dimarts, 31 de maig del 2011

"Creo que hay ocho poesías de Maragall muy buenas" (Josep Pla)



8 de desembre de 1976: Joaquín Soler Serrano entrevista Josep Pla per al programa "A fondo". Veient-la de nou aquesta tarda (està disponible sencera aquí), he trobat, al minut 41' 35'', aquesta frase: "Creo que hay ocho poesías de Maragall muy buenas." Una estona més tard, l'entrevistador, que sembla que no ha entès la frase, li pregunta per Maragall, i Pla es reafirma: "Ocho o nueve poemas de Maragall son buenos, sin ninguna duda."

Vuit o nou poemes de Maragall... sí, sens dubte, però ¿només això? ¿Només vuit o nou poemes de Maragall són bons? A mi, si hagués de triar els bons (realment bons) poemes de Maragall, me'n sortirien més de nou. I si hagués de fer un judici ràpid de Maragall, no em podria quedar solament en el poeta, sinó també en el pensador, tan important com el poeta.

Afirmacions com la de Pla, moneda corrent durant tants anys, justifiquen la insistència de Sam Abrams a remarcar l'excel·lència poètica de Maragall.

Dit això, i encara que no sigui el tema del blog… ¡quina gran entrevista, la de Soler Serrano, a Pla! I no és l'única que li va fer: també el va entrevistar per a la ràdio, uns anys abans. Ho tinc en casset (¡quina mandra, avui, reproduir un casset!) i he mirat si ho trobava per internet, sense èxit. Valdria la pena que es recuperés.

dilluns, 30 de maig del 2011

Més sobre Maragall i els indignats



M'acaben de passar aquesta imatge. Tot un exercici d'intertextualitat:
Seràs roure, seràs penya,
seràs mar esvalotat.
Per això existeixen els clàssics. Per recorre-hi en les ocasions més diverses. Per estrafer-los al nostre gust. Maragall, més viu que mai. Amb la paraula. A la plaça Catalunya.

diumenge, 29 de maig del 2011

Poques reedicions aquest Any Maragall

Sí, molt poques reedicions aquest Any Maragall. ¿Què passa? ¿Estem badant? L'eufòria maragalliana que suposa l'Any Maragall pot fer viables una sèrie de reedicions que, en situacions normals, exigirien als editors un acte heroic. ¿Com és que no ho estem aprofitant? Durant l'Any Verdaguer, l'any 2002, es van reeditar llibres verdaguerians de Jesús Pabón, Sebastiá Juan Arbó, Josep Maria de Casacuberta, Isabel-Clara Simó…, i alguns editors van tenir prou imaginació per "inventar-se" llibres sobre Verdaguer de Maurici Serrahima, Josep Maria de Sagarra…

En canvi, no sembla que les reedicions de l'Any Maragall siguin una prioritat. Sí, s'ha recuperat el clàssic i entranyable Maragall i la Setmana Tràgica, de Josep Benet, amb pròleg de Jordi Amat (Edicions 62), i el deliciós i no menys entranyable El meu Don Joan Maragall, de Josep Pijoan (Quaderns Crema). Però l'Any Maragall ens hauria de dur més recuperacions. Tres idees concretes:
  • Els clàssics i la literatura catalana moderna, d'Eduard Valentí Fiol (Curial). No és un llibre exclusivament sobre Maragall, però els estudis maragallians hi tenen una gran importància. Fa molts anys que el llibre està esgotat, i en les llibreries de vell costa molt de trobar. Alguns judicis de Valentí Fiol són discutibles, i la bibliografia posterior no avala tot el que diu. I, malgrat tot, el de Valentí Fiol és un llibre intel·ligent i enormement estimulant.
  • El pensament de Joan Maragall / El pensamiento cívico de Joan Maragall, d'Eugenio Trías (Edicions 62 i Península). Recentment s'hi ha dedicat un cicle al Círculo Ecuestre. El mateix autor dedica avui un article a l'ABC al llibre, i suggereix que en cas de reeditar-lo, el completaria amb algunes reflexions sobre els últims escrits de Maragall. El llibre de Trías ha tingut una recepció atzarosa, sospito que contaminada per les posicions polítiques del seu autor. Altrament no s'explicaria la bel·ligerància d'alguns contra aquest llibre, el silenci displicent d'altres… Em va agradar constatar que Sam Abrams l'elogia en el seu llibre sobre Maragall.
  • Joan Maragall: esbós biogràfic, de Gabriel Maragall (Edicions 62). Vaig reivindicar fa poc aquest llibre en un article a la Revista de Catalunya, explicant el fet curiós que, amb un mètode possiblement molt discutible, Gabriel Maragall arriba a uns resultats excel·lents. Ningú no m'ha dit absolutament res sobre aquest article, cosa fins a cert punt normal (en aquest país no debatem res).

