pot a la Primera Esfera del biografiat, amb les dificultats que això comporta atès que la documentació conservada procedeix normalment de la Segona Esfera, de manera que sovint el biògraf fa deduccions molt atrevides amb un fonament textual notablement feble. Tot i això —i aquí rau l’interès del llibre—, és fàcil que el lector assenteixi davant de moltes de les conclusions a què va arribant el biògraf, perquè els seus viatges no són meres especulacions en el buit sinó el fruit d’un intercanvi intel·lectual molt profund amb l’obra i l’itinerari del pare absent. És estrany que es pugui no compartir el mètode però sí els resultats: tanmateix, aquesta és la sensació que experimenta sovint el lector d’aquesta <i>biografia interior</i> de Joan Maragall.</div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 130%;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 130%;">
Glòria Casals, curadora de l’edició de <i>Joan Maragall: esbós biogràfic</i>, va dividir el llibre en quatre seccions cronològiques d’acord amb l’ordenació de les dades que es desprèn del text. La primera etapa (1860-1891) és explicada d’acord amb el contingut íntegre de les «Notes autobiogràfiques» dels vint-i-cinc anys i de les cartes i poemes conservats d’aquest període, inclòs l’epistolari amb Josep M. Lloret, aleshores inèdit. El poeta pateix una crisi de joventut el final de la qual es produeix quan poden confluir «les inclinacions naturals i els valors espirituals: és l’amor a la dona real el que acaba la trasbalsada, incoherent però riquíssima actitud de l’home que ha deixat de ser un infant» (p. 45). La dona és definida com «el receptacle perfecte o la conjunció on s’encarnaven i prenien realitat els somnis i les divagacions» (p. 47). La segona etapa (1892-1900) està explicada d’acord amb la teoria de Gaziel del «doble fons» (segons la qual sota la serenitat maragalliana s’hi amagava un fons volcànic), tot i que sensiblement modificada d’acord amb el binomi «gabrielmaragallià» Primera/Segona Esfera de la Realitat: hi hauria en l’obra de Maragall uns textos de procedència més aviat externa i intel·lectual —els comentaris d’actualitat al <i>Diario de Barcelona</i>— i uns altres procedents d’una font més profunda i íntima —els textos més religiosos (poemes i cartes, però també alguns articles). El Maragall de 1893 escriu per a un públic concret, però no renuncia a les seves amistats, lectures i vocació. Cap al 1900 Maragall ha acceptat uns valors morals i, al mateix temps, és capaç de sentir-se lliure dels dictats de les pròpies idees i d’obrir-se a tot el que li arriba. L’inici de la tercera etapa (1901-1906) es caracteritza per una serenitat relacionada en part amb la pèrdua dels amics (el 1897 mor Josep Soler i Miquel, i l’amistat amb Pijoan no comença fins al 1902): els amics no solament l’estimulaven, sinó que també l’apartaven «del seguiment de les pròpies conviccions» (p. 94). L’actitud de Maragall és «prompta a l’entrega i a la renúncia, a la serenitat i a la nostàlgia» (p. 105). A l’inici de la quarta etapa (1907-1911) Maragall «entra en una fase de relativa passivitat» (p. 121). Aquest període es caracteritzarà per una «transfusió de corrents de dintre a fora i de fora a dintre», que constitueix una «osmosi espiritual» (p. 124). La data de 1907 és clau: «El procés de purificació espiritual durà, quasi, tota la seva vida. Però des de l’any 1907, els cinc últims anys, és transparent per a tothom. Seguint-lo en aquests temps seguim un autèntic catecumen» (p. 182). En aquests anys «s’anà definint i conformant el veritable missatge que havia de deixar» (p. 126). Gabriel Maragall subratlla l’actitud contemplativa del poeta —que aquests anys escriu menys—, i repassa els escrits sobre la Setmana Tràgica, el «Cant espiritual» i la darrera sèrie d’articles al <i>Diario de Barcelona</i>, on Maragall abomina de l’esperit gregari i defensa la humanitat manifestada en l’individu concret. Tot l’any 1911 transcorre sota el pressentiment de la mort, que Gabriel Maragall defensa d’acord amb el testimoni de Clara Noble i dels fills més grans.</div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 130%;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 130%;">