dissabte, 28 de maig del 2011

Maragall i els indignats



Dijous passat, la meva conferència itinerant "La inquietud religiosa de Maragall" em va portar a Blanes, un poble que ha participat molt activament en els actes de l'Any Maragall. No en va, el poeta va passar a Blanes els estius de 1904 i 1906.

La conferència era a les set de la tarda, però vaig arribar a Blanes, amb el tren, una hora abans. Amb els Carnets de viatge de Glòria Casals a la mà, vaig passejar pel passeig de Dintre i vaig fer acatament a Ca l'Andreu, la casa del núm. 34, on es va estar Maragall amb la seva ja nombrosa família. Tota la planta baixa és avui una botiga de roba. En lloc d'una placa fent memòria de l'il·lustre habitant d'aquesta casa, hi vaig trobar un cartell anunciant que l'habitatge es podia llogar per a la temporada d'estiu. Tota una temptació per mi...

La conferència va ser al Centre Catòlic de Blanes. Els organitzadors, acollidors i entusiastes, em van tractar magníficament. El presentador de l'acte va subratllar la vigència de Maragall, la seva gosadia intel·lectual, el seu pensament avançat… potser amb un punt d'exageració. Va dir: "Si avui Maragall visqués, estaria a la plaça Catalunya amb els indignats." Home, ¡no ens passem! No m'imagino Maragall acampant al crit d'"un altre món és possible". Menys encara m'hi imagino donya Clara, les nenes, les dides, les germanes… Maragall sabia que havia vingut al món a mirar-se els toros des de la barrera. No em sembla malament reconèixer quins són els propis instruments i els propis límits.

El que sí que em puc imaginar és un Maragall que sortís amb el ciri trencat d'un article donant suport als indignats i criticant l'actuació d'ahir dels mossos d'esquadra. No és el mateix que acampar, però pot tenir la mateixa eficàcia —o més.

dilluns, 16 de maig del 2011

Experiències conjugals: "i escoltes, i em mig rius, però no em sents"

Morbosos i malpensats com som, ens apassiona el cicle de poemes amorosos dedicats a l'enigmàtica Haidé, aquest personatge femení que sembla amant, amant fugissera, potser antiga, sempre enyorada, amant qui sap si de l'autor empíric o de la instància autoral construïda dins el món poètic. Ens apassiona Haidé perquè ens apassiona la transgressió, la sospita, la possibilitat del desemmascarament, la desmitificació, l'anticonvencionalisme, la feblesa humana. Però també ens apassiona Haidé perquè, més enllà de l'anècdota (del que Trías en deia "la cuestión periodística", és a dir, ¿qui és Haidé?), entre els poemes del cicle d'Haidé n'hi ha d'autènticament majors; poemes que sens dubte es fan llegir:

Ella de sa hermosura és generosa
i me'n féu tot el do que jo en volia.
M'ha donat sa paraula graciosa,
alenanta de prop, que m'invadia.
I, les mirades dintre les mirades,
el pit tot somogut, la galta ardenta,
parlàvem amb les boques inflamades
de qualsevulga cosa indiferenta.
La paraula sols era la musica
del gran voler que el pit ens agitava:
jo resseguint sa cara ¡tan bonica!;
ella en mos ulls veient com m'inundava.

Encara no sé qui era Haidé, però, real o imaginària, antiga o recent, el més important és que va inspirar aquests versos. Només per això mereix el nostre homenatge.