Malauradament, l’<i>Esbós biogràfic</i> ha tingut molt poca fortuna crítica. Disponible —en forma mecanoscrita— a l’Arxiu Maragall des de 1967, i publicat el 1988, pocs maragallistes se l’han pres seriosament. Eugenio Trías, que hi va tenir accés quan encara era un mecanoscrit inèdit, va confegir <i>El pensament de Joan Maragall</i> (Edicions 62, 1982) servint-se àmpliament de les hipòtesis de Gabriel Maragall, amb qui —mentre preparava el volum— va tenir diverses trobades en les quals també van participar Jordi Maragall i Pep Calsamiglia. De fet, la tan mal compresa hipòtesi de Trías segons la qual el 1907 es produeix en Maragall una crisi sota el signe del pressentiment de la mort, que el duu a invertir el seu inductivisme i a passar de l’estètica del bell a l’estètica del sublim, prové d’una lectura en profunditat de l’obra de Gabriel Maragall.</div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 130%;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 130%;">
Tret, però, de Trías, el text de Gabriel Maragall és rarament citat pels estudiosos. I no es pot al·legar que es disposi d’altres biografies que permetin donar per «superat» el text de Gabriel Maragall, perquè el cert és que sobre l’escriptor no es disposa encara d’una autèntica biografia que compleixi amb els requisits indispensables d’una ambiciosa recerca documental, i la major part de succedanis disponibles —els deguts a Josep M. Corredor i Josep Miracle, per exemple— tenen un interès francament escàs. Però l’<i>Esbós biogràfic</i> de Gabriel Maragall no es pot comparar amb aquests textos. Després del testimoni de Pijoan (<i>El meu Don Joan Maragall</i> de 1927), del resum biogràfic força correcte —amb les dades aleshores disponibles— d’Alfons Maseres (1936), de les dues notables biografies de Serrahima (1938 i 1966) i de l’«homenot» ampliat de Pla (1968), el gran text biogràfic sobre Maragall és probablement el de Gabriel Maragall, i mereixeria una atenció molt més gran: per seguir-lo o per discutir-lo, tant se val. Però el màrqueting també influeix a l’hora de valorar una obra intel·lectual (fins i tot entre els erudits), i Gabriel Maragall ha pagat un preu molt alt per haver-se mantingut voluntàriament apartat del món acadèmic i dels cenacles de la cultura.</div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 130%; text-align: right;">
<i>Revista de Catalunya</i>, nova etapa núm. 262 (juny 2010), p. 3-7 </div>
Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-2610672666875129711.post-76460759913057781402011-06-01T22:27:00.001+02:002011-06-01T22:32:44.003+02:00"Un sensual frenat pel deure, per la religió i pel matrimoni"<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEie2YggZdmV4YPx1UkKDpnxwYVFkbGOKkSfdDUnde5MEakLsMKxHUxr6UhEAKx5xA15UZ2egVhCYDsm6-_B4BXgznIvbiU9ABbM6K1jLw8z2c4ipkg3FJ0C3DEBrIbszU12Ai54goterNQ4/s1600/El+confessionari+de+Maragall.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEie2YggZdmV4YPx1UkKDpnxwYVFkbGOKkSfdDUnde5MEakLsMKxHUxr6UhEAKx5xA15UZ2egVhCYDsm6-_B4BXgznIvbiU9ABbM6K1jLw8z2c4ipkg3FJ0C3DEBrIbszU12Ai54goterNQ4/s320/El+confessionari+de+Maragall.jpg" width="313" /></a></div><br />
<span class="Apple-style-span" style="font-size: x-small;">El confessionari de Maragall, on rebia els "il·luminats fantàstics" de la Barcelona del seu temps</span><br />
<br />
<br />
L'expressió és de Josep Puig i Ferreter, un dels "il·luminats fantàstics" que corrien pel confessionari de Don Joan (Pijoan <i>dixit</i>). I l'expressió, naturalment, es refereix a Maragall. De fet, en l'original (de 1927) està en forma interrogativa:<br />
<blockquote>¿Qui no endevina que dintre Maragall hi havia un sensual frenat pel deure, per la religió i pel matrimoni?</blockquote>La formulació és atractiva, certament. Tan atractiva com, en el fons, tòpica, perquè contraposar sensualitat al trinomi deure-religió-matrimoni és fàcilment contestable. Ni la religió s'oposa necessàriament a la sensualitat (no confonguem <i>religió</i> i <i>puritanisme</i>, que són fenòmens molt diferents), ni crec que el matrimoni fos un fre a la sensualitat: llegiu, si més no, la poesia conjugal (matrimonial) de Maragall, i comprovareu que respira sensualitat pels quatre costats:<br />
<blockquote>Un joiell cada bes, que resplendeixi,<br />
nit serena, lo noble del teu cos;<br />
pro després el gran jorn, després el dia:<br />
l'esposa sens joiells, tota a l'espòs.</blockquote>I, amb tot, la formulació de Puig i Ferreter és atractiva. I ho és perquè revela una tensió ben real entre un anhel de sentir i viure amb llibertat, i un sentit de la responsabilitat. Recordem el debat interior de Maragall quan Pijoan el convida a anar a Itàlia: sí, li agradaria anar-hi, sens dubte, però la família, la presidència de l'Ateneu, els compromisos adquirits… no, no és viable… i, tot i això…<br />
<br />
Anhel de sensacions, de sentir amb els sentits, d'experimentar, de fruir, de viure (ja no és temps de morir per una idea sinó de viure per totes, havia dit Maragall en presentar Nietzsche a Catalunya)… i, al mateix temps, sentit de la responsabilitat, el sentit de la responsabilitat que el duu, per exemple, a tenir prou llibertat interior per no reivindicar-se contra Prat de la Riba després de la censura de "La ciutat del perdó", sabedor que el seguiment de l'instint (denunciar l'ofensa, reivindicar la pròpia clarividència, subratllar el criminal error del polític…) hauria tingut a la pràctica conseqüències negatives en l'àmbit col·lectiu.<br />
<br />
Sí, hi ha una tensió en Maragall, sens dubte. La tensió entre l'anhel d'un jo interior àvid de vivència i l'ineludible sentit del deure d'assistència als seus. En Maragall, aquesta és una tensió real, fructífera, creadora (<i>El Comte Arnau</i> no parla sinó d'això). Una tensió que alguns banalitzen, com si es tractés d'una qüestió que es pot explicar en termes de doble vida, que es redueix en definitiva a un <i>affaire</i>, al típic conflicte causat per la doble moral (que no és conflicte, sinó mera hipocresia). No: la tensió interior que viu Maragall, el seu esqueixament moral, té una altra arrel i unes altres manifestacions.<br />
<br />
Recordem Arnau: es proposa ser roure, ser penya, ser mar esvalotat, ser aire que s'inflama, ser astre rutilant, ser home sobrehome i ser terra terra palpitant. I amb aquests propòsits pren Adalaisa i se l'enduu "pel món". Ella demana pel cel, però ell li diu: "El nostre cel és la terra." Arnau, doncs, es proposa vagar per la terra al costat d'Adalaisa… fins que s'adona que Adalaisa "pesa": "La carga del teu cos m'aferma a terra", "Tota tu ets d'eterna dura", "¡I el teu cos, fruita madura!". És l'embaràs, és la maternitat, és el deure familiar, que obliga a l'assentament i a l'assistència als seus. Obliga al sedentarisme. Arnau no viu la tensió, perquè no té aquest sentit del deure. L'obstacle no el qüestiona: es limita a eliminar-lo:<br />
<blockquote>Ja et lliguen a la terra prou forts llaços…<br />
Doncs en la terra et deixo… I, ara, adéu.</blockquote>I aquí rau la diferència entre Arnau i Maragall, perquè Arnau és un ésser amoral, però Maragall no. Maragall és un ésser moral, i per això viu l'esqueixament interior, la tensió entre l'anhel il·limitat i les limitacions de les circumstàncies, entre l'infinit i el finit. Per això podem dir a Puig i Ferreter que sí: que, amb tots els matisos apuntats, hi ha en Maragall un sensual frenat pel deure, per la religió i pel matrimoni.Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-2610672666875129711.post-64874220366687442702011-05-31T23:29:00.001+02:002011-06-01T09:37:47.391+02:00"Creo que hay ocho poesías de Maragall muy buenas" (Josep Pla)<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="http://t2.gstatic.com/images?q=tbn:ANd9GcTLqwhgN4IHpycL-MMxB5YjpTKrXa0yGFGFDrrnGMSOsqEjKyJP" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="http://t2.gstatic.com/images?q=tbn:ANd9GcTLqwhgN4IHpycL-MMxB5YjpTKrXa0yGFGFDrrnGMSOsqEjKyJP" /></a></div><br />
<br />
8 de desembre de 1976: Joaquín Soler Serrano entrevista Josep Pla per al programa "A fondo". Veient-la de nou aquesta tarda (està disponible sencera <a href="http://video.google.es/videoplay?docid=5397429802588120914#">aquí</a>), he trobat, al minut 41' 35'', aquesta frase: "Creo que hay ocho poesías de Maragall muy buenas." Una estona més tard, l'entrevistador, que sembla que no ha entès la frase, li pregunta per Maragall, i Pla es reafirma: "Ocho o nueve poemas de Maragall son buenos, sin ninguna duda."<br />
<br />
Vuit o nou poemes de Maragall... sí, sens dubte, però ¿només això? ¿Només vuit o nou poemes de Maragall són bons? A mi, si hagués de triar els bons (realment bons) poemes de Maragall, me'n sortirien més de nou. I si hagués de fer un judici ràpid de Maragall, no em podria quedar solament en el poeta, sinó també en el pensador, tan important com el poeta.<br />
<br />
Afirmacions com la de Pla, moneda corrent durant tants anys, justifiquen la insistència de <a href="http://lectordemaragall.blogspot.com/2011/02/sam-abrams-lector-de-maragall.html">Sam Abrams</a> a remarcar l'excel·lència poètica de Maragall.<br />
<br />
Dit això, i encara que no sigui el tema del blog… ¡quina gran entrevista, la de Soler Serrano, a Pla! I no és l'única que li va fer: també el va entrevistar per a la ràdio, uns anys abans. Ho tinc en casset (¡quina mandra, avui, reproduir un casset!) i he mirat si ho trobava per internet, sense èxit. Valdria la pena que es recuperés.Unknownnoreply@blogger.com6