I, tanmateix, alguns dels millors poemes amorosos de Maragall són els conjugals. Avui recordo especialment uns versos que recullen perfectament una experiència comuna, molt comuna. Parla l'esposa:

Quan te parlo, i l'esguard se t'esgarria,
i escoltes i em mig rius, però no em sents

He dit sovint que els poetes no viuen més que nosaltres: viuen el mateix que nosaltres, però són capaços d'expressar aquestes vivències banals i quotidianes molt millor que nosaltres. ¿Quina dona no constata cada dia que el marit no acompanya tot el que ella li diu? ¿Que no totes les paraules aparentment escoltades han estat realment sentides i processades? ¿Quin marit negarà la realitat d'aquestes experiències quotidianes conjugals? I, tanmateix, s'ha de ser un Maragall per donar expressió poètica a la banalitat:

i escoltes, i em mig rius, però no em sents

Jo, si més no, no ho sabria expressar millor.

divendres, 6 de maig del 2011

"Adalaisa, l'abadessa, l'espera mig desmaiada"

Aquest matí, classe a la Universitat Pompeu Fabra sobre El Comte Arnau de Maragall. Les dues hores passen volant: amb prou feines em donen per comentar amb cert detall la primera part; sobre la segona i la tercera m’he de limitar al comentari d’alguns fragments, massa ràpidament glossats.

Comentant l’actitud d’Adalaisa a la primera part del poema, hi ha un tema que els estudiants detecten de seguida: l’ambigüitat inicial del personatge. I és que, a la tercera secció de la primera part, Adalaisa sembla tota d’una peça: rebutja sense dubtar totes les propostes d’Arnau, i resisteix el seu intent final d’aproximació amb una mirada de pietat al santcrist nu que presideix la sala. La mirada religiosa d’Adalaisa vers el santcrist venç la mirada libidinosa d’Arnau vers Adalaisa. Ara bé: aquesta Adalaisa que es resisteix als intents de seducció d’Arnau, resulta que a la secció anterior s’ha comportat de manera diferent:

   Adalaisa, l’abadessa,
   l’espera mig desmaiada.

Adalaisa espera la visita d’Arnau. És, per tant, una visita anunciada. Anunciada i no rebutjada. Aquest «mig desmaiada» es fa difícil d’interpretar, però revela en tot cas que l’espera d’Arnau té unes conseqüències en l’emotivitat d’Adalaisa. I poc més avall, el desmai deixa pas a una actitud de joiosa espectació: «Adalaisa mig riu i està contenta». Està contenta de rebre Arnau. ¡Contenta! ¿Com s’explica? ¿Primer el rep, contenta de rebre’l, i després, en canvi, li nega el que ell li demana? ¿És coherent aquesta actitud? Adalaisa «vol i dol», em deia un estudiant —un estudiant senior, evidentment, perquè el català dels joves estudiants no té, ¡ai!, aquesta riquesa. Potser sí que vol i dol, Adalaisa. Com a personatge és possiblement el que té més interès en el poema, potser més que Arnau mateix. Adalaisa entra en escena amb aquesta ambigüitat. A continuació, adopta el rol de defensora d’una religiositat evasiva i dualista (el cos és dolent i mortal, l’ànima s’ha de purificar per assolir els goigs de la vida eterna) que la condueix a la fuga mundi. Després, amb nocturnitat i traïdoria Arnau la farà seva, però ella es refermerà en el seu impuls ascendent: «jo amb mos ulls t’alçaré al cel», es proposa Adalaisa. Amb tot, quan pren consciència del seu embaràs fa un gir radical: qui negava el cos, els sentits, el món, es converteix en la més gran defensora del món dels sentits —del que en diu «la vida primera». És Adalaisa el personatge que tria l’autor per dialogar-hi a l’«Escolium». És també l'únic personatge que té consciència de ser personatge:

   ¿qui és aquest que per la trista via
   nos va menant com ombres sens virtut?

Se sap «menada» per l'autor, sap que és un personatge de l'autor, i experimenta com ningú els poders i les limitacions de la poesia:

   I si ta poesia no pot tant,
   si no em pots tornar al món, calla i acaba

gosa dir a aquell que la va «menant». I aquell, el poeta, li haurà d'implorar pietat:

   Adalaisa, Adalaisa, per pietat,
   al temps hi ha encara coses no sabudes:
   la poesia tot just ha començat
   i és plena de virtuts inconegudes.
   Mes ara tens raó, prou hem parlat:
   esperem en silenci altres vingudes.

I això farem nosaltres també avui: esperar en silenci altres vingudes.

diumenge, 1 de maig del 2011

¿Joan Maragall, independentista?


Ja he explicat que dimarts passat vaig compartir una taula rodona a Madrid amb Adolfo Soleto Vázquez, degà de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona. El prof. Sotelo va parlar sobre Catalunya-Espanya. Jo vaig comentar alguns poemes de Maragall especialment significatius per il·lustrar-ne el pensament, especialment el pensament religiós.

Adolfo Sotelo va fer una detallada exposició de la temàtica, a través sobretot dels articles de Maragall al Diario de Barcelona, posant l'accent en els motivats pel Desastre colonial. Va criticar la tergiversació del pensament maragallià que suposa aplegar, descontextualitzats, articles de Maragall suposadament independentistes, per presentar un Maragall independentista.

Vaig ser el segon a parlar. Abans de llegir el primer poema que volia comentar, vaig anunciar que el recitaria en primer lloc en català, però que després el glossaria servint-me d'una traducció castellana de Joan Francesc Vidal Jové. Després de la recitació, un senyor que seia cap al final de la sala m'interromp dient: "Si va a recitar textos en catalán dígalo, porque ya el anterior ponente ha citado muchos textos en catalán, y si usted va a hacer lo mismo yo me tendré que ir, porque no entiendo el catalán." Estic segur que si les citacions haguessin estat en alemany ningú no hagués fet aquest comentari… però no tenia ganes de fer sang recordant-li l'opinió d'Unamuno sobre el necessari coneixement del català per part dels espanyols cultes, etc. Vaig optar per tranquil·litzar-lo: "No se preocupe, ya he dicho que recitaría primero en catalán, pero que a continuación comentaría el texto citando los versos en traducción castellana." Sobre la taula hi duia, a més de l'edició de la poesia traduïda per Vidal Jové (Castalia, 1984), el volum amb traducció d'Ángel Crespo (Planeta, 1993) i encara un altre amb traduccions castellanes de diversos traductors (Círculo de Lectores, 1965). A les Espanyes hi vaig amb els deures fets. Però (¡ai!) ni així…

En el debat posterior a la taula rodona, el tema es va centrar en el possible independentisme de Maragall. Sobre aquest tema, és molt fàcil que les pròpies conviccions contaminin la lectura que fem de Maragall, perquè entre els seus textos hi ha de tot. Ara bé: si som honestos, crec que ens adonarem fàcilment que les proclames obertament independentistes són força puntuals, i significativament privades: l'article (inèdit, i no és una dada banal) "La independència de Catalunya" i la carta on defineix Espanya com "la morta". Poc més.

¿I l'"Oda a Espanya"? Fa anys, des que vaig publicar la meva edició de Visions & cants a Hermes (2003), que defenso que no podem llegir l'"adéu, Espanya" com una proclama independentista. Hem de ser honestos amb el context. El poema és una carta o monòleg teatral adreçat a Espanya per part del poeta, que se'n proclama fill: "Escolta, Espanya, la veu d'un fill..." Com tota carta, hi ha una fórmula d'encapçalament ("Escolta, Espanya") i una fórmula de comiat ("adéu, Espanya"). Jakobson en deia "funció fàtica del llenguatge". És a dir: amb l'"adéu, Espanya" Maragall fa retòrica, no pas política.

I és que l'aportació real de Maragall al debat Catalunya-Espanya no és l'independentisme, sinó el federalisme iberista. I l'iberisme maragallià inclou (no ho oblidem) les terres lusitanes: Portugal. Maragall, sobretot a partir de 1905 (ho ha estudiat Víctor Martínez-Gil amb detall), quan pensa en Espanya no pot deixar de pensar també en Portugal. La seva visió és peninsular. És a dir: iberista. És a dir: federal.

Per últim: deia que les pròpies conviccions poden contaminar la nostra lectura de Maragall. L'honestedat hi hauria de posar límits. També el sentit del ridícul. L'any 1960, el periodista franquista Nicolás González Ruiz va dir, en el cèlebre homenatge a Maragall presidit per Franco, que Maragall «partiendo siempre del mismo punto —Cataluña— va a parar amorosamente a todo lo español». És més: «Nada español, pudiera haber dicho Maragall, es extraño a mí», segons González Ruiz. Però potser la manipulació més gran és veure en el Maragall teoritzador d’un ideal ibèric de tipus federal un «gran precursor de la alianza peninsular vigente». Evidentment, l’iberisme maragallià no tenia res a veure amb l’aliança Franco-Salazar. ¿Ignorància, fanatisme, mala fe? Poc importa, francament…

(A la il·lustració, un dels entranyables cartells de l'enyorat Carles Fontserè.)
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